Educar llauradors, no "emprenedors"

Títol: Educar per al col·lapse

Autor: Jordi Marín

Onada

Benicarló, 2022

205 pàgines

 

  Amb els llibres sobre educació, passa com amb els llibres sobre cuina: n'hi ha inflació. Però, de bons, en sol haver pocs. En la qüestió educativa (deixem la gastronomia per a la pròxima vegada), m'agrada escoltar la veu de l'experiència. Normalment les lleis educatives les solen fer pedagogs primmirats que no han xafat un aula en sa vida. Els resultats estan a la vista. L'experiència, contràriament, proporciona una perspectiva insubstituïble. 

  Jordi Marín fa més de vint anys que fa classes en Secundària. És un tipus amb el cap ben moblat, així que és recomanable escoltar-lo quan parla del seu ofici. I això és precisament el que ha fet en Educar per al col·lapse. 

  El col·lapse a què fa referència no és només l'educatiu: és civilitzatori. Si no orquestrem alguna mena de decreixement (és una de les tesis del volum), ja podem veure les orelles de la catàstrofe. En aquest context, quin sentit té modernitzar i actualitzar el sistema educatiu? I, sobretot, cap a on s'ha de modernitzar i actualitzar?

  Marín hi aplica, a l'hora de respondre, el menys comú dels sentis: el sentit comú. El seny, el senderi, el trellat, el coneixement: la riquesa sinonímica hi és inversament proporcional a l'abundància de la matèria en qüestió. Ell no creu en el futur digital que ens volen vendre: fins i tot alerta que els mòbils poden acabar convertint-se en un luxe per a les elits. Quan tot -i tot és tot- sembla bolcat en la digitalització i informatització de la tasca docent, ell rema en sentit contrari. Per això escriu:

 

  "Què hem de fer a l'escola? Hem de seguir apostant desacomplexadament per la tecnologia? Hem de renunciar, els docents, a la nostra condició de transmissors de coneixements? Cal seguir apartant l'ús de la memòria del procés d'ensenyament-aprenentatge? S'ha de continuar amb el discurs neoliberal de l'emprenedoria a les aules? Hauríem de recuperar coneixements que fa temps que es van fer fora de l'escola?"

  Aquestes preguntes són i no són retòriques. Les preguntes retòriques ja contenen les seues respostes. Les preguntes de Jordi Marín, per contestar-les, cal llegir el seu llibre.

  Ara que diuen que ja no cal aprendre res de memòria perquè tot està a la Viquipèdia, és emocionant que Marín reivindique el llibre en paper. Un invent, per cert (com deia Umberto Eco i repetia Irene Vallejo en L'infinit en un jonc) a la mateixa altura que el foc, la cullera o la roda...

  Al final, Marín acaba concloent que, si es vol millorar realment l'educació, només caldria convertir en "matèria troncal" l'hort escolar. Fer que els alumnes dobleguen l'espinada i hi caven: quina innovació més revolucionària! "El motiu és senzill -rebla-: l'alumnat del segle XXI ha de saber com produir el seu propi aliment (...) A més, de manera subsidiària o col·lateral, tindrà l'oportunitat de treballar aspectes d'aquelles habilitats o capacitats que sempre posem al calaix de la transversalitat, com ara la paciència, la resiliència, l'esforç, l'autoestima..."

  Chapeau! Com diu Martí Domínguez al pròleg, "aquest llibre és extraordinari". Com el col·lapse que podria evitar.

Joan Garí