Sabent que cal buscar-ho tot a terra

Títol: Cartes a Irina

Autor: Josep Lluís Abad

La Vilavella, 2020

Autoedició

Josep Lluís Abad és un d'aquests escriptors subterranis que, fart de l'elitisme i el corralito de les editorials, ha decidit fer via: des de fa una anys s'autoedita, en versió exclusivament digital, els seus llibres.

  El que ens convoca ací, Cartes a Irina (podeu descarregar-lo ací), és un conjunt de textos en prosa escrits per un enigmàtic habitant de l'illa de Wrangel, a 140 quilòmetres de la costa de Sibèria i a la mar dels Txuktxis. Ací, l'enigmàtic corresponsal escriu a una no menys misteriosa Irina  99 cartes des del 12 de desembre de 1968 fins al 20 de març de 1969. Sí: els Beatles eren a punt de separar-se i Irina seguia sense contestar cap missiva. Let it be...

  És Irina una dona, o només una propietat -lírica i líquida- de l'esperit? Cada lector haurà de dir-hi la seua. L'autor de les Cartes a Irina està sol enmig del silenci blanc de la vida i, com un farer, sempre és a punt d'entonar el seu soliloqui.

  Els moments de lirisme intens que brollen d'aquesta prosa epistolar són especialment intensos:

"Calcule distàncies i no és impossible atansar-te. Ets l’ombra de la veu i insistisc a acompanyar-te una volta i una altra encara més: i una rosa i un jardí m’esclaten de les entranyes cap a la glacera muda que m’agombola".

 

  El poeta ensenya a Irina les raons d'una moralitat domèstica però imprescindible i li parla de tot el diví i l'humà:

 

"L’èxit, Irina, tan sols és una rentada de cara d’un ego amb ínfules d’eternitzar-se, però que, conscient, se sap efímer físicament i lògica. I no hi ha res més".

"T’he vist a l’altra banda de l’espill: hi ha una elegància callada, secreta diria jo. Has foragitat tot tipus de murmuracions i una pau blanca escriu als ulls teus diminutes lletres".

"Camine, mossegue una poma o llig un poema. No venc llibres, ni els expose més enllà dels quatre innocents i amics. Trie de qui o què vull pintar la vida".

  Cadascun d'aquests petits fragments podria ser un dels versicles que l'Amic li dedicava a l'Amat en el clàssic de Ramon Llull, aquell opuscle que Blanquerna havia de llegir quan s'havia convertit ja en un feliç ermità. També Irina és l'alter ego del poeta i, sobre la terra impol·luta i gebrada, aquest li dedica cada feliç plantació:

"T'escric en una terra solta, oxigenada, la de la literatura. Jo l'he cavada, li he afegit adob orgànic i, encara amb l'aixada i els guants a les mans, espere sota l'ombra dels 60 anys del nyesprer que florisca de vida".

 

  Aquest darrer moment m'ha recordat un poema de Joan Margarit -Coneixement- que sempre m'ha emocionat, perquè la poesia que no emociona pot ser també vàlida, però sempre estarà coixa:

Cavar entre les pedres, els terrossos
i les arrels que mai no arrencaràs.
Però aquest és el preu del que és profund.
Cavar és religiós.
És una forma de bondat.
Cavar de nit. Després agenollar-se
i aixecar els ulls a les estrelles
sabent que cal buscar-ho tot a terra:
com construir una casa, com escriure un poema.
I fins i tot des d’on tornar a estimar
en aquest temporal de la memòria.

"Aixecar els ulls a les estrelles/ sabent que cal buscar-ho tot a terra". No se m'ocorre cap definició millor d'aquestes melangioses Cartes a Irina. Seguim cavant.

 

Escriure sota confinament estricte

Títol: Diari de la plaga

Autor: Emili Piera

El Petit Editor

València, 2020

182 pàgines

 

 D'abril a maig, sota confinament estricte, cadascú va fer el que va poder. Els avesats a una certa vida d'interior, com els escriptors, vam assajar diverses formes de grafomania. Jo soc, però, dels qui van escriure poc: vaig preferir llegir. Van caure, religiosament, títols que esperaven una oportunitat àuria com aquesta: Lluny del brogit del món, de Thomas Hardy (una delícia dinovesca que encara em fa llepar-me els dits), Em vaig casar amb un comunista, de Philip Roth (un dels pocs Roth que em quedava per llegir) i, com no, La pesta, d'Albert Camus, en homenatge al moment i la circumstància. 

  De La pesta em va  interessar especialment el tractament de l'epidèmia com una qüestió moral, matèria que, en mans d'un mestre com Camus, esdevé una argila singularment modelable. En el terreny de les anècdotes, em va sorprendre que Camus definira la mar amb una metàfora molt precisa: "flexible i llisa com un animal". Als qui hem llegit molt Josep Pla, i som addictes al seu mestratge, ens fa gràcia anar trobant els referents d'algunes de les seues imatges o recursos més cèlebres espargits pels autors de la modernitat rampant: la crossa "amics, coneguts i saludats" és de The life of Samuel Johnson, de Jame Boswell; les tirallongues d'adjectius ja eren a la Recherche de Proust i "el gran animal" amb què el de Palafrugell metaforitza la mar ara el descobrisc primigèniament en La pesta.

  Emili Piera, que necessàriament ha de ser també planià (tot escriptor intel·ligent ho és), va aprofitar més que no jo el gran tancament. Sense pensar-s'ho dues vegades, va emprendre un dietari que comença el 13 de febrer (als xinesos cal fer-los cas de seguida i sempre) i acaba el 10 de juny. De precedents il·lustres no li'n faltaven: Tucídides, Lucreci, Defoe i, és clar, Camus. Escriure quan la plaga recorre, udolant, els carrers és una manera de sentir-se segur i, el que és més important, intentar comprendre el gran desgavell del món.

  Només algú amb els coneixements enciclopèdics de l'Emili i el seu agusat sentit de l'humor podia entendre que el que ens estava passant lligava la desesperació amb l'esperança en un sentit especialment irònic: "El virus -diu- és la versió techno-pop del Diluvi". I Noé, és clar, s'ha agafat uns dies lliures. 

  Com que durant la grip anomenada espanyola del 1918 va morir la germana de sa mare, Emili sap quin pa s'hi dona: també Pla començava El quadern gris amb una referència gloriosament pandèmica: "Com que hi ha tanta grip han hagut de tancar la universitat", però no se sap que hi tinguera baixes íntimes. La ploma esmolada de Piera es fixa en tot i de tot trau conclusions pròpies, això és la plusvàlua (d'un escriptor):

  "Trobe repugnant la tradició política xinesa -escriu el 2-4-20-, però cal reconèixer el bon sentit de moltes de les seues iniciatives: inverteix en els cinc continents, presta amb interès, traça ponts i carreteres i construeix línies de ferrocarril i envia brigades de metges a Itàlia mentre, amb els papers invertits, EEUU sembla centrar-se a construir la Gran Muralla. La Gran Muralla, si ho sabran els xinesos, no va servir de res. La Línia Maginot, tampoc, però aleshores i ara, es faran rics alguns contractistes afins."

   Escrivint precisament un dietari l'autor s'adona que el món és "una màquina de generar correspondències" és a dir, exactament igual que un assaig. És per això que l'acaparament inicial de paper higiènic ("l'únic best-seller d'aquest temps de llibreries recloses") li recorda On the road, de Jack Kerouac, escrita en un rotllo d'aquesta mena (i que, sincerament, sempre m'ha paregut un rotllo stricto sensu). 

