26/12/06
La infància com a decepció
Títol: Infantesa. Escenes de la vida a províncies.
Autor: J.M. Coetzee
Edicions 62
Barcelona, 2006
Traducció de Dolors Udina
Més que el paradís perdut de què parlen els lírics, la infància és, abans de tot, l’escola de la decepció. Això sembla haver-ho entés en carn pròpia el novel•lista sud-africà J.M. Coetzee i per això el primer volum de les seues memòries, que Edicions 62 serveix al lector en llengua catalana, té el regust d’una certa amargor, el sabor exacte del xiquet que creix en una família i en un país on se sent estrany, escadusser.
Potser Coetzee no podia identificar-se amb el seu país –i disculpeu si faig un poc de psicoanàlisi de pà amb tomaca- perquè en el fons odiava son pare. Ell li havia proporcionat un cognom afrikaner; el fill, d’altra banda, parla afrikaans sense accent, però es considera anglès, com sa mare. De fet, vol ser anglès (vol assemblar-se a la mare i no al pare). Observa amb desconfiança la terrible societat racista que l’envolta, i només pot identificar-se amb una certa pulsió tel•lúrica, també per via materna (“Té dues mares. Nascut dos cops: nascut d’una dona i nascut d’una granja. Dues mares i cap pare”) i una simpatia difusa pels natius, els desheretats i desclassats (“Són hotentots, purs i incorruptes. No solament vénen amb la terra, sinó que la terra ve amb ells, és d’ells, sempre ho ha estat”).
No esperem en aquest llibre, però, una precoç anàlisi antiracista ni res que s’hi aproxime. Però la visió afuada de la realitat social hi és, com ara quan se’ns conta quan un dels creditors del pare, un home de raça negra, és convidat a casa a prendre el te. Quan se’n va, la família discuteix què fer amb la tassa. Si segueixen el costum del país, l’haurien de trencar. La mare, però, opta simplement per desinfectar-la amb lleixiu...
En realitat, ningú honest no rememora la infància per a justificar res, ni que siga perquè les justificacions a posteriori són una mica patètiques. Em pense que Coetzee simplement ha volgut explicar-nos quina mena de turpitud informava la seua vida familiar, construïda a parts iguals –per utilitzar les seues paraules- amb els maons de la seriositat, la decepció i la desil•lusió. Aquest infant verbalitzat només és feliç en els episodis de contacte directe amb la natura (les visites a la granja Voëlfontein, de la qual se sent part i on vol ser soterrat) i també entre els llibres. No podien faltar, en unes memòries d’infantesa, les referències a les primeres lectures, que en aquest cas són Enid Blyton (hi coincidim), els germans Hardy, els contes de Biggles i les històries de la Legió estrangera de P. C. Wren (el pare li proposa provar amb Shakespeare, però ell desconfia dels consells paterns).
La natura, la lectura: un recer comprensible en un xaval perpètuament desplaçat: anglès entre afrikaners, catòlic entre protestants, filosoviètic entre filoamericans.
I tot servit amb aquest estil enganyosament diàfan, que oculta amb pulcritud el treball de fusteria, projectant la complexitat en els dilemes morals del protagonista i no en la sintaxi del seu relator: una bona lliçó per a tants escriptors lírics que escriuen confús i sota el mantell embarbussat del paràgraf torturat no batega ni la més mínima idea literària.
El Temps, núm. 1.176
19/9/06
Llibre sense títol
Títol: Home sense nom
Autor: Suso de Toro
Traducció de Carles Miró
Bromera, Alzira, 2006
348 pàgines
Comprenc bé Suso de Toro: comprenc el plaer d’exposar les idees criminals del feixisme, la concupiscència de definir el monstre, d’apamar-lo, de fer-ne l’autobiografia moral. Molts llibres s’han publicat vindicant –finalment- el punt de vista dels vençuts. La nòmina dels vençuts, en totes les guerres civils, és extensíssima. Però el que aquest autor ens proposa en Home sense nom és precisament un exercici fins un cert punt original, i d’una indubtable bellesa literària. El que vol Suso de Toro és que ens fixem en la psicologia del vencedor de la Guerra Civil. Ja se’ns havia oblidat que els qui van guanyar la contesa –els falangistes espanyols, els regulars marroquins, els nazis alemanys, els feixistes italians- en van estar orgullosos durant molt de temps. Van tindre quaranta anys per a edificicar l’edifici lent d’aquest orgull i el rastre d’això no s’apaivaga amb només un quart de segle de democràcia.
Home sense nom és un intent de reseguir la genealogia d’un vencedor, però no un de qualsevol. No es tracta d’un capellanot, ni d’un senyoret que se l’agafa amb paper de fumar, ni tan sols d’un reaccionari de manual. El protagonista d’aquesta novel•la és un home del seu temps, un psicòpata que es troba dins la guerra en el seu element més pur. Entrenat a Alemanya amb els nazis, demostrarà tot el que sap en les primeres setmanes de la contesa a Galícia, quan cal netejar el país de demòcrates, proletaris i galleguistes. I després els tres anys de conflagració, i en acabant la guerra mundial, amb la División Azul, una altra vegada al costat de Hitler.
L’argument de la novel•la té alguna cosa de teatral. El protagonista, ja nonagenari, agonitza en un hospital. Intermitentment conversa –en els escassos moments de lucidesa- amb el seu company d’habitació, El Nano, per a qui inicia la llarga rememoració d’una vida dedicada al dolor i la voràgine. El Nano té el privilegi d’assistir a l’últim acte d’una existència privilegiada –perquè és un privilegi deambular indemne pel centre mateix de l’infern, com un Comte Arnau rediviu-, però no en serà l’únic testimoni. El vell rep també la visita d’una dona, Cèlia, en qui ell veu un àngel amb qui barallar-se tota una nit, com Jacob. Aquest àngel és l’anunci de la seua fi, de la definitiva consumació, ni que Cèlia en realitat només busque anècdotes o històries interessants d’un temps llunyà.
No hi ha cap dubte que amb aquest Home sense nom Suso de Toro ha aconseguit una cosa ben difícil: la creació d’un personatge versemblant, perfectament tallat, en alguns punts inoblidable. Podríem estar davant, doncs, del seu millor llibre, el llibre que un escriptor escriu després d’haver-ne redactat molts altres, perquè la literatura és un procés acumulatiu que aconsegueix la llum a base d’un fregament continu dins la foscor.
Aquest vell violent, apàtrida (com tots els totalitaris, ni que se’emboliquen en banderes de circumstàncies), ateu (“No era Déu ni ningú qui matava per mi”), assassí i violador (“Som nosaltres qui fem les dones: matem les nenes i neixen les dones”) és un personatge que resumeix molt bé el costat feixista dels totalitarismes del segle XX i perdonarem l’autor quan afirma que la font d’inspiració del seu personatge ha estat més Jünger que Nietzsche.
Aquest llibre no té, en realitat, cap títol. El seu títol real es refereix a la Història del segle XX, al carnatge intrínsecament hispànic però també paneuropeu, al desastre dels totalitarismes, a cada una de les vides de milions de persones afectades per eixa maldat. El títol d’aquest llibre l’ha d’omplir cada lector amb la seua pròpia genealogia.
