Des del Sud profund

Títol: Rellotge sense busques
Autora: Carson McCullers
Edicions del Salobre, 2008
Traducció d'A. Picornell i M. Ferré
278 pàgines


En un temps en què bona cosa d’escriptors creuen que per a fer un llibre que atraga l’atenció dels lectors s’hi ha de parlar necessàriament d’assassinats en monestirs medievals, de fosques conspiracions templàries o dels sentiments de Jesús envers Maria Magdalena (quan no, directament, de la seua descendència!), no hi ha res com girar la ullada cap als clàssics per a veure com se n’han sortit els grans.
En realitat, construir una trama novel•lesca amb amenitat i rigor no és difícil si se’n té el talent. Només cal parar atenció als batecs de la realitat circumdant. En qualsevol estrat del món d’ara mateix (i acceptem –com volia el poeta- que n’hi haja d’altres, però circumscrits dins aquest) el novel•lista pot perfectament trobar els estímuls per a bastir una obra moralment complexa i literàriament funcional. Si, a més, ho fa amb un estil propi i inconfusible ja tenim els elements imprescindibles per a bastir una obra que deixarà ratlles fetes.
D’entre els clàssics nordamericans contemporanis, Carson McCullers forma part de l’esplet de novel•listes del Sud profund que han interpretat la modernitat des de dins de l’angoixa d’una societat racista i reaccionària. Autora de llibres inoblidables com El cor és un caçador solitari o Reflexos en un ull daurat, és en Rellotge sense busques on aconsegueix la millor simbiosi entre el retrat descarnat d’una societat i un estil transparent i sobri, que flueix com si la narració sorgira naturalment des d’algun lloc de la nostra pròpia consciència.
El jutge Clane senyoreja el relat, que se situa als anys posteriors a la segona Guerra Mundial. Nostàlgic de la Confederació i del Ku Klux Klan, se sent d’alguna manera culpable de la mort del seu únic fill –i ho és, d’alguna manera. D’altra banda, el seu nét Jester estableix una relació equívoca i malaltissa amb un altre orfe, Sherman Pew. Aquest, un negre d’ulls blaus, és el resultat d’un afer amorós entre una dona blanca i un home negre i manté amb avi i nét un estrany lligam que es resoldrà per al lector al final de la novel•la.
El més curiós és que el llibre comença amb la visita al metge que fa un personatge secundari, el farmacèutic Malone. El bon home rep la terrible notícia que una leucèmia ha posat límit a la seua vida, però no és Malone qui està condemnat a mort, sinó el Sud podrit i nostàlgic. En aquesta terra sotmesa a passions irracionals tot encaixa com la maquinària d’un rellotge, però el rellotge –ai!- no té busques.
En aquest context d’odis i suspicàcies, només Jester representa l’esperança en un món millor i un futur possible, on els prejudicis poden ser vençuts. L’habilitat de McCullers és fer arribar el lector en aquestes conclusions purament per la força de la narració, sense necessitat de segregar cap mena de moralitat explícita.
Un llibre oportú en els temps en què per primera vegada ha arribat a la presidència dels Estats Units una persona de raça negra. I una mostra més de l’encertada política de moltes editorials mallorquines petites que incoporen grans títols del segle XX a la llengua catalana.

El Temps, núm. 1.306

Una literatura necessària

Títol: Flors d'ombra
Autor: Aharon Appelfeld
Club Editor, 2009
Traducció d'Eulàlia Sariola
251 pàgines

Hugo, un noi jueu d'onze anys, és amagat per sa mare en un bordell, sota la protecció de la Mariana. Hi passa mesos en un recambró adjunt a la cambra de la Mariana. Entre ells s'estableix un vincle estrany. A la nit, els mateixos soldats alemanys que busquen els jueus amagats al poble visiten la Mariana, que es lliura a l'alcohol per a suportar les seues bestialitats. De dia, la Mariana dorm, i de vegades convida l'Hugo al seu llit. Vora l'escalfor del cos de la prostituta, el noi experimenta un estrany plaer. D'alguna manera, Mariana substitueix la seua mare, que ha hagut d'amagar-se en un altre lloc. Alhora, va descobrint en el cos de la bagassa els límits d'una torbadora sensualitat.
Quan els russos expulsen els alemanys de Polònia, Mariana i Hugo s'endinsen en el bosc. Fan una estranya parella: una puta i un jueu, tots dos perseguits, tots dos alegres de sobreviure plegats. Ella el fa passar pel seu fill. Ella és arrauxada, té l'humor a ratxes i creu ferventment en Déu. Ell ve d'una família laica, és callat i està profundament enamorat de la seua protectora, del seu cos, del seu humor canviant, fins i tot de la seua flaire a conyac.
Al final, Mariana i les altres prostitutes que s'han gitat amb alemanys seran afusellades pels russos i Hugo sabrà, com els altres supervivents, quin ha sigut el destí dels seus pares i de tots aquells que van ser trasportats als camps nazis. Les últimes pàgines del llibre, en aquest sentit, són corprenedores en la seua senzillesa. Hugo ha d'aprendre ara a viure amb la seua nova consciència de supervivent, ja no esperançat, sinó simplement sabedor que molts han mort per a què ell visquera. Que la mort de tants era el salconduit per a l'alliberament de la seua ànima.
Aharon Appelfeld escriu aquesta història -pouada de vivències autobiogràfiques- amb un llenguatge senzill i sobri. El relat va desenvolupant-se com si fos una mena de paràbola, una més de les històries d'aquesta Bíblia que és l'únic llibre que el protagonista oculta en la intimitat del seu recambró.
Com si es tractara d'una faula nova de trinca, com si mai no haguérem llegit cap altra mostra de la literatura de l'holocaust, Flors d'ombra ens colpeix i no ens permet deixar la lectura. Assistim a la màgia de sentir relatar una història tantes vegades explicada i que, tanmateix, no ens cansarem mai d'escoltar. Appelfeld fa el miracle. D'això se'n diu, supose, una literatura necessària.

Sobre ser escriptor (i sobre, simplement, escriure)

Títol: La mort de Miquel Bauçà
Autor: Abel Cutillas
Editorial Fonoll, 2009
123 pàgines

Heus ací un llibre que no haurà sentat gens bé en l'establishment literari barceloní. O simplement l'haurà acollit amb indiferència, ves a saber. Al capdavall, la capacitat de provocar sembla estar en mans d'uns pocs privilegiats, la identitat dels quals és profundament al·leatòria. Abel Cutillas, per si de cas, ho ha intentat. Amb l'excusa de la figura del peculiar escriptor mallorquí Miquel Bauçà ha teixit un opuscle intel·ligent i molt divertit, ple d'una profunda ironia, que no oculta també un legítim cabreig.
La mort de Miquel Bauçà és una reflexió sobre què significa ser escriptor -en termes generals i específicament en la circumstància catalana. El motor de tot plegat es podria sintetitzar en aquest paràgraf: "Al meu país un es pot dedicar tota la vida a escriure, però hi ha la tremenda possibilitat que només esdevingui realment escriptor el dia del propi enterrament". O, dit d'una altra manera: "Si Homer hagués nascut a Blanes el 1956, publiqués cada dia un article d'opinió a l'Avui i dirigís alguna fundació cultural barcelonina, de la Ilíada i l'Odissea simplement es diria que 'estan bé'".
Aquest és el terreny de joc. L'excusa, l'estrany cas de Miquel Bauçà, la mort del qual, a finals del 2004, es va convertir en un esdeveniment mediàtic en ser trobat el seu cos per la policia quan el procés de descomposició estava convertint ja la seua proverbial misantropia en un festival gastronòmic celomat.
En Bauçà, Cutillas descobreix un antiDalí, un geni d'interior que no volia pagar cap preu pel fet d'haver posat el seu nom a les portades d'alguns llibres. Cutillas el compara a Josep Pla, però la semblança és una mica forçada. En realitat, més que de dos personatges equivalents es tractaria de la cara i la creu d'una realitat més complexa. No són dos "eremites" i ja està: Pla és l'eremita social (un fals solitari) i Bauçà és l'eremita estricte, que viu sol -i mor sol- no en un mas freqüentat i amigable, sinó enmig de la gran ciutat. L'urbanofília de Bauçà (amb Nova York com a paradigma del tipus d'anonimat abassegador que ell estimava) és una conseqüència lògica de tot això, com el ruralisme mític del senyor Pla ho és també en l'altre plat de la balança.
Siga com siga, Abel Cutillas ha fet un llibre que mereixeria un públic ampli i sense manies. Dedicat, potser a tots aquells que no volien "ésser escriptors", sinó simplement (¡simplement!) "escriure.

Un paradís possible

Títol: El soroll de la resta
Autor: Francesc Bodí
Bromera, 2008
244 pàgines

He anat llegint els llibres de Francesc Bodí des d'aquell llunyà L'infidel, que vaig glossar per al setmanari El Punt (embrió del diari impossible en català per al públic valencià). La cosa té la seua gràcia, perquè Bodí, en llegir el meu comentari del seu llibre (titulat, per cert, "Vosté es masturba?"), em va felicitar molt calorosament. Exactament em va dir: "T'agraïsc la teua lectura, perquè com a mínim has demostrat haver-te llegit el llibre" (sic). Les coses estaven així, en efecte, i si algú es sorprén que calga felicitar els qui escriuen de llibres als nostres mitjans per la delicadesa de llegir-los abans de parlar-ne és que no sap com està el pati. La qüestió és que, de llavors ençà, Bodí ha anat desenvolupant una trajectòria molt particular, amb un llenguatge novel·lístic eficaç i atractiu, un discurs coherent que elabora per acumulació llibre rere llibre, com qui tricota un jersei.
En El soroll de la resta, l'autor torna als seus volguts protagonistes "in mezzo del camin", a qui una crisi els fa capgirar radicalment la seua rutina vital. És així com assitim a la peripècia del publicista Àlex Bataller, el tercer infart del qual el mena a canviar les condicions de la seua existència. La mare de la seua doctora, Adrienne, té una casa rural a la Vall de Gallinera. Casualment, el protagonista va viure una història d'amor juvenil a París (on s'havia traslladat la família, que procedia d'un poblet de l'interior de Castelló) amb Adrienne. Ara tots dos es retrobaran a la Vall i reviuran les passions de joventut.
És interessant que Bodí haja triat la Vall de Gallinera com a escenari primordial de la seua novel·la. Aquest lloc, precisament, és el cau d'un altre singular escriptor valencià, Ignasi Mora, a qui vaig tindre el plaer de visitar l'any passat (vaig fer la crònica literària d'aquella trobada per al periòdic El País). Aquesta vall minúscula, amenaçada com totes les belleses tangibles del nostre món, és un microparadís possible on ve de gust, naturalment, localitzar una novel·la, però on el que realment constituiria una alegria d'un ordre infinitament més superb seria escriure-la (si l'hospitalitat d'Ignasi i de la seua dona Joana, excel·lent cuinera, m'ho pemeteren, no m'importaria dedicar-m'hi una bona temporada). En algun lloc he llegit que el pròxim viatge a peu que publicarà Josep Maria Espinàs narra precisament una petita aventura d'aquest escriptor per dins d'aquest món interior. L'esperem amb deler, no cal dir-ho.
Al final de El soroll de la resta Bodí utilitza un subterfugi literari que explica algunes aparents contradiccions del relat (que inclou, per exemple, una estranya visita a Tailàndia en el moment del darrer tsunami). El lector que vulga endinsar-se en aquesta bona novel·la faria bé, però, a deixar-se portar pel suau tricotatge de l'autor, i no sorprendre's per res fins a la darrera pàgina. Al capdavall, la literatura, com la vida, requereixen una certa suspensió de la credulitat. Només així fruirem del paradís possible de la Vall de Gallinera mentre puga durar, com una història d'amor que meresquera, de totes totes, un final feliç.