L'emoció més genuïnament masculina

Títol: Reunió de batxillers
Autor: Franz Werfel
Edicions de 1984
Barcelona, 2022
Trad. de Ramon Monton
220 pàgines

 Aquest és un llibre peculiar (entre parèntesis: un llibre, si no és peculiar, no té el més mínim interès). Tracta d’un sentiment de culpa que s’arrossega al llarg de la vida i, de retruc, tracta doncs de la vida. El protagonista de la història és el jutge d’instrucció Ernst Sebastian. Som a Àustria, després de la Guerra i de l’Imperi. Un dia Sebastian ha d’ocupar-se d’un estrany subjecte, sospitós principal en el cas de l’assassinat d’una prostituta. L’acusat s’anomena Franz Adler. Aquest nom reviu en el jutge un episodi de la seua adolescència: creu reconèixer en Adler un antic company amb qui es va veure involucrat, quan ambdós estudiaven el Batxillerat, en un fosc afer de falsificació.
  Casualment, Sebastian ha estat convidat a una reunió d’antics alumnes, la promoció del 1902. Hi va, tot i que no guarda gaire bon record dels seus anys d’institut. No era un bon estudiant. Son pare el blasmava per les males notes, tot tenint en compte “les escasses exigències de l’escola moderna” (sic). Com a molts dels seus companys, el que realment motivava Ernst Sebastian era mirar de propiciar la companyia femenina. Precisament aquest relat és també una estranya paràbola de la repressió sexual a la societat burgesa centreuropea, que tants rèdits proporcionaria al senyor Sigmund Freud. Les dones són, per al jovent de l’època, o dames etèries inabastables o aquests éssers llenguts i vulgars que fan la viu viu al Gran Canon, l’abocador sexual.
  Tot ho recorda el jutge després del sopar amb els antics col·legues. Hi retorna “L’emoció més genuïnament masculina: la mirada sobre la pròpia joventut”. Però el que el trasbalsa és haver retrobat Franz Adler, perquè llavors tot es precipita a convertir-se en la “història d’una culpa juvenil”.
  No desvelaré al lector més detalls d’aquest pecat adolescent. El propi autor, quan el relat encara les últimes revoltes del camí, juga amb l’ambigüitat i el control de la informació (amb l’el·lipsi com a recurs central) de manera magistral.
  Algunes coses, però, mai sabrem del cert com s’han esdevingut. Perquè la memòria té les seues pròpies lleis i el tribunal on ens jutja s’assembla massa a una fabulació kafkiana. El jutge Sebastian, en un rampell, ha escrit tots els seus records en fulls rebregats. Hi ha esmerçat tota la nit. Aquests fulls, tanmateix, resulten ser il·legibles. L’episodi de Franz Adler, tan central en l’evocació del jutge, se li escapa de les mans com un grapat d’arena. Què és real, què és imaginari? Literatura, en fi...

Joan Garí

Publicat en Ara, 17-10-22