Nostàlgia del futur

Títol: Tot el que el cor s'estima

Autor: Agustí Colomines

Afers/Lleonard Muntaner

Catarroja 2022

259 pàgines

 

  L'historiador Agustí Colomines publica un diari escrit durant la seua estada de recerca a la Universitat de Stanford. Hi remena l'arxiu de Joaquín Maurín, un d'aquests personatges imprescindibles de l'exili republicà. És una etapa delicada en la vida de l'autor, quan mastega entre dents la cita preliminar de Baudelaire, "Estic sol, sense amics, sense amant, sense gos i sense gat". El dietari sembla un subterfugi obvi, perquè vol comunicar aquest particular estat d'esperit, però alhora també vol fer-nos saber els resultats de la seua cerca.

  Tal com confessa: 

 

  "Sempre dic que tinc, com deia el cartellista Josep Renau, "nostàlgia del futur", que és una manera de resumir l'anhel de saber, d'aprendre, de compartir amb qui estimes i aprecies el que encara no has viscut i saps perfectament que no podràs viure per pura llei de vida".

 

  Em sembla un bon eslògan vital, una actitud que s'ha de compartir. Tota una altra cosa és si el llibre funciona com a dietari. De vegades tendim a pensar que qualsevol vida és interessant per se. No hi estic d'acord. Qualsevol vida mereix ser expressada, això sí, perquè és un dret personal inalienable. Però el dietarisme és un (sub)gènere literari que té les seues lleis pròpies. A mi no m'interessa qualsevol vida: només les ben contades. I és que, al final, tots els processos humans s'assemblen (qui no ha amat, qui no ha patit un dol, qui no ha sigut víctima o botxí, qui no ha experimentat dolor, qui no ha covat esperances...?). L'únic sentit de tot plegat, segons això, és emmotlar-ho en forma literària. Si no, correm el risc de reproduir aquella anècdota d'un premi Nobel a qui un periodista li va demanar un "argument potent" per escriure un llibre. L'escriptor va contestar: "Un xic estima una xica, però els pares s'oposen al seu amor". El periodista, després de rumiar uns instants, va retrucar, "Això és una xorrada". "No, amic -va concloure l'autor-. Això és Romeo i Julieta".

  Efectivament. Qualsevol història, si no està ben contada, esdevé una historieta, vàlida per passar l'estona mentre esperes tanda a la perruqueria, i poc més. El problema que he detectat en Tot el que el cor s'estima no és la mala qualitat de la informació que s'hi proporciona, sinó una mala gestió literària. Coromines, que és un home de gran formació i de gran nivell intel·lectual, emboteix al seu text massa cites i massa digressions llibresques. El relat s'hi ofega, no discorre. És un pecat en què també incorre Toni Mollà als seus diaris (com el darrer, El tercer toc). I no és una crítica gratuïta: el propi Mollà en fa esment, tot i que no li concedeix major importància. D'altra banda els llibres de Mollà sempre són interessants, d'això no en tinc dubte.

  Un dietari és, en un 75%, forma literària. L'altre 25% és gestió de la intimitat. Quan ens posem a contar la nostra vida, hem d'estar disposats a fer literatura i hem de prendre una decisió transcendental: quins hi seran els límits de la nostra intimitat. És una decisió delicada: massa poca intimitat convertiran el nostre llibre en un text impersonal. Massa intimitat ens acostaran a l'exhibicionisme més impúdic. D'on la necessitat dels límits.

  Un exemple de dietari que no funciona literàriament, per massa impersonal: el Diari 1952-1960, de Joan Fuster. M'explicaré (sempre calen precisions, al País Valencià, si has de criticar Fuster!): és un llibre molt ben escrit, que serveix com a contenidor d'articles varis, de reflexions múltiples, un gran assaig ideològic. Però, com a diari (que és el que vol ser!), és decebedor... En comprenc els motius, òbviament: quina mena d'intimitat havia de gestionar un homosexual en l'etapa encara extrema de vida sota el franquisme? 

  Aquestes coses es poden dir quan no tens por a les reaccions dels seguidors de Fuster, la majoria dels quals l'han convertit en una mena de sant laic. Però no hi ha res més antifusterià que no exercir-hi la crítica, ja ho podeu comprendre.

