Mary Farrell i Manolo Dos (coord.)
Servei de Publicacions, 2008
Diputació de Castelló
Més oportú que mai, heus ací que la bona amiga Mary Farrell i Manolo Dos ens forneixen un llibre col·lectiu amb reflexions sobre el silenci. Vint-i-nou aportacions, concretament. De la pintura a la música, de la filosofia a la tauromàquia, la ciència, l'economia, la literatura: des de tots els camps possibles s'analitza l'inefable -i si se li han de dedicar 434 pàgines és precisament perquè no hi ha res tan difícil d'explicar com el silenci.
El llibre té múltiples atractius, com es pot comprendre fàcilment. És curiós, per exemple, que un dels col·laboradors responga al nom de Fray Ignacio de la Palabra, arxiver del convent de carmelites descalços del Desert de les Palmes. Algú que es diu així, i té aquest ofici, pot considerar-se plenament autoritzat per a parlar del silenci -a dedicar-hi fins i tot, la vida sencera. Més curiós encara pot resultar que el proemi del volum vaja a càrrec de Carlos Fabra, en virtut del seu càrrec de president de la Diputació de Castelló (el Servei de Publicacions de la qual s'ha fet càrrec de l'edició). Ni fet aposta els autors del llibre haurien trobat un prologuista més adient.
Ningú més autoritzat que Fabra per a parlar de silencis. Seu és el regne redundant dels sobreentesos, els rumors i les suspicàcies. Ell és l'amo d'algunes de les preguntes sense resposta més sucoses de la política espanyola, i no precisament per allò que deia Juan Ramón Jiménez: "El que més indigna el xarlatà és algú silenciós i digne", sinó més aviat d'allò altre de Wittgenstein: "Sobre el que no es pot parlar s'ha de callar".
Crec que haurien de llegir aquest llibre aquelles persones que, vivint com vivim en un país i en un estat on el soroll és la música dels qui no saben de solfa, han aprés que en el silenci hi ha la clau que ens explica. Després de la vindicació de la lentitud -amb derivacions tan imprescindibles com el moviment de la slow-food-, és el moment adequat per a retornar als purs poders d'allò tàcit. Som animals amb llenguatge, sí, però som especialment, animals que sabem el valor de callar (perquè, sense temps per al silenci, el llenguatge només és aldarull). No callem per a sorprendre en la caceria, ni per ignorància, ni per abatiment: callem perquè així el que hi ha d'humà en nosaltres es feny i es pasta -i només així podem oferir aquest present delicat en la festa de la convivència.
I després hauríem de saber que, al final -com molt bé diu Joan M. Marín- "el silenci sempre té l'última paraula". Com ha de ser.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada