La paràbola del gra de mostassa

Títol: Contra les aules
Autor: Tomàs Llopis
Edicions 3i4
Paterna, 2016
246 pàgines

L’ofici de professor s’assembla molt al de profeta, tal com s’explica en una cèlebre paràbola. Marc 4, 1-9: “Un sembrador va eixir a sembrar. Tot sembrant, una part de les llavors va caure arran del camí; vingueren els ocells i se la van menjar. Una altra part va caure en un terreny rocós, on hi havia poca terra, i de seguida va germinar, ja que la terra tenia poc gruix; però, quan va eixir el sol, recremà la planta, i es va assecar, perquè no tenia arrels. Una altra part va caure enmig dels cards; els cards van créixer i l'ofegaren, i no va donar fruit. Però una part de les llavors va caure en terra bona, i va pujar i va créixer fins que donà fruit: unes llavors van donar el trenta, unes altres el seixanta, unes altres el cent per u”.
   Tomàs Llopis, docent de secundària jubilat després de tota una vida dins les aules, ha fet ara un llibre de records de la llarga vida professional que ha titulat precisament Contra les aules. La idea central d’aquest text –el librillo de l’autor- és que una bona praxi professoral s’ha de fer al marge de les directrius administratives, quan no clarament enfrontant-s’hi. Algú que ha d’explicar literatura, que ha de fer llegir llibres, no pot limitar-se a explicar un programa, a fer memoritzar biografies i títols d’obres. Llopis va entendre molt aviat que res pot ser comunicat si prèviament no apassiona el comunicador. I per això ha orientat el seu quefer docent sense obsedir-se pels exàmens i per les notes.
  El resultat d’això, òbviament, no sempre són roses. Llopis fa una lectura optimista dels seus esforços didàctics, fixant-se sobretot en els èxits. Creure –com diuen ara els pedagogs amb menys sentit de la realitat- que tots els alumnes poden estimar la literatura és com afirmar que el gra de mostassa del sembrador sempre caurà en terra bona. I això només ho creu qui ha viscut sempre entre teories i despatxos, i no ha sembrat mai res realment.
  Lògicament, les satisfaccions que ha sentit Llopis amb les llavors que han donat el trenta, el seixanta o el cent per u protagonitzen el seu volum de records. Ell pertany, a més, a la generació que va introduir el català als centres escolars, després del desert franquista. En el cas valencià, aquells mestres esforçats van haver de lluitar contra una rutina de segles a favor de la lengua del imperio i, a més, amb l’aparició de l’anticatalanisme. Llopis també és pioner en alguns programes d’ensenyament a través de les noves tecnologies i en les primeres experiències d’autoaprenentatge.
  Si un alumne, com deia John Holt, “aprèn el que vol, com vol i quan vol”, com fer-lo llegir si “no li agrada” llegir? En realitat, l’expressió “no m’agrada llegir” té el mateix sentit que “no m’agrada menjar”. De què parlem, d’arròs, de pa, de macarrons, de taronges? Què no t’agrada llegir, tebeos, novel·les, cartes? Era la pregunta què feia Llopis als seus alumnes. I de nou, la realitat pura i dura: alguns d’aquests eren camí obert o roca pura: els ocells es menjaven les llavors o les plantes, si creixien, es recremaven. Però un bon professor –i no tinc cap dubte que Llopis ho ha sigut- sempre estimarà els èxits, hi fonamentarà les seues ganes d’ensenyar.
  Ara que estem a punt de viure una gran transformació en el món de l’educació –però no per les teories pedagògiques, sinó per la realitat tecnològica- és oportú llançar la vista enrere i comprovar que educar és una equació entre mestre i alumne els termes de la qual són la passió, l’ofici i les ganes. Si hi manca alguna part, és impossible. I qui tinga orelles per a escoltar, que escolte.

Joan Garí