El Temps, núm. 1.162
Autor: Suso de Toro
Traducció de Carles Miró
Bromera, Alzira, 2006
348 pàgines
Comprenc bé Suso de Toro: comprenc el plaer d’exposar les idees criminals del feixisme, la concupiscència de definir el monstre, d’apamar-lo, de fer-ne l’autobiografia moral. Molts llibres s’han publicat vindicant –finalment- el punt de vista dels vençuts. La nòmina dels vençuts, en totes les guerres civils, és extensíssima. Però el que aquest autor ens proposa en Home sense nom és precisament un exercici fins un cert punt original, i d’una indubtable bellesa literària. El que vol Suso de Toro és que ens fixem en la psicologia del vencedor de la Guerra Civil. Ja se’ns havia oblidat que els qui van guanyar la contesa –els falangistes espanyols, els regulars marroquins, els nazis alemanys, els feixistes italians- en van estar orgullosos durant molt de temps. Van tindre quaranta anys per a edificicar l’edifici lent d’aquest orgull i el rastre d’això no s’apaivaga amb només un quart de segle de democràcia.
Home sense nom és un intent de reseguir la genealogia d’un vencedor, però no un de qualsevol. No es tracta d’un capellanot, ni d’un senyoret que se l’agafa amb paper de fumar, ni tan sols d’un reaccionari de manual. El protagonista d’aquesta novel•la és un home del seu temps, un psicòpata que es troba dins la guerra en el seu element més pur. Entrenat a Alemanya amb els nazis, demostrarà tot el que sap en les primeres setmanes de la contesa a Galícia, quan cal netejar el país de demòcrates, proletaris i galleguistes. I després els tres anys de conflagració, i en acabant la guerra mundial, amb la División Azul, una altra vegada al costat de Hitler.
L’argument de la novel•la té alguna cosa de teatral. El protagonista, ja nonagenari, agonitza en un hospital. Intermitentment conversa –en els escassos moments de lucidesa- amb el seu company d’habitació, El Nano, per a qui inicia la llarga rememoració d’una vida dedicada al dolor i la voràgine. El Nano té el privilegi d’assistir a l’últim acte d’una existència privilegiada –perquè és un privilegi deambular indemne pel centre mateix de l’infern, com un Comte Arnau rediviu-, però no en serà l’únic testimoni. El vell rep també la visita d’una dona, Cèlia, en qui ell veu un àngel amb qui barallar-se tota una nit, com Jacob. Aquest àngel és l’anunci de la seua fi, de la definitiva consumació, ni que Cèlia en realitat només busque anècdotes o històries interessants d’un temps llunyà.
No hi ha cap dubte que amb aquest Home sense nom Suso de Toro ha aconseguit una cosa ben difícil: la creació d’un personatge versemblant, perfectament tallat, en alguns punts inoblidable. Podríem estar davant, doncs, del seu millor llibre, el llibre que un escriptor escriu després d’haver-ne redactat molts altres, perquè la literatura és un procés acumulatiu que aconsegueix la llum a base d’un fregament continu dins la foscor.
Aquest vell violent, apàtrida (com tots els totalitaris, ni que se’emboliquen en banderes de circumstàncies), ateu (“No era Déu ni ningú qui matava per mi”), assassí i violador (“Som nosaltres qui fem les dones: matem les nenes i neixen les dones”) és un personatge que resumeix molt bé el costat feixista dels totalitarismes del segle XX i perdonarem l’autor quan afirma que la font d’inspiració del seu personatge ha estat més Jünger que Nietzsche.
Aquest llibre no té, en realitat, cap títol. El seu títol real es refereix a la Història del segle XX, al carnatge intrínsecament hispànic però també paneuropeu, al desastre dels totalitarismes, a cada una de les vides de milions de persones afectades per eixa maldat. El títol d’aquest llibre l’ha d’omplir cada lector amb la seua pròpia genealogia.
El Temps, núm. 1.162
29/8/06
Una dona contra la història
La dona silenciosa
Monika Zgustova
Quaderns Crema
Barcelona, 2005
417 pàgines
Txecoslovàquia fou un país sotmés a l’estrany atzar dels nombres. Tota la seua història vivia pendent d’anys acabats en vuit: en 1918 es forma com a país després de la primera Guerra Mundial; en 1938 té lloc el nefast pacte de Múnic i amb ell la invasió alemanya; l’any 1948 s’esdevé el colp d’estat comunista i el canvi consegüent de règim; el 1968, finalment, fou la fi de l’efímera primavera d’Alexander Dubcek, avortada pels tancs russos. Aquesta infausta trama periòdica només es trenca l’any 1989, com és ben sabut. Destruint la maledicció del vuit, la “revolució de vellut” de Vaclav Havel i companyia restituí la dignitat a txecs i eslovacs, que finalment decidiren separar els seus destins.
És aquesta la història que serveix de context Monika Zgustova per a La dona silenciosa. Una novel•la ambiciosa, sense cap mena de dubte, informada amb el propòsit de retratar els avatars d’una petita nació europea amb els ulls d’una dona, Sylva von Wittenberg (després von Stamitz), de pare alemany i mare txeca. El llibre és ambiciós però cal dir que el resultat confirma perfectament les expectatives. La dona silenciosa és la novel•la de maduresa d’una escriptora i traductora que ha fet tots els papers de l’auca en el món literari fins aconseguir trobar la forma que millor s’ha adaptat a aquella història que sempre havia volgut contar: la història del seu país, la dels seus conciutadans i amics, la d’ella mateixa.
En aquesta protagonista que sovint no pot decidir com viure, però que resol amb fermesa la manera de morir, en aquesta Sylva dostoievskiana i rodorediana estan concentrades moltes dones pragueses i de tot Europa, moltes dones que han fet del silenci una manera de protestar clamorosament per la vida que els ha tocat viure. Però si una cosa és evident és que en aquest llibre –com en totes les grans novel•les- els esdeveniments històrics estan al servei de la trama íntima, compacta i irresoluble dels seus protagonistes. És la música de les persones allò que ens permet entrellucar la partitura de la Història, i no al revés.
El protagonisme de Sylva, d’altra banda, es veu complementat pel del seu fill Jan. Si la mare viu tota la seua vida a Praga –excepte una temporada a París, com a bona aristòcrata centreuropea-, Jan emigra als Estats Units després de la invasió russa. Allí tindrà ocasió d’enfrontar-se a les contradiccions del capitalisme, que l’autora col•loca al mateix nivell que l’amenaça nazi o estalinista, en una concessió al pensament políticament correcte. El personatge de Jan Stamitz és una excusa a través de la qual Zgustova verbalitza l’experiència de l’exili, una experiència sempre amarga fins i tot quan es veu endolcida per la sacarina de l’èxit professional.
En tota la naració batega un lirisme delicat, puntejat per metàfores de bona qualitat i afermat en una sintaxi que té la senzillesa de la complexitat moral. També el retrat de personatges, com el del pintor esquizoide Andrei Polonski, afegeixen un plus de versemblança literàriament reeixida a una novel•la que es llegeix amb la simpatia que desperten les causes perdudes, però sabent que no s’hi farà cap concessió a una falsa nostàlgia.
La dona silenciosa és la dona del segle XX. Només volia una vida feliç al costat del seus, però la Història es va interposar en el seu camí.
El Temps, núm. 1.159
Monika Zgustova
Quaderns Crema
Barcelona, 2005
417 pàgines
Txecoslovàquia fou un país sotmés a l’estrany atzar dels nombres. Tota la seua història vivia pendent d’anys acabats en vuit: en 1918 es forma com a país després de la primera Guerra Mundial; en 1938 té lloc el nefast pacte de Múnic i amb ell la invasió alemanya; l’any 1948 s’esdevé el colp d’estat comunista i el canvi consegüent de règim; el 1968, finalment, fou la fi de l’efímera primavera d’Alexander Dubcek, avortada pels tancs russos. Aquesta infausta trama periòdica només es trenca l’any 1989, com és ben sabut. Destruint la maledicció del vuit, la “revolució de vellut” de Vaclav Havel i companyia restituí la dignitat a txecs i eslovacs, que finalment decidiren separar els seus destins.
És aquesta la història que serveix de context Monika Zgustova per a La dona silenciosa. Una novel•la ambiciosa, sense cap mena de dubte, informada amb el propòsit de retratar els avatars d’una petita nació europea amb els ulls d’una dona, Sylva von Wittenberg (després von Stamitz), de pare alemany i mare txeca. El llibre és ambiciós però cal dir que el resultat confirma perfectament les expectatives. La dona silenciosa és la novel•la de maduresa d’una escriptora i traductora que ha fet tots els papers de l’auca en el món literari fins aconseguir trobar la forma que millor s’ha adaptat a aquella història que sempre havia volgut contar: la història del seu país, la dels seus conciutadans i amics, la d’ella mateixa.
En aquesta protagonista que sovint no pot decidir com viure, però que resol amb fermesa la manera de morir, en aquesta Sylva dostoievskiana i rodorediana estan concentrades moltes dones pragueses i de tot Europa, moltes dones que han fet del silenci una manera de protestar clamorosament per la vida que els ha tocat viure. Però si una cosa és evident és que en aquest llibre –com en totes les grans novel•les- els esdeveniments històrics estan al servei de la trama íntima, compacta i irresoluble dels seus protagonistes. És la música de les persones allò que ens permet entrellucar la partitura de la Història, i no al revés.
El protagonisme de Sylva, d’altra banda, es veu complementat pel del seu fill Jan. Si la mare viu tota la seua vida a Praga –excepte una temporada a París, com a bona aristòcrata centreuropea-, Jan emigra als Estats Units després de la invasió russa. Allí tindrà ocasió d’enfrontar-se a les contradiccions del capitalisme, que l’autora col•loca al mateix nivell que l’amenaça nazi o estalinista, en una concessió al pensament políticament correcte. El personatge de Jan Stamitz és una excusa a través de la qual Zgustova verbalitza l’experiència de l’exili, una experiència sempre amarga fins i tot quan es veu endolcida per la sacarina de l’èxit professional.
En tota la naració batega un lirisme delicat, puntejat per metàfores de bona qualitat i afermat en una sintaxi que té la senzillesa de la complexitat moral. També el retrat de personatges, com el del pintor esquizoide Andrei Polonski, afegeixen un plus de versemblança literàriament reeixida a una novel•la que es llegeix amb la simpatia que desperten les causes perdudes, però sabent que no s’hi farà cap concessió a una falsa nostàlgia.
La dona silenciosa és la dona del segle XX. Només volia una vida feliç al costat del seus, però la Història es va interposar en el seu camí.
El Temps, núm. 1.159
1/8/06
La història de mai
Auschwitz. Els nazis i la “solució final”
Laurence Rees
Columna, 2006
401 pàgines
Hi ha una anècdota reportada per Hannah Arendt al seu llibre sobre el judici d’Adolf Eichmann (Eichmann a Jerusalem. Un estudi sobre la banalitat del mal). Diu que per a ajudar-li a passar el temps en les llargues jornades carceràries, els responsables de la presó li van proposar com a lectura la Lolita de Vladimir Nabokov. L’antic responsable de la logística de l’holocaust va acollir el llibre amb curiositat, però poc després el va retornar bruscament. Segons va dir, indignat, allò era una història absolutament pervertida...
Entendre Auschwitz, entendre la “solució final”, és provar d’aprehendre el pensament de milers d’alemanys normals que s’hi van implicar com a botxins, ajudants directes, col•laboradors indirectes o simplement testimonis silenciosos. Hitler no haguera sigut possible sense aquesta massa disciplinada, entusiasta, creativa i sensible que, alliçonada davant el “problema jueu”, van aportar la logística indispensable per a dur a terme el gran carnatge del segle XX.
Un dels mèrits del llibre de Laurence Rees (basat en un centenar d’entrevistes personals a víctimes i botxins, amb què va il•lustrar un documental paral•lel per a la BBC) és que aclareix amb bona fortuna la diferència entre els criminals nazis i els estalinistes o els japonesos. En els dos darrers casos si que és possible admetre que “complien ordres”, però en els alemanys el factor de responsabilitat personal –d’iniciativa autònoma- va ser molt gran. Rees il•lustra aquesta perspectiva amb el cas de Rudolf Höss, director d’Auschwitz i responsable de bona cosa de les “innovacions” que van convertir aquest camp de camps en el cementeri més gran del seu segle.
Höss semblava, d’acord amb un advocat que el va interrogar a Nuremberg, el “dependent d’una botiga de queviures”. Sí, ell també s’haguera horroritzat davant l’heroïna nabokoviana i tanmateix fou capaç d’orquestrar l’assassinat de més d’un milió de persones fent servir una freda lògica industrial. Curiosament, ja presoner dels aliats aquest personatge es va convertir al catolicisme i va demanar l’absolució –i la va obtindre- d’un capellà. Això no li va evitar ser penjat al davant del camp que tan diligentment va dirigir, però li haurà assegurat una morada celestial al cel o al purgatori, perquè l’infern no és per als que moren reconciliats amb Déu...
Gran part del que es conta en aquest llibre és conegut, però Rees té el mèrit de recopil•lar-ho cronològicament i esvair mites i males interpretacions. Per aquestes pàgines desfilen Maksymilian Kolbe –el capellà polonés que es va oferir a morir d’inanició en lloc d’un altre intern-, el doctor Josef Mengele o els dissortats membres del Sonderkommando, que van protagonitzar una agònica rebel•lió l’octubre del 1944, tan a prop de l’alliberament. Són històries i rostres que hem vist tantes vegades –en llibres, en documentals, en ficcions cienmatogràfiques- i que tanmateix necessitem revisitar periòdicament, per a no perdre el fil de la nostra pròpia dignitat de supervivents.
El Temps, núm. 1.155
Laurence Rees
Columna, 2006
401 pàgines
Hi ha una anècdota reportada per Hannah Arendt al seu llibre sobre el judici d’Adolf Eichmann (Eichmann a Jerusalem. Un estudi sobre la banalitat del mal). Diu que per a ajudar-li a passar el temps en les llargues jornades carceràries, els responsables de la presó li van proposar com a lectura la Lolita de Vladimir Nabokov. L’antic responsable de la logística de l’holocaust va acollir el llibre amb curiositat, però poc després el va retornar bruscament. Segons va dir, indignat, allò era una història absolutament pervertida...
Entendre Auschwitz, entendre la “solució final”, és provar d’aprehendre el pensament de milers d’alemanys normals que s’hi van implicar com a botxins, ajudants directes, col•laboradors indirectes o simplement testimonis silenciosos. Hitler no haguera sigut possible sense aquesta massa disciplinada, entusiasta, creativa i sensible que, alliçonada davant el “problema jueu”, van aportar la logística indispensable per a dur a terme el gran carnatge del segle XX.
Un dels mèrits del llibre de Laurence Rees (basat en un centenar d’entrevistes personals a víctimes i botxins, amb què va il•lustrar un documental paral•lel per a la BBC) és que aclareix amb bona fortuna la diferència entre els criminals nazis i els estalinistes o els japonesos. En els dos darrers casos si que és possible admetre que “complien ordres”, però en els alemanys el factor de responsabilitat personal –d’iniciativa autònoma- va ser molt gran. Rees il•lustra aquesta perspectiva amb el cas de Rudolf Höss, director d’Auschwitz i responsable de bona cosa de les “innovacions” que van convertir aquest camp de camps en el cementeri més gran del seu segle.
Höss semblava, d’acord amb un advocat que el va interrogar a Nuremberg, el “dependent d’una botiga de queviures”. Sí, ell també s’haguera horroritzat davant l’heroïna nabokoviana i tanmateix fou capaç d’orquestrar l’assassinat de més d’un milió de persones fent servir una freda lògica industrial. Curiosament, ja presoner dels aliats aquest personatge es va convertir al catolicisme i va demanar l’absolució –i la va obtindre- d’un capellà. Això no li va evitar ser penjat al davant del camp que tan diligentment va dirigir, però li haurà assegurat una morada celestial al cel o al purgatori, perquè l’infern no és per als que moren reconciliats amb Déu...
Gran part del que es conta en aquest llibre és conegut, però Rees té el mèrit de recopil•lar-ho cronològicament i esvair mites i males interpretacions. Per aquestes pàgines desfilen Maksymilian Kolbe –el capellà polonés que es va oferir a morir d’inanició en lloc d’un altre intern-, el doctor Josef Mengele o els dissortats membres del Sonderkommando, que van protagonitzar una agònica rebel•lió l’octubre del 1944, tan a prop de l’alliberament. Són històries i rostres que hem vist tantes vegades –en llibres, en documentals, en ficcions cienmatogràfiques- i que tanmateix necessitem revisitar periòdicament, per a no perdre el fil de la nostra pròpia dignitat de supervivents.
El Temps, núm. 1.155
4/7/06
Un descobriment essencial
Títol: El ball
Autora: Irène Némirowsky
Editorial: La Magrana
Barcelona, 2006
Pàgines: 85
M’agradaria confessar, d’entrada, que no em considere en absolut un “crític literari”. Jo sóc només un tipus que llegeix llibres (hi ha defectes pitjors: ocasionalment, també els escric) i busca expressament el gran plaer de poder comunicar les troballes que fa en el camí inacabable de la lectura.
Per a algú com jo, l’alegria específica de descobrir una autora com Irène Némirovsky forma part dels moments màgics de l’existència, de les cantonades premiades amb sorpresa en l’ofici de llegir, que és una subespècie viva i contrastada de l’ofici de viure.
Aquesta dona irònica, intel•ligent, detallista, políglota i cultíssima no mereixia morir (si és que algú mereix morir), però va ser assassinada el 17 d’agost del 1942 a Birkenau. Tres mesos després el seu marit, Michel Epstein, s’esvairà pels mateixos fumerals. Eren jueus. Havien nascut a Rússia, van fugir dels bolxevics, es van establir a França, es van convertir al catolicisme. Però per als nazis eren, simplement, “jueus”.
Seguim al 1942. Una filla de tretze anys, Denise, conserva una maleta de sa mare. Hi ha fotos, documents familiars i un últim manuscrit de l’escriptora, redactat amb lletra minúscula per estalviar paper. Ella era una autora coneguda a França: del seu llibre més famós, David Golder (1929), fins i tot es va fer una pel•lícula. L’editorial Proa, a més, el va traduir al català als anys 30. Però aquest manuscrit de la maleta, aquests papers salvats miraculosament que van pegant tombs per França seguint l’itinerari d’ocultació de Denise i de la seua germana Élisabet, estan destinats a una glòria distinta, a un tipus diferent de llegenda literària: la posteritat.
Tots els escriptors somiem a ser llegits cinquanta o cent anys després de la nostra desaparició física. La pròpia Némirovsky, mentre espera el desenllaç a França de la vesània nazi, somia i labora en una obra monumental, un gran fresc de mil pàgines, a la manera tolstoiana, que explique la tragèdia de França, el país dels vençuts, el país dels mediocres. Però el que no sap Irène Némirovsky és que la seua obra, inacabada (amb tan sols dues parts de les quatre o cinc projectades), es publicarà seixanta-dos anys després de la seua mort, gràcies a la previsora reserva de Denise Epstein, la seua filla.
És aquest llibre que reposa damunt la taula del meu despatx. Un volum considerable, una traducció impecable, un títol perfecte en la seua simplicitat: Suite francesa. I ara és l’hora de dir que és un dels llibres més formidables dels que he pogut llegir en els darrers anys, una lliçó de mestratge narratiu. Si haguera de recomanar un títol a algú que volguera fer-se escriptor, ara no ho dubtaria: seria aquest. I és per això, simplement –i disculpeu aquest llarg preàmbul-, que m’he posat a llegir El ball. Volia més Némirovsky –en tenia “mono”.
Està El ball al nivell de Suite francesa? Completament. Hi trobem també la mestria en l’ús del llenguatge i un estol deliciós de personatges inoblidables: la histèrica i maleducada Rosine Kampf, la mare; el pare distant i desmenjat, sense pair encara el colp de sort borsària que el va traure de la pobresa; i aquesta filla postergada, tractada com una xiqueta, que cova al seu pit adolescent una venjança rutil•lant i malèvola per no haver sigut convidada al ball dels seus pares.
Si Suite francesa era tolstoià, El ball és una delícia balzaciana. Pels seus referents els coneixereu –els grans escriptors, és clar.
El Temps, núm. 1.151
Autora: Irène Némirowsky
Editorial: La Magrana
Barcelona, 2006
Pàgines: 85
M’agradaria confessar, d’entrada, que no em considere en absolut un “crític literari”. Jo sóc només un tipus que llegeix llibres (hi ha defectes pitjors: ocasionalment, també els escric) i busca expressament el gran plaer de poder comunicar les troballes que fa en el camí inacabable de la lectura.
Per a algú com jo, l’alegria específica de descobrir una autora com Irène Némirovsky forma part dels moments màgics de l’existència, de les cantonades premiades amb sorpresa en l’ofici de llegir, que és una subespècie viva i contrastada de l’ofici de viure.
Aquesta dona irònica, intel•ligent, detallista, políglota i cultíssima no mereixia morir (si és que algú mereix morir), però va ser assassinada el 17 d’agost del 1942 a Birkenau. Tres mesos després el seu marit, Michel Epstein, s’esvairà pels mateixos fumerals. Eren jueus. Havien nascut a Rússia, van fugir dels bolxevics, es van establir a França, es van convertir al catolicisme. Però per als nazis eren, simplement, “jueus”.
Seguim al 1942. Una filla de tretze anys, Denise, conserva una maleta de sa mare. Hi ha fotos, documents familiars i un últim manuscrit de l’escriptora, redactat amb lletra minúscula per estalviar paper. Ella era una autora coneguda a França: del seu llibre més famós, David Golder (1929), fins i tot es va fer una pel•lícula. L’editorial Proa, a més, el va traduir al català als anys 30. Però aquest manuscrit de la maleta, aquests papers salvats miraculosament que van pegant tombs per França seguint l’itinerari d’ocultació de Denise i de la seua germana Élisabet, estan destinats a una glòria distinta, a un tipus diferent de llegenda literària: la posteritat.
Tots els escriptors somiem a ser llegits cinquanta o cent anys després de la nostra desaparició física. La pròpia Némirovsky, mentre espera el desenllaç a França de la vesània nazi, somia i labora en una obra monumental, un gran fresc de mil pàgines, a la manera tolstoiana, que explique la tragèdia de França, el país dels vençuts, el país dels mediocres. Però el que no sap Irène Némirovsky és que la seua obra, inacabada (amb tan sols dues parts de les quatre o cinc projectades), es publicarà seixanta-dos anys després de la seua mort, gràcies a la previsora reserva de Denise Epstein, la seua filla.