  Però Piera és un home d'ordre: "Jo crec en el mercat -confessa-: el mercat dels divendres". El confinament no elimina els bons aliments, però sí les bones companyies, i això fot. Tot el que s'hi assembla són una tribu de veïns sorollosos que posen a prova els nervis de la seua dona, però no els d'ell, alletat a les millors redaccions de l'ofici periodístic. 

  La lectura d'un llibre com aquest és especialment plaent per als tastaolletes professionals, perquè divaga, per exemple, sobre la màscara des de les civilitzacions precolombines fins Pierre Lamaître o sobre els llibres reveladors, de Dos anys de vacances de Jules Verne a Homenatge a Catalunya, de Georges Orwell, la mena de títols que, llegits a l'edat adequada, ens lleven la bena dels ulls i ens deixen ser com som però més lúcids. 

  Al final, el propòsit de Diari de la plaga és simple: "espantar pardals sinistres, pensaments de fatalitat i presumptes conspiracions". I més encara: "aprendre jo i ajudar que altres en sàpiguen". I, al capdavall, "distraure el personal, petar una xarrada i riure".

  Objectiu acomplert!

Joan Garí

  

Nietzsche i Luis Mariano a la Indoxina

Títol: L'amor, la guerra i altres ocupacions

Autor: Joan Daniel Bezsonoff

Edicions Sidillà

La Bisbal d'Empordà, 2020

179 pàgines

 

 Joan Daniel Bezsonoff, "el nostre escriptor més nietzscheà" (segons Adrià Pujol), torna a un dels seus escenari més estimats (l'antiga colònia francesa d'Indoxina) per ambientar una de les seues novel·les més ambicioses, L'amor, la guerra i altres ocupacions.

  Com ja és habitual en l'autor nordcatalà, un estil poderós vehicula un argument situat en els anys anteriors a l'alliberament del Vietnam del Nord del jou francès, en 1954. Com diu un personatge del país, els indígenes només hi volien "que el Vietnam fos vietnamita", però encara haurien de passar molts anys (faltava la intervenció ianqui) perquè aquest propòsit s'acomplira. 

  Bezsonoff escriu les seues novel·les com qui dirigeix una comèdia lleugera. Tot hi té un aire exòtic, sensual, irònic i melangiós. Invariablement, els seus personatges senten alguna mena de nostàlgia per una pàtria perduda. En algun cas, una descripció passavolant ens fa pensar en el propi autor, com ara la del Serguei professor d'institut:

 

  "Gràcies a la seva còrpora, infonia respecte sense esforç. Els alumnes anotaven tots els seus comentaris sobre els poemes de Clément Marot, el seu humor amarat de melangia, però s'envisava que els deixebles s'avorrien com la reina de les ostres"

  La prosa plàstica de Bezonoff és atapeïda, precisa i sempre llesta per a la ironia. El seu estil és afuat, tallant com un diamant, vehiculat en frases curtes i violentes:

" Quan el general Henri Navarre va arribar a l'aeroport de Tan on Nhat el dissabte 23 de maig del 1953, va semblar al habitants de Saigon que veien una guilla. En tenia la bellesa i l'astúcia"

  En les seues contalles sempre hi ha l'element rus i occità, i no hi falta Luis Mariano i els altres estimats cantants francesos. Tampoc enyorarem mai una bona història d'amor, que en aquest cas és la que protagonitzen Henry i Armance. No esperem, però, cap transsumpte de Love Story i altres merengues hollywoodenques:

  "Gomorritzar-la s'havia convertit en droga per a ell. Hi pensava tothora. Cada dia l'estimava més i li feia nosa abusar de la seua hospitalitat glútia"

 

  És impossible llegir Bezsonoff i no tindre el llapis preparat per subratllar a tort i a dret.  És un estilista fi i també hilarant, però al final de tot sempre queda aquesta sensació d'haver assistit en directe a un episodi d'algun paradís perdut. Si el conec bé, diria que podria afirmar d'ell mateix allò que aquell famós jugador de futbol va certificar: "He gastat els meus diners en alcohol, dones i cotxes. La resta ho he balafiat". I així passa la glòria del món...

Joan Garí

 

  

Vedi New York e poi mouri

 Títol: Els ullastres de Manhattan

Autor: Ponç Pons

Quaderns Crema

Barcelona, 2020

97 pàgines

Després d'un temps, m'han arribat noves de Ponç Pons, el meu estimat -i admirat- corresponsal menorquí. El correu m'ha fet avinent el volum Els ullastres de Manhattan, la peculiar crònica d'un viatge a Nova York que Ponç va fer en 2007. Estrafent un conegut refrany italià, som molts els qui hi pensem com un deure ineludible: "Vedi New York e poi muori". Els meus lectors saben bé que la meua vivència estatunitenca (mot lleig, però pràctic) va tindre lloc en 1990 i està contada en Història d'Amèrica (A contravent, 2011), aquella entranyable barreja de novel·la, dietari i llibre de viatges que em va editar l'amic i ara Molt Honorable expresident de la Generalitat de Catalunya Quim Torra. 

   La peripècia de Ponç Pons m'ha fet rememorar l'aventura americana en el que té de viatge iniciàtic i d'immersió en el fons cultural d'on tots hem begut i bevem. Però som cosmopolites amb arrels: quan som allà, pensem en el que hem deixat ací. Paraula de Pons:

  "Els viatges m'han fet veure llocs preciosos i poètics, però també m'han convertit en un illòman convençut de les bondats i valors de l'estil de vida menorquí.

  Viatjar m'ha ensenyat que som un jo social, que la torre important no és la d'ivori, sinó la de Montaigne, i que els instints i les passions humanes són els mateixos pertot"

  A Nova York, el menorquí aprèn a estimar realment la seua illa i Alaior, el seu poble de 8.000 habitants, s'aixeca de sobte com un tot poderós enfront dels 8 milions habitants de Manhattan, l'altra illa, i les oliveres bordes (ullastres) del país rivalitzen en magnificència amb els gratacels enlluernadors.

  A les nits intranquil·les de la Ciutat, el poeta materialitza un vell projecte: fer el seu propi Canto general de Menorca, una història de la petita illa en vers, que acompanya aquest dietari i ofereix un suggerent contrapunt èpicolíric. Enmig del brogit de l'imperi, retorna la vella divisa que ara es valora com cal: "Viure tranquil, sense presses, de forma humana i natural".

  L'home -el poeta- que diu (rectificant Ortega) "Jo sóc jo i la meva biblioteca", no pot evitar acarar-se, enmig de Manhattan, amb les cinquanta mil referències prèvies al viatge: Hi havia una vegada a Amèrica, de Sergio Leone, Digueu-ne son, de Henry Roth, i l'obra de tots els poetes hispànics que hi han recalat: Rubén Darío, J.R. Jiménez, García Lorca, Luis Cernuda, José Hierro... Sense oblidar-hi el viatge de Blai Bonet, tal com el rememorava jo mateix a Història d'Amèrica:

  "Blai Bonet, com Kafka, no va estar mai a Amèrica. També Kant escrivia guies de viatge de ciutats que no va visitar (i aquestes ciutats, i aquestes guies, són les imprescindibles). Blai Bonet va escriure un llibre que es deia Nova York mentre seguia meditant sobre la mort. El va publicar a l’any següent de la meua tornada. Sempre es torna massa prompte –és a dir, massa tard".

  Llegir Els ullastres de Manhattan és la petita delícia obra d'un poeta que, quan escriu prosa, ho fa amb gust i amb sentit de la frase i del ritme. Una divagació dietarística que acaba justificant i exemplificant aquella sentència de Sant Agustí: "El món és un llibre i qui no viatja només en llegeix una pàgina". 

  D'on la necessitat dels llibres, dels viatges i de les sentències.