  Al dietari de Coromines el fons s'apodera de la forma. És un text macrocefàlic: massa cap, massa poc cos. I és una llàstima, perquè la personalitat que s'hi revela és atractiva: un autor progressista ("liberal d'esquerra", s'autodefineix) però allunyat de les sectes, filosemita, independentista crític... "Els polítics amb llibertat de pensament -escriu-, van desaparèixer en 1939". 

  Normal que senta "nostàlgia del futur". El temps per als lliurepensadors, que van inaugurar els enciclopedistes francesos i va ser clausurat de seguida per la guillotina, encara no ha tornat. Caldrà seguir escrivint dietaris, doncs. Però un consell per als seus autors: no cal portar ni la gavardina perfectament cordada ni totalment despassada. Suggeriu, mostreu un poc, oblideu tot el saber que heu acumulat. Fins i tot els més grans intel·lectuals han de viure una vida corrent, com tots. I el seu diari n'ha de ser el testimoni més punyent i inalienable.

Joan Garí

 

Un vademècum per a la vida

Títol: Cuina! o barbàrie

Autora: Maria Nicolau

Ara llibres

Barcelona, 2022

268 pàgines

 

  Sempre he pensat que la gastronomia només és un gènere literari. Ho pensava quan vaig escriure La memòria del sabor (l'evocació de la meua cuina materna) i ho continue pensant ara. Al capdavall, no importa estrictament què menges (i perdoneu l'exabrupte), sinó d'on prové la recepta, quins records et porta, amb qui ho comparteixes, quina mena d'estrats temporals i espacials s'hi interconnexionen... Tot això m'ha vingut al cap mentre llegia Cuina! o barbàrie, de Maria Nicolau.

  Maria és cuinera i,  a més, és una cosa molt més efectiva: comunicadora gastronòmica. El seu llibre és una delícia, no per la saviesa alimentària que hi atresora (que també), sinó per la manera de contar-la. Diu unes coses molt entenimentades que es refereixen a la cuina però podrien referir-se a qualsevol altre àmbit de la vida. Aquest és el secret. Mireu com parla, per exemple, de la seua col·lega Núria:

 

  ""Ella no cuina des de la perspectiva del cuiner professional. Ella cuina pensant que no és cuinera (...)  Això connecta la Núria fondament amb les cuineres de generacions anteriors a la nostra, cuineres de casa que feien fricandós excelsos, cuineres que ho feien bo no perquè hi posessin més o menys amor, sinó perquè, els agradés o no cuinar, feien el que s'havia de fer quan s'havia de fer i com s'havia de fer, sense donar-se mai permís per abandonar-se a la peresa o per fer el ronso. Encara que ningú les veiés. Sabent que ningú les mirava."

 

  Llegint això sobre Núria (però no ho diu també Maria d'ella mateixa?) he pensat en ma mare. Tot el que sé de cuina (que no és molt...) ho he aprés d'ella. No dels grans cuiners estrella que s'estilen ara, sense menystindre la seua vàlua, per descomptat. Com diu l'autora, "Vivim en un món ple de restaurants farcits de cuiners que volen ser cuiners però a qui els fa mandra cuinar".

  Això és la clau de volta d'aquest llibre. Contra la cuina espectacle, contra els restaurants -alguns de luxe- que fan patates fregides a partir de patates congelades (sic), s'alça el geni rabiüt de Maria Nicolau. El que ella diu algú ho havia de dir. Simplement.

  Tot el que ve després en aquest llibre m'ha enllaçat de manera instantània amb la meua memòria emocional (que és el secret de la gastronomia). Maria hi parla del pa de pessic (com el que li va fer la mare de Josep Pla el dia que aquest feia 21 anys, a la llegendària primera entrada del dietari El quadern gris). Al País Valencià, nosaltres l'anomenem bescuit. I conté una varietat ("coca d'ametlla", al llibre) que a casa sempre n'hem dit tortada, l'únic secret de la qual és batre les clares i els rovells dels ous per separat i després ajuntar-ho tot. Tinc una foto del meu primer aniversari amb aquest dolç suprem, emblema de la sucreria casolana.

  I què dir de l'escudella catalana? A casa sempre hem fet l'olla de cardets, que n'és una varietat (o la d'allà és una varietat de la nostra, no sé). Tot això està contat a La memòria del sabor. Són secrets a viva veu, per als qui els vulguen escoltar. Com diu Nicolau: "A algunes persones ens suposa un grau d'exposició i intimitat més elevats compartir taula que llit". Perquè la cuina o és íntima i familiar o no és res. I encara: "el que ens fa humans i ens diferencia dels animals és, a part de la cuina, la nostra capacitat d'explicar històries". A part de la cuina.

  Cuina! o barbàrie és una història que són moltes històries, i totes estan ben contades.  Quan s'hi parla del verat (que al País Valencià anomenem cavalla), em ve de seguida al cap quan acompanyava ma mare la port de Borriana, a les cinc de la vesprada. Era l'hora en què arribaven les barques amb la captura del dia. Per vint duros (sic), ens omplien un llibrell amb sardines i cavalles, que aleshores eren considerats productes negligibles. Ara el peix blau forma part de la nova religió de la "dieta mediterrània", que hem començat a adorar al mateix temps que la majoria de la població l'abandonava...

  Maria Nicolau no és només una bona cuinera. És també una escriptora eficaç. Per això aquest llibre no parla només de fogons: és un vademècum per a la vida. O, com diu Josep Roca, en l'epíleg, "un llibre històric, suculent i bestial". Amén.

Joan Garí

 

Educar llauradors, no "emprenedors"

Títol: Educar per al col·lapse

Autor: Jordi Marín

Onada

Benicarló, 2022

205 pàgines

 

  Amb els llibres sobre educació, passa com amb els llibres sobre cuina: n'hi ha inflació. Però, de bons, en sol haver pocs. En la qüestió educativa (deixem la gastronomia per a la pròxima vegada), m'agrada escoltar la veu de l'experiència. Normalment les lleis educatives les solen fer pedagogs primmirats que no han xafat un aula en sa vida. Els resultats estan a la vista. L'experiència, contràriament, proporciona una perspectiva insubstituïble. 

  Jordi Marín fa més de vint anys que fa classes en Secundària. És un tipus amb el cap ben moblat, així que és recomanable escoltar-lo quan parla del seu ofici. I això és precisament el que ha fet en Educar per al col·lapse. 

  El col·lapse a què fa referència no és només l'educatiu: és civilitzatori. Si no orquestrem alguna mena de decreixement (és una de les tesis del volum), ja podem veure les orelles de la catàstrofe. En aquest context, quin sentit té modernitzar i actualitzar el sistema educatiu? I, sobretot, cap a on s'ha de modernitzar i actualitzar?

  Marín hi aplica, a l'hora de respondre, el menys comú dels sentis: el sentit comú. El seny, el senderi, el trellat, el coneixement: la riquesa sinonímica hi és inversament proporcional a l'abundància de la matèria en qüestió. Ell no creu en el futur digital que ens volen vendre: fins i tot alerta que els mòbils poden acabar convertint-se en un luxe per a les elits. Quan tot -i tot és tot- sembla bolcat en la digitalització i informatització de la tasca docent, ell rema en sentit contrari. Per això escriu:

 

  "Què hem de fer a l'escola? Hem de seguir apostant desacomplexadament per la tecnologia? Hem de renunciar, els docents, a la nostra condició de transmissors de coneixements? Cal seguir apartant l'ús de la memòria del procés d'ensenyament-aprenentatge? S'ha de continuar amb el discurs neoliberal de l'emprenedoria a les aules? Hauríem de recuperar coneixements que fa temps que es van fer fora de l'escola?"

  Aquestes preguntes són i no són retòriques. Les preguntes retòriques ja contenen les seues respostes. Les preguntes de Jordi Marín, per contestar-les, cal llegir el seu llibre.

  Ara que diuen que ja no cal aprendre res de memòria perquè tot està a la Viquipèdia, és emocionant que Marín reivindique el llibre en paper. Un invent, per cert (com deia Umberto Eco i repetia Irene Vallejo en L'infinit en un jonc) a la mateixa altura que el foc, la cullera o la roda...

  Al final, Marín acaba concloent que, si es vol millorar realment l'educació, només caldria convertir en "matèria troncal" l'hort escolar. Fer que els alumnes dobleguen l'espinada i hi caven: quina innovació més revolucionària! "El motiu és senzill -rebla-: l'alumnat del segle XXI ha de saber com produir el seu propi aliment (...) A més, de manera subsidiària o col·lateral, tindrà l'oportunitat de treballar aspectes d'aquelles habilitats o capacitats que sempre posem al calaix de la transversalitat, com ara la paciència, la resiliència, l'esforç, l'autoestima..."

  Chapeau! Com diu Martí Domínguez al pròleg, "aquest llibre és extraordinari". Com el col·lapse que podria evitar.

Joan Garí

Joan Fuster i la seua posteritat

Títol: Figura d’assaig
Autor: Joan Fuster
Comanegra
Barcelona, 2021
487 pàgines

  Aquest any celebrem els 100 anys del naixement de Joan Fuster i el 30 aniversari de la seua mort. Fuster va morir d'un infart i, tal com es va dir de Humphrey Bogart, de 50.000 wiskys.  És oportú, doncs, que l'editorial Comanegra haja volgut avançar-se a la commemoració d’aquesta efemèride amb l'edició d'un complet volum amb textos de diferents assajos de l’autor, a càrrec d’Antoni Martí Monterde.
  Si hi ha un assagista emblemàtic a la literatura catalana contemporània és precisament Joan Fuster. El gènere ja existia, però l’escriptor de Sueca el va dotar de la seua essència característica, de les formes i la disposició definitives. De llavors ençà, tots en som hereus, els qui fan o fem dietaris, assajos a la manera de Montaigne, (auto)biografies, articles de premsa o crítica literària. En conservem el “Informe autobiogràfic” (la primera peça del recull de Comanegra) que va proporcionar a Josep Pla perquè aquest l’afusellara sense contemplacions per a bastir un dels més cèlebres dels seus “Homenots”. Allí explica Fuster que la font original de la seua escriptura va ser Eugeni d’Ors. Va descobrir Xènius en una vella edició del Glosari furtat (sic) a Lo Rat Penat. Aquells textos enlluernadors li van obrir els ulls. Després de certs temptejos com a poeta (un gran poeta, per cert, a pesar que després abominara dels “versets” de la seua joventut), es va dedicar per complet a la literatura d’idees. I d’ací, al Panteó.
  El vell gènere fundat per Montaigne va assolir, en mans de l’autor de Diccionari per a ociosos, uns graus d’excel·lència inèdits en la nostra cultura. Fuster en va provar amb èxit tots els subgèneres: l’aforisme, l’article de premsa, la divagació erudita, el dietari...
  Diari 1952-1960 és precisament una de les claus de volta de la seua obra. Una peça monumental que, paradoxalment, establia els contorns de les seues limitacions. Si Gabriel Ferrater va deixar dit de Josep Pla que “la seva reticència quant a la intimitat és el que li impedeix ser un gran autor a nivell europeu”, no sé què pensaria del dietari de Fuster. El Diari va ser esporgat de tota “intimitat” amb aquesta taxativa frase: “Dubto que un “escriptor” arribi mai a produir un sol paper que sigui “íntim” de debò”. Els motius d’aquesta prevenció estan explicats al meu llibre L’única passió noble (que és, per cert, una frase de Fuster). Vaig tindre la sort de tractar-lo en vida: em consta que era, sense pal·liatius, una de les intel·ligències més preclares que haja conegut mai.
  D’una manera o altra, però, Fuster es va convertir en un creador i ideòleg indefugible. Els avatars polítics al País Valencià van contribuir a exalçar la seua figura, que era exactament tot el contrari al que aspiraven els seus nombrosos enemics polítics. La posteritat, en tot cas, té les seues pròpies lleis. No contribueix al consens postmortem tant el que Antoni Martí anomena “l’articulació antifusteriana del camp editorial i acadèmic a Catalunya” com el fet, una mica patètic, que la memòria del gegant haja sigut monopolitzada al País Valencià per una petita colla d’autoproclamats hereus que rendibilitzen –reservat el dret d’admissió- la seua memòria.
  Trenta anys després, la figura de l’homenot de Sueca no fa més que créixer. Com el seu gran amic Josep Pla, va bastir un model literari en perfecta consonància amb el tipus de vida que va triar. Un escriptor engagée que, desenganyat de tots els compromisos, va acabar els seus dies en solitari a la casa on va nàixer, la seua torre –el seu mas- particular.
  Llegir-lo ara, simplement, és el major homenatge que li podríem fer.

Joan Garí

Publicat en Ara, 9-4-2022

Vida literària, literatura vital

Títol: Escriure a pessics 

Autor: Emili Piera

El petit editor

València, 2022

  El periodista, escriptor i vividor Emili Piera tenia una columna diària al periòdic Levante. En 2019 la va perdre, després de tres dècades, i aquesta pèrdua, com la de la Granja a l'Àfrica d'Isak Dinesen (i passeu-me la comparació) va motivar una exacerbació de la seua grafomania. L'obliguen a callar i ell, naturalment, s'hi revolta. El resultat és aquest dietari, però també un d'anterior, Diari de la plaga, escrit en plena pandèmia però publicat amb anterioritat a aquest.
  Emili és un home de coneixements enciclopèdics. A més, té un avantatge: està convençut que, el que no és cultura, és agricultura (i viceversa). Sempre té, doncs, una bella metàfora rural per portar-se a la ploma. Després de molts anys, a més, ja ha descobert la diferència entre periodisme i literatura, eixe gran tema per als cursos d'estiu de les universitats: "A l'escriptor el mou la voluntat de perdurar; al periodista la relativa garantia de cobrar a final de mes".
  Perdurar, doncs. Un consell: si eixe és el propòsit, no estaria de més evitar els solecismes i les errades producte de la manca de la mirada sàvia d'un corrector. Un propòsit molt factible si l'editorial fera la seua faena. Com va dir Fuster (i cite de memòria), l'únic pecat és, en realitat, fer faltes d'ortografia. I no és un mal aforisme.
  Llevat d'aquests defectes de forma, però, és impossible no estar d'acord amb la cosmovisió de l'autor, i més quan hi he compartit, com és el cas, alguns dels episodis o de les sensacions que evoca al seu llibre. És el cas de la seua devoció per El doctor Givago. La pel·lícula, és clar, que és molt millor que la novel·la. I ho dic amb la més absoluta certesa: sempre he considerat el cicle de films èpics de David Lean (El pont sobre el riu Kwai, La filla de Ryan, Lawrence d'Aràbia i, per descomptat, la que ens ocupa) un vuit mil artístic de la segona meitat del segle XX.
  A propòsit de les motivacions de Pasternak, però, Emili no s'està de llançar alguna càrrega de profunditat: "El comunisme és una idea magnífica per a qualsevol espècie que no siga la humana". Caldrà recordar, en aquest sentit, una assenyada observació de Svetlana Aleksiévitx, que, de dictadures del proletariat, en sabia un poc: "El comunisme és com la llei seca; és una bona idea, però saps que no funcionarà".
   Més coincidències. El comú amic Segon Plavi ens embarca cap a Godella i fem cap al Museu Pinazo i al d'Andreu Alfaro. Piera admira un nu femení, i no s'està de reportar l'observació que li fa un amic, a cau d'orella: "No és per casualitat que la figa té forma de vidriola". I és que hi ha fons d'inversió que poden ser insondables...
  En maig del 2019 el dietarista va a un concert de Bob Dylan a la Plaça de Bous. Diu que el de Minnesota els fa "un magnífic present" tocant-hi alguns dels seus clàssics. Hi discrepe. Jo també he vist Dylan en directe, als Vivers, portat per Bancaixa (la vidriola...). I des de llavors, per les raons que conte en Història d'Amèrica, em vaig prometre no tornar a contemplar com l'autor d'algunes de les cançons més emblemàtiques de la meua memòria sentimental les destrossava sense pietat -i sense ganes- a dalt d'un escenari.
  Més enllà d'aquest joc de matches, però, cal reconèixer que Emili Piera és un cisellador de frases brillants, una habilitat que sempre s'agraeix en un dietarista de raça. És així quan defineix un gat com "la major quantitat d'àngel que cap en una bèstia", O quan assegura que "morir-se, segons com, és fàcil: t'ho donen tot fet". I encara: "A mi m'agradaria morir-me i després sopar".
  El seu dualisme materialista (en el millor sentit de la paraula de tots dos mots), el seu hedonisme moderat (li agrada la bona vida però fa ioga), la seua prosa barroca i benhumorada converteixen aquest llibre en una lectura plaent i entretinguda.
  Hi ha qui no llegeix dietaris perquè té por d'avorrir-s'hi, però està tot el dia escoltant si el veí del quart torna a discutir a crits amb la dona. A mi em passa al revés: no m'interessa per a res la rutina conjugal del veïnat, però em deleix assistir a una vida ben contada, a una vida empeltada irreversiblement de literatura. I després hi ha qui no entén els dietaris aliens -tot i que diu que en fa de propis- no perquè tinga una vida insubstancial (cap ho és), sinó perquè no està dotat per a les belles lletres. Vida, doncs? No, vida literària, literatura vital. La resta és xerrameca o xafarderia.

Joan Garí