És aquest llibre que reposa damunt la taula del meu despatx. Un volum considerable, una traducció impecable, un títol perfecte en la seua simplicitat: Suite francesa. I ara és l’hora de dir que és un dels llibres més formidables dels que he pogut llegir en els darrers anys, una lliçó de mestratge narratiu. Si haguera de recomanar un títol a algú que volguera fer-se escriptor, ara no ho dubtaria: seria aquest. I és per això, simplement –i disculpeu aquest llarg preàmbul-, que m’he posat a llegir El ball. Volia més Némirovsky –en tenia “mono”.
Està El ball al nivell de Suite francesa? Completament. Hi trobem també la mestria en l’ús del llenguatge i un estol deliciós de personatges inoblidables: la histèrica i maleducada Rosine Kampf, la mare; el pare distant i desmenjat, sense pair encara el colp de sort borsària que el va traure de la pobresa; i aquesta filla postergada, tractada com una xiqueta, que cova al seu pit adolescent una venjança rutil•lant i malèvola per no haver sigut convidada al ball dels seus pares.
Si Suite francesa era tolstoià, El ball és una delícia balzaciana. Pels seus referents els coneixereu –els grans escriptors, és clar.
El Temps, núm. 1.151
23/5/06
La conxorxa del realisme
Títol: Complot contra els Estats Units
Autor: Philip Roth
Editorial: La Magrana, 2005
Pàgines: 383
Des del 1997, amb American Pastoral (Premi Pulitzer), el prestigi de Philip Roth no ha fet sinó assentar-se com una inapel•lable llosa del marbre més pur i rotund. Ara mateix, desaparegut Saul Bellow, Roth és probablement el millor escriptor nordamericà viu. Darrerament publica un títol gairebé anualment (com en el camp del cinema fa un altre artista prodigiós, Woody Allen), i la nostra admiració s’excita, així, amb la mateixa periodicitat.
El llibre que ens ocupa avui, Complot contra els Estats Units, és la història d’una familia de jueus de Nova Jersey. Més concretament, és la història d’una familia de jueus d’una ciutat de Nova Jersey, Newark, i encara d’un dels seus carrers, Summit Avenue. La història d’aquest carrer, d’aquesta ciutat, la història d’aquesta familia jueva no és sinó la del propi Roth. És el seu pare –Herman- la seua mare –Bess- i el seu germà –Sandy- els qui han estat “posats en el laboratori” (segons confessió del propi novel•lista) per a descriure una ficció històrica esgarrifosa: Què haguera passat si al novembre del 1940, en lloc d’haver resultat reelegit Franklin Delano Roosevelt, l’electorat haguera convertit en trenta-tresè president dels Estats Units Charles A. Lindbergh, l’heroi de l’aviació simpatitzant dels nazis alemanys.
Apartant-se de la seua tradicional filiació realista, Roth ordeix en aquest llibre una ficció ucrònica i això li dóna peu a reflexionar sobre els altres destins possibles dels jueus americans. Un filonazi a la presidència, l’any 1940, haguera retardat la incorporació dels Estats Units a la guerra d’Europa i les persecucions antisemites haurien estat a l’ordre del dia. Però això és la bagatel•la argumental. La vàlua d’aquesta novel•la, com és habitual en Roth, rau en factors estrictament literaris, com ara la creació de personatges. Hi ha tipus tan memorables com el cosí Alvin, que torna esgarrat del front de combat després d’haver-se allistat a l’exèrcit canadenc i acaba convertint-se en un vulgar perdonavides. Aquest personatge, que és inventat, rivalitza en versemblança amb caràcters fefaentment reals, com ara Herman Roth, el pare valerós, honrat, conspicu i perfectament heroic als ulls infantils de Philip.
En La marca de l’home, el seu llibre anterior, Roth bussejava en les interioritats de la hipocresia políticament correcta de les universitats americanes. Ara no ha canviat de tema, en realitat: continua amb la seua obsessió pels avatars de les diferents ètnies que composen el puzzle nordamericà. Un parèntesi, per cert: La mancha humana era una tria millor (en castellà) que La marca de l’home, més adequada al sentit de l’original (The human stain). De nou La conjura contra América, pel que fa al nostre llibre d’ara, em sembla un títol més irrebatible i més poderós semànticament que l’opció catalana, i lamente de veres haver de confessar-ho. I això perquè “Amèrica” (als ciutadans dels USA els agrada identificar-se amb aquesta sinècdoque) és una denominació molt més vigorosa i irrebatible que la purament administrativa “Estats Units”.
Siga com siga, llegir Philip Roth continua sent un plaer a l’abast de molts paladars. Una demostració pràctica que alguns grans escriptors es poden reconéixer en vida, i llegir-los, i així honrar-los, i honrar en ells la Literatura.
Autor: Philip Roth
Editorial: La Magrana, 2005
Pàgines: 383
Des del 1997, amb American Pastoral (Premi Pulitzer), el prestigi de Philip Roth no ha fet sinó assentar-se com una inapel•lable llosa del marbre més pur i rotund. Ara mateix, desaparegut Saul Bellow, Roth és probablement el millor escriptor nordamericà viu. Darrerament publica un títol gairebé anualment (com en el camp del cinema fa un altre artista prodigiós, Woody Allen), i la nostra admiració s’excita, així, amb la mateixa periodicitat.
El llibre que ens ocupa avui, Complot contra els Estats Units, és la història d’una familia de jueus de Nova Jersey. Més concretament, és la història d’una familia de jueus d’una ciutat de Nova Jersey, Newark, i encara d’un dels seus carrers, Summit Avenue. La història d’aquest carrer, d’aquesta ciutat, la història d’aquesta familia jueva no és sinó la del propi Roth. És el seu pare –Herman- la seua mare –Bess- i el seu germà –Sandy- els qui han estat “posats en el laboratori” (segons confessió del propi novel•lista) per a descriure una ficció històrica esgarrifosa: Què haguera passat si al novembre del 1940, en lloc d’haver resultat reelegit Franklin Delano Roosevelt, l’electorat haguera convertit en trenta-tresè president dels Estats Units Charles A. Lindbergh, l’heroi de l’aviació simpatitzant dels nazis alemanys.
Apartant-se de la seua tradicional filiació realista, Roth ordeix en aquest llibre una ficció ucrònica i això li dóna peu a reflexionar sobre els altres destins possibles dels jueus americans. Un filonazi a la presidència, l’any 1940, haguera retardat la incorporació dels Estats Units a la guerra d’Europa i les persecucions antisemites haurien estat a l’ordre del dia. Però això és la bagatel•la argumental. La vàlua d’aquesta novel•la, com és habitual en Roth, rau en factors estrictament literaris, com ara la creació de personatges. Hi ha tipus tan memorables com el cosí Alvin, que torna esgarrat del front de combat després d’haver-se allistat a l’exèrcit canadenc i acaba convertint-se en un vulgar perdonavides. Aquest personatge, que és inventat, rivalitza en versemblança amb caràcters fefaentment reals, com ara Herman Roth, el pare valerós, honrat, conspicu i perfectament heroic als ulls infantils de Philip.
En La marca de l’home, el seu llibre anterior, Roth bussejava en les interioritats de la hipocresia políticament correcta de les universitats americanes. Ara no ha canviat de tema, en realitat: continua amb la seua obsessió pels avatars de les diferents ètnies que composen el puzzle nordamericà. Un parèntesi, per cert: La mancha humana era una tria millor (en castellà) que La marca de l’home, més adequada al sentit de l’original (The human stain). De nou La conjura contra América, pel que fa al nostre llibre d’ara, em sembla un títol més irrebatible i més poderós semànticament que l’opció catalana, i lamente de veres haver de confessar-ho. I això perquè “Amèrica” (als ciutadans dels USA els agrada identificar-se amb aquesta sinècdoque) és una denominació molt més vigorosa i irrebatible que la purament administrativa “Estats Units”.
Siga com siga, llegir Philip Roth continua sent un plaer a l’abast de molts paladars. Una demostració pràctica que alguns grans escriptors es poden reconéixer en vida, i llegir-los, i així honrar-los, i honrar en ells la Literatura.
4/4/06
La temptació del testimoni
Títol: Informe sobre Auschwitz
Autor: Primo Levi
Edicions Ellago, 108 pàgines
Castelló de la Plana, 2005
Els qui tenim una relació sexual amb els llibres sovint no defugim el ménage à deux, à trois o fins i tot (en la deriva de la perversió més obscena) à quatre. Llegim els llibres, en efecte, empeltant-los i empiulant-los els uns amb els altres, per pura inconsciència lectora o per una golafreria fora mida. El resultat proporciona estranys companys de llit. Això m’ha passat ara a mi amb l’Informe sobre Auschwitz de Primo Levi. Passava les pàgines d’aquest opusclet amb la mà dreta mentre amb la mà esquerra m’ocupava del Doctor Pasavento d’Enrique Vila-Matas. Desoint el consell evangèlic (que no sàpiga la teua mà dreta, etc.), de sobte ambdós llibres semblaven referir-se a una mateixa cosa, i les amenes reflexions de Vila-Matas sobre la desaparició del subjecte –incarnades successivament pels doctors Pasavento, Ingravallo i Pynchon o Pinchon-, deixaven de constituir un lleuger passatemps postmodern i es convertien en una greu paràbola que sense dubte haguera interessat Primo Levi.
Aquest interrogant que el narrador reitera al llarg de les quatre-centes pàgines de Doctor Pasavento (“D’on ve la seua passió per desaparéixer?”) semblava al•ludir –i era així, en efecte, en virtut de la meua bulímia lectora- a les grans qüestions irresoltes en l’obra del jueu italià. Levi es mortificà tota la vida amb la tortura que els autèntics testimonis moralment autoritzats de la tragèdia hebrea eren els qui van morir als camps, i no els supervivents. La supervivència, en aquest sentit, era una sospita permanent. L’autor de Si això és un home va portar el dilema fins a les últimes conseqüències: el seu suïcidi, al capdavall, era una resposta a un interrogant que durà tota una vida, i un teló forçós en una escena en què ja no era possible representar cap novetat remarcable.
El Rapporto sulla organizzazione igienico-sanitaria del campo di concentramento per ebrei di Monowitz (Auschwitz-Alta Silesia), publicat en català com Informe sobre Auschwitz, és un text de gran interés per a bussejar en la gènesi de l’obra de Primo Levi. En realitat, són unes pàgines escrites entre Levi i el metge Leonardo Debenedetti –company de Monowitz-, a petició de les noves autoritats russes. Les quatre mans, però, no oculten la simplicitat i la claredat estilística, autèntica divisa autorial de Primo Levi. L’horror, així, és presentat en aquest opuscle de la manera més asèptica i científica possible. Això, però, no li lleva ni una mica de càrrega meditadament espaventable, com si l’asèpsia fóra simplement una garantia de probitat testimonial.
De l’estudi crític de Philippe Mesnard, que acompanya el text principal, focalitzar tan sols una paradoxa: Mesnard té interés a desfer el “mite” de la claredat de Levi, en nom de la complexitat de les emocions que convoca. Però la claredat és la cortesia de l’escriptor –com del filòsof- i en canvi la prosa del propi Mesnard, farcida de la supèrbia retòrica i la convexitat sintàctica habitual en la llengua acadèmica francesa, col•locada al costat de la de Levi, estimula una rotunda lliçó de modèstia.
Ja fa més de seixanta anys que es va descobrir la realitat d’Auschwitz. No queda res de Monowitz –simplement un monòlit commemoratiu-, el camp auxiliar on van estar-se Levi i Debenedetti. Però el camp principal, encara intacte, és una icona que recorda que, encara que el subjecte haja desaparegut, el racisme criminal és una temptació que sempre retorna. Només per això ja val la pena llegir Primo Levi.
El Temps, núm. 1.137
Autor: Primo Levi
Edicions Ellago, 108 pàgines
Castelló de la Plana, 2005
Els qui tenim una relació sexual amb els llibres sovint no defugim el ménage à deux, à trois o fins i tot (en la deriva de la perversió més obscena) à quatre. Llegim els llibres, en efecte, empeltant-los i empiulant-los els uns amb els altres, per pura inconsciència lectora o per una golafreria fora mida. El resultat proporciona estranys companys de llit. Això m’ha passat ara a mi amb l’Informe sobre Auschwitz de Primo Levi. Passava les pàgines d’aquest opusclet amb la mà dreta mentre amb la mà esquerra m’ocupava del Doctor Pasavento d’Enrique Vila-Matas. Desoint el consell evangèlic (que no sàpiga la teua mà dreta, etc.), de sobte ambdós llibres semblaven referir-se a una mateixa cosa, i les amenes reflexions de Vila-Matas sobre la desaparició del subjecte –incarnades successivament pels doctors Pasavento, Ingravallo i Pynchon o Pinchon-, deixaven de constituir un lleuger passatemps postmodern i es convertien en una greu paràbola que sense dubte haguera interessat Primo Levi.
Aquest interrogant que el narrador reitera al llarg de les quatre-centes pàgines de Doctor Pasavento (“D’on ve la seua passió per desaparéixer?”) semblava al•ludir –i era així, en efecte, en virtut de la meua bulímia lectora- a les grans qüestions irresoltes en l’obra del jueu italià. Levi es mortificà tota la vida amb la tortura que els autèntics testimonis moralment autoritzats de la tragèdia hebrea eren els qui van morir als camps, i no els supervivents. La supervivència, en aquest sentit, era una sospita permanent. L’autor de Si això és un home va portar el dilema fins a les últimes conseqüències: el seu suïcidi, al capdavall, era una resposta a un interrogant que durà tota una vida, i un teló forçós en una escena en què ja no era possible representar cap novetat remarcable.
El Rapporto sulla organizzazione igienico-sanitaria del campo di concentramento per ebrei di Monowitz (Auschwitz-Alta Silesia), publicat en català com Informe sobre Auschwitz, és un text de gran interés per a bussejar en la gènesi de l’obra de Primo Levi. En realitat, són unes pàgines escrites entre Levi i el metge Leonardo Debenedetti –company de Monowitz-, a petició de les noves autoritats russes. Les quatre mans, però, no oculten la simplicitat i la claredat estilística, autèntica divisa autorial de Primo Levi. L’horror, així, és presentat en aquest opuscle de la manera més asèptica i científica possible. Això, però, no li lleva ni una mica de càrrega meditadament espaventable, com si l’asèpsia fóra simplement una garantia de probitat testimonial.
De l’estudi crític de Philippe Mesnard, que acompanya el text principal, focalitzar tan sols una paradoxa: Mesnard té interés a desfer el “mite” de la claredat de Levi, en nom de la complexitat de les emocions que convoca. Però la claredat és la cortesia de l’escriptor –com del filòsof- i en canvi la prosa del propi Mesnard, farcida de la supèrbia retòrica i la convexitat sintàctica habitual en la llengua acadèmica francesa, col•locada al costat de la de Levi, estimula una rotunda lliçó de modèstia.
Ja fa més de seixanta anys que es va descobrir la realitat d’Auschwitz. No queda res de Monowitz –simplement un monòlit commemoratiu-, el camp auxiliar on van estar-se Levi i Debenedetti. Però el camp principal, encara intacte, és una icona que recorda que, encara que el subjecte haja desaparegut, el racisme criminal és una temptació que sempre retorna. Només per això ja val la pena llegir Primo Levi.
El Temps, núm. 1.137
28/2/06
El fràgil recipient de la memòria
el VicentTítol: Verás el cielo abierto.
Madrid, 2005
Autor: Manuel Vicent
Editorial: Alfaguara, 200 pàgines
L’episodi inicial d’aquest llibre és una metàfora perfectament indicativa de l’actitud literària de l’autor. Com és ben sabut, Manuel Vicent va nàixer a La Vilavella, un poble petit de la Plana de Castelló arrapat als contraforts orientals de la serra d’Espadà. En aquest punt es va aturar el front l’any 1938 en plena guerra. En juliol, la IV Divisió de Navarra baixà de la muntanya i ocupà el poble. El dia 7, quan els feixistes hi disparaven els darrers trets, un resquill de metralla va penetrar en casa dels avis de Vicent, encara amb tanta capacitat de destrucció que va partir en dos un fruiter que hi havia sobre la taula i va foradar l’olla on es coïa el precari potatge del dinar. Aquell dia La Vilavella va passar a mans dels franquistes i la iaia Roseta, amb els braços fent nanses al davant del refugi, va anunciar solemnement “Hui no dinem”.
Més de seixanta anys després –tota una vida-, quan Manuel Vicent rememora aquell record induït de la seua més tendra infància, té al damunt de la taula de la cuina a la seua casa de Dénia aquell fruiter vulnerat, on reposen uns codonys dignes de Zurbarán. És així de fràgil, en efecte, el recipient de la memòria i és aquesta l’actitud amb què l’escriptor acara la delicada operació de pouar-hi vivències, restaurar-ne sensacions, buscar sentit a l’home que ha esdevingut finalment, amb la immisericorde cadència del temps.
Verás el cielo abierto és el llibre més personal de Vicent, perquè fins i tot un professional de la memòria ha d’enfrontar-se algun dia a la seua part més dolorosa, aquella que s’ha anat postergant en els altres llibres coberta amb un vel pudorós. Per això ací emergeix, com una estàtua de marbre retrobada d’una peça, la terrible figura del pare, l’origen primer de l’agusat sentiment de culpa, el personatge enigmàtic, de contorns veterotestamentaris, que encara persegueix l’imaginari de l’autor. Quan va morir aquest pare, agonitzant en el mateix llit on va engendrar el fill que el va decebre en el més íntim preferint l’ofici d’escriptor al de sacerdot, unes paraules terribles van segellar la seua tomba: “Havia mort el jutge”. Però aquest jutge seguirà jutjant més enllà de la mort, i per això Vicent no s’està d’ocultar el caràcter prospectiu d’aquest llibre, com d’informe per al seu psicoanalista.
Potser qui ha patit pares terribles (i qui no) necessita trobar figures de recanvi, i per això Manuel Vicent va trobar en Joan Fuster, “el papa de les lletres valencianes” (de nou la metàfora religiosa) la imatge paterna positiva que necessitava. En el llibre es narra una visita al carrer de Sant Josep de Sueca, seguida de la paella reglamentària, on Fuster exonerà Vicent del seu sentiment de culpa per haver-se’n anat a Madrid i escriure la seua obra en castellà. “Tu ets un escriptor que pensa en valencià”, li va etzibar Fuster entre glopada de fum i got de whisky, i després li va ungir el front amb un oli especial que des de llavors el manté a estalvi de la crítica lingüística aliena, però no de la mala consciència.
L’assagista suecà també li va confessar que no podia concebre la mort més que com un definitiu “deixar d’escriure”. I aquesta jaculatòria, que després seria també un aforisme, es va convertir per a Manuel Vicent en un horitzó propi, l’últim tema per a meditar vora el mar al capvespre després d’una tempesta.
El Temps, núm. 1.133
Madrid, 2005
Autor: Manuel Vicent
Editorial: Alfaguara, 200 pàgines
L’episodi inicial d’aquest llibre és una metàfora perfectament indicativa de l’actitud literària de l’autor. Com és ben sabut, Manuel Vicent va nàixer a La Vilavella, un poble petit de la Plana de Castelló arrapat als contraforts orientals de la serra d’Espadà. En aquest punt es va aturar el front l’any 1938 en plena guerra. En juliol, la IV Divisió de Navarra baixà de la muntanya i ocupà el poble. El dia 7, quan els feixistes hi disparaven els darrers trets, un resquill de metralla va penetrar en casa dels avis de Vicent, encara amb tanta capacitat de destrucció que va partir en dos un fruiter que hi havia sobre la taula i va foradar l’olla on es coïa el precari potatge del dinar. Aquell dia La Vilavella va passar a mans dels franquistes i la iaia Roseta, amb els braços fent nanses al davant del refugi, va anunciar solemnement “Hui no dinem”.
Més de seixanta anys després –tota una vida-, quan Manuel Vicent rememora aquell record induït de la seua més tendra infància, té al damunt de la taula de la cuina a la seua casa de Dénia aquell fruiter vulnerat, on reposen uns codonys dignes de Zurbarán. És així de fràgil, en efecte, el recipient de la memòria i és aquesta l’actitud amb què l’escriptor acara la delicada operació de pouar-hi vivències, restaurar-ne sensacions, buscar sentit a l’home que ha esdevingut finalment, amb la immisericorde cadència del temps.
Verás el cielo abierto és el llibre més personal de Vicent, perquè fins i tot un professional de la memòria ha d’enfrontar-se algun dia a la seua part més dolorosa, aquella que s’ha anat postergant en els altres llibres coberta amb un vel pudorós. Per això ací emergeix, com una estàtua de marbre retrobada d’una peça, la terrible figura del pare, l’origen primer de l’agusat sentiment de culpa, el personatge enigmàtic, de contorns veterotestamentaris, que encara persegueix l’imaginari de l’autor. Quan va morir aquest pare, agonitzant en el mateix llit on va engendrar el fill que el va decebre en el més íntim preferint l’ofici d’escriptor al de sacerdot, unes paraules terribles van segellar la seua tomba: “Havia mort el jutge”. Però aquest jutge seguirà jutjant més enllà de la mort, i per això Vicent no s’està d’ocultar el caràcter prospectiu d’aquest llibre, com d’informe per al seu psicoanalista.
Potser qui ha patit pares terribles (i qui no) necessita trobar figures de recanvi, i per això Manuel Vicent va trobar en Joan Fuster, “el papa de les lletres valencianes” (de nou la metàfora religiosa) la imatge paterna positiva que necessitava. En el llibre es narra una visita al carrer de Sant Josep de Sueca, seguida de la paella reglamentària, on Fuster exonerà Vicent del seu sentiment de culpa per haver-se’n anat a Madrid i escriure la seua obra en castellà. “Tu ets un escriptor que pensa en valencià”, li va etzibar Fuster entre glopada de fum i got de whisky, i després li va ungir el front amb un oli especial que des de llavors el manté a estalvi de la crítica lingüística aliena, però no de la mala consciència.
L’assagista suecà també li va confessar que no podia concebre la mort més que com un definitiu “deixar d’escriure”. I aquesta jaculatòria, que després seria també un aforisme, es va convertir per a Manuel Vicent en un horitzó propi, l’últim tema per a meditar vora el mar al capvespre després d’una tempesta.
El Temps, núm. 1.133
31/1/06
La prosa del matrimoni
Títol: La mort d’Ivan Ilitx. La sonata a Kreutzer
Autor: Lev Tolstoi
Universitat Pompeu Fabra/Destino
Pàgines: 325
De tant en tant s’ha de tornar als clàssics, a la solidesa anyenca que no defrauda, ni que siga per a descansar del vertigen de les “novetats”. De tant en tant ve de gust rememorar les hores passades morosament tot acompanyant el bisturí implacable de les passions humanes: Anna Karenina. O la fusió d’història i intrahistòria en un dels frescs més extraordinaris dedicats a retratar un temps i un país: Guerra i pau. De vegades cal tornar als clàssics i específicament cal retornar a Lev Tolstoi com es visita aquest oncle llunyà amb qui no hauríem d’haver trencat mai la relació. Una literatura com la de Tolstoi ens concerneix d’una manera abassegadora, ens interpel•la, ens retrata. Ara, la Biblioteca Pompeu Fabra ens dóna l’oportunitat d’accedir en català a dos relats magistrals de l’escriptor de Iàsnaia Poliana, dues peces destacades de la seua darrera etapa creativa.
El que tenen en comú La mort d’Ivan Ilitx (1886) i La sonata a Kreutzer (1889) és sense dubte la terrible consideració en què s’hi té la institució matrimonial. La fredor de la dona d’Ivan Ilitx (només el criat Gueràssim s’interessa realment per ell en la seua agonia) deriva en l’adulteri de la dona de Pozdníxev. En tots dos casos el mascle se sent aclaparat, ofegat i incomprés. És el revers exacte de la Karenina.
La història d’Ivan Ilitx és aterridora i tanmateix només és la petita crònica d’un malalt desnonat, el destorb domèstic que provoca l’arribada de la mort. La magistralitat del relat rau precisament en l’accentuació del nivell de normalitat d’un fet excepcional: Ivan Ilitx es mor però el fet irrebatible és que això només és una gran notícia per a ell mateix. Tots els dies mor algú –cada hora, cada segon- i només ho sentiràs de veritat quan sigues tu l’escollit –quan sigues tu Ivan Ilitx. Dit d’una altra manera: totes les morts ens són en definitiva indiferents (ni que porten dolor o ràbia), excepte la pròpia, que ens concerneix en el més íntim.
La sonata a Kreutzer -que s’obri amb dues cites de l’evangeli de Mateu- abunda en la consideració pejorativa del matrimoni que també trobem en Felicitat conjugal, títol perfectament irònic per a un relat tolstoià (hi ha una recent versió catalana en Edicions del 1984). Per a Pozdníxev, el seu protagonista, no hi ha gran diferència entre una dona casada i una puta. Per com es vesteixen i també per raons morals a les primeres les anomena “prostitutes a llarg termini” i a les segones “prostitutes a curt termini” (no cal dir quina cara faria aquest bon home si veiera la pinta que fa avui dia en al nostra societat qualsevol doneta de catorze anys). Per un altre costat atribueix l’amor a “l’excés d’alimentació” d’una vida ociosa i als ardits cosmètics de les dones (una versió que hauria estat del gust de Josep Pla). En un rampell ausiasmarquià, Pozdníxev blasma la passió sexual, fins i tot la conjugal. “La virginitat és un estat superior”, afirma. Després, com qui no fa, confessa dalt d’un vagó de tren que va matar la dona, boig de cels en contemplar com aquesta i el seu amant tocaven junts la Sonata a Kreutzer de Beethoven. Com diu Víktor Xklovski al pròleg, Tolstoi “se sentia gelós de la música, de la poesia enfront de la prosa del matrimoni”. Doncs això.
El Temps, núm. 1.129
Autor: Lev Tolstoi
Universitat Pompeu Fabra/Destino
Pàgines: 325
De tant en tant s’ha de tornar als clàssics, a la solidesa anyenca que no defrauda, ni que siga per a descansar del vertigen de les “novetats”. De tant en tant ve de gust rememorar les hores passades morosament tot acompanyant el bisturí implacable de les passions humanes: Anna Karenina. O la fusió d’història i intrahistòria en un dels frescs més extraordinaris dedicats a retratar un temps i un país: Guerra i pau. De vegades cal tornar als clàssics i específicament cal retornar a Lev Tolstoi com es visita aquest oncle llunyà amb qui no hauríem d’haver trencat mai la relació. Una literatura com la de Tolstoi ens concerneix d’una manera abassegadora, ens interpel•la, ens retrata. Ara, la Biblioteca Pompeu Fabra ens dóna l’oportunitat d’accedir en català a dos relats magistrals de l’escriptor de Iàsnaia Poliana, dues peces destacades de la seua darrera etapa creativa.
El que tenen en comú La mort d’Ivan Ilitx (1886) i La sonata a Kreutzer (1889) és sense dubte la terrible consideració en què s’hi té la institució matrimonial. La fredor de la dona d’Ivan Ilitx (només el criat Gueràssim s’interessa realment per ell en la seua agonia) deriva en l’adulteri de la dona de Pozdníxev. En tots dos casos el mascle se sent aclaparat, ofegat i incomprés. És el revers exacte de la Karenina.
La història d’Ivan Ilitx és aterridora i tanmateix només és la petita crònica d’un malalt desnonat, el destorb domèstic que provoca l’arribada de la mort. La magistralitat del relat rau precisament en l’accentuació del nivell de normalitat d’un fet excepcional: Ivan Ilitx es mor però el fet irrebatible és que això només és una gran notícia per a ell mateix. Tots els dies mor algú –cada hora, cada segon- i només ho sentiràs de veritat quan sigues tu l’escollit –quan sigues tu Ivan Ilitx. Dit d’una altra manera: totes les morts ens són en definitiva indiferents (ni que porten dolor o ràbia), excepte la pròpia, que ens concerneix en el més íntim.
La sonata a Kreutzer -que s’obri amb dues cites de l’evangeli de Mateu- abunda en la consideració pejorativa del matrimoni que també trobem en Felicitat conjugal, títol perfectament irònic per a un relat tolstoià (hi ha una recent versió catalana en Edicions del 1984). Per a Pozdníxev, el seu protagonista, no hi ha gran diferència entre una dona casada i una puta. Per com es vesteixen i també per raons morals a les primeres les anomena “prostitutes a llarg termini” i a les segones “prostitutes a curt termini” (no cal dir quina cara faria aquest bon home si veiera la pinta que fa avui dia en al nostra societat qualsevol doneta de catorze anys). Per un altre costat atribueix l’amor a “l’excés d’alimentació” d’una vida ociosa i als ardits cosmètics de les dones (una versió que hauria estat del gust de Josep Pla). En un rampell ausiasmarquià, Pozdníxev blasma la passió sexual, fins i tot la conjugal. “La virginitat és un estat superior”, afirma. Després, com qui no fa, confessa dalt d’un vagó de tren que va matar la dona, boig de cels en contemplar com aquesta i el seu amant tocaven junts la Sonata a Kreutzer de Beethoven. Com diu Víktor Xklovski al pròleg, Tolstoi “se sentia gelós de la música, de la poesia enfront de la prosa del matrimoni”. Doncs això.
El Temps, núm. 1.129