Desitjar un diàleg impossible

Títol: Per tenir casa cal guanyar la guerra
Autor: Joan Margarit
Editorial Proa
Barcelona, 2018
291 pàgines

  «He nascut mentre la meitat del país intentava matar l’altra meitat». Amb aquesta cruel premissa inicial comença, com aquell qui diu, la història del poeta Joan Margarit contada per ell mateix, una autobiografia o unes memòries, o un conjunt de records que comprenen la infància i la primera joventut.
  Margarit, des de la vellesa, emprèn la seua rememoració amb un objectiu molt clar: vol acarar-se només amb els records «que hagin quedat dins la ment» i esbrinar què tenen a veure aquestes imatges amb la construcció dels seus poemes. D’alguna manera, el poeta està convençut que el país trist i llòbrec que és la seua pàtria antiga -la guerra, la postguerra- explica de manera necessària els versos que ha infantat després, com qui trau aigua d’un pou inextingible.
  Per dur a terme aquesta operació, les primeres figures que hi apareixen són el pare i la mare. El primer, «algú amb massa pors i ressentiments per no desconfiar de la vida»; la segona, estimant el fill «fins al límit sense haver sabut fer-m’ho comprendre». La covardia intel·lectual, la manca d’aptituds per expressar afecte: el fill encara es rebel·la contra els seus progenitors, es pregunta per què ells i no uns altres. D’on sinó d’aquí -i de la guerra i de la postguerra- ha de nàixer necessàriament  el desinterès del noi que és Margarit envers el proïsme, la desconfiança cap al grup?
  El poeta, llavors, comença el dolorós itinerari. La família va canviant d’ubicació, usualment per la professió del pare, que és arquitecte -com ho serà el fill. A Sanaüja el petit Joan beu del paisatge primigeni, sap de l’autoritat i aprèn a témer-la. A Rubí interioritza com de perillós pot ser eixir de casa per anar a l’escola. A Girona descobreix la soledat, que serà el seu combustible més íntim. Després, amb el temps, vindrà el territori màgic del Turó Park a Barcelona i, més enllà, la descoberta de les Illes Canàries com un paradís possible.
  Els records, llavors, van informant aquests topònims, com la carn que s’acobla a un esquelet. A Rubí hi havia el belar de les cabres a l’escorxador, quan els traspassen el coll amb un punxó; la mare l’hi envia a comprar sang (per fer sang amb ceba), però l’»estremidora queixa» dels animals es grava al cervell de l’infant impressionable, i no desapareixerà mai. A Barcelona s’inicia com a lector: Karl May, J.F. Cooper, Jules Verne, Stevenson, Zane Gray, Dickens... Va a un institut batejat com a Ausiàs March, però cap professor, al seu si, li parla mai d’aquesta figura enigmàtica. A Santa Cruz de Tenerife, finalment, un professor li descobreix Machado i, com un corol·lari lògic, s’enamora d’una companya de classe i això provoca l’escriptura -febril, secreta- del seu primer poema.
  Després l’ancià que, vora el foc -els ancians sempre són a la vora terrible d’un foc-, reflexiona sobre tot això fa el seu diagnòstic: enyorança. «Perquè enyorar -mastega Margarit- significa desitjar un diàleg impossible. Per a la nostàlgia cal que hi hagi coses a dir-se amb l’objecte d’aquest sentiment». Si la primera infància es recorda bàsicament com un lloc, el pas del temps propicia un diàleg entre el nen que un dia es convertirà, per al vell, en «un interlocutor impossible però desitjable».
  I els pares, és clar, no deixen de convertir-se en el penya-segat on mor tot intent d’escriptura autobiogràfica. Els de Margarit, tot i passar el tràngol de la guerra -o precisament per això-, no estan polititzats. El tiet Lluís sí: ha conservat l’esperit anarquista i la sang calenta propícia per al desordre amorós. Però al pare li deu, almenys una cosa: la professió. El fill serà arquitecte i, un dia, s’especialitzarà en Càlcul d’Estructures, perquè s’adona que això pot ser útil a l’altra gran passió de la seua vida, fer versos. També la poesia és una estructura que necessita una matemàtica precisa, un percentatge de passió, un altre de vivència estricta, un altre de busseig en l’ànima profunda del passat. El qui ha perdut una guerra, ja en té el cinquanta per cent; l’altre cinquanta és el talent en estat pur: Margarit al cent per cent.

Joan Garí

Publicat en Ara, 8-12-2018

Apunts per a un viatge interior

Títol: Un temps per guardar silenci
Autor: Patrick Leigh Fermor
Quid Pro Quo
Pollença, 2018
Trad. de Marcel Riera
89 pàgines

  ¿Un reputat escriptor de viatges fent un llibre sobre la seua experiència als monestirs? Res més lògic, si bé ho pensem. Tot i que l’edició original d’aquest volum ja té algunes dècades, cau amb el seu propi pes la constatació que ja no es pot viatjar enlloc, perquè masses afamades de turistes calciguen immisericordement qualsevol racó del planeta cada dia de l’any, sense pausa ni repòs. Si quedava algun espai verge, no dubteu que, en arribar-hi, algun japonès amb cara de pòquer hi estarà fent fotos, i una remor perfectament reconeixible ens indicarà la ubicació d’un venturós Kentucky Fried Chicken. El món se’ns ha quedat petit i ja tots els itineraris són domèstics i totes les experiències purs dejà vus.
  Ara qualsevol xitxarel·lo amb diners i amb ínfules agafa un vaixell i fa niu a l’Antàrtida, o puja a l’Everest, o es fa un selfie a les mines del rei Salomó. Ja no queden paradisos perduts, ni experiències torbadores, ni el viatge pot propiciar relats de transformació com els dels agosarats d’antany. No m’estranya, en aquest sentit, que ja s’estiguen formalitzant escapades turístiques a la Lluna o a Mart, on milionaris a la recerca d’un espill plausible es donaran el gust d’experimentar les sensacions que abans eren exclusives del desert libi, de les selves birmanes o de la tundra siberiana.
  Els únics viatges interessants, així les coses, són els interiors, però per bussejar-hi es necessita foradar una densa capa civilitzatòria que ens impedeix reconèixer-nos. Patrick Leigh Fermor sentia una atracció fatal pels monestirs i es va dedicar a visitar-los: La Pierre qui Vire, Saint Benoît-su-Loire, Fossanova, Trisulti, Monte-Olivetto, Subiaco... Va necessitar fer sojorns prolongats en alguns d’ells –com ara Saint-Wandrille o l’abadia de Quarr- per trobar-se amb el revers exacte de la vida exterior. Segons les seues paraules, “el període durant el qual els criteris normals reculen i un món estrany i nou esdevé realitat és lent i, d’entrada, intensament dolorós”.
  Sota la regla de Sant Benet o l’encara més dura de la Trapa (allà on els monjos, quan es veuen, se saluden amb un “Frère, il faut mourir”) Fermor va aprendre algunes de les qualitats del temps i també del tempo. “La velocitat d’aquest lapse temporal –reflexiona- es un fenomen que noten tots els monjos: sis mesos, un any, quinze anys, tota una vida, passen de seguida”.
  Per a un escriptor com ell, aquest era sense dubte el viatge definitiu: aquell on el màxim descobriment era saber-se sol en un món demogràficament esclatant.

Joan Garí

Publicat en Ara, 17-11-2018

L'atrocitat del desig aliè

Títol: La presonera, I
Autor: Marcel Proust
Editorial Viena
Barcelona, 2018
Traducció de Josep M. Pinto
222 pàgines

  El narrador reté Albertine a sa casa de París. La hi manté captiva –presonera- i així dóna nom al nou volum de la Recherche, el que fa cinc. Ha enxampat la noia en flor, com qui agafa una papallona, i la vol només seva, perquè voletege dins un delicat parany exclusivament per al seu plaer. Però l’amor –això ja ho saben els bons lectors d’aquesta narració inacabable- és una complexa patologia. Segons Proust, “l’amor només té per objecte un cos si s’hi fonen una emoció, la por de perdre’l, la incertesa de retrobar-lo”. I per això “només vivim amb allò que no estimem, que hem fet viure amb nosaltres solament per matar l’insuportable amor, ja es tracti d’una dona, d’un país, o encara d’una dona que enclogui un país”. És a dir: “Només estimem allò que no posseïm tot sencer”.
  Amb aquests pressupòsits, és lògic que el narrador visca amb un neguit suprem la seua relació amb Albertine. La té al seu costat, al llit, o a poques passes, a l’habitació de la noia, però la sospita lluny, massa lluny. Ja no sap ni si li resulta bonica: ho és per als altres i això cimenta el seu propi desig però, a la vegada, dispara una verinosa gelosia. No pot suportar, en realitat, que la vida d’Albertine no es realitze completament dins la seua trampa. Cada ocasió en què aquesta manifesta el menor indici de vida social ocasiona en el seu amant una tempesta ferotge de zels punxeguts.
  Al capdavall, va salvar Albertine de Balbec, és a dir, de Gomorra. I per a què? Per a descobrir que la seua jove enamorada sembla mantenir algunes relacions equívoques amb persones del seu mateix sexe. Llavors es solidifica una dolorosa constatació: que Gomorra està “dispersa pels quatre cantons del món”...
  Té Albertine apetències lèsbiques? No ho sabem. El narrador tampoc ho sap, però la mera sospita l’esquinça per dins. La seua capacitat aforística –tan extraordinària en aquest volum- ho codensa tot amb la contundència de la lapidació: “Trobem innocent desitjar i atroç que l’altre desitgi”. Convertint l’amor en una malaltia de pronòstic més que reservat, el narrador voldria que els seus zels serviren perquè Albertine es mantinguera al seu costat “per una atracció compensada tan potent com la llei de la gravitació”. Per això només creu que la posseeix completament quan dorm.
  Les pàgines més torbadores d’aquest llibre vénen referides, precisament, a la descripció de les sensacions que provoca en el narrador el son d’Albertine. Adormida, la noia li sembla una llarga tija en flor; la indolència vegetal d’aquesta pèrdua de consciència provoca el sentit de poder absolut en l’amant gelós. “Mantenint-la sota la meva mirada –escriu-, en les meves mans, tenia aquesta impressió de posseir-la tota sencera que no tenia quan ella estava desperta”. I afegeix: “El que experimentava aleshores era un amor davant d’alguna cosa tan pura , tan immaterial, tan misteriosa com si davant meu tingués les criatures inanimades que són les belleses de la natura”. Abans, però, com si això no fos prou per convocar el doctor Freud, no s’havia estat d’afirmar que la sensació de rebre Albertine cada nit al seu costat li recordava imperturbablement sa mare inclinant-se sobre el seu llit d’infant per donar-li el bes de bona nit....
  El text es clou amb la mort de l’escriptor Bergotte. Aquest fet ocasiona un nou terrabastall de gelosia en el narrador, ja que Albertine assegurava haver-se’l trobar quan ja havia de ser inevitablement difunt. Amb cada petita anècdota d’aquest estil la roda de l’amor es posava una altra vegada en marxa i, com la de la fortuna, propiciava destins diferents als actors del drama: en l’una, una frívola inconsciència dissipada; en l’altre, una ferida sangonosa que era d’amor, és a dir –ai!-, d’amor propi.

