L'escriptor més humà del món

Títol: Els nostres objectes de cada dia
Autor: Josep Maria Espinàs
Proa
Barcelona, 2024
211 pàgines

L’any 1964, Edicions 62 va publicar el Diccionari per a ociosos, de Joan Fuster. El material original provenia, en molts casos, d’articles de premsa que l’autor recopilava, dotant-los així d’un sentit unitari. En aquell moment Fuster ja era un articulista conegut i polèmic, que sabia acaronar les turgències de l’actualitat amb un punt de vista de vegades sorprenent. El Diccionari, precisament, es caracteritza per amalgamar, aprofitant el mecanisme tumultuós però estrictament jeràrquic de l’ordre alfabètic, una sèrie de reflexions sobre el nostre món de cada dia. Aquestes podien anar des de l’amor (“un invent del segle XIII”) fins al silenci, tot passant per entrades més definitòries del pensament de l’autor, com ara l’escepticisme o les idees. Entre tots aquells textos, que encara ara es llegeixen amb plaer, figuraven algunes disquisicions singulars, com per exemple unes línies iròniques, amb perspectiva històrica, sobre les cadires. “Sembla, en efecte, que la nostra gent –especulava Fuster- s'ha assegut sempre damunt d'artefactes la característica primera dels quals ha estat el format inhòspit”.
  No sé si l’autor de Causar-se d’esperar, des de la mirada sempre àcida de l’assagista, inaugurava així un gènere o subgènere que ha tingut la culminació, de moment, en la tetralogia de Karl Ove Knausgård coneguda com Quartet de les estacions. En els quatre volums de la sèrie (un per cada estació de l’any), publicada per Anagrama en castellà, Knausgård aborda experiències i utensilis de la seua vida quotidiana, de les bosses de plàstic als xiclets, dels polls als telèfons. És aquesta promiscuïtat reveladora i fructífera el que va dur Daniel Swift a proclamar l’escriptor noruec com “el més humà del món”.
  L’any 1981 Edicions 62 va publicar Els nostres objectes de cada dia, de Josep Maria Espinàs. És aquest el volum que, revisat per l’autor abans de morir, reedita ara Proa. En la línia del millor Fuster, i avançant-se a Knausgård, Espinàs, coherent amb la seua cosmovisió literària, du a terme una immersió en la quotidianitat on res escapa a la mirada de l’escriptor: de la banyera a la bata i les sabatilles, del cinturó a la corbata, dels escuradents als miralls, del raspall de dents al termòmetre. Espinàs hi passeja un esguard encuriosit i sorprés que ve a proposar al lector contemplar el món de cada dia amb ulls renovellats. “L’home –conclou- no ha renunciat del tot a la seva vocació d’entronitzar els objectes que l’acompanyen en la intimitat”.
  Però Espinàs no vol trons: la seua és una perquisició dessacralitzadora. Hi ha tendresa i humor a l’hora d’avaluar el significat i l’ús dels objectes domèstics, però també una certa voluntat de fer pensar sobre com hi interaccionem. A propòsit dels llibres, per exemple –objecte emblemàtic on n’hi haja-, afirma: “Els llibres massa luxosos –com les dones massa maquillades i els homes massa elegants- més aviat em molesten. Els llibres han de ser, pel meu gust, fàcilment “tractables”, sense la por de descompondre’ls, exactament com les persones”. Tota una filosofia.
  Potser Els nostres objectes de cada dia haja envellit un poc. Algunes referències, com ara la moda de dur bufanda dels joves dels anys 70 o la persistència dels rellotges de paret o les carteres de mà, sonen irrevocablement a una altra època. Però això no té importància quan el que es pretén és inventariar els diferents estrats de la vida diària, la psicopatologia de les rutines humanes.
  Sí, Espinàs també és “el més humà del món”. I en llibres com aquest fa el seu cim.

Joan Garí

Publicat en Ara, 29-6-2024