Una bellesa de contraban

Títol: Les meues dones
Autor: Josep Lluís Abad
Autoedició
La Vilavella, 2018
86 pàgines

  Les dones arrasen, les donen imperen, són el nou sexe fort, el definitiu mot d'ordre. En aquest context, no és estrany que el poeta Josep Lluís Abad haja decidit dedicar el seu últim llibre a homenatjar totes les femellesque l'envolten, incloent -en un pòdium d'honor- la seua gossa Jana.

  El volum es diu, molt lògicament, Les meues dones i compta amb les espectaculars il·lustracions de Maria Llidó. Al pròleg, una altra fèmina, la radiofònica Susanna Lliberós, que ha trenat boniques paraules posant en relació Colin Ellard, Maurice Maeterlinck, Christine de Pisan i el petit poble d'Aín, en un crescendo de molt bona factura argumentativa.

  Aín és el refugi d'Abad, el seu monestir interior. Allà va a rescabalar-se del món i potser també de les pròpies dones, perquè ja se sap que el cel i l'infern són dues perspectives contígües i simultànies, i allò que ens salva és el nostre més poderós verí.

  Cal llegir els pomes d'aquest llibre amb la calma i la voluptat que hi hauria reclamat el mateix Baudelaire.  Jo, naturalment, ja he fet la meua tria, he escollit els versos que més m'han colpit en un llibre que en té de sobres. El meu poema és aquest:


Ball

Abrace l’aire, sí.
L’abrace per trobar
immunitat als teus ulls.
 
Així s’acosta l’harmonia,
aquells versos perduts
records dels tigres adolescents
que somiàvem amb la música.
 
Ara han passat molts anys,
i encara abrace l’aire.
I tremole si santifiques
el món amb la mirada.
Aqueixa llum de foc
m’acaça en la distància.
 
Memòria petita les paraules:
terra humida on ballar
l’únic, l’absolut encontre.
 
[Josep Lluís Abad i Bueno, Les meues dones, 2018]



Després m'assabente que a Joan Navarro també li ha agradat, i n'ha fet una versió al portugués. Ací la teniu:



[Dança


Abraço o ar, sim.
Eu o abraço para achar
imunidade nos teus olhos.
 
Assim aproxima-se a harmonia,
aqueles versos perdidos
lembranças dos tigres adolescentes
que sonhavam com a música.
 
Agora passaram muitos anos,
e ainda abraço o ar.
E tremo se santificas
o mundo com o olhar.
Essa luz de fogo
encalça-me na distância.
 
Memória pequena as palavras:
terra húmida onde dançar
o único, o absoluto encontro.
 
Tradução para o português: Joan Navarro]


  I en això anem passant els dies. Si vos interessa aquest llibre, el podeu descarregar del Dropbox de l'autor en aquest enllaç:  https://www.dropbox.com/s/kz3kbn0lhq4ec5j/lesmeuesdonesFINALR.pdf?dl=0


   Si ho feu així, contribuïreu a posar un poc de bellesa a les vostres vides, com una contrasenya febril i fràgil. No desaprofiteu tan breu instant...


Joan Garí