Autora: Marina Tsvietàieva
Renacimiento
Sevilla, 2018
126 pàgines
Traducció de Reis Garcia Burdeus
En el marc de les vuitenes conferències internacionals "Marina Tsvietàieva" a la ciutat d’Elàbuga (República Russa de Tatarstan), el 7 de setembre del 2016 es va celebrar la solemne cerimònia de lliurament del premi de literatura "Marina Tsvietàieva" 2016. El guardó d’aquell any va recaure en la professora de Borriana Reis Garcia Burdeus, per la tasca de més de 25 anys de traducció i divulgació al català i al castellà de l'obra de l'escriptora.
Els organitzadors de l'esdeveniment van ser el Ministeri de Cultura de la República Russa de Tatarstan, la Universitat de Kazan i el consorci estatal de museus històrics, artístics i culturals d’Elàbuga.
Les esmentades conferències se celebren cada dos anys i tenen diferents nominacions. Aquell any els nominats van ser Reis Garcia, per la seua tasca de traducció, i Ekaterina Ivanovna Lubiannikova, per la seva tasca de més de 30 anys com a investigadora de l'obra de M. Tsvietàieva, a la Biblioteca Nacional de Rússia (Sant Petersburg).
A l'acte van assistir personalitats rellevants: La secretària general de la Unió d'escriptors de Moscou S.V. Vasilenko, la representant del Ministeri de Cultura de la República de la Federació Russa de Tatarstan D.F. Jairulina, la tinent d'alcalde de la regió d’Elàbuga Z. J. Sungatullina i la rectora de l'Institut d’Elàbuga (adscrit a la Universitat de Kazan) E.E. Merzon. El premi de literatura "Marina Tsvietàieva" és un guardó internacional d'un gran prestigi en el món de la traducció. S'atorga als traductors rellevants de l'obra de la poetessa russa a qualsevol idioma estranger. Després de l’acte, els participants (entre ells Zoia Atrojina i Elena Zhuk, directores respectivament dels museus de Marina Tsvietàieva a Bolxevo i a Moscou) van anar a visitar la tomba de Marina Tsvietàieva, on Reis Garcia va llegir un poema seu i va depositar unes flors.
Reis Garcia Burdeus és doctora en interpretació i traducció per la Universitat Jaume I de Castelló i diplomada en llengua russa per la Universitat de Vies de Comunicació de Sant Petersburg i per l'Institut Puixkin de Moscou. El seu interès per la literatura russa, especialment pel Segle de Plata, l'ha portat a participar en diversos congressos, entre els quals cal destacar els celebrats a l'Institut de Llengües Eslaves de la Sorbona a París (França) o a les cases museu de Marina Tsvietàieva a Bolxevo i Moscou (Rússia).
De Reis destacaré la traducció al català (en col·laboració amb Teresa Camañes) de El jugador de Dostoievski i Taras Bulba, de Nikolai Gogol (que vaig tindre el plaer de publicar-li en l’editorial 3i4). Específicament dins el tema que ens ocupa, és també la traductora de El relato de Sóniechka (UJI, 2002) i especialment de Locucions de la Sibil·la (Ellago, 2008). Aquest darrer volum és interessant perquè recull per primera vegada en qualsevol llengua, espigolant en l’obra de Tsvietàieva, els aforismes que conté. Ara tot aquest esforç s’ha vist continuat amb la publicació de Cartas de amor a Konstantin Rodzévich (Renacimiento, 2018). Aquesta obra constata epistolarment l’impacte que va tindre en la vida de Marina Tsvietàieva la trobada amb Konstantin Boleslavovitx Rodzevitx, l’home que la transportaria a abismes inèdits de delit sensual i li inspiraria els seus celebèrrims “Poema de la muntanya” i “Poema de la fi”.
Els amants de la literatura d’aquesta extraordinària poetessa russa hi retrobaran un estil emotiu i disruptiu, que a mi sempre m’ha recordat el d’Emily Dickinson (a qui Marina, segons crec, no va arribar a llegir mai...). Des de l’altre costat de l’Atlàntic, un mateix alé i una força emocional semblant uneix els versos d’aquestes viscerals escriptores, cadascuna amb la seua pròpia dissort vital al damunt.
Tsvietàieva era de l’estirp de Maiakovski o Pasternak, aquell grapat de grans creadors que van considerar la Revolució del 1917 com una madrastra indesitjada. Ella era una “contrarevolucionària” que es referia al seu país amb uns termes d’una ambigüitat espaordidora: “No puc no fugir-ne però tampoc no puc no tornar-hi. D’aquesta manera un rus li parla a Rússia”.
La vida de Marina Tsvietàieva és la pròpia d’uns temps convulsos. Al 1917, el seu marit, Serguéi Iàkovlevitx Efron, es va enrolar en l’Exèrcit blanc. Ella es queda a casa amb les dues filles, Ariadna i Irina. Aquesta darrera morirà de desnutrició a conseqüència de la guerra. L’any 1925 Marina es trasllada a París, on naix el seu fill Georgui. Hi residirà tretze anys i s’hi courà el seu arrelat antisovietisme. A finals dels anys 30 tornarà a Moscou, per assistir al desmembrament de la seua família: el seu marit és executat, Ariadna és condemnada a dèsset anys d’empresonament (al Gulag coneixerà algunes de les protagonistes de Vestides per a un ball a la neu, de Monika Zgustova, que ja he glossat en aquest lloc) i Georgui és destinat a una brigada de detecció d’artefactes explosius, on morirà.
Tsvetàieva es va suïcidar l’any 1941. L’amor autèntic el va conéixer en diferents bandes, fora del matrimoni: amb Sofia Parnok –poeta i traductora, morta en 1933- i amb el ja esmentat Konstantin Rodzevitx. Les cartes d’amor que ara ens transporta Reis Garcia Burdeus des de la convulsió paneuropea on es van infantar constaten com, d’una manera o altra, el millor de la vida va ser donat també a Marina Tsvietàieva dins el vast oceà de l’esgalladora penúria en què va viure.
Joan Garí
Publicat en Posdata, 26-5-2018
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada