Llibre sense títol

Títol: Home sense nom
Autor: Suso de Toro
Traducció de Carles Miró
Bromera, Alzira, 2006
348 pàgines

Comprenc bé Suso de Toro: comprenc el plaer d’exposar les idees criminals del feixisme, la concupiscència de definir el monstre, d’apamar-lo, de fer-ne l’autobiografia moral. Molts llibres s’han publicat vindicant –finalment- el punt de vista dels vençuts. La nòmina dels vençuts, en totes les guerres civils, és extensíssima. Però el que aquest autor ens proposa en Home sense nom és precisament un exercici fins un cert punt original, i d’una indubtable bellesa literària. El que vol Suso de Toro és que ens fixem en la psicologia del vencedor de la Guerra Civil. Ja se’ns havia oblidat que els qui van guanyar la contesa –els falangistes espanyols, els regulars marroquins, els nazis alemanys, els feixistes italians- en van estar orgullosos durant molt de temps. Van tindre quaranta anys per a edificicar l’edifici lent d’aquest orgull i el rastre d’això no s’apaivaga amb només un quart de segle de democràcia.
Home sense nom és un intent de reseguir la genealogia d’un vencedor, però no un de qualsevol. No es tracta d’un capellanot, ni d’un senyoret que se l’agafa amb paper de fumar, ni tan sols d’un reaccionari de manual. El protagonista d’aquesta novel•la és un home del seu temps, un psicòpata que es troba dins la guerra en el seu element més pur. Entrenat a Alemanya amb els nazis, demostrarà tot el que sap en les primeres setmanes de la contesa a Galícia, quan cal netejar el país de demòcrates, proletaris i galleguistes. I després els tres anys de conflagració, i en acabant la guerra mundial, amb la División Azul, una altra vegada al costat de Hitler.
L’argument de la novel•la té alguna cosa de teatral. El protagonista, ja nonagenari, agonitza en un hospital. Intermitentment conversa –en els escassos moments de lucidesa- amb el seu company d’habitació, El Nano, per a qui inicia la llarga rememoració d’una vida dedicada al dolor i la voràgine. El Nano té el privilegi d’assistir a l’últim acte d’una existència privilegiada –perquè és un privilegi deambular indemne pel centre mateix de l’infern, com un Comte Arnau rediviu-, però no en serà l’únic testimoni. El vell rep també la visita d’una dona, Cèlia, en qui ell veu un àngel amb qui barallar-se tota una nit, com Jacob. Aquest àngel és l’anunci de la seua fi, de la definitiva consumació, ni que Cèlia en realitat només busque anècdotes o històries interessants d’un temps llunyà.
No hi ha cap dubte que amb aquest Home sense nom Suso de Toro ha aconseguit una cosa ben difícil: la creació d’un personatge versemblant, perfectament tallat, en alguns punts inoblidable. Podríem estar davant, doncs, del seu millor llibre, el llibre que un escriptor escriu després d’haver-ne redactat molts altres, perquè la literatura és un procés acumulatiu que aconsegueix la llum a base d’un fregament continu dins la foscor.
Aquest vell violent, apàtrida (com tots els totalitaris, ni que se’emboliquen en banderes de circumstàncies), ateu (“No era Déu ni ningú qui matava per mi”), assassí i violador (“Som nosaltres qui fem les dones: matem les nenes i neixen les dones”) és un personatge que resumeix molt bé el costat feixista dels totalitarismes del segle XX i perdonarem l’autor quan afirma que la font d’inspiració del seu personatge ha estat més Jünger que Nietzsche.
Aquest llibre no té, en realitat, cap títol. El seu títol real es refereix a la Història del segle XX, al carnatge intrínsecament hispànic però també paneuropeu, al desastre dels totalitarismes, a cada una de les vides de milions de persones afectades per eixa maldat. El títol d’aquest llibre l’ha d’omplir cada lector amb la seua pròpia genealogia.

El Temps, núm. 1.162