De la mort i del plaer

Títol: El cantó de Guermantes, II
Autor: Marcel Proust
Editorial Viena
Barcelona, 2015
Trad. de Josep Maria Pinto
347 pàgines

  Tot aquest llibre, Le côté de Guermantes (el tercer de À la recherche du temps perdu), és una llarguíssima digressió al voltant dels usos i costums del gran saló parisenc. La totalitat d’aquest univers és un conjunt de paraules i de gestos d’uns personatges presoners de la seua pròpia prosopopeia; i el narrador és l’espectador privilegiat –però també una mica outsider- d’aquesta superba escenificació. Fins i tot la mort de la seua àvia, que obri aquesta segona part, es converteix en un fet social.
  El narrador, això sí, resta afectat per aquest decés. La mort, tan pròxima, el colpeix. I després, quan rep la visita d’Albertine, i es permet amb ella certs jocs eròtics, no s’està de reconèixer que, en “el moment que precedeix el plaer” hi ha alguna cosa semblant “al que segueix la mort”. En l’abellidora noia en flor el narrador descobreix progressos lingüístics que no s’esperava, i que li la fan més encisadora encara. La jove “tenia una pronunciació tan carnal i tan dolça que, només parlant-te, semblava que et besés”. La naturalesa literària de la seua relació s’aferma. El narrador, com sempre, n’extrau les seues teories apodíctiques: “Les dones una mica difícils, que no posseïm de seguida, de qui no sabem ni tan sols de seguida si podrem arribar a posseir-les, són les úniques interessants”. I rebla: “Les dones que coneixem ja d’entrada a ca l’alcavota no interessen, perquè romanen invariables”.
  Albertine se’n va i el narrador s’assabenta de la separació imminent entre el duc i la duquessa de Guermantes. Llavors li entra un desfici infinit per ser convidat de nou al seu saló, on, abans de la mort de l’àvia, ha passat estones tan intenses. Aviat, però, un nou desig es creua en la seua imaginació: posseir la senyora de Stermaria (sic). Per algun motiu Saint-Loup li ha fet creure que aquesta dama se li lliuraria, però tot resulta un malentès. Es queda amb els Guermantes, doncs. Davant l’esplendor interminable del seu saló, davant un món de puresa de sang immemorial i gestos desmesurats d’alcúrnia magnificada, el narrador ens detalla la seua admiració inacabable. Tota la casuística dels salons parisencs s’implementa amb la morositat ja característica de la Recherche. Per primera vegada, però, algunes d’aquestes pàgines se’m fan tedioses, però això no té res a veure amb la traducció pulcra, exacta, perfectament adaptada a l’original de Josep Maria Pinto.
  En un moment d’aquesta vasta amplificació, després d’haver reflexionat sobre si en el futur noms com el de Guermantes romandran en la memòria de la gent o es convertiran en pura arqueologia, el narrador rep una estranya confidència de l’ambaixadora de Turquia. Aquesta bona senyora posa en dubte, davant la indignació del seu interlocutor, l’heterosexualitat del duc de Guermantes. El comentari, en tot cas, ve a afegir-se a la densa atmosfera d’ambigüitats sexuals que suren en la Recherche, i que avui sabem que es correspon amb les pròpies característiques de Marcel Proust.
  Quan se’n va de cals Guermantes, el narrador va a veure Charlus, que tant el fascina. El baró el rep fora de si, i l’acusa d’haver-lo calumniat. L’al·ludit entra en còlera, ho nega tot i té l’impuls d’anar-se’n, però al remat tot s’arregla. Finalment retorna al saló dels Guermantes, on hi retroba Swann, que li anuncia que està molt malalt. El volum, que s’havia iniciat amb la mort, la hi torna a fer surar, com un eco invers del plaer que bascula a tothora en l’altre plat de la balança.

Joan Garí

Publicat en El Temps, núm. 1.610