Escriure sota confinament estricte

Títol: Diari de la plaga

Autor: Emili Piera

El Petit Editor

València, 2020

182 pàgines

 

 D'abril a maig, sota confinament estricte, cadascú va fer el que va poder. Els avesats a una certa vida d'interior, com els escriptors, vam assajar diverses formes de grafomania. Jo soc, però, dels qui van escriure poc: vaig preferir llegir. Van caure, religiosament, títols que esperaven una oportunitat àuria com aquesta: Lluny del brogit del món, de Thomas Hardy (una delícia dinovesca que encara em fa llepar-me els dits), Em vaig casar amb un comunista, de Philip Roth (un dels pocs Roth que em quedava per llegir) i, com no, La pesta, d'Albert Camus, en homenatge al moment i la circumstància. 

  De La pesta em va  interessar especialment el tractament de l'epidèmia com una qüestió moral, matèria que, en mans d'un mestre com Camus, esdevé una argila singularment modelable. En el terreny de les anècdotes, em va sorprendre que Camus definira la mar amb una metàfora molt precisa: "flexible i llisa com un animal". Als qui hem llegit molt Josep Pla, i som addictes al seu mestratge, ens fa gràcia anar trobant els referents d'algunes de les seues imatges o recursos més cèlebres espargits pels autors de la modernitat rampant: la crossa "amics, coneguts i saludats" és de The life of Samuel Johnson, de Jame Boswell; les tirallongues d'adjectius ja eren a la Recherche de Proust i "el gran animal" amb què el de Palafrugell metaforitza la mar ara el descobrisc primigèniament en La pesta.

  Emili Piera, que necessàriament ha de ser també planià (tot escriptor intel·ligent ho és), va aprofitar més que no jo el gran tancament. Sense pensar-s'ho dues vegades, va emprendre un dietari que comença el 13 de febrer (als xinesos cal fer-los cas de seguida i sempre) i acaba el 10 de juny. De precedents il·lustres no li'n faltaven: Tucídides, Lucreci, Defoe i, és clar, Camus. Escriure quan la plaga recorre, udolant, els carrers és una manera de sentir-se segur i, el que és més important, intentar comprendre el gran desgavell del món.

  Només algú amb els coneixements enciclopèdics de l'Emili i el seu agusat sentit de l'humor podia entendre que el que ens estava passant lligava la desesperació amb l'esperança en un sentit especialment irònic: "El virus -diu- és la versió techno-pop del Diluvi". I Noé, és clar, s'ha agafat uns dies lliures. 

  Com que durant la grip anomenada espanyola del 1918 va morir la germana de sa mare, Emili sap quin pa s'hi dona: també Pla començava El quadern gris amb una referència gloriosament pandèmica: "Com que hi ha tanta grip han hagut de tancar la universitat", però no se sap que hi tinguera baixes íntimes. La ploma esmolada de Piera es fixa en tot i de tot trau conclusions pròpies, això és la plusvàlua (d'un escriptor):

  "Trobe repugnant la tradició política xinesa -escriu el 2-4-20-, però cal reconèixer el bon sentit de moltes de les seues iniciatives: inverteix en els cinc continents, presta amb interès, traça ponts i carreteres i construeix línies de ferrocarril i envia brigades de metges a Itàlia mentre, amb els papers invertits, EEUU sembla centrar-se a construir la Gran Muralla. La Gran Muralla, si ho sabran els xinesos, no va servir de res. La Línia Maginot, tampoc, però aleshores i ara, es faran rics alguns contractistes afins."

   Escrivint precisament un dietari l'autor s'adona que el món és "una màquina de generar correspondències" és a dir, exactament igual que un assaig. És per això que l'acaparament inicial de paper higiènic ("l'únic best-seller d'aquest temps de llibreries recloses") li recorda On the road, de Jack Kerouac, escrita en un rotllo d'aquesta mena (i que, sincerament, sempre m'ha paregut un rotllo stricto sensu). 

  Però Piera és un home d'ordre: "Jo crec en el mercat -confessa-: el mercat dels divendres". El confinament no elimina els bons aliments, però sí les bones companyies, i això fot. Tot el que s'hi assembla són una tribu de veïns sorollosos que posen a prova els nervis de la seua dona, però no els d'ell, alletat a les millors redaccions de l'ofici periodístic. 

  La lectura d'un llibre com aquest és especialment plaent per als tastaolletes professionals, perquè divaga, per exemple, sobre la màscara des de les civilitzacions precolombines fins Pierre Lamaître o sobre els llibres reveladors, de Dos anys de vacances de Jules Verne a Homenatge a Catalunya, de Georges Orwell, la mena de títols que, llegits a l'edat adequada, ens lleven la bena dels ulls i ens deixen ser com som però més lúcids. 

  Al final, el propòsit de Diari de la plaga és simple: "espantar pardals sinistres, pensaments de fatalitat i presumptes conspiracions". I més encara: "aprendre jo i ajudar que altres en sàpiguen". I, al capdavall, "distraure el personal, petar una xarrada i riure".

  Objectiu acomplert!

Joan Garí