Una altra cosa

Títol: Les noies
Autora: Emma Cline
Editorial Anagrama
Barcelona 2016
Trad. d’Ernest Riera
344 pàgines

  Quan un llibre desperta unes expectatives desmesurades abans de publicar-se això es resol de dues maneres: confirmant aquestes expectatives o defraudant-les. Tots hem pogut llegir com Emma Cline, una escriptora nordamericana que havia col·laborat amb The New Yorker i havia iniciat una modesta però reconeguda tasca com a autora de ficció, va vendre els drets de The Girls a Penguin Random House per dos milions de dòlars abans d’entrar en cap impremta. Immediatament després d’això,  Scott Rudin (el productor de No és país per a vells o Revolutionary Road), va adquirir els drets per a l’adaptació cinematogràfica de la novel·la.
  Cline, que va nàixer a Califòrnia fa vint-i-set anys, simplement havia explicat quin era el tema del seu relat. Es tractava d’una història ambientada a finals dels 60 a San Francisco i inspirada clarament en els assassinats de la família Manson. És ben sabut que Charles Manson, amb l’ajuda de tres joves seguidores, va acabar a l’estiu del 1969 amb la vida de Sharon Tate (l’esposa embarassada del director Roman Polanski), quatre amics i el fill del seu jardiner, repetint la gesta a la nit següent a la casa de l’empresari Leno Labianca. Una d’aquestes tres fanàtiques assassines –Susan Atkins- ha servit de referència per a Emma Cline a l’hora d’ordir la seua trama. La protagonista és Evie, una adolescent californiana de catorze anys que descobreix un dia una estranya colla de captaires, liderada per Susanne. La visió de la llibertat estrafolària d’aquestes xiques captiva tant Evie que va involucrant-se a poc a poc en la seua forma de vida, fins i tot mudant-se al ranxo on habita el líder de la secta, un tal Russell.
  La pregunta ara és obligada: val això dos milions de dòlars? En literatura, com en qualsevol activitat artística, el preu és una cosa relativa (i ja deia Antonio Machado que “Todo necio confunde valor y precio”). Cline ha tingut la sort i la perspicàcia d’ambientar el seu text en un episodi tan morbós que no ha deixat d’inspirar la imaginació dels seus contemporanis. Diré, d’entrada, que el llibre és excel·lent. L’autora és molt destra en l’apreciació psicològica, en la construcció dels petits matisos que doten de versemblança un personatge. Els seus diàlegs són precisos, punyents, bategants. La distància entre la protagonista –que narra en primera persona- i l’autora és suficientment ambígua com per deixar entendre que rere la màscara d’aquesta Evie fascinada per uns personatges tèrbols hi ha molt de la pròpia adolescència d’Emma Cline (cosa que ella mateixa ha confessat).
  Fa anys estava a l’ordre del dia, des de l’acadèmia literària, separar radicalment la biografia real d’un escriptor de la seua obra. Les noies és un altre exemple que això sovint no és possible. Llegint-la, m’imagine la senyoreta Cline escoltant la mateixa banda sonora que se sovintejava al ranxo dels Manson: Helter Skelter dels Beatles, naturalment, San Francisco de Scott McKenzie, Suzanne, de Leonard Cohen i alguna cançó apocalíptica de The Doors. Escoltant la primera d’aquestes peces Charles Manson va passar de la bogeria al crim amb molta naturalitat. Cline  fabulà les seues noies: “Havíem estat amb els homes, els havíem deixat fer el que havien volgut. Però mai no coneixerien les parts de nosaltres mateixes que els amagàvem: mai no en notarien la manca, ni tan sols sabrien que hi havia una altra cosa que haurien hagut d’estar buscant”.
  Una altra cosa: el que separa la fascinació del crim. El petit detall…

Joan Garí

Publicat en El Temps, núm. 1.701