Autor: Roberto Saviano
Anagrama
Barcelona, 2020
Trad. de Pau Vidal
419 pàgines
El Maraja està trist perquè el Dentola ha mort el seu germà Christian. Sembla, sí, un episodi de The Sopranos, però és només un breu miratge. El Maraja té 18 anys i és un dels capos de la nova camorra napolitana. Ara el crim organitzat, al sud d’Itàlia, està en mans d’adolescents sense escrúpols que han vist El padrí, Narcos i Joc de trons, i que juguen a Call of Duty. Volen ser Al Pacino, Pablo Escobar o la Mare dels Dracs i arriben a la vida com cadells de gossos de combat abocats al mugró de sa mare. Escriu Saviano: “El criador arrenca el cadell del mugró agafant-lo pel clatell i s’acosta el morret a la galta. Però n’hi ha un –encara pràcticament cec i esdentegat, amb les genives avesades a la suavitat de la mare- que prova de mastegar. Vol conèixer el món, el vol tenir sota les dents. Aquest és el petó ferotge. Aquest gos, tant si és mascle com femella, serà criat com un combatent”.
Petó ferotge és la continuació de La banda dels nanos, que també ens va oferir Anagrama. Roberto Saviano hi demostra un profund coneixement dels baixos fons napolitans, i la raó més concreta per la qual viu amb escorta des del 2006. El Briató, l’Elefant, el Lollipop, el Pixafluixa, el Dron, el Melindro.... tots obeeixen el Maraja, malnom de Nicolas Fiorillo, que comanda la seua barca (banda, en l’argot camorrista) amb mà de ferro. El superior del Maraja és l’Arcàngel i el seu enemic més acarnissat és el Gatarro. La novel·la es va detenint en les peripècies d’aquesta lluita pel control del territori, una contesa sanguinària on el preu a pagar sempre és la vida.
Un dels pocs episodis d’aquesta lluita a mort que transcorre fora de Nàpols és el viatge que la banda fa a Milà per encarregar-se del Tigretó, un home del Gatarro. El contacte amb el nord pròsper i febril fa reflexionar el Maraja, però sempre a favor seu: “En Nicolas observava la gent. Ho havia de valorar tot. Quant guanyes? Quant vals? Qui estàs pagant? Tot tenia un valor que es podia calcular. Tot. Clavava els ulls damunt de la gent, de les coses, mirava com es deien les botigues, les marques dels cotxes. Quant guanya aquell empleat? Quant val la botiga on treballa? Quant els paguen al mes? Tenen hipoteca? Els fan el salt? Amb aquelles mans quina feina fan? Per a ell tot es reduïa a una classificació de diners i de poder”.
No esperem al llarg d’aquestes pàgines, però, molts moments retòrics ni descriptius. La redacció és febrosenca, plena de diàlegs, amb una acció frenètica. D’alguna manera, ja hi està prevista la futura conversió a un llenguatge audiovisual, les celebrades sèries que adapten tots els títols de Saviano. També cal remarcar, en aquest sentit, la tasca del traductor, Pau Vidal, que s’ha esforçat per tornar versemblant en català dialectal el napolità que parlen els personatges de la novel·la.
El Maraja només s’humanitza, a ulls del lector, quan la seua xicota, la Letizia, li anuncia que serà pare. Quan una periodista de la tele li fa una entrevista, tanmateix, no s’està de mostrar-hi el seu costat més cínic i bandoler. La reportera li pregunta si té algun escrúpol per estar a l’altre costat de la llei. El Maraja contesta: “Legal vol dir que t’ho pots permetre i il·legal vol dir que no. Ets il·legal fins que no et pots comprar la legalitat”. Sembla el vell codi de la Cosa Nostra, de la famiglia, però aquests cadells han vingut per substituir als vells capitostos, que no han sabut veure que se’ls passava l’arròs.
Nicolas Fiorillo sap que el seu regnat serà breu, però intens. Tot com viure dins una tempesta perfecta. Quan escampe, ja no hi haurà barca, però mar sí. El mar –i el mal- no s’acaben mai...
Joan Garí
Publicat en Ara, 23-5-2019
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada