La història de mai

Auschwitz. Els nazis i la “solució final”
Laurence Rees
Columna, 2006
401 pàgines

Hi ha una anècdota reportada per Hannah Arendt al seu llibre sobre el judici d’Adolf Eichmann (Eichmann a Jerusalem. Un estudi sobre la banalitat del mal). Diu que per a ajudar-li a passar el temps en les llargues jornades carceràries, els responsables de la presó li van proposar com a lectura la Lolita de Vladimir Nabokov. L’antic responsable de la logística de l’holocaust va acollir el llibre amb curiositat, però poc després el va retornar bruscament. Segons va dir, indignat, allò era una història absolutament pervertida...
Entendre Auschwitz, entendre la “solució final”, és provar d’aprehendre el pensament de milers d’alemanys normals que s’hi van implicar com a botxins, ajudants directes, col•laboradors indirectes o simplement testimonis silenciosos. Hitler no haguera sigut possible sense aquesta massa disciplinada, entusiasta, creativa i sensible que, alliçonada davant el “problema jueu”, van aportar la logística indispensable per a dur a terme el gran carnatge del segle XX.
Un dels mèrits del llibre de Laurence Rees (basat en un centenar d’entrevistes personals a víctimes i botxins, amb què va il•lustrar un documental paral•lel per a la BBC) és que aclareix amb bona fortuna la diferència entre els criminals nazis i els estalinistes o els japonesos. En els dos darrers casos si que és possible admetre que “complien ordres”, però en els alemanys el factor de responsabilitat personal –d’iniciativa autònoma- va ser molt gran. Rees il•lustra aquesta perspectiva amb el cas de Rudolf Höss, director d’Auschwitz i responsable de bona cosa de les “innovacions” que van convertir aquest camp de camps en el cementeri més gran del seu segle.
Höss semblava, d’acord amb un advocat que el va interrogar a Nuremberg, el “dependent d’una botiga de queviures”. Sí, ell també s’haguera horroritzat davant l’heroïna nabokoviana i tanmateix fou capaç d’orquestrar l’assassinat de més d’un milió de persones fent servir una freda lògica industrial. Curiosament, ja presoner dels aliats aquest personatge es va convertir al catolicisme i va demanar l’absolució –i la va obtindre- d’un capellà. Això no li va evitar ser penjat al davant del camp que tan diligentment va dirigir, però li haurà assegurat una morada celestial al cel o al purgatori, perquè l’infern no és per als que moren reconciliats amb Déu...
Gran part del que es conta en aquest llibre és conegut, però Rees té el mèrit de recopil•lar-ho cronològicament i esvair mites i males interpretacions. Per aquestes pàgines desfilen Maksymilian Kolbe –el capellà polonés que es va oferir a morir d’inanició en lloc d’un altre intern-, el doctor Josef Mengele o els dissortats membres del Sonderkommando, que van protagonitzar una agònica rebel•lió l’octubre del 1944, tan a prop de l’alliberament. Són històries i rostres que hem vist tantes vegades –en llibres, en documentals, en ficcions cienmatogràfiques- i que tanmateix necessitem revisitar periòdicament, per a no perdre el fil de la nostra pròpia dignitat de supervivents.

El Temps, núm. 1.155