Eunucs, voyeurs i cavallers jedi

Títol: Periodisme samurai
Autor: David Miró
Editorial UOC
Barcelona 2016
173 pàgines

  David Miró, subdirector de Política del diari Ara, compagina aquest càrrec amb el de professor de periodisme a la UPF. Aquesta doble condició –des de la pràctica i des de la teoria- el situa en una molt bona posició per pontificar sobre “les claus per a ser un bon periodista polític”, que és com se subtitula el seu llibre. Posat en el tràngol d’haver d’escriure-hi, és molt comprensible que Miró es veja en la necessitat d’explicar, gairebé en la primera pàgina, que “la confusió entre política i periodisme és un dels principals càncers que afecta la professió d’informador”. En un món –en uns mitjans- on “persones que són presentades a l’espectador com a informadors imparcials” apareixen en televisió recitant argumentaris de partit, advocar per una separació radical entre política i periodisme és com participar en una orgia cada setmana i aspirar a seguir sent verge…
  David Miró, que és un bon professional, es desplaça al terreny de la metàfora per resultar didàctic: contra aquesta mena de reporters amb ínfules que reben consignes a tothora del poder que els amamanta i els nodreix, s’aixeca, llustrós i inexpugnable, el “periodista samurai”. Aquests “cavallers jedi de la veritat” exerceixen el seu ofici sense deixar-se subornar i no es contaminen mai dels contactes amb el poder. La seua qualitat impol·luta prové exclusivament de forçar al màxim i amb exclusivitat el seu caràcter d’observador, de tercer en discòrdia: “Som com eunucs –escriu Miró-, no podem tenir sexe (…) Som més aviat uns voyeurs incòmodes i indiscrets”.
  El problema rau, òbviament, en l’escàs respecte pràctic que senten els polítics per aquesta mena de professionals. Al polític li interessa la veritat en la seua justa mida: bàsicament, en allò que puga perjudicar el seu rival. N’hi ha polítics de molts tipus, però no n’hi ha cap que siga tonto: n’hi ha de desvergonyits, de lladres, de procaços, de fantasiosos, d’idealistes, d’embolicadors… Cap, però, es tira pedres sobre la seua pròpia teulada. Per això, davant un periodista com cal –insubornable, imparcial, il·lusionat amb la seua faena- els embarga la coneguda sensació de trobar-se davant un perill indeterminat, però real.
  Un xoc aquest –entre polítics i samurais- que desperta afuades tempestes elèctriques. Un dels dos no ho podrà suportar i el més dèbil sol ser el gasetiller. Per això tan sovint es passa al “costat fosc”: els gabinets de premsa. Allí el periodista és castrat químicament i, com el vell gat de l’àvia, fa vida de funcionari (dels de Galdós).
  En el fons, crec que aquest llibre s’ha escrit per demanar una mica de respecte cap a una professió amenaçada per molts interessos diferents (ideològics, empresarials, burocràtics…) contra els quals ha de xocar sovint. I, en aquest xoc, és a la vegada la part més forta i la part més feble.
  Quan s’ha de renunciar al món –a la societat- per a poder explicar-lo, quan es perden parelles, salut, vida per culpa d’un ofici absorbent i sacerdotal, és comprensible que la perspectiva mobilitze un grapat de jóvens idealistes. Molts d’ells, amb el temps, acabaran enviant comunicats des del gabinet del conseller o del ministre. Però Darth Vader també va ser, un dia, un cavaller jedi.
  Samurai ve de servir i fa referència a un tipus característic de guerrer japonés anterior a la industrialització. Ara els nous samurais, en temps d’internet, han de lluitar contra la postveritat i els fets alternatius. No porten espasa, sinó 1984 d’Orwell sota el braç (i alguns, els més cultes, Homenatge a Catalunya). D’ells depèn tot.

Joan Garí

Publicat en El Temps, núm. 1.710

Evocació de la sopa primordial

Títol: La cuina de l’Albufera (i les marjals)
Autor: Emili Piera
Perifèric Edicions
Catarroja, 2016
183 pàgines

  Emili Piera és l’autor, entre altres produccions, del memorable volum La nostra cuina (Bromera, 2002), que comptà amb la col·laboració del fotògraf Francesc Jarque. Potser per a escriure de cuina amb un cert profit l’única condició essencial és haver fruït a casa d’un costum alimentari saborós i substancial, condició que Piera acompleix perfectament. Per això és ben normal que, tres lustres després d’aquell volum primigeni, ens haja regalat ara una divagació fascinant sobre la manera de menjar del seu rodal més immediat, que és el de l’Albufera des de Sueca. Si La nostra cuina reflexionava amb amenitat i rigor sobre les constants sincròniques i diacròniques de la gastronomia valenciana, La cuina de l’Albufera afina un poc més l’objectiu i s’atreveix a proposar la col·lecció de receptes generada a l’entorn d’aquest singular llac interior com la més característica de la manera valenciana de menjar. La cuina albuferenca seria, així, la sopa primordial de la nostra alimentació, per usar una metàfora cosmològica del tot pertinent.
  És normal que la gent criada a l’entorn de l’Albufera estimen amb ferotgia aquesta gran bassa en estat ecològicament precari. Ja Joan Fuster, en Viatge pel País Valencià, hi dedicava paràgrafs d’un lirisme encés, sincerament emocionat:

“Enfront de nosaltres, tota la llacuna, estàtica, brillant en la seva part central –el lluent-, clara. La llum del ponent, en morosa agonia, brunyeix la superficie intacta, li dóna un color blau vacil·lant, gairebé perlat. De tant en tant, la pell de l’aigua s’estremeix o s’esquinça amb el ràpid saltiró d’un peix. L’horitzó és un cordó verd groguenc –la vegetació dels aiguamolls costaners- i en el fons llunyà queda una silueta esmorteïda de muntanyes”.

  Fuster, com Josep Pla –com el propi Emili Piera-, s’estimava aquell paisatge útil precisament perquè la utilitat el redimia de la pura virtualitat escadusserament geogràfica. Però no era home de grans àpats; en aquest sentit,  Pla li va haver d’etzibar, en una de les llegendàries visites a Sueca: “Vosté és antipàtic i menja poc: no serà un gran polític” (sic).
  No hi ha perill, en tot cas, que La cuina de l’Albufera desperte cap antipatia en el lector, ni cap motiu per a desincentivar una bona entaulada. Com qualsevol llibre sobre cuina de profit, aquest alterna la narració de les impressions de l’autor amb una completa llista de receptes. Algunes d’aquestes han estat poades de la fèrtil memòria familiar (com l’arròs caldós amb fotja); d’altres provenen, en canvi, de restaurants locals de gran anomenada (ara s’ha d’anar als restaurants dels rics per a poder menjar com els pobres d’abans) o de cuiners més o menys professionals del terreny (com la paella de rap i llagostins o l’espardenyà d’ànec). L’amalgama que proposa Piera, en aquest sentit, és fecunda i incitant. Al seu text, la memòria familiar es confon amb la memòria col·lectiva, i un “Ma mare feia…” al·ludeix, de sobte, totes les mares (i alguna cosa sé d’això jo mateix).
  El camí que porta de la cuina materna a la cuina universal és el correcte, per si n’hi havia cap dubte. Igual que no és pot ser cosmopolita sense ser primer d’algun lloc molt concret, no es pot estimar la cuina en general sense haver estat immers en alguna dieta concreta que haja informat les sinapsis cerebrals irreversiblement. Piera, en aquest sentit, es deixa voler: confessa que la panadeta de brosses de Sueca és la seua magdalena proustiana i dedica elogis emocionants al blanquet, l’embotit més característic de l’Albufera. Com tot allò que es fa amb passió, resulta creïble i pertinent, i per això el llibre es clou amb la fotografia de l’autor amb un ampli somriure, abillat amb una samarreta on es pot llegir la llegenda I’m fine. En havent dinat, la felicitat ja no pot ser cap abstracció filosòfica. I ja va dir Bertrand Russell que “No hi ha amor més sincer que l’amor al menjar”…
  Si l’ànec i l’anguila són el Sant Graal de la cuina de l’Albufera (allò que converteix un plat qualsevol en fefaentment del terreny), capítol a part mereix la qüestió de la paella. Piera indaga en el mite amb respecte, però amb ironia. El recipient –explica- és d’invenció basca, però la recepta característica degué inventar-se a les rodalies del llac (on, si no?), amb la rata de marjal –clar!- com una de les primeres proteïnes bàsiques. Com sempre que s’aborda aquest tema, però, de seguida sorgeixen les mil polèmiques subsidiàries, com ara si és lícit posar-hi pebrera (a ma casa i a ca Emili així ho hem fet sempre). Presentant a Barcelona, a finals de l’any passat, La memòria del sabor –em feien els honors el circumspecte Valentí Puig i el perspicaç David Miró-, un d’entre el públic, en el torn obert de preguntes, va aixecar el dit amb una certa reticència i, disparant sense avisar, em va amollar: “La paella valenciana porta ceba?”. Ah, pobre home! No sabia quin greu conflicte diplomàtic podia haver ocasionat… Com explica, didàctic, l’Emili, a la comarca de l’Horta combinar l’arròs amb la ceba és considerat una aberració, però no així a la Ribera Baixa o la Safor, ni en general a Catalunya. Personalment, faig els meus arrossos sense ceba, i tema tancat.
  Acabem el text de Piera, i ens queden en la memòria les evocacions de quan pescava palaies amb el seu germà o quan menjava arròs caldós amb granotes fet per sa mare. Perquè La cuina de l’Albufera és, alhora, un llibre privat i un llibre públic. Com han de ser els bons llibres.

Joan Garí

Publicat en Posdata, 18-3-2017

La ciutat sense perdó

Títol: Rosa de cendra
Autora: Pilar Rahola
Columna
Barcelona, 2017
395 pàgines

 “Aut prodesse volunt aut delectare poetae”: la vella màxima de l’Art Poètica d’Horaci, que vull rescatar d’aquelles intenses lectures de Teoria Literària fa mil anys al Col·legi Universitari de Castelló, ben bé es podria aplicar sense problema a la novel·la històrica. De fet, el que voldria precisament el novel·lista acollit a aquest popular i abassegador gènere seria unir ambdós principis, prodesse (ser útil, didàctic) i delectare (proporcionar plaer). Conjuminant la utilitat informativa amb el delit, un autor de novel·la històrica fa sorgir en el lector la miraculosa sensació d’aprendre d’un esdeveniment del passat al mateix temps que s’ho passa bé en el procés de la lectura. Heus ací la clau de l’èxit del gènere: a poc que l’autor siga mitjanament hàbil, i l’època escollida puga despertar les ànsies còmplices del lector, la fama i els royalties estan assegurats.
  Pilar Rahola ha escollit, per a la seua peculiar passejada per la història, un període especialment crucial en el destí de Catalunya: el canvi del segle XIX al segle XX. En aquells anys esperançats i dramàtics, que culminaran en la Setmana Tràgica, la burgesia barcelonina afaiçona la ciutat a la seua mida, mentre les contradiccions polítiques amb Madrid esdevenen indefugibles. Són els anys del Modernisme, del llarg carnatge de Cuba culminat amb la independència de l’illa (1898), de l’”Adéu, Espanya!” de Maragall i de la formació de la Lliga Regionalista. En aquest context, un jove supervivent de l’experiència caribenca, Albert Corner i Espiga (“una barreja perfecta de xicot desesperat i aprenent de malfactor”), conquista la fortuna per la via d’assassinar Mateu Liubó, un vidu riquíssim a les ordres del qual feia de pinxo. Sembla, en efecte, la traducció perfecta de la vella màxima moral que ensenya com “Darrere de tota gran fortuna hi ha un gran crim”.
  És així com Albert Corner funda una família, es fa una casa al carrer Provença, es compra un sofà Chester, col·loca un forjat modernista al seu balcó i comença a freqüentar els elevats cercles socials que l’homologaven amb les seues noves possessions. Ser de la Lliga, per tant, va de soi. La família que forma, però, s’expandirà en derivacions impensades amb el pas dels anys. El fill major, l’Avel·lí, acompanya el pare en l’impuls catalanista, però en aquest cas des de la sinceritat i la radicalitat, no des de l’interès. El seu germà Enric, per contra, és homosexual i es deixa seduir pels aires revolucionaris internacionalistes de Ferrer i Guàrdia i companyia. Amb ell apareixia la temible ovella esgarriada que no podia faltar en una família burgesa com cal. Finalment, la filla petita, Merceneta, es fa lectora de la revista Feminal (que es repartia com a suplement de La Il·lustració Catalana), i entra en el cercle de Dolors Monserdà, la pionera prefeminista de La fabricanta.
  Els esdeveniments, amb tots els actors del drama, es precipiten. Gaudí va vestint el somni modernista (mentre les revistes satíriques comparen el seu treball a mones de Pasqua o deliris wagnerians); el catalanisme es fa fort mentre l’anticatalanisme, a l’altre costat de l’espill, també es densifica ( “Es tontísimo que V. escriba en catalán”, li escrivia ja Pérez Galdós a Narcís Oller); Lerroux ho enverina tot amb la seua ideologia de got i ganivet; l’Exèrcit assalta el Cu-cut i els anarquistes van posant les seues bombes. Tot sembla conduir a aquella intensa setmana de l’any 1909 en què la reacció contra la guerra al nord d’Àfrica fa esclatar Barcelona en una vaga revolucionària especialment mortífera. En realitat, tot Catalunya s’aixeca contra l’arbitrarietat militar. La família d’Albert Corner és la caixa de ressonància de les contradiccions de tot plegat: Enric fa costat als revolucionaris, Avel·lí als catalanistes expectants; el pare és l’únic que no pensa en termes ideològics, sinó exclusivament mercantilistes…
  L’afusellament de Ferrer i Guàrdia, que commou el món, tanca la història. Rahola s’ha revelat destra i ha contat bé el seu relat. Sant Jordi l’espera amb els braços oberts.

Joan Garí

Publicat en Ara, 11-3-2017