Joan Garí

Publicat en Ara, 20-10-2018

Oda monogràfica a l'arròs

Títol: El llibre daurat
Autor: Josep Piera
Editorial Pòrtic
Barcelona, 2018
294 pàgines

  No és difícil esbrinar els motius de l’èxit mundial de la paella valenciana. Tot i que Josep Pla, en El que hem menjat, explicava molt convincentment com és de difícil menjar-ne una en condicions fora del País Valencià, el plat ha fet la viu viu i ha acabat convertint-se en un dels emblemes de la tan exalçada dieta mediterrània. La paella, en efecte, conjuga a la perfecció hortalisses i un cereal tan extraordinari com l’arròs (vehicle que alberga tota mena de sabors), amb la carn (blanca) sempre subordinada a la verdura.
  Si fem una ullada a la història de la recepta, però, podrem comprovar que no sempre s’ha entès per paella el que de manera més o menys consuetudinària s’entén avui. Aquesta ha estat la dedicació de l’escriptor Josep Piera en els últims anys i el resultat de la seua perquisició és El llibre daurat, una continuació natural de Els arrossos de casa i altres meravelles (2.000).
    El llibre daurat és un vademècum que recorre els avatars coquinaris de l’arròs al país dels valencians des que els àrabs –o potser els jueus- ens el van portar. Seguint la màxima de Confuci (“Una cuina sense arròs és com una dona bonica sense un ull”), els nostres avantpassats van anar convertint aquella gramínia prodigiosa en un element imprescindible de les dinades i les sopades autòctones.
  Igonora el gran públic que posseïm en llengua catalana un dels primers receptaris europeus, el Llibre de Sent Soví. N’he parlat extensament en un llibre que acabe de publicar (El rebost perfecte, Onada), així que em permetreu que ara només recorde que, en allò que afecta el tema d’aquest escrit, el Llibre de Sent Soví va introduir la cuina de l’arròs a la Mediterrània cristiana, però encara amb receptes de curta volada. El Llibre de coc, després –un altre receptari essencial- ja incloïa una mena d’arròs al forn, que feia les delícies dels papes Borja coetanis.
  Precisament Piera sosté que l’actual paella és una evolució d’aquest arròs en cassola del segle XV. En realitat, la revolució de la paella prové d’una forma peculiar de coure l’arròs, que es documenta per primera vegada al segle XVII. És llavors quan trobem ja un “arròs a la valenciana”, és a dir, amb els grans solts i cuits, no empastats. Aquest punt de cocció, més l’afegit de la tomata (que el “Descubrimiento” va portar d’Amèrica) i el perfum del safrà hi serien els elements decisius. “Aquest punt –diu El llibre daurat- és la gran aportació valenciana a la cuina arrosserra universal”, en oposició, per exemple, al risotto italià.
  A partir del segle XVIII vivim una apoteosi de l’arròs a casa nostra. Es popularitza com a element bàsic per la seua capacitat alimentària. La primera referència a la paella tal com la coneixem ara, però, és del segle XIX. El Romanticisme i la Revolució industrial (amb la popularització dels atifells de ferro) van acabar de reblar-hi el clau. Les paelles dinovesques, tanmateix, són una simfonia barroca farcida d’excessos i d’impossibles gastronòmics. O, tal com s’hi referiria després Azorín, “una poliantea fastuosa de sabores”. Del 1888 és la primera recepta completa coneguda, apareguda en La cocinera moderna. El seu “arroz en paella a la valenciana” és un poti-poti que ara ens faria feredat: inclou ceba i llonganisses, per exemple, però això només és una primera mostra del que vindria després. Al llarg d’aquells anys van apareixent noves receptes on destaca un ingredient ara molt polèmic: el xoriç...
  A hores d’ara, podem estar contents que la paella haja sobreviscut a l’intent del franquisme de convertir-la en el “plato español” per antonomàsia. Sent com és l’arròs “el més gran comunicador de la gastronomia” (la frase –exacta- és d’Emili Teixidor), més de quatre –i de mil- s’han quedat amb un pam de nas quan, en alguna raconada infecta, els han servit una “paella” vomitiva i criminal. Després hi ha la polèmica de la recepta. Diu Piera amb bona lògica que no pot haver una paella canònica, perquè la paella va evolucionant i afegint els productes de la temporada. Amén.

Joan Garí

Publicat en Ara, 29-9-2018

El paisatge castellonenc posat a coure

El periodista i escriptor Emili Piera ha publicat en Posdata la seua visió del llibre El rebost perfecte. Amb el seu permís, reproduiré a continuació el text complet de la ressenya:

  "Un llibre de cuina dedicat a un sol cuiner s’arrisca a ser un monument d'encolomada vanitat, un acte de suprem narcisisme, fins i tot en una època que confon la tasca dels bons xefs amb una exhibició d’aurigues del circ romà o amb la picassiana capacitat d’ estar a totes les caigudes.
El llibre El rebost perfecte. La cuina de Miquel Barrera, de Joan Garí (amb excel·lents fotos de plats i bodegons a càrrec de l’especialista Ramon Usó) supera la prova –i el risc– gràcies al talent de l’escriptor ben armat que és Garí.
  Parlant d’armes, la portada de El rebost perfecte presenta a un Miquel Barrera, un home de caràcter més angèlic, que diabòlic, carregat amb ganivets d’obrir en canal un porc, mentre plouen pimentons i albergínies i el personatge posa cara de pomes agres o, com a mínim, d’haver-se llegit el Bushido. Recorda, inevitablement, a la primera edició de Confesiones de un chef, d’Anthony Bourdain, on l’americà compareixia, amb un parell de companys, component una estampa patibulària d’armes blanques i gent suada.
  Bourdain es el darrer d’un llinatge de cuiners suïcides. Podeu pensar el que us done la gana, però el treball de cuiner s’assembla molt al del miner o siderúrgic i, a més de flames, espurnes i esguits d’olis roents, ha de superar jornades dignes de Francisco Pizarro. Una professió de risc, sense dubte. Admirable en molts sentits.
  Joan Garí trena el llibre, amb la seua reconeguda habilitat, amb tres o quatre fibres diferents de manera que, com els plats de cocció lenta tradicional, fins i tot els ingredients més insospitats i les barreges més colpidores, acaben per produir una menja abellidora.
  La més interessant de les fibres o línies narratives és, precisament, la que contenia major perill d’incórrer en apologies de boca molla i altres hipèrboles de campaner. Com un novel·lista, Garí pren de la mà el personatge de Miquel Barrera quan només és un xiquet, l’acompanya per la pedania d’El Pou de Beca (on continua cuinant el més jove de l’estirp, Nico Barrera), per la Vall d’Alba, Castelló i, finalment, València, d’on el projecte d’economista que va ser Miquel fuig, cames ajudeu-me, i torna, per a la nostra satisfacció, a la seua terra. I es troba a  Àngela Ribes, la que serà la seua dona i persona clau en el camí d’exigència que meresqué l’ingrés de Barrera en la alta confraria de les estrelles Michelin.
  La història de la millor cuina actual va plena de mals estudiants. Constatat.
  Quan jo vaig descobrir Barrera era, probablement, dia festiu, havia deixat el cotxe a prop del que semblava un restaurant que es deia Cal Paradís (evolució natural d’un bar primigeni dels anys setanta que duia el nom de El Paraíso) i m’havia acostat a l’església per veure si hi havia alguna cosa digna de ser contemplada. N’hi havia: es casava una parella i la cerimònia nupcial era amenitzada per una colla de balladors i balladores. Com a Armènia i Geòrgia: Castelló és una terra de sorpreses continues. Jugant-me la cara com a comentarista, li vaig adjudicar a l’establiment el màxim guardó. Continua mereixent-lo: tant en la línia més creativa com en la més tradicional.
  La terra. I la mar. Una cita de Martín Berasategui acaba de situar-nos: “La meu ofici no té fronteres, però la meua cuina té arrels”. És una declaració de principis que Miquel Barrera faria seua. És el rebost perfecte amb el qual l’autor del llibre ens fa l’ullet. Atraure la curiositat/golafreria del lector cap a les delícies de mercats i llotges, de mar i muntanya. Les asprors castellonenques guarden tresors com els rovellons i la tòfona. Els formatges il·limitats. Les delícies polimorfes de la mar que tempten amb èxit al comensal més virtuós. La tomata de penjar, que és l’aliança del sabor i el temps,i la carxofa que cantaren Rilke i Neruda, una rosa comestible procedent de Benicarló. I els cellers castellonencsque poden dir clar i alt que van amunt, ocupats en créixer que sempre és millor que morir, encara que siga lentament. Tot comptat i debatut, l’arrel de Cal Paradís és la senzilla, rotunda, incitant cuina dels masovers afinada per la imaginació de Barrera. L’atracció de Garí per les coses immediates és, també la de Barrera. Ho explica amb una imatge alimentària: “Voldria ser un escriptor de quilòmetre zero”. I posarà els exemples de Josep Pla a l’Empordanet i Philip Roth als barris jueus de Newark. Bons mestres, sens dubte.
 Les dues línies narratives van creuant-se i saludant-se com pelegrins amables i de tant en tant l’autor es llança a una oportuna estampa costumista o a una disquisició erudita sobre el que és i no és el Llibre de Sent Soví. Tinguérem un segle d’or de cuina, més curial que popular, és clar, abans que ningú (amb el permís del Regne de Nàpols).
  Quasi imperceptiblement els pares fundadors de la literatura gastronòmica moderna al país (Martí Domínguez El Vell, Antonio Vergara, Llorenç Millo...) han produït una llarga descendència: Josep Piera ha publicat el llibre “definitiu” sobre la paella –El llibre daurat – que documenta el naixement del nostre plat vint anys abans del que sabíem; el mateix Joan Garí és, també, autor de La memòria del sabor i Joan Iborra publicà des de la Valldigna Crònica de la vall i el mercat, prosa de detalls seductors i secrets. Anem fent un autèntic corpus de literatura gastronòmica.
  L’editorial Onada, mare de El rebost perfecte, pot donar-se per satisfeta. El llibre no està fet, només, a major glòria del cuiner i el seu biògraf, sinó que emmarca una aventura familiar exitosa en un corrent que dignifica i reconeix als collidors del camp i als llauradors de la mar. I en un marc territorial ben precís. I evocat. També apareixen altres “primers espases” dels perols: tretze en concret (entre ells Raül Resino un altre notable, de Benicarló), amb una atenció especial a Quique Dacosta i Ricard Camarena, un home d’arrels com Miquel Barrera.
  Naturalment, el llibre té receptes, díhuit: un llibre de cuina com cal les ha de tenir, com tenen fórmules, autoanomenades magistrals, els llibres de farmacopea.
  I torne a Picasso, el gran devorador esmentat al principi. El pintor agafava la raspa d’un peix que s’acabava de menjar i l’estampava en l’argila tendra d’una ceràmica, com un fals fòssil. El menjar eixamplava les dimensions de la seua obra. Però el cuiner creatiu fa el que vol -el que vol el client- amb la voluntat manifesta d’agradar. I consumit el plat no queda (quasi) res. És bo recordar-ho en un temps on els majors perills per a la cuina son la pedanteria tòxica i la solemnitat hiperclorhídrica".

Emili Piera

Publicat en Posdata, 22-9-2018

El laboratori del doctor Torra

Títol: El quadern suís
Autor: Quim Torra
Proa
Barcelona, 2018
360 pàgines

Vaig conéixer Quim Torra ara fa deu anys. En aquell temps l’al·ludit havia fundat una editorial independent a Barcelona –Acontravent- i es dedicava a reeditar clàssics del periodisme dels anys 30 juntament amb el bo i millor de l’assaig contemporani en català. L’ideari de l’empresa era molt clar, però els resultats comercials van ser més bé discrets. Torra s’hi ha referit ara als “llibres invendibles” que va voler editar en aquells anys. I un d’aquests, caldrà dir-ho, va ser la meua Història d’Amèrica, que va acceptar acollir al seu segell amb entusiasme.
  El Quim Torra que jo vaig tractar era un home pulcre, de modals britànics, amb aquell aire de savi despistat de què el dotaven alhora la miòpia i i una certa probitat i mesura gestuals. Era difícil reconéixer-hi, en els esdeveniments que van propiciar el seu accés a la presidència de la Generalitat de Catalunya, el “xenòfob”, “racista” i “supremacista” amb què va ser definit pels seus enemics polítics.
  En realitat, per entendre Torra cal haver llegit sencers els seus llibres, i saber molt bé de què parlem quan parlem de Twitter. Com sol passar amb els tímids molt sovint, és obvi que l’ara Molt Honorable es va deixar portar per la facilitat aparent i una mica impune que propicien les xarxes socials. Va caure-hi, supose, en una parany molt ben parat. En realitat, la seua idiosincràsia es revela molt millor als volums que ha dedicat al voltant –sobretot- del periodisme català anterior a la Guerra Civil. Aleshores escriure als diaris propiciava l’alegre conjunció de la literatura i l’actualitat, en una proporció que avui dia ens podria semblar insòlita.
  En Viatge involuntari a la Catalunya impossible (Proa, 2010), el nostre autor aplica a l'assaig els mecanismes de l'autoficció i es va inventant successius documents suposadament obra d'autors de l'època: una carta de Lluís Capdevila a Just Cabot, una obra de teatre d'Àngel Ferran i la suposada autobiografia de Paco Madrid. Capdevila, Ferran, Madrid: tres autors de "segona fila" que tanmateix al seu temps foren estrelles indubtables en un firmament que no es nodria només dels noms mítics que han arribat fins a nosaltres, sinó que necessitava, alimentava i admetia una gernació d'activistes en absolut negligibles.
La "carta" de Capdevila a Cabot està resolta amb molt bona tensió estilística. El seu contingut, a més, és d'extraordinari interés, perquè recupera un món literari alternatiu al de la Institució de les Lletres catalanes i les tertúlies de l'Ateneu. Capdevila és més del Bar del Centro i prefereix, a les capelletes literàries, l'ambient prostibulari i popular. Com a dramaturg, a més, va aconseguir, "que el català regnés al Paral·lel en lloc de Lerroux". S'enorgulleix d'haver escrit en L'esquella de la torratxa o La campana, i mai en La publicitat o La Veu de Catalunya. La recuperació de la seua veu, ni que siga impostada, és un dels grans actius d'aquest llibre: no debades l'autor es considera "un especialista en l'exhumació de restes escrites de periodistes oblidats".
L'operació es continua amb Àngel Ferran i, especialment, amb Paco Madrid, un fosc escriptor en castellà -fill de murcians i seduït inicialment pel lerrouxisme- especialitzat en el Districte Vè, més conegut amb l'apel·latiu que ell mateix va propiciar amb gran èxit: el Barri Xino.
  Aquella Catalunya impossible és la que ens pot fer entendre algunes claus del pensament polític més arrelat de Quim Torra. Siga com siga, el que acaba de publicar ara és un dietari titulat El quadern suís, ambientat en l’any i mig que va residir al país helvètic, a sou d’una multinacional de les assegurances.
  El Torra dietarista és una extensió lògica del Torra persona: seriós, confiable, fins i tot una mica avorrit. Suïssa li escau bé, tot i el seu acusat escepticisme pel que fa a la faena que realitza quotidianament a Waldelberg. D’alguna manera, experimenta la síndrome de l’impostor: no es creu realment capacitat per al lloc que ocupa, i tem que, en algun moment, els seus dèficits seran revelats amb deshonor.
  Com que no connecta amb l’esperit del seu treball, la seua existència es bifurca: en horari laboral és un treballador metòdic; després, Suïssa li obri les portes. Es dedica a indagar tots els misteris del seu país d’acollida, i a resseguir la petja dels catalans que hi van passar. Contra la visió escèptica de Josep Pla (“En general, aquests països (civilitzats, ordenats...) són fets essencialment per a persones una mica bullides, discretes i lleugerament evaporades”), s’aplica a descobrir en els passavolants i els suïssos pròpiament dits motius que desbaraten aquella frase de Harry Lime en El tercer home: “Recorda el que va dir no sé qui: a Itàlia, en trenta anys de dominació dels Borja, hi va haver guerres, matances, assassinats... però també Miquel Àngel, Leonardo i el Renaixement. A Suïssa, pel contrari, tingueren cinc-cents anys d’amor, democràcia i pau. I quin n’és el resultat? El rellotge de cucut!”
  No cal dir que Torra troba arguments per admirar la Confederació. No només perquè és “el laboratori de llengües més fascinant d’Europa” (i, com a tal, una lliçó permanent per a Espanya), sinó per la munió de grans hòmens i fets rellevants que espigola en la seua història. No és precisament la Suïssa de les grans corporacions financeres el que el motiva, sinó la llar de Robert Walser, Johanna Spyri, Peter Stamm o Heinrich Pestalozzi (i encara de Rodoreda, Gassol, Bertrana, Cambó, Coromines o Xammar). El volien fer vendre assegurances, però el que Torra volia era badar admirant la literatura, l’art, l’alpinisme, la bogeria. La cosa, òbviament, havia d’acabar malament.
  I el final arriba inexorable, com sol ser habitual. Els americans compren Waldelberg i Quim Torra, al capdavall, és despatxat. Llavors té un detall kafkià de bona llei. Anota al seu diari: “Avui m’han acomiadat. A la tarda, amb els nens, hem anat a jugar amb els trineus”.
  La resta de la història ja és coneguda: tornarà a Barcelona, es farà editor, es fartarà de perdre-hi diners i, un bon dia, els esdeveniments polítics al seu país propiciaren que es convertisca en el 131è president de la Generalitat de Catalunya. El vertigen del càrrec, propiciarà un nou dietari de què fruïrem en el futur?

Joan Garí

Publicat en Posdata, 28-7-2018

Vaques pasturant als afores del paradís

Títol: La penúltima bondat: assaig sobre la vida humana
Autor: Josep Maria Esquirol
Quaderns Crema
Barcelona, 2018
175 pàgines

  L’assaig és un territori esquiu. Per definició conté incerteses i càlculs de probabilitats que contribueixen a desdibuixar les seues fronteres. El seu creador, Montaigne, va voler que fóra així: no va infantar un gènere tancat, de regles precises, sinó que va preferir proporcionar una manera de conduir-se pels viaranys de la vida, un sistema de lectura i un patró d’escriptura que bevia directament de les fonts més recòndites del jo. Aquest subjectivisme l’acostava a la poesia, però al mateix temps servava lligams indubtables amb la filosofia com a mètode d’aconseguir la veritat (o una certa veritat).
  Modernament, les fronteres de l’assaig han seguit eixamplant-se. El periodisme, per un costat, ens proporciona sovint càpsules assagístiques, perquè és una forma acreditada de divulgar el pensament dels escriptors. La ciència, per un altre, truca també a les portes del gènere: quan els científics fan divulgació, de vegades temptegen l’assaig... i no hi ha res més extraordinari que un bon científic que siga, alhora, un bon escriptor.
  Dissortadament, la deriva contemporània ha provocat una greu malversació del gènere assagístic. Ara li posen aquesta etiqueta a tot allò que no és ni una novel·la ni un poemari ni una peça teatral. Tots els informes acadèmics que no s’atreveixen a mostrar-se al món amb el seu autèntic embolcall passen per “assajos”. L’operació, sincerament, sempre m’ha semblat una disputa entre gossos famèlics per un rosegó. L’assaig –l’assaig autèntic, el literari- és tan minoritari com la poesia. Discutir-li l’essència i el nom és llevar-li el pa de la boca a un captaire...
  Tot això ve a tomb perquè el filòsof Josep Maria Esquirol acaba de publicar un llibre que es titula La penúltima bondat i se subtitula Assaig sobre la vida humana. I crec que el subtítol fa realment justícia al contingut i la caracterització genèrica del seu text, cosa que sempre és una alegria.
  Esquirol, en efecte, ha escrit un autèntic assaig, és a dir, no ha caigut en la temptació de vendre’ns un petit manual de filosofia a l’ús (amb tots els respectes per aquesta venerable disciplina acadèmica). És clar que hi ha filosofia en La penúltima bondat, però el seu estil i el seu tractament literari és fefaentment assagístic. Hi ha un rumb que s’emprén en el principi d’aquest llibre i no saps on et portarà. La lliçó montaignenca hi és totalment pertinent. Algun barbat catedràtic universitari podria insinuar que, per entendre Esquirol, cal haver llegit abans, com a  mínim Heidegger, Nietzsche i Lévinas. No és cert. Les paraules d’Esquirol són autosuficients. Hi parteix d’una metàfora bàsica: el paradís i els seus afores. Estem tan avesats a pensar que el paradís hauria de ser el nostre objectiu (tota mena de paradisos: socials, econòmics, sexuals, territorials...) que no parem atenció a una veritat elemental: “La vida paradisíaca és inimaginable, com el noümen kantià (...) Al paradís no hi ha ni passió, ni filosofia, ni vida. Per això la vida humana es dóna als afores del paradís impossible”. I de seguida se sent un eco d’Emily Dickinson: “El Paradís no m’agrada/perquè sempre és diumenge/ i l’esbarjo no arriba mai”. En aquest perillós oasi els fruits prohibits semblen un homenatge a Josep Pla: figues i raïm (sic).
  Escriu Esquirol a la primera pàgina del seu llibre: “Al paradís impossible hi havia tota mena d’animals, llevat de vaques”. Vaques, gates i goril·les constituiran un petit zoològic interior en aquestes pàgines, però s’han de llegit completes per entendre el seu significat. On ens vol portar el seu autor, amb tantes metàfores, és a denunciar la patologització de la vida, que comença amb la psicoanàlisi i acaba amb la substitució de les paraules guaridores per tota mena de pastilles miraculoses.
  Esquirol no hi dubta: proclama la necessitat de la bondat i també de l’autoestima, entesa aquesta no com una cosa que tinga a veure amb l’egoisme, sinó com allò que “lliga essencialment amb l’amor als altres”. La generositat (cap als altres i cap a nosaltres mateixos) és el que ens salva: “Que no hi hagi amor del tot desinteressat no vol dir res. No hi ha actes purs, perquè som finits, i la finitud indica també heterogeneïtat i paradoxa. Pretendre una altra cosa és a anar cap a una mena de quimera inhumana (és pretendre estar al paradís en lloc de saber-se als afores)”.
  El mercat (la gran fàbrica social contemporània) ha degenerat en mercantilisme però la solució no és una revolució: el món canviaria només “amb un desplaçament de mig pam”. Un gest pot canviar-ho tot: un gest que continga vida.
  La lliçó d’aquest llibre, doncs, té a veure amb la propagació de la bondat. Potser Esquirol hi és excessivament optimista, però les vaques pasturant a l’altre costat del paradís (tan boniques però, sobretot, tan útils!) ens recorden sempre que la seua proposta és al nostre abast. Tot està en les mans dels hòmens: per això –com recordava el gran Stanislaw Jercy Lec- cal llavar-se-les sovint...

Joan Garí

Publicat en Posdata, 14-7-2018

L'ánima i els seus pèls púbics

Títol: Jerusalem
Autor: Gonçalo M. Tavares
Quid Pro Quo Edicions
Pollença, 2018
Trad. d’Anna Cortils Munné
247 pàgines

  Quan un escriptor que comenta els llibres que ha llegit s’enfronta a un títol com aquest, automàticament només té una tasca possible: intentar fer arribar al lector que encara no ha tingut la sort de navegar per les seues pàgines una part significativa de les sensacions que hi ha atresorat goludament. Aquest és l’únic repte raonable.
  Dir que m’ha agradat Jerusalem seria poc: m’ha entusiasmat. Feia temps que no m’acarava amb un relat de tanta potència literària, amb un estil tan original, amb uns personatges tallats amb perfils tan diamantins. Per desgràcia, no és habitual que això passe: el noranta per cent dels escriptors actuals (i potser em quede curt) emprenen les seues narracions com si després de Flaubert, de Tolstoi o de Dickens no s’haguera escrit res més. Els resultats poden ser més o menys destacables, però desprenen inequívocament un aire a segle XIX massa poderós....
  Jerusalem és el resultat d’un formidable tour de force estilístic. El seu autor és l’home que ha definit la frase com un espai de responsabilitat entre dos punts. I és així: cal anar molt amb compte amb allò que col·loques entre un punt i el següent. T’hi va la vida. Per això les oracions de Jerusalem són precises i mai òbvies, concises però desbordants de substància. La història que conten es pot resumir fàcilment: el doctor Theodor Busbeck centra tots els seus esforços d’investigació en una colossal obra de cinc gruixuts volums –de vuit-centes pàgines cada un- sobre els avatars del terror en la història de la humanitat, els pobles que han massacrat i els que han sigut massacrats, les civilitzacions que s’han imposat provocant patiment i les que l’han experimentat. Les conclusions d’aquesta recerca no són reconfortants: “El món era el conflicte entre una càrrega positiva i una càrrega negativa i aquest món s’acabaria quan, ja fos a nivell general, universal, gegantesc, ja fos a nivell individual i microscòpic, assolís el zero, l’anul·lació de les dues càrregues fortes i oposades”.
  Però en els dos estats possibles de l’ésser humà –víctima i botxí- hi ha una vergonya idèntica, “d’origen fisiològic obscur”. Per això els personatges de l’obra es veuen abocats a intercanviar-se aquests papers. El doctor Busbeck, per exemple, ha causat patiment tancant la seua dona, Mylia, en una clínica mental, i esterilitzant-la sense el seu consentiment. Precisament el relat comença amb una Mylia de quaranta anys bambant de nit per les proximitats d’una església, i hi acabarà igualment quan aquesta dona que exemplifica “la història del cervell humà i les seves pertorbacions” cause, al seu torn, la quota d’horror que li pertoca.
  No busquem en Jerusalem una paràbola fàcilment identificable. Es refereix de passada, amb aquest enigmàtic títol, al conflicte entre Israel i Palestina? Podria ser. Però això serà al fons d’una boira espessa, perquè la història que s’hi conta i, sobretot, la manera de contar-la, té un sabor diria que existencialista, amb personatges de noms impossibles perbocats en una ciutat fantasmagòrica, retallats sobre un fons d’angoixa indeterminada, al·ludint Déu però descomptant la seua atronadora absència.
  La mirada profundament original de Gonçalo M. Tavares s’ocupa de la bogeria com l’enigma suprem i de la relació entre els actes individuals i els actes col·lectius, sense obviar algun detall còmic que fa somriure el lector en el petit interval en què ha de deixar de pensar. Conversen Theodor i Mylia, que acaben de conèixer-se. El primer li etziba: “Els teus pares m’han dit que pots veure l’ànima”. “És veritat”, contesta la seua futura esposa. “I com és?”, retruca el metge. “Té pèls púbics”.
  Hi ha obres que, pel sol fet de ser traduïdes, honoren la literatura de la llengua d’arribada. És el cas, sense cap dubte, de Jerusalem, de Gonçalo M. Tavares. El lector que busque una narrativa no convencional, radicalment diferent, d’altíssima exigència expressiva, no ho ha de dubtar: aquest és, de totes totes, el seu llibre.

Joan Garí

Publicat en Ara, 7-7-2018

L'únic i veritable motiu

Títol: Llum a l’atzucac
Autor: Ramon Ramon
Editorial Bromera
Alzira, 2018
322 pàgines

  Ramon Ramon (Catarroja, 1970) es va donar a conèixer com a dietarista amb el volum Dins el camp d’herba (Perifèric, 2014). Molts vam saludar aquella incursió prosística com l’estrena d’una veu interessant, amb coses a contar. El volum incloïa anotacions datades entre els anys 2009 i 2012. Llum a l’atzucac, ara, renova l’excitació monològica de Ramon, aquesta vegada en el lapse 2012-2016.
  Venint del camp de la poesia, era inevitable que la prosa de Ramon tinguera el treball de cisell d’algú avesat a resoldre els conceptes fent-los passar per un cert alambí estilístic. En general, i en aquest terreny, el nou dietari s’afegeix al formalisme de l’anterior, potser un mica més enfebrit –cosa que, d’altra banda, es fa un poc inevitable. En matèria de contingut, tot segueix un poc la mateixa ruta. L’autor es deleix contant-nos les seues excursions europees, en línia amb l’acusada anglofília de què feia gala en Dins el camp d’herba. Passar el cap d’any a Londres, el Divendres Sant a Sant Mateu i l’estiu a Itàlia: un pla de vida envejable que es reflecteix en notes precises, sempre suggestives. El que el motiva més –i no deixa de remarcar-ho- és la fidelitat al seu paisatge (l’Albufera des del costat de Catarroja) i a la seua gent, mentre la ciutat de València, per contrast, se li ofereix com un espai d’”excessos alcohòlics i excursions prostibulàries”. Impagable, en aquest sentit, l’anècdota de la bagassa que llegia Fuster i Estellés i a qui Ramon descobreix en una expedició genital fructíferament insospitada.
  Personalment, em va agradar més Dins el camp d’herba. En aquest segon diari no m’acaba de fer el pes la seua particular interpretació de la lliçó planiana dels adjectius. “El tancament bocairentí –escriu el de Catarroja- no és de covardia lepòrida, sinó de prudència cànida” (sic). També podria ser, ben bé, que com a lector m’estiga fent vell, i ja coste més de satisfer-me...
  Quant a la resta, el volum acull la variada fauna d’aquesta mena de literatura: notes sobre Kant, Marx o Picketty (amb qui no pot és amb Hegel, confessa), divagacions sobre el cànon literari, una crítica del valencianisme polític actual...
  Mentre tot va esdevenint-se, l’escriptor ha tingut una filla. Això precipita el seu quefer: en endavant, és com si escriguera per a ella, com si la instituïra en marmessora de tot el seu devessall llibresc. La paternitat, així, arriba a un cim inadvertit: convertir-se en el suprem incentiu literari. D’altres tenen uns altres motius. Un pare sap que ja només n’hi ha i n’hi haurà un.

Joan Garí

Publicat en Ara, 30-6-2018

L'heroi inequívocament humà

Títol: Tirant lo Blanc
Autor: Joanot Martorell
Edició a càrrec de Víctor Labrado
Institució Alfons el Magnànim
València, 2018
1.384 pàgines

  Un escriptor valencià és obligat que observe un tracte ben íntim amb Tirant lo Blanc. Al capdavall, és la novel·la que ens representa al món, el relat fundacional del que va ser i podria haver sigut aquella València munífica del Segle d’Or, quan uns pocs cavallers i alguns burgesos entusiastes van arborar en poc de temps una literatura prodigiosa, un passaport extraordinari per al conjunt de les lletres occidentals.
  He llegit sencer el Tirant en un parell d’ocasions. La darrera vegada –un estiu especialment fructífer- aprofitant l’edició que en van fer els professors Albert Hauff i Vicent J. Escartí i que va publicar la Conselleria de Cultura l’any 1990. En algun lloc estaran aquells dos volums febrosament subratllats, que és la manera amb què els lectors demostrem la nostra passió per un llibre: amb traços de llapis acurats i notes al marge, en un lleument violent tatuatge amorós que busca el miracle de la perduració.
  Ara Víctor Labrado s’ha volgut pegar la gran panxada de proporcionar-nos una nova edició d’aquesta novel·la imprescindible, i és així com ens interpel·len de nou les gestes bèl·liques impossibles del cavaller bretó contra les simitarres islàmiques i també les seues pors davant unes armes incomparablement més dissuasives: les femenines.
  Labrado és un escriptor que, calladament, ha anat fent via amb un projecte literari molt personal, però on sempre ha destacat l’interés pels nostres clàssics. Si ja en El segle valencià (Bromera, 2007) s’ocupava de Martorell i altres figures àuries, més recentment en Tirant, l’heroi fràgil (Afers, 2014) venia a reblar aquesta indagació centrant-se pròpiament en els contorns sempre ambigus (per usar l’adjectiu emprat per un pioner en la matèria, Alan Yates) del protagonista del nostre relat.
  Labrado, al seu estudi introductori, es reconeix deutor de Hauff i també d’iniciatives igualment imprescindibles com la traducció a l’anglès de l’obra de Martorell que va realitzar l’any 1984 l’enyorat David Rosenthal per al mercat nordamericà. Aquell llibre, que vaig comprar uns anys després de la seua primera edició a la llibreria Gotham de Nova York, va ser la darrera lletra de batalla del nostre més estrenu cavaller, un combat a ultrança on va eixir plenament vencedor.
  Però Tirant, que no tem ningú al camp de batalla, és temorós i tímid a les alcoves de les dames. Hi resulta fràgil i ambigu, com ens passa sovint als hòmens davant el sexe fort. Les dones de la cort de Constantinoble ordeixen un autèntic complot per afavorir els amors entre Tirant i Carmesina, amors que es concreten en un coit final aconseguit de manera dramàtica. I bé, El complot de les dames era precisament el subtítol de la pel·lícula que, sobre la nostra obra, va estrenar Vicente Aranda l’any 2006 (i que se centrava, precisament, en els episodis de Constantinoble, la part més moderna de la novel·la). No veig rètol més oportú: la contalla martorelliana és una autèntica apoteosi feminista (per bé que aquest terme siga perfectament inaudit en el context medieval). No deixa de ser curiós que, en aquella València del segle XV, les dones covaren un relat d’una modernitat de gènere al·lucinant, perquè contemporània de Martorell va ser també Isabel de Villena. La filla del marqués de Villena feia llegir a les mongetes de la Trinitat la vida de Jesucrist des del punt de vista de les dones que l’envoltaren, qui sap si com a reacció més o menys visceral a la sàtira misògina del seu metge particular, el sempre excessiu Jaume Roig.
  Ara tenim, doncs, un altre Tirant per als amants de les lectures amb molta cafeïna: tornaran de nou les lluites interminables al nord d’Àfrica, els llargs parlaments de personatges atacats per una verborrea indeturable (Words, words, words, en efecte, com va observar també Vargas Llosa), la malícia de la Viuda Reposada, l’alegre promiscuïtat de Plaerdemavida, la perícia cortesana d’Hipòlit, la ingenuïtat adolescent de Carmesina i, per damunt de tot, les pors de Tirant a la vora del llit de la seua estimada...
  Albert Hauf va fer notar que Tirant lo Blanc va tindre un aparatós imitador al segle XX. Es tracta del soldat John Rambo, l’heroi estatunidenc que torna a Vietnam quan ja el seu país havia perdut (en 1975) la guerra contra el comunisme. Rambo derrota personalment tots els vietnamites que se li posen al davant. També Martorell va imaginar un cavaller que salvava Constantinoble dels seus enemics... però quan escrivia les seues gestes l’antiga capital de l’Imperi Romà d’Orient feia molts anys que havia caigut en mans dels turcs (en 1453, concretament).
  Els canvis d’època també propicien aquests miracles: després del desastre de la Història, entra en joc la Literatura. Amb la imaginació guanyem totes les batalles excepte l’essencial. Un heroi fràgil és també la manera que tenim de definir a l’ésser inequívocament humà.

Joan Garí

Publicat en Posdata, 23-6-2018

Una poliantea fastuosa de sabors

Títol: El llibre daurat
Autor: Josep Piera
Editorial Pòrtic
Barcelona, 2018
294 pàgines

Si hi ha un tema polèmic, en la gastronomia tradicional valenciana, és el de la paella. S’han vessat rius de tinta en defensa d’aquesta o d’aquella altra recepta, que si pèsols sí o no, que si peix o carn, que si a la manera valenciana o a la manera alacantina. En aquesta conjuntura, ningú millor que Josep Piera per infantar finalment un volum canònic on poder abordar la història i la realitat del plat més emblemàtic de la nostra cuina.
  Piera llaurava sobre llaurat. L’any 2.000 ja va publicar Els arrossos de casa i altres meravelles, un text apassionat on feia memòria d’aquella dieta no tan llunyana on els valencians teníem arròs tots els dies per a dinar –i, els diumenges, putxero. Alguns privilegiats, a més, hem compartit amb el poeta de Beniopa arrossos de diferents temporades. Teoria i pràctica, doncs, han afaiçonat les tesis de Piera, fins facilitar-li finalment el moment vital adequat per donar a conéixer tota la documentació –un dens gavadal de papers- que ha anat atresorant sobre el nostre plat nacional.
  El llibre daurat, per damunt de tot, és un vademècum que recorre els avatars coquinaris de l’arròs al nostre país des que els àrabs –o potser els jueus- ens el van portar. Seguint la màxima de Confuci (“Una cuina sense arròs és com una dona bonica sense un ull”), els nostres avantpassats van anar convertint aquella gramínia prodigiosa en un element imprescindible de les dinades i les sopades autòctones.
  Pocs saben encara que en català es va escriure un dels primers receptaris europeus, el Llibre de Sent Soví. El text original d’aquest singular volum es conserva a la Biblioteca Històrica de la Universitat de València. N’he parlat extensament en un llibre que és a punt de veure la llum (El rebost perfecte, Onada), així que em permetreu que ara només recorde que, en allò que afecta el nostre tema, el Llibre de Sent Soví va introduir la cuina de l’arròs a la Mediterrània cristiana, però encara amb receptes de curta volada. El Llibre de coc, després –un altre receptari essencial- ja incloïa una mena d’arròs al forn, que feia les delícies dels papes Borja coetanis.
  Precisament Piera sosté que l’actual paella és una evolució d’aquest arròs en cassola del segle XV. En realitat, la revolució de la paella prové d’una forma peculiar de coure l’arròs, que es documenta per primera vegada al segle XVII. És llavors quan trobem ja un “arròs a la valenciana”, és a dir, amb els grans solts i cuits, no empastats. Aquest punt de cocció, més l’afegit de la tomata (que el “Descubrimiento” va portar d’Amèrica) i el perfum del safrà hi serien els elements decisius. “Aquest punt –diu El llibre daurat- és la gran aportació valenciana a la cuina arrosserra universal”, en oposició, per exemple, al risotto italià.
  A partir del segle XVIII vivim una apoteosi de l’arròs a casa nostra. Es popularitza com a element bàsic per la seua capacitat alimentària. La primera referència a la paella tal com la coneixem ara, però, és del segle XIX. El Romanticisme i la Revolució industrial (amb la popularització dels atifells de ferro) van acabar de reblar-hi el clau. Les paelles dinovesques, tanmateix, són una simfonia barroca farcida d’excessos i d’impossibles gastronòmics. O, tal com s’hi referiria després Azorín, “una poliantea fastuosa de sabores”. Del 1888 és la primera recepta completa coneguda, apareguda en La cocinera moderna. El seu “arroz en paella a la valenciana” és un poti-poti que ara ens faria feredat: inclou ceba, i llonganisses, per exemple, però això només és una primera mostra del que vindria després. Al llarg d’aquells anys van apareixent noves receptes on destaca un ingredient ara molt polèmic: el xoriç. Potser alguns lectors s’estranyen que els valencians de l’antigor l’inclogueren a la seua paella, com si foren anglosaxons desvanits d’ara mateix...
  Josep Piera resegueix la història de la recepta fins els nostres dies, sense oblidar-se de recalar en autors i llibres singulars com Cañas y barro de Blasco Ibáñez o El País Valenciano de Joan Fuster. En època de Blasco, precisament, tingueren la primera anomenada alguns restaurants paellers de la ciutat de València, com ara La Marcelina i La Pepica. Blasco i Fuster coincidiren en una anècdota agrament saborosa: el costum d’afegir rata de marjal als arrossos albuferencs.
  Ja se sap que la indigència política i intel·lectual local no va perdonar l’al·lusió en el llibre de Fuster –qui, a més (o sobretot) era catalanista. La rata a la paella es va convertir en un crim de lesa pàtria, tot i que els habitants amb una certa edat dels voltants de l’Albufera recordaven perfectament l’hàbit com una lògica i inofensiva conjuntura d’aprofitament dels recursos naturals...
  A hores d’ara, podem estar contents que la paella haja sobreviscut a l’intent del franquisme de convertir-la en el “plato español” per antonomàsia. Sent com és l’arròs “el més gran comunicador de la gastronomia” (la frase –exacta- és d’Emili Teixidor), més de quatre –i de mil- s’han quedat amb un pam de nas quan, en alguna raconada infecta, els han servit una “paella” vomitiva i criminal. Després hi ha la polèmica de la recepta. Diu Piera amb bona lògica que no pot haver una paella canònica, perquè la paella va evolucionant i afegint els productes de la temporada.
  Actualment, la tendència és desbarroquitzar el plat i tornar als “arrossos monogràfics” que reclamava Josep Pla. No tindria sentit –com aventurava Pla en El que hem menjat- que per menjar-ne una de reglamentària amb condicions òptimes no pogueres eixir del País Valencià...
  La paella és ja el plat més internacional de la cuina valenciana, que al seu torn és –o així ho vull defensar- una de les gastronomies més destacades del món. Personalment me’n vaig menjar una de molt bona factura al restaurant Casa Valencia de l’Havana, una dècada enrere, tal com vaig contar en La memòria del sabor. I aquest és precisament el camí: depurar les nostres receptes, exportar-les en excel·lents condicions al món, reclamar els honors que ens hem guanyat a pols.
  No hi ha una paella valenciana. N’hi ha moltes. Però totes han d’incloure l’engruna de passió que Josep Piera ha manejat en fer el seu llibre. I el profit ha sigut nostre.

Joan Garí

Publicat en Posdata, 9-6-2018
 

I morir és deixar de llegir

Títol: L’estupor
Autor: Josep Iborra
Editorial Afers
Catarroja, 2018
224 pàgines

  Josep Iborra és un erudit valencià que es va doctorar amb una tesi sobre Joan Fuster. Del contacte assidu amb les obres de l’homenot de Sueca naixeria precisament –com a fruit d’aquesta tesi- el primer estudi global sobre la seua idiosincràsia literària: Fuster portàtil (1982). Recorde amb plaer la lectura profitosa d’aquell llibre, que ens acostava amb claredat i intel·ligència als vectors essencials de la prosa –i la manera de veure la vida- de l’autor de Nosaltres, els valencians.
  Al final de la seua vida, Iborra (1929-2011) va ocupar el temps en una vasta operació grafòmana que, seguint els passos del seu mestre, el va dur a publicar un parell de volums destacats amb anotacions de tipus assagístic (Inflexions i Breviari d’un bizantí). El que ignoràvem, però, és que després de la seua mort els seus hereus –singularment el seu fill, el també escriptor Enric Iborra- trobarien tota classe de blocs, quaderns i carpetes amb fulls de totes les mides plenes d’anotacions llibresques. L’estupor és, abans que res, un primer tast de tot aquest material inèdit.
  Els que coneguen l’obra publicada en vida per Josep Iborra reconeixeran en L’estupor un aire de continuïtat evident. No enganya ningú: és un glossador conspicu. Agafa les idees en circulació i en fa comentaris al marge. Parla amb el mateix ímpetu tranquil de la vigència de Marx, de la invenció de l’amor, de la “unitat en la diversitat” (a la qual oposa “la igualtat en la diversitat”), de Josep Pla, de Cervantes, de Dostoievski, de Shakespeare o del seu estimadíssim Paul Valéry. Els grans autors, els grans temes el motiven particularment, però no vol rivalitzar-hi: s’acontenta amb el treball abnegat, auster i obscur d’un observador impenitent.
  L’home que comparava els diaris íntims amb la defecació (en Breviari d’un bizantí) ha de fer front també a les seues contradiccions: per un costat, assegura que "el nosce te ipsum [coneix-te a tu mateix] és una de les màximes més nocives i perilloses, insensates i funestes, de la cultura d’Occident”. Per un altre, no s’està d’admirar incondicionalment Montaigne i la seua manera “de parlar dels altres a partir del propi jo”, com si el vell Eyquem no haguera suposat una de les més decisives aplicacions pràctiques del vell axioma de Delfos.
  Francòfil de pedra picada, ens confessa que “la “literatura” és la literatura francesa” i demostra haver-la llegida amb bon profit: el seu estil pausat, de bona cal·ligrafia, matisat i sense pressa ens el presenten com el gran lector que va ser. I morir, així, va ser indefectiblement “deixar de llegir”...

Joan Garí

Publicat en Ara, 2-6-2018

L'amor d'una russa a qui Rússia no estimava

Títol: Cartas de amor a Konstantin Rodzévich.
Autora: Marina Tsvietàieva
Renacimiento
Sevilla, 2018
126 pàgines
Traducció de Reis Garcia Burdeus

  En el marc de les vuitenes conferències internacionals "Marina Tsvietàieva" a la ciutat d’Elàbuga (República Russa de Tatarstan), el 7 de setembre del 2016 es va celebrar la solemne cerimònia de lliurament del premi de literatura "Marina Tsvietàieva" 2016. El guardó d’aquell any va recaure en la professora de Borriana Reis Garcia Burdeus, per la tasca de més de 25 anys de traducció i divulgació al català i al castellà de l'obra de l'escriptora.
  Els organitzadors de l'esdeveniment van ser el Ministeri de Cultura de la República Russa de Tatarstan, la Universitat de Kazan i el consorci estatal de museus històrics, artístics i culturals d’Elàbuga.
  Les esmentades conferències se celebren cada dos anys i tenen diferents nominacions. Aquell any els nominats van ser Reis Garcia, per la seua tasca de traducció, i Ekaterina Ivanovna Lubiannikova, per la seva tasca de més de 30 anys com a investigadora de l'obra de M. Tsvietàieva, a la Biblioteca Nacional de Rússia (Sant Petersburg).
  A l'acte van assistir personalitats rellevants: La secretària general de la Unió d'escriptors de Moscou S.V. Vasilenko, la representant del Ministeri de Cultura de la República de la Federació Russa de Tatarstan D.F. Jairulina, la tinent d'alcalde de la regió d’Elàbuga Z. J. Sungatullina i la rectora de l'Institut d’Elàbuga (adscrit a la Universitat de Kazan) E.E. Merzon. El premi de literatura "Marina Tsvietàieva" és un guardó internacional d'un gran prestigi en el món de la traducció. S'atorga als traductors rellevants de l'obra de la poetessa russa a qualsevol idioma estranger. Després de l’acte, els participants (entre ells Zoia Atrojina i Elena Zhuk, directores respectivament dels museus de Marina Tsvietàieva a Bolxevo i a Moscou) van anar a visitar la tomba de Marina Tsvietàieva, on Reis Garcia va llegir un poema seu i va depositar unes flors.
  Reis Garcia Burdeus és doctora en interpretació i traducció per la Universitat Jaume I de Castelló i diplomada en llengua russa per la Universitat de Vies de Comunicació de Sant Petersburg i per l'Institut Puixkin de Moscou. El seu interès per la literatura russa, especialment pel Segle de Plata, l'ha portat a participar en diversos congressos, entre els quals cal destacar els celebrats a l'Institut de Llengües Eslaves de la Sorbona a París (França) o a les cases museu de Marina Tsvietàieva a Bolxevo i Moscou (Rússia).
  De Reis destacaré la traducció al català (en col·laboració amb Teresa Camañes) de El jugador de Dostoievski i Taras Bulba, de Nikolai Gogol (que vaig tindre el plaer de publicar-li en l’editorial 3i4). Específicament dins el tema que ens ocupa, és també la traductora de El relato de Sóniechka (UJI, 2002) i especialment de Locucions de la Sibil·la (Ellago, 2008). Aquest darrer volum és interessant perquè recull per primera vegada en qualsevol llengua, espigolant en l’obra de Tsvietàieva, els aforismes que conté. Ara tot aquest esforç s’ha vist continuat amb la publicació de Cartas de amor a Konstantin Rodzévich (Renacimiento, 2018). Aquesta obra constata epistolarment l’impacte que va tindre en la vida de Marina Tsvietàieva la trobada amb Konstantin Boleslavovitx Rodzevitx, l’home que la transportaria a abismes inèdits de delit sensual i li inspiraria els seus celebèrrims “Poema de la muntanya” i “Poema de la fi”.
  Els amants de la literatura d’aquesta extraordinària poetessa russa hi retrobaran un estil emotiu i disruptiu, que a mi sempre m’ha recordat el d’Emily Dickinson (a qui Marina, segons crec, no va arribar a llegir mai...). Des de l’altre costat de l’Atlàntic, un mateix alé i una força emocional semblant uneix els versos d’aquestes viscerals escriptores, cadascuna amb la seua pròpia dissort vital al damunt.
  Tsvietàieva era de l’estirp de Maiakovski o Pasternak, aquell grapat de grans creadors que van considerar la Revolució del 1917 com una madrastra indesitjada. Ella era una “contrarevolucionària” que es referia al seu país amb uns termes d’una ambigüitat espaordidora: “No puc no fugir-ne però tampoc no puc no tornar-hi. D’aquesta manera un rus li parla a Rússia”.
  La vida de Marina Tsvietàieva és la pròpia d’uns temps convulsos. Al 1917, el seu marit, Serguéi Iàkovlevitx Efron, es va enrolar en l’Exèrcit blanc. Ella es queda a casa amb les dues filles, Ariadna i Irina. Aquesta darrera morirà de desnutrició a conseqüència de la guerra. L’any 1925 Marina es trasllada a París, on naix el seu fill Georgui. Hi residirà tretze anys i s’hi courà el seu arrelat antisovietisme. A finals dels anys 30 tornarà a Moscou, per assistir al desmembrament de la seua família: el seu marit és executat, Ariadna és condemnada a dèsset anys d’empresonament (al Gulag coneixerà algunes de les protagonistes de Vestides per a un ball a la neu, de Monika Zgustova, que ja he glossat en aquest lloc)  i Georgui és destinat a una brigada de detecció d’artefactes explosius, on morirà.
  Tsvetàieva es va suïcidar l’any 1941. L’amor autèntic el va conéixer en diferents bandes, fora del matrimoni: amb Sofia Parnok –poeta i traductora, morta en 1933- i amb el ja esmentat Konstantin Rodzevitx.  Les cartes d’amor que ara ens transporta Reis Garcia Burdeus des de la convulsió paneuropea on es van infantar constaten com, d’una manera o altra, el millor de la vida va ser donat també a Marina Tsvietàieva dins el vast oceà de l’esgalladora penúria en què va viure.

Joan Garí

Publicat en Posdata, 26-5-2018

Tornar a un lloc on mai has estat

Títol: La pornografia de les petites coses
Autor: Joanjo Garcia
Sembra Llibres
València, 2018
189 pàgines

  Joanjo Garcia ha consolidat en pocs anys un contrastat ofici de narrador. En 1912 va guanyar el premi Enric Valor amb Quan caminàrem la nit (un volum que indagava en els interrogants del 23F i se situava argumentalment a la València de mitjans anys 90) i tres anys després va aconseguir el Ciutat d’Alzira amb El temps és mentida (una obra més arriscada narrativament). Ara, amb La pornografia de les petites coses, torna l’escenari dels anys 90 però només com a ham: en 1996 –segons se’ns informa en el primer capítol del llibre- té lloc a Barcelona el primer i únic Simposi Internacional de Literatura Pornogràfica i Obrera (SILPO). Els rèdits més visibles d’aquest esdeveniment van ser unes “interessants aportacions i propostes sobre la funció i la història de l’erotisme en la literatura”, així com una misteriosa novel·la anomenada La set del nàufrag.
  Més de vint anys després del SILPO, Xavi retroba aquesta novel·la, on uns personatges en el trànsit a la maduresa reflexionen sobre la influència de la pornografia en les relacions socials. Inicia llavors una perquisició que el durà a retrobar-se amb els antics companys generacionals.
  La novel·la s’obri precisament amb les pàgines de La set del nàufrag, que ens conta la peripècia d’un cambrer valencià que escriu poesia. M. –així s’identifica el cambrer poeta- té dos veïns amb qui fa molt bona lliga, Andrea i Pablo. A través d’ells coneixerà una misteriosa estrangera, Clea Victòria Breathenach Poignant. Un joc narratiu polifònic ens va presentant Clea com l’objecte de desig de tots tres. Confessa Pablo: “Clea era la sensualitat feta carn. I no només pel seu cos ni per la seua forma de moure’l... Un aura de misteri la rodejava; una presència invisible que ella reforçava amb les seus frases despistades i uns gestos fora de tota lògica (...) Tota ella contagiava alegria: una alegria perillosa, incòmoda i contaminant”.
  Al final, serà M. qui s’endurà Cloe al llit. Les escenes de sexe ad hoc –la pornografia a què fa referència el títol de la novel·la- són eficaces i defugen l’obvietat. Però un dia Cloe desapareix. M. la perseguirà fins la seua Nova Escòcia natal, mentre mastega una particular definició de què és un escriptor: “Tornar a un lloc on mai has estat i, tanmateix, arribar-hi tard. Això i tenir sempre les mans fredes”.
  La narració es resol en un joc de nines russes que acaba descobrint-nos a M. (ara ja identificat com a Manel Martínez) fent de llibreter a València, quan ja tots els somnis de la joventut han passat avall.

Joan Garí

Publicat en Ara, 12-5-2018

Una llum de qualitat de vulva

Títol: La literatura recordada. 101 contrapunts de lectures
Autor: Enric Iborra
Editorial Viena
Barcelona, 2018
340 pàgines

  Fa anys que Enric Iborra glossa el fet literari des del seu blog La serp blanca. En realitat, tot naix a l’ensems de la seua profunda passió lectora i de les seues classes a l’Institut Lluís Vives de València. Un primer tast imprés d’aquesta dèria va ser Un son profund. Dietari d’un curs de literatura universal (Viena, 2013), el celebrat recull de textos on Iborra donava solta als seus interrogants i les seues certeses als marges de les pàgines dels grans mestres.
  Ara, amb La literatura recordada. 101 contrapunts de lectures, Iborra torna amb noves glosses d’això que anomenem “literatura universal” –que, com ell bé diu, en realitat és una etiqueta referida a un conjunt d’obres, de països i d’autors molt concrets. Si en el volum anterior el títol li venia donat per una anècdota homèrica (el son d’Ulisses al pont del vaixell dels feacis, tot retornant a Ítaca), ara és un comentari de Georges Poulet el que li permet presentar-se en la portada: “De la mateixa manera que hi ha un temps retrobat –escriu Poulet-, hi ha també una lectura refeta, una experiència reviscuda, una comprensió rectificada. L’acte crític per excel·lència és aquell pel qual, a través de la totalitat d’una obra rellegida o descoberta retrospectivament, es detecten les freqüències significatives i les obsessions reveladores. Criticar, per tant, és recordar”.
  La literatura recordada, en aquest sentit, és aquella destil·lada de la lectura o la relectura més o menys compulsiva, aquella mena de tracte que només estimulen els grans mestres de la paraula. Iborra s’aferra a aquest ferro roent i va desgranant la seua mirada encuriosida però sistemàtica. El seu interés és vastíssim, i no decau fàcilment: Balzac, Baudelaire, la Bíblica, Gaziel, Josep Carner, Dante, Dostoievski, Flaubert, Joan Fuster, Aldous Huxley, Joyce, Kafka, Montaigne, Nabòkov, Josep Pla, Proust, Carles Riba, Shakespeare, Stevenson, Tolstoi, Voltaire... (l’ordre alfabètic propicia, potser, l´’unica jerarquia possible –tan arbitrària com qualsevol altra-, en aquests termes).
  És sabut que Enric Iborra, a tot açò, és fill de Josep Iborra. Precisament mentre prepara les proses de La literatura recordada, el fill al·ludeix sovint al pare. En l’extensa i completa biblioteca familiar troba sovint el volum que busca, la traducció concreta, l’edició exacta. Es dóna la circumstància, a més, que el fill s’ha convertit en marmessor literari del pare. Mentre fa el seu llibre, prepara per a la publicació textos inèdits del seu progenitor (i és així com fa poc, en efecte, Afers ha donat a la llum L’estupor, de Josep Iborra, una digna continuació de Inflexions o Breviari d’un bizantí de què m’he ocupat en un altre lloc). Tots dos Iborres, el fill i el pare, són uns erudits colossals. No cal dir que, aquest terme, el voldria desproveït de qualsevol matís pejoratiu que haja pogut tindre en el passat: ans al contrari, és una figura que ha de moure a l’admiració, al respecte i a l’encoratjament.  Per a ser un erudit, avui dia, cal tindre temps, o almenys voluntat de dedicar el temps disponible a les servituds llibresques. En conseqüència, els erudits són rars en la nostra època, i més fora de les universitats. A l’acadèmia, d’alguna manera, l’erudició –ni que siga una erudició contrafeta i forçada, per mor d’obligatòria- forma o hauria de formar part del contracte, va de soi. Però Enric Iborra, a la intempèrie, llegeix i escriu perquè vol. Per a ell, a més, els llibres són com cireres. N’agafa un i això el porta a un altre. Es fixa, per exemple, en Carretera enllà, la traducció que Rafael Tasis va fer del Along the Road d’Aldous Huxley i d’aquí se’n va a l’assaig que Tasis havia escrit sobre Huxley per a un número de la Revista de Catalunya publicat en plena Guerra Civil. Finalment, aquesta recerca (ha trobat el número en qüestió en una llibreria de vell, i el glossa) el porta a rellegir Contrapunt “per quarta o cinquena vegada”...
  De vegades, però, aquesta recerca activa i entusiasta fa que l’erudit es topete amb un detall potser insignificant, però que val per les millors troballes. És el cas de quan, en la relectura d’uns papers francesos del quart volum de l’Obra Completa de Josep Pla, es troba amb una descripció que el deixa literalment estupefacte. Pla, que està consignant el panorama que es contempla des d’una cambra d’hotel sobre el port de Marsella, de sobte escriu el següent: “D’un establiment de beguda esbatanat, en surt una llum de qualitat de vulva”.
  Iborra queda clavat a la seua butaca: “La llum de qualitat de vulva m’obsessiona –confessa-, però continue llegint”. Ha fet el descobriment ritual a què els grans escriptors sotmeten els erudits: així, com si res, els posen a prova, se’n riuen afectuosament des de l’eternitat, els hi fan l’ullet com qui fa una cosquerella còsmica...
  Amb Pla –com amb Shakespeare, com amb Montaigne...- es podria estar així tota la vida, llegint i rellegint, fent troballes meravellosament inaudites. Després, tot s’anota en un quadern minuciós de lletra petita i així van passant els dies i els llibres...

Joan Garí

Publicat en Posdata, 12-5-2018

El vals inconstant de la memòria

Títol: La noche en que los Beatles llegaron a Barcelona
Autor: Alfons Cervera
Piel de Zapa
Barcelona, 2017
173 pàgines

  No ens cansarem de glossar i de celebrar el que suposà l’aparició de The Beatles a principis de la dècada que es disposaven a simbolitzar i protagonitzar musicalment. Aquells quatre jovenassos insolents que s’havien foguejat en algun fosc antre d’Alemanya –i, pel camí, van perdre el bateria original i el van substituir per Ringo Starr- desembarcaren en un país i un món on s’acabava de rubricar un canvi d’època: les dones i els jóvens s’alliberaven, el Tercer Món es descolonitzava, la guerra de Vietnam despertava consciències, John Fitzgerald Kennedy i Nikita Serguéievitx Khrusxov feien pensar –falsament (!)- en un canvi polític a tots dos costats del Teló d’Acer...
  Aquelles primeres melodies tendrament vegetals del quartet de Liverpool –Love me do i tota la pesca- van provocar un terrabastall de dimensions inèdites. La frescor, la ingenuïtat enjogassada, la novetat harmònica ni que fora incipient van fer que el món girara a poc a poc els ulls cap a aquells quatre xicots pintorescos. Després vindria tot el que ja se sap massa bé: el triomf contundent de The Beatles, el fenomen de masses, els concerts multitudinaris arreu del món.
  ...i mentrestant, a Espanya, el canvi també es podia flairar. Com he escrit ja tantes vegades, 1962 no és només l’any de Love me do. És també el temps en què Raimon fa la primera interpretació davant el públic d’Al vent i Bob Dylan, a l’altre costat de l’Atlàntic, estrena Blowin’ in the wind, mentre el mateix agent meteorològic mou amb energia els cortinatges de la mansió de Don Fabrizio en Il gattopardo de Visconti. Es congriava la tempesta perfecta i va acabar esclatant.
  L’Espanya del Generalísimo observava tots aquest fenòmens amb la suspicàcia una mica esglaiada que feia al cas. És lògic, doncs, que quan per fi The Beatles van incloure la península en les seues gires la sensació fora ambivalent: per un costat, el règim va provar de minimitzar l’impacte dels melenuts britànics; per un altre, els qui hi van assistir no ho oblidarien mai.
  La noche en que los Beatles llegaron a Barcelona és precisament un relat original que conjumina la crònica del concert dels anglesos a la plaça de bous Monumental de Barcelona (1965) amb l’infern que pateixen dos joves que hi pretenien assistir i van fer cap a la tristament cèlebre comissaria de policia de la Via Laietana.
  En realitat, Alfons Cervera ha fet un llibre sobre la memòria, que és la seua matèria literària més dúctil. El poder, les llacunes i les malversacions de la memòria omplin els intersticis d’una crònica que torna a estar protagonitzada també pel poble mític de Los Yesares. És així, com en un corrent de consciència desbordant, que les dimensions temporals s’entremesclen als paràgrafs de la novel·la: el passat dels protagonistes a Los Yesares, el viatge en cotxe a Barcelona, la tragèdia als calabossos de la Via Laietana. Tot és una mateixa pasta temporal que va revelant el discurs prodit del franquisme, mentre de fons sona Can’t buy me love, I wanna be your man, I feel fine o Ticket to ride.
  El destí, llavors, és simplement una revolta del passat projectat en el futur, exactament l’anul·lació de tota dimensió que no siga un ara i ací literàriament cimentat. “El destino tampoco existe cuando el cuerpo inútil se retuerce como un trapo en el suelo oscuro de Via Laietana, tan lejos de Los Yesares, de las revistas de cine que leíamos mientras el pan se cocía a fuego lento en el horno de piedras refractarias, de aquel pájaro sin plumas que encontramos un día con la tripa gorda que se les pone a los pájaros cuando están a punto de morirse”.
  L’estil acumulatiu, erràtic i vagarós del narrador ens va rescatant un temps que és el nostre temps (1965, aprofitaré per dir-ho, és l’any del meu naixement...), mentre la figura d’un torturador alié a tota harmonia vital (inspirat en el policia Antonio Creix) s’aixeca com el contrapunt d’aquells ingenus músics que canviaven, sense proposar-s’ho, un planeta ja en convulsió.
  Alfons Cervera és un autor que pot enorgullir-se que a les solapes dels seus llibres es diga això: “Sus novelas gozan de una gran repercusión pública y académica en Francia, Alemania y otros países europeos, así como en EEUU”. Al capdavall, ser mirat per damunt del muscle al teu propi rodal i triomfar fora hauria de ser l’objectiu de tot escriptor una mica ambiciós, precisament perquè el vol gallinaci i la miòpia dels lectors i els mandarins autòctons palesa així la seua autèntica i sarcàstica dimensió.
  Al final, The Beatles van triomfar a Barcelona –i a Madrid. I la Via Laietana, anant bé, hauria de ser un nou museu –visitable de 9 a 5- dels horrors passats. La memòria, que era intangible i evanescent, esdevé històrica. I Cervera en té la seua part de culpa, no cal dir-ho.

Joan Garí

Publicat en Posdata, 5-5-2018

Vida d'un patriota

Títol: El trist final d’en Policarpo Quaresma
Autor: Lima Barreto
Adesiara
Barcelona, 2017
Trad. de J. Domènech Ponsatí
281 pàgines

  Policarpo Quaresma és un brasiler inflamat per l’amor al seu país. Lima Barreto ens presenta un personatge que sembla una amable caricatura d’un patriota inofensiu, d’aquells que creuen que els qui acusen el clima de l’Amazones de propiciar malalties  és perquè ja hi han acudit malalts, o prefereixen un vi del sud del Brasil a un Borgonya o un pollastre amb guando abans d’acompanyat de petits pois.
  Fins ací no hi ha res de particular. Policarpo llegeix tots els dies un grapat de diaris nacionals, i després, a la biblioteca, se submergeix en la lectura de les revistes i els annals de l’Instituto Histórico, però sobretot estudia la cultura dels indígenes. Un dia, tot aquest ardor tranquil es converteix en una petició que adreça a la Cambra dels diputats perquè oficialitzen el tupí-guaraní, originari del Brasil, en lloc del portuguès. Segons Quaresma el tupí és una “llengua originalíssima, aglutinant, és l’única capaç de traduir les nostres belleses, de posar-nos en relació a la nostra naturalesa i d’adaptar-se perfectament als nostres òrgans vitals i cerebrals, perquè és creació de pobles que han viscut i encara viuen aquí i, per tant, posseïdors de l’organització fisiològica i psicològica a què tendim, tot evitant-se, d’aquesta manera, les estèrils controvèrsies gramaticals, oriündes de la difícil adaptació d’una llengua d’una altra regió a la nostra organització cerebral i al nostre aparell vocal”.
  La sol·licitud de Quaresma provoca el seu descrèdit immediat. Els diaris humorístics s’hi acarnissen. Com a resultat de tot plegat, el tanquen sis mesos en un manicomi. Una vegada alliberat, decideix dedicar-se a l’agricultura, invertint tota la seua passió patriòtica en procurar la fertilitat de “la millor terra del món”. Participa després en una revolta militar i acaba en una masmorra, des d’on es pregunta si tota la seua vida no ha estat guiat per “una idea irreal, sense base, sense fonament”.
  És difícil interpretar les intencions de l’autor d’aquesta novel·la. Barreto dibuixa un personatge un poc ridícul però que, d’alguna manera, és també capaç de despertar simpaties en el lector. Policarpo Quaresma és un ingenu però, a diferència de molts idealistes, resulta més entranyable que perillós, més amigable que enervant.
  Potser l’amor a la pàtria, com deia Samuel Johnson, és l’últim refugi dels canallles, però Policarpo no n’és un. Ell voldria sincerament col·laborar a fer millor el seu país. El seu trist final és el propi de les bones intencions que, com vol el tòpic, serveixen d’empedrat a l’infern...

Joan Garí

Publicat en Ara, 28-4-2018

Un eco de campanes extingides

Títol: Ermita
Autor: Jordi Llavina
Editorial Meteora
Barcelona, 2017
101 pàgines

  Jordi Llavina (Gelida, 1968) sent una gran atracció envers els poemaris llargs. He escrit sovint sobre els seus llibres i és ara, amb el seu nou títol (Ermita), quan potser convindrà fer-hi un recompte global. Llavina porta més de deu anys proporcionant-nos un selecte mostrari de versos de molt bon calibre, en un itinerari jalonat per obres merescudament celebrades. Del 2006 és La corda del gronxador (Moll-Proa); a l’any següent, va publicar Diari d’un setembrista (Bromera); entre 2012 i 2015, en un crescendo de rara intensitat, ens va oferir Vetlla, Contrada i Matí de la mort (tots tres en 3i4).
  Encara puc recordar la lectura enfebrida de Vetlla (2012) en un llarg viatge de tornada de Barcelona en l’Euromed, tal com vaig consignar al meu blog Ofici de lector. El seu següent títol, Contrada, inclou 40 sonets amb un pròleg de Teresa d'Arenys i un epíleg de Josep M Esquirol. Aquest darrer hi explica com aquesta contrada no és un lloc físic, un emplaçament territorial, sinó el nom d'una  encontrada o trobada: la de cert estadi de la condició humana, la de l'aplec del cel i de la terra. El poeta, potser sorprés en el mezzo del camin dantesc, mira la seua terra, mira la seua gent i després escriu els seus versos. A partir d'aquí extrau una moralitat que és sobretot una autolliçó:

"No hi ha ningú que neixi i sigui lliure,
ni cor que es pugui estalviar els estralls
d'un temps de vida, de l'amarga sort".

  Demostrant el seu excel·lent domini de l'idioma i apurant al màxim la contenció expressiva que propicia el sonet (aquest instrument que, com remarca Teresa d'Arenys, "és arquitectura verbal a l'orella d'Occident, tant com la tanka i l'haiku japonesos són aquarel·la sonora  a la de l'Orient Llunyà"), Llavina hi du a terme un agermanament natural entre el món natural i l'humà, allà on els "sarments d'un cep que podaran" equivalen al "cor que es vanta de poder abastar el món". És així com les branques d'una figuera, el fullatge de l'àlber o el pàmpol de la vinya connecten naturalment amb les mans femenines. A aquest delicat apèndix dedica el poeta tres dels millors sonets del recull, "La cambra", "Mà de noia" i "Mà de tennista". El primer, singularment, em sembla, en la seua delicada simplicitat, una petita obra mestra:

"Fa gairebé trenta anys, en la foscor
d'un vell cinema que era una ruïna,
vaig agafar la mà de la veïna
del meu seient. Hi havia, en la claror

de la pantalla, aquell lívid color
del cine d'art i assaig, i una heroïna
-fantasma amistançada amb la morfina-,
tràgica i maquillada d'amargor.

No recorde res més de la pel·lícula.
El vell cinema ja no hi és (es deia
La Cambra). De la mà que tant em feia,

en tocar-la, estremir, sols la cutícula
d'algun dit seu puc dibuixar amb verisme.
Pro em va guiar: em deixà ran de l'abisme"

  Com en la bona poesia de tots els temps, és en acabar la lectura, en l'últim vers, quan comença realment la intel·lecció del poema. I el territori que s'hi obri és imponderable.
  Matí de la mort, al seu torn, també és una experiència fronterera. Com explica el seu propi autor en un epíleg final, el poemari es refereix a la mort però en realitat parla de la vida, i d'aquell ampli terreny que la cara i la creu de la nostra existència tenen en comú: "el cos, els fills, el somni, els amics, la por, el sexe, la joia, el menjar, l'angoixa, els animals, el desencant, la música, l'esperança, les cases, el desig, el silenci, el dolor, l'absència, l'eufòria, el desfici, els indrets, l'amor, la malenconia, la llum, la fosca..." Si Carles Duarte, per exemple, troba el seu jo profund en un sensualisme naturalista, on empelta la lliçó dels clàssics, Llavina és el cronista dels avatars familiars, dels petits daltabaixos autobiogràfics.
  Matí de la mort conté il·lustracions, un parell de dibuixos encisadorament naïfs de Marta Espinach Llavina, i sobretot aquesta prodigiosa mà d'Andreu Alfaro sostenint una ploma a la portada que és la divisa icònica de la bella i clàssica col·lecció de poesia de 3i4 (jo he sentit l'inenarrable plaer d'observar Alfaro mentre em feia un retrat -que ara guarde com un tresor- sense alçar ni per un sol moment la ploma del paper). En realitat, aquest llibre culmina la trilogia que va començar amb Vetlla i va seguir amb Contrada. I ho fa reunint, d'alguna manera, elements dels dos textos anteriors: la narrativitat i la predilecció pel sonet com a mètode d'intensificació expressiva.
  Tinc el convenciment que tots els poetes haurien d'escriure obligatòriament versos rimats i mesurats en una etapa inicial, com els guerrers medievals s'exercitaven amb espases de major pes de l'habitual. Després, als combatents, el versicle els semblaria un instrument dúctil i lleuger, un arma indefinidament apropiada per a la mà. Jo sóc, però, un mal lector de poesia, un tipus infectat pels mals habituals de la prosa, així que els meus consells deuen tindre un valor relatiu.
  I Ermita, finalment. L’últim poemari de Llavina és una llarga tirada de 1.400 octosíl·labs, un carmen continuum a la recerca de l’ermita de Sant Pere del Puig, en un territori que ens comunica amb la més delerosa intimitat de l’autor. L’obra es complementa amb les expressives fotografies de Josep Massana, que ajuden a fixar (el blanc i negre ens remet directament a l’essència de les coses, com sap molt bé el meu bon amic Joan Antoni Vicent) el paisatge narrat i viscut. Llavina hi va pujant i va trobant-se amb els elements naturals propis del país: les cigales amb el seu cant monòton (al meu país les anomenem txitxarres, ja em perdonareu), la pedra licorella “que només ens serviria/ per fer el llosat d’una cabana” (però al Priorat propicia l’enèrgica fragilitat lluitadora de la vinya), els records de les coques amb recapte que presidien els sopars familiars... Aviat el propòsit del poeta s’explicita:

“Voldria, doncs, deixar en els versos
Alguna mena de certesa:
Pressentir el límit del llenguatge,
Poder-me afigurar el topall
Del que es pot dir, abans del no-res”

Aquest versaire que escriu “per curar el tall/ que ens fa saber que no som res” arribarà a la seua ermita, que no és realment un edifici, sinó una propietat de l’esperit. Com a tal, no és un objecte exterior, sinó una possibilitat interior, un eco de la memòria que perdurarà en el temps, com perduren els sons de les millors campanes, quan fa molt de temps que han perdut el seu batall. Que és, exactament, l’unica definició possible de la bona poesia.

Joan Garí

Publicat en Posdata, 14-4-2018

El testament de la masculinitat irredempta

Títol: La Germandat. Complot contra les dones
Autor: David Miró
Onada
Benicarló, 2018
157 pàgines

  Fins i tot un vell masclista com jo (i permeteu-me la generositat de la hipèrbole, tant en matèria de substantius com d’adjectius) ha de reconéixer l’oportunitat d’un llibre com La Germandat. Les dones del món, alçades a l’uníson, demanen ja treure totes les faves de l’olla i això, com és de justícia, ha de ser celebrat.
  S’ha dit i repetit –i, a pesar d’això, no deixa de ser rigorosament cert- que l´única de les revoltes ideològiques que torbaren i destorbaren el segle XX destinada a triomfar és la del feminisme. Les dones s’han cansat de ser contemplades com el sexe dèbil i han passat a exhibir la seua musculatura. Han reclamat que els homes deixen de decidir per elles. La primera decisió va marcar ruta: a l’alba de la humanitat, a les fogueres al voltant de les quals s’arraïmaven els sàpiens, es prengué el primer acord tàcit que va decidir el futur de les femelles. Com aquestes parien les cries humanes, es quedarien a les coves cuidant-les i, de passada, fent el dinar. Des d’ací fins a la bretxa salarial i la violència de gènere actual hi ha una paràbola com la de Kubrick en el proemi de 2001: A Space Odyssey. Només és que l’os ja ha tocat terra i això ha tingut conseqüències.
  David Miró planteja el seu llibre com el dietari fictici d’un vell malalt terminal que confessa al seu fill l’existència d’un antic complot per evitar que les dones prenguen consciència del seu poder i vulguen exercir-lo. “La lluita de classes és una cortina de fum. La veritable lluita és la de gèneres”, explica el protagonista. Aquest rampell de sinceritat reescriu una idea especialment estimada per alguns sectors del feminisme (i que obsedeix el gran escriptor i malèvol ciutadà Arcadi Espada): que les dones són, en realitat, una classe social.
  Emparat per aquesta motxilla marxiana, el gènere femení autoconscient ha anat superant tots els paranys que els ha disposat el patriarcat. Miró fa referència a algunes d’aquestes trampes perfectes, com ara l’Operació Margie (l’elecció de Margaret Thatcher per fer creure les dones que una de les seues havia arribat al capdamunt del poder a Gran Bretanya) o el “fals feminisme” d’un moviment com Femen, que caricaturitza la reivindicació de gènere exhibint cossos perfectes amb les mamelles a l’aire.
  La Germandat, diu el vell patriarca del llibre, funciona “a l’estil d’Al-Qaeda” i no té més missió que impedir l’empoderament femení. El propòsit, òbviament, sembla singularment i clarament inútil. Les dones mereixen la seua oportunitat. Si el món, regit pels homes, ha resultat un lloc ple de soroll i fúria, potser elles en facen un de millor. I els qui sospitem que, en realitat, no hi haurà tanta diferència (perquè el poder sempre restarà igual, independentment del sexe de qui l’exercisca, es diga Margaret Thatcher, Indira Gandhi o Soraya Sáenz de Santamaría...), podem ben bé passar sense ser escoltats.
  Miró ha escrit un llibre amb un acusat to didàctic (de vegades, i per això mateix, amb matisos inadvertidament naïfs), una redacció pulcra i clara i un mètode narratiu que dosifica la informació per afavorir la lectura d’aquells que hi necessiten alguna mena d’enjòlit. Com que és evident que el segle XXI serà de les dones, aquest podria ser el manual que ens recordara que, en la seua lluita, no tot van ser flors i violes. Una vasta conspiració, bastida amb semen i feromones, ha intentat ocultar, tergiversar o impedir l’accés de les fèmines al ple domini de la terra. La Germandat serviria, en aquest sentit, com a testament col·lectiu d’una masculinitat irredempta.

Joan Garí

Publicat en Ara, 24-3-2018

La memòria viva del Gulag

Títol: Vestides per a un ball a la neu
Autora: Monika Zgustova
Galàxia Gutenberg
Barcelona, 2017
268 pàgines

  Monika Zgustova és txeca de naixement, però resideix des dels anys 80 del segle passat a Barcelona. Culta i políglota, la seua obra literària s’ha desenvolupat tant en la seua llengua materna com en català. A més, ha realitzat una seixantena de traduccions, especialment del txec i del rus, de Bohumil Hrabal i Jaroslav Hasek a Anna Akhmàtova i Marina Tsvetàieva.
  L’obra creativa de Zgustova sol estar centrada en el món eslau. En La dona silenciosa (2005), que vaig ressenyar per a la revista El Temps, es retrataven els avatars del país dels txecs i els eslovacs amb els ulls d’una dona, Sylva von Wittenberg (després von Stamitz), de pare alemany i mare txeca. En aquesta Sylva dostoievskiana i rodorediana estan concentrades moltes dones pragueses i de tot Europa, moltes dones que han fet del silenci una manera de protestar clamorosament per la vida que els ha tocat viure. La dona silenciosa és la dona del segle XX: només volia una vida feliç al costat del seus, però la Història es va interposar en el seu camí.
  Al capdavall, Txecoslovàquia fou un país sotmés a l’estrany atzar dels nombres. Tota la seua història vivia pendent d’anys acabats en vuit: en 1918 es forma com a país després de la primera Guerra Mundial; en 1938 té lloc el nefast pacte de Múnic i amb ell la invasió alemanya; l’any 1948 s’esdevé el colp d’estat comunista i el canvi consegüent de règim; el 1968, finalment, fou la fi de l’efímera primavera d’Alexander Dubcek, avortada pels tancs russos. Aquesta infausta trama periòdica només es trenca l’any 1989, com és ben sabut. Destruint la maledicció del vuit, la “revolució de vellut” de Vaclav Havel i companyia restituí la dignitat a txecs i eslovacs, que finalment decidiren separar els seus destins.
  L’odissea del seu país natal, però, no esgota els interessos de Monika Zgustova. En Les roses de Stalin (2016, també publicada per Galàxia Gutenberg), s’aproximava a la trista biografia de Svetlana Allilúyeva (1926-2011), la filla petita de Yósif Stalin. Les circumstàncies d’aquesta vida singular probablement van acabar de refermar l’autora en la necessitat de culminar un projecte que havia promés a Olga, sa mare: recopil·lar les històries de les dones russes represaliades en el Gulag. Això és, ras i curt, Vestides per a un ball a la neu.
  Monika Zgustova ha fet un treball de camp tan simple com dolorosament necessari: entrevistar les víctimes supervivents de la repressió ideològica de Stalin. En la ferotge lluita que el sàdic georgià va emprendre contra “el cosmopolitisme” (sic) i els enemics del comunisme, un grapat de femelles coratjoses va acabar en camps els noms dels quals s’han fet tristament cèlebres: Kolimà, Vorkutà, Norilsk. En la cruel amplitud monocromàtica de Sibèria, sovint a 50 graus sota zero, els enemics de la URSS porgaven els seus pecats ideològics en les inconcebibles condicions que ara relata aquest llibre. Alguna d’aquestes dones, com ara Susanna Petxuro, havien estat acusades de col·laborar en organitzacions antiestalinistes. D’altres –és el cas d’Ela Markman- eren comunistes sinceres que es van desenganyar després. Quasi totes elles eren autèntiques belleses eslaves –com dóna fe l’apartat fotogràfic del llibre-, i van sobreviure al càstig extrem gràcies a la seua força interior, a les relacions d’amistat que van establir al Gulag i al seu amor a la poesia i a la cultura russa. Els presoners s’aprenien versos de Tsvetàieva, Zòxenko o Akhmàtova, i això els insuflava ganes de seguit vivint. Markman va coincidir a la presó amb la filla de l’autora de Després de Rússia, Adriana, i també va mantindre correspondència amb Boris Pasternak.
  Cantants, actrius, compositors: quasi totes les dones entrevistades al llibre van coincidir al Gulag amb celebritats caigudes en desgràcia, “cosmopolites desarrelats” que oferien el seu art als altres presos i això els feia oblidar col·lectivament les penalitats del captiveri.
  La història subsegüent és coneguda: el “desglaç” iniciat per Khruixov a finals dels 50, després de la mort de Stalin i de la revelació dels seus crims, va propiciar que moltes d’aquestes dones retornaren a les seues llars (Khruixovki es diuen precisament els edificis característics d’algunes barriades populars de Moscou, on encara viuen les antigues represaliades envoltades pels seus llibres i pels seus records en carn viva). Alguna cosa, però, s’havia trencat al seu interior: no la fe en la vida, sinó en els ideals de joventut que van acabar excusant la construcció d’un sistema basat en el crim i la mentida.
  Vestides per a un ball a la neu és una indagació periodística i literària indefugible, perquè té el privilegi d’haver parlat amb les protagonistes d’una colossal hecatombe. És la constatació de la manera en què va acabar resolent-se el segle XX: les ideologies van propiciar un bany de sang i el món, alleujat, se les va espolsar amb un sacsó herculi.

Joan Garí

Publicat en Posdata, 24-3-2018