Joan Garí

Per un relat de la cuina valenciana

Títol: Menjars i memòries del gust

Les arrels de la cuina valenciana

Autor: Jaume Fàbrega

Onada

Benicarló, 2020

251 pàgines 

 

  Molt poc després d'haver donat a conèixer Cuina i cultura del gust al País Valencià (Publicacions de la Universitat d'Alacant), l'infatigable Jaume Fàbrega ens ofereix ara el text amb què va guanyar el Quart Premi de Llibre Gastronòmic a Benicarló, Menjars i memòries del gust.

   Aquest nou volum, que es subtitula significativament Les arrels de la cuina valenciana, és de nou un cant a la gastronomia del nostre país, dut a terme no per un escriptor de cuina qualsevol, sinó pel gastrònom més qualificat dels Països Catalans i un dels més aguts connaisseurs de les pautes alimentàries de la Mediterrània (sense exageracions, la millor cuina del món). 

  Precisament la tesi de Fàbrega (difícil de rebatre) és que la cuina valenciana és un exemple paradigmàtic de l'alimentació mediterrània (això que alguns anomenen dieta, terme que el nostre autor no estima gens). Llibres com aquest fan molta falta, ja que el dèficit de relat de la nostra cuina ha provocat la seua precària internacionalització i la seua lluita desigual amb altres pautes gastronòmiques. Fàbrega exemplifica això amb un cas molt evident:

  "En la cuina valenciana -escriu- hi ha bons plats de bacallà, però cap que s'hagi projectat a nivell general com s'escau, per exemple, amb l'esqueixada de Catalunya -que també es menja de la Sénia cap avall, sota aquest nom o sota d'altres, com esgarradet- el bacallà al pìl-pil (que alguns prefereixen anomenar bacallà lligat) dels bascos, la brandada dels provençals, el baccalà alla vicentina dels italians o el bacalhau á Gomes de Sá de Portugal"

  Justament per lluitar, amb la modèstia que calga, contra aquesta absència de relat literari de la nostra cuina vaig escriure primer La memòria del sabor (3i4) i després El rebost perfecte (Onada). I he tingut la satisfacció que Jaume Fàbrega, en els dos llibres successius que esmente ací, haja reconegut la meua tasca: en Cuina i cultura del gust afirmava que La memòria del sabor és "la gran referència de la nostra literatura gastronòmica"; i en Menjars i memòries del gust, també a propòsit del volum que vaig dedicar a la meua cuina materna, rebla que "ja no ens fa enyorar tant Josep Pla". Sincerament agraït: comparar-lo amb l'autor de El que hem menjat és el major elogi per a un escriptor que haja triat el català com a vehicle literari!

  Més enllà de les valoracions i l'adjectivació, però, cal reconèixer que Fàbrega és un d'aquest escriptors que sap del que parla quan escriu (rara avis, desgraciadament!). La seua manera de presentar la cuina com una part fonamental de la cultura d'un país, combinant coneixements d'etimologia, d'antropologia, de literatura, de geografia i sobretot una nodrida experiència personal, fan dels seus llibres un tresor de saviesa que haurien de plaure no només els lectors gurmets, sinó qualsevol interessat en les raons d'identitat comuna de les terres de parla catalana.

  Per desgràcia, al País Valencià està perdent-se a marxes forçades tot un tresor de receptes tradicionals, que la gent jove ja redueix només, a tot estirar, a la típica paella dominical. Com aquells lectors que només llegeixen novel·les (i encara, tot just, novel·letes), molts valencians desconeixen l'olla de carabassa, l'arròs amb coliflor o la tortada d'ametla. I no saben el que es perden. Contra això -i a favor d'una de les millors tradicions alimentàries del món- cal bastir el relat de la nostra cuina. Comenceu per llegir aquest llibre, per exemple. I després, en el seu honor, fumeu-vos un bon havà!

Joan Garí