Pes camí de sa vida

Títol: Camp de Bard
Autor: Ponç Pons
Editorial Proa
Barcelona, 2015
140 pàgines

  "Sa Figuera Verda és el meu Walden, el meu shelter from the storm. Un espai de terra verge, silenciosa, salvatge, plena d'ullastres i ocells. Hi tenc una petita cabana de llenya i una ràdio de piles on escolt música clàssica. Cada capvespre hi vaig en bicicleta i m'hi pas llargues hores de lectures, passejos i reflexions que necessit plasmar en notes, gravar en versos, esbossar en apunts. No hi ha electricitat. Quan es fa fosc, escric a la llum d'espelmes envoltat del ca i els moixos. De nit, solem sortir junts defora a contemplar el cel. Visc obert al misteri i la transcendència. El meu somni és convertir cada paraula en art".
  Amb aquesta declararació d'intencions -thoreauniana i dylaniana- Ponç Pons explicita la seu ars poetica.  En algú altre, podria passar per una proclama pretensiosa. Després de llegir els seus versos, però, s'arriba fàcilment a la conclusió que els poemes aconseguits a Sa Figuera Verda són perfectament adequats al sistema de vida que s'hi esmerça.
  Camp de Bard és el nou poemari de Ponç Pons. Ha estat premi Miquel de Palol 2015 però no crec que aquest siga un motiu de pes per a llegir-lo. Avui, qualsevol idiota va amb un premi sota el braç (i qui no en té cap és que és doblement idiota). Camp de Bard, però, és molt més que un llibre premiat. És un aplec de versos amb diferents inspiracions i mètriques, amb un sentit comú: la recerca de la Veritat, és a dir, de la Bellesa.
  No és estrany que Pons recree, en algunes de les seus composicions, passatges i personatges evangèlics. Escriure als marges de la Bíblia és una pretensió que hem tingut molts. Res més raonable, si ho pensem bé: Com diu Emmanuel Carrère en Le Royaume (la història de la seua estranya conversió i posterior desconversió al catolicisme) "el fragment de versicle [bíblic] en aparença més banal amaga més riqueses que Homer, Shakespeare i Proust junts". Per això Pons retorna una vega i una altra als evangelis. Fa parlar als protagonistes de la vida de Jesús, el fill d'un déu que voldria haver sigut "un simple fuster per formar una família" i deixar els seus assumptes "en mans dels apòstols". L'home a qui el poeta, en "Variacions Gòlgota" (el resultat d'escoltar Glen Gould mentre es llegeix la vida del Crist) etziba:  "Eres l'ombra d'un somni./ No cal que ressuscitis".
  Però Camp de Bard és molt més que tot això, encara. Hi ha diàlegs amb pintors diversos (De Kooning, Van Gogh, Rothko...), amb els poetes predilectes (Emily Dickinson, Clarice Linspector, el menorquí Albert Camus, i els "hermètics italians": Ungaretti, Quasimodo, Montale), amb els clàssics que dieun coses que ressonen en la consciència del poeta, com ara la famosa sentència de Lucreci: "Religio peperit scelerosa atque impia facta" ("La religió ha parit empreses pèrfides i impies").
  Deixe per al final, això sí, algunes petites joies que he convertit de seguida en predilectes. La "Carta de Nadal a mon pare", en primer lloc, escrita en un menorquí límpid i brillant, allà on el fill que ha patit ja el decés del seu estimat progenitor ("el món era alegre i segur/ perquè em daves la mà pes camí de sa vida") només pot rememorar la seua figura amb nostàlgia i desitjar-li el més bell dels destins, amb un somriure: "Esper que estiguis bé i al cel hi hagi diaris". I encara, en segon lloc, aquest "Lara" dedicat a Julie Christie, que ha mobilitzat en el més íntim el cinèfil que sóc (i el perdudament enamorat, també, de la musa del Doctor Givago).
  Sóc un mal lector de versos. En lligc massa pocs -mea culpa. Però llibres com aquest Camp de Bard, escrit sota l'ombra d'una figuera, en una cabana solitària, a la llum d'unes salvífiques espelmes, em reconcilien amb l'esperit de la poesia global, aquell que, sense cap mena de dubte, s'ha posat sobre el cap de Ponç Pons i li dicta versicles memorablement meravellosos. Per sempre més.

Joan Garí