Títol: Diari 1965-1977
Autor: Josep Iborra
Institució Alfons el Magnànim
València, 2022
951 pàgines
Josep Iborra (1929-2011) és un escriptor valencià amb poca obra publicada en vida: tot just el volum de narracions Paràboles i prou (1955) i els assajos Inflexions (2005) i Breviari d’un bizantí (2007), entre altres. Ara sabem, però, que durant anys i panys va escriure pacientment uns quaderns dietarístics que la Institució Alfons el Magnànim ha donat a conèixer.
Diari 1965-1977 és la clau de volta d’aquesta literatura subterrània. Era el producte d’un esforç colossal, certament insòlit en les lletres del moment i fruit d’una autodisciplina detallista que –sospitava el seu autor- segurament restaria inèdit per sempre més. Per sort, Enric Iborra, fill i hereu de l’escriptor, es va adonar de seguida de la importància d’aquells apunts de diari. Aquella hemorràgia verbal indeturable havia d’arribar als lectors en forma de paper pòstum, i és això el que ha passat.
Josep Iborra no és un estilista melós, de lectura afalagadora i gratificant. Les seues notes exploren la sempre porosa frontera entre l’assaig i la filosofia, i s’estenen pels viaranys d’uns pocs temes predilectes: la contraposició natura/cultura, la dissociació entre el cos i la consciència, la novel·la del XIX i el XX, la possibilitat d’una cultura i una crítica antiburgesa... Iborra s’acull al clàssic clau, en aquestes disquisicions: Montaigne. Com molt bé diu (en 1973!) en matèria assagística les anomenades “ciències humanes” ens volen donar gat per llebre: “avui el tractat està de moda i l’esperit de l’assaig, en decadència”. El “galimaties pedant”, la “nova escolàstica” provocada per la puixança universitària –adverteix- està convertint el quart gènere literari i “l’esperit del lliure examen” en una caricatura tecnocràtica.
En lluita contra això –i com reprotxar-li-ho-, Iborra dedica gran part dels seus esforços silenciosos a glossar els grans autors del seu segle i del segle precedent. Reputa Lacan, Foucault o Derrida d’”extravagants”, de la mateixa manera que jutja amb severitat les conseqüències de la revolta francesa del Maig del 68. En canvi, la lectura de A la recerca del temps perdut li provoca tot de sensacions meravellosament contradictòries. Quan comença a llegir aquest obra mestra absoluta no s’està d’exclamar-se: “La literatura de Proust és la vida, la verdadera vida”. Després, mentre la lectura continua (li durarà anys), hi afegeix matisos: “Aquest teixit cancerós de mots”; “Potser no hi ha cap escriptor, en cap literatura, que tinga la impertorbabilitat de Proust. Cap que escriga, com ell, sense pressa”; “Proust embafa. Pla sembla un Proust, a vegades. Però un Proust robust”.
La lectura de Josep Pla, en efecte –especialment del primer volum de la seua Obra Completa, El quadern gris-, el convenç potser de la seua inferioritat de condicions. “Pla –defineix-, el Baedeker de la cultura catalana”. És probable que la figura de Joan Fuster (a qui va dedicar la seua tesi doctoral) li provocara emocions semblants. Davant aquells gegants muntanyencs, els quaderns d’Iborra s’empetitien.
Ara, recuperada aquesta superba aventura intel·lectual, podem avaluar-la en els justos termes que mereix.
Josep Iborra no és un estilista melós, de lectura afalagadora i gratificant. Les seues notes exploren la sempre porosa frontera entre l’assaig i la filosofia, i s’estenen pels viaranys d’uns pocs temes predilectes: la contraposició natura/cultura, la dissociació entre el cos i la consciència, la novel·la del XIX i el XX, la possibilitat d’una cultura i una crítica antiburgesa... Iborra s’acull al clàssic clau, en aquestes disquisicions: Montaigne. Com molt bé diu (en 1973!) en matèria assagística les anomenades “ciències humanes” ens volen donar gat per llebre: “avui el tractat està de moda i l’esperit de l’assaig, en decadència”. El “galimaties pedant”, la “nova escolàstica” provocada per la puixança universitària –adverteix- està convertint el quart gènere literari i “l’esperit del lliure examen” en una caricatura tecnocràtica.
En lluita contra això –i com reprotxar-li-ho-, Iborra dedica gran part dels seus esforços silenciosos a glossar els grans autors del seu segle i del segle precedent. Reputa Lacan, Foucault o Derrida d’”extravagants”, de la mateixa manera que jutja amb severitat les conseqüències de la revolta francesa del Maig del 68. En canvi, la lectura de A la recerca del temps perdut li provoca tot de sensacions meravellosament contradictòries. Quan comença a llegir aquest obra mestra absoluta no s’està d’exclamar-se: “La literatura de Proust és la vida, la verdadera vida”. Després, mentre la lectura continua (li durarà anys), hi afegeix matisos: “Aquest teixit cancerós de mots”; “Potser no hi ha cap escriptor, en cap literatura, que tinga la impertorbabilitat de Proust. Cap que escriga, com ell, sense pressa”; “Proust embafa. Pla sembla un Proust, a vegades. Però un Proust robust”.
La lectura de Josep Pla, en efecte –especialment del primer volum de la seua Obra Completa, El quadern gris-, el convenç potser de la seua inferioritat de condicions. “Pla –defineix-, el Baedeker de la cultura catalana”. És probable que la figura de Joan Fuster (a qui va dedicar la seua tesi doctoral) li provocara emocions semblants. Davant aquells gegants muntanyencs, els quaderns d’Iborra s’empetitien.
Ara, recuperada aquesta superba aventura intel·lectual, podem avaluar-la en els justos termes que mereix.
Joan Garí
Publicat en Ara, 4-6-2022
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada