Albertine entra en escena

Títol: A l'ombra de les noies en flor, II
Autor: Marcel Proust
Editorial Viena
Barcelona, 2013
Traducció de Josep M. Pinto
382 pp.

  En aquesta segona part de A l'ombra de les noies en flor (titulada "Noms de lloc: el lloc", o com ha preferit versionar més literalment Valèria Gaillard, "Noms de país: el país") retrobem el narrador, que ja coneixem tan bé, viatjant amb la seua àvia a Balbec a passar l'estiu. En aquestes alçades, ja ens podem ben bé convéncer, si encara no hi havíem caigut, que al projecte global de À la recherche se li pot aplicar la mateixa definició que Proust dóna del que és un "bon llibre":

"D'aquesta manera, un home de lletres a qui parlem d'un "bon llibre" nou, ja badalla d'antuvi d'avorriment perquè s'imagina una mena de combinat de tots els bons llibres que ha llegit, mentre que un bon llibre és particular, imprevisible, i no està fet de la suma de totes les obres mestres anteriors, sinó d'alguna cosa que, el fet d'haver assimilat perfectament aquesta suma, no és suficient per fer trobar, ja que justament és fora d'ella".

  A Balbec (poble imaginari de la costa de Normandia), el narrador i la seua àvia s'hostatgen al Gran Hotel. El director de l'establiment és "una mena de tap de bassa amb la cara i la veu plenes de cicatrius" exclusivament interessat en la situació social dels seus clients. Allí es reuneic una excelsa crema social contemplada de lluny pel poble baix, en una imatge que Proust resol amb la seua formidable capacitat metafòrica:

"I al vespre no sopaven a l'hotel on, com que l'electricitat feia brollar onades de llum en el gran menjador, aquest es convertia en una mena d'immens i meravellós aquari davant la paret de vidre del qual la població obrera de Balbec, els pescadors i també les famílies de petitburgesos, invisibles en l'ombra, s'apinyaven en els vitralls per percebre, lentament balancejada en remolins d'or, la vida luxosa d'aquella gent, tan extraordinària per als pobres com la de peixos i mol·luscs estranys (quina gran qüestió social, la de saber si la paret de vidre protegirà sempre el festí d'aquestes bèsties meravelloses i si la gent obscura que mira àvidament en la nit no vindrà a collir-les en l'aquari i a menjar-se-les)".

  Però al narrador no li interessa el luxe més que a un peix l'aigua on viu i nada, ni tampoc tem cap sobtada i sanguinària revolució. Durant el viatge en tren cap a Balbec i només arribar a l'hotel, ell ha anat fixant-se contínuament en figures i rostres femenins on ha projectat els seus somnis. Al capdavall, no és més que un adolescent (i "l'adolescència és l'únic temps en què hem après alguna cosa") que se sent sol en un medi hostil i només desitja un amor correspost o, en el seu defecte, una aventura apassionada. Mentre això s'esdevé, fa amistat amb Robert de Saint-Loup, un jove aristòcrata d'idees socialistes, a través del qual coneix el seu oncle, el baró de Charlus. Aquest odia violentament els homes efeminats però, com constata perspicaçment l'àvia, "tenia unes delicadeses i una sensibilitat femenines". Proust hi segueix construint el seu memorable monument androgin.
  El punt culminant del volum, però, no tardarà a arribar. Per fi hi compareixeran les "noies en flor". El moment és màgic, sensual, decisiu. En l'original:

"Ce jour-là, comme les précédents, Saint-Loup avait été obligé d'aller à Doncières où, en attendant qu'il y rentrât d'une manière définitive, on aurait toujours besoin de lui maintenant jusqu'à la fin de l'après-midi. Je regrettais qu'il ne fût pas à Balbec. J'avais vu descendre de voiture et entrer, les unes dans la salle de danse du Casino, les autres chez le glacier, des jeunes femmes qui, de loin, m'avaient paru ravissantes. J'étais dans une de ces périodes de la jeunesse, dépourvues d'un amour particulier, vacantes, où partout – comme un amoureux la femme dont il est épris – on désire, on cherche, on voit la beauté. Qu'un seul trait réel – le peu qu'on distingue d'une femme vue de loin, ou de dos – nous permette de projeter la Beauté devant nous, nous nous figurons l'avoir reconnue, notre coeur bat, nous pressons le pas, et nous resterons toujours à demi persuadés que c'était elle, pourvu que la femme ait disparu : ce n'est que si nous pouvons la rattraper que nous comprenons notre erreur."

  Que, en la clara i precisa traducció de Josep Maria Pinto, fa així:

"Aquell dia, com els anteriors, en Saint-Loup havia hagut d'anar a Doncières on, mentre esperava haver-hi de tornar de manera definitiva, sempre el necessitarien, ara fins al vespre. Em sabia greu que no fos a Balbec. Havia vist baixar del cotxe i entrar, les unes a la sala de ball del Casino, les altres a la gelateria, unes noies que, de lluny, m'havien semblat encantadores. Jo em trobava en un d'aquells períodes de la joventut, desproveïts d'un amor particular, vacants, on pertot arreu -com un amant, la dona de qui està enamorat- es desitja, es busca, es veu la Bellesa. Només que un sol tret real -el poc que es distingeix d'una dona vista de lluny, o d'esquena- ens permeti projectar la Bellesa davant nostre, ens afigurem haver-la reconeguda, el nostre cor batega, apressem el pas, i restarem sempre mig convençuts que era ella, a condició que la dona hagi desaparegut: solament si la podem atrapar comprendrem el nostre error".

   Són cinc o sis noies diferents de les que havia vist fins llavors a Balbec. Cadascuna era diferent, però totes li semblen belles ("Quoique chacune fût un type absolument différent des autres, elles avaient toutes de la beauté"). Vistes després davant la mar, li recorden, invariablement, "estàtues exposades al sol en una riba de Grècia". Ara el narrador ja pot deixar de sentir-s'hi sol. L'estiu ha passat a tindre un objectiu. Però ell, com una abella davant les flors, hi voletejarà sense decidir-se a quina xuplar. Aviat es fixa especialment, això sí, en una de les noies: Albertine Simonet. La coneixerà en persona, però, no directament, sinó a través d'Elstir, un pintor amic. En Albertine troba atractius que oscil·len del vulgar al sublim, efectes que sovint també provoquen en el narrador la resta de les noies de la colla. A pesar del que ha cregut sentir per la jove Simonet, el protagonista no s'està de picossejar en altres flors. Ara creu estar enamorat de Gisèle, ara d'Andrée, ara de Rosemonde. Al final, però, sempre torna a Albertine. I, tanmateix, una nit que hi intenta un acostament físic decisiu la noia el rebutja. Per a rescabalar-lo d'aquesta frustració, ella li regala un petit llapis d'or.
  Al final, l'estiu s'acaba, Albertine i les noies se'n van de Balbec, i així ho fan també el protagonista i la seua àvia. Les espases han quedat en alt. I encara suren, d'alguna manera, les paraules que hem llegit al principi del volum, a través de les quals Proust reflexiona sobre un dels seus temes predilectes:

"C'est pourquoi la meilleure part de notre mémoire est hors de nous, dans un souffle pluvieux, dans l'odeur de renfermé d'une chambre ou dans l'odeur d'une première flambée, partout où nous retrouvons de nous-même ce que notre intelligence, n'en ayant pas l'emploi, avait dédaigné, la dernière réserve du passé, la meilleure, celle qui quand toutes nos larmes semblent taries, sait nous faire pleurer encore".

("La millor part de la nostra memòria és a fora de nosaltres, en una ràfega de pluja, en l'olor de resclosit d'una habitació o en l'olor d'una primera flamarada, pertot on retrobem de nosaltres mateixos allò que la nostra intel·ligència, com que no ho utilitza, havia desdenyat, la darrera reserva del passat, la millor, aquella que, quan totes les llàgrimes semblen exhaurides, encara ens sap fer plorar".)

I així és.

Joan Garí