La molèstia de pensar

Títol: Todo lo que era sólido
Autor: Antonio Muñoz Molina
Seix Barral
Barcelona, 2013
253 pàgines

  Escrit entre Nova York, Madrid i Amsterdam, aquest assaig és una reflexió regeneracionista sobre la crisi d'Espanya o, si es prefereix, com la crisi general ha vingut a incardinar-se en la circumstància espanyola. Com tot el que escriu Muñoz Molina -un dels grans autors en castellà del nostre temps-, no es pot negligir. La pregunta que sura en aquestes pàgines és com va ser possible que el barco fera aigües i ningú -tampoc ell!- no se n'adonara. Per a Muñoz aquest és un interrogant dramàtic, per això se'n va a l'hemeroteca del diari El País i comença a bussejar en els exemplars del temps immediatament anterior a la catàstrofe. A les pàgines dels periòdics de l'any 2007 troba tot de senyals que no vam saber interpretar. Els beneficis de les empreses, de les caixes d'estalvi, el superàvit de l'Estat; la sensació de nouriquisme que envaïa el país sencer.
  Com tants altres -jo mateix-, Muñoz era dels qui tiraven el suplement Negocios del diari sense llegir-lo. Ara ha cregut veure en aquells fulls descartats els signes de tot el que ens ha passat. Ara. I després hi havia els senyals més de fons, la frase de Solchaga (segons el qual Espanya era el país on u es podia fer ric més ràpidament) als anys 90, el colossal balafiament de l'Expo de Sevilla.
  A ell li agrada observar-ho tot amb una certa distància. Des de la seua talaia novaiorquesa, Espanya li sembla un reducte tribal ple d'entusiastes per la fiesta i de nacionalistes. Aquesta doble tipologia convergeix en allò que tenen en comú tots els mals patris. Ell, al seu torn, se sent un aguafiestas i un antinacionalista de pedra picada. Quan era director de l'Institut Cervantes a Nova York va poder comprovar el mal que feien les frívoles autonomies. Hi ha pàgines impagables en aquest assaig relatant els actes que les comunitats organitzaven a la capital de la modernitat mundial... i que invariablement fruïen quasi exclusivament del públic que cada organitzador havia carrejat prèviament de l'altre costat de l'Atlàntic. La visita de Francisco Camps, per exemple, és hilarant i grotesca a parts iguals. No sé si pitjor jutja la de Pasqual Maragall, perquè a més té la gosadia de parlar en català.
  Això de l'idioma és una vella ferida en Muñoz Molina. Segons ell, el catalanisme era bo als anys del tardofranquisme, on ell mateix escoltava Al vent embadalit. Ara, en canvi, és un dels mals evidents de la pàtria. Ell, en tot cas, ni tan sols vol que el consideren andalús si ser-ne implica "beber fino bajo los toldos de una caseta y bailar sevillanas" (sic). Jo diria que hi ha moltes altres maneres de ser andalús. Fins i tot és molt raonable que Muñoz vulga ser considerat un "andaluz serio". D'aquí a pensar que una de les principals causes de la decadència espanyola és la seua diversitat interna hi ha un tros massa gran.
  Aquest és un autor, però, que és sempre agradable de llegir, fins i tot quan no hi estàs d'acord. La seua sintaxi té alguna cosa de màgica: les frases hi flueixen encadenades les unes amb les altres, com ho farien les aigües d'un riu. Hi ha com un flux de consciència en Todo lo que era sólido que constitueix també, d'alguna manera, unes memòries intermitents. "Escribo dejándome llevar", diu Muñoz Molina, i els lectors assistim a a aquest devessall de llengua ordenada amb un plaer gairebé físic.
  Com que és obvi el caràcter compromés d'aquest assaig (Molina hi demana una "serena rebel·lió cívica" per a superar l'estat actual), algú altre s'ha llançat a la palestra per a recordar que moltes de les coses que s'hi diuen ell ja les havia dites. És el cas de Fernando Savater. Tampoc es tracta, però, d'establir un rànquing a veure qui és l'intel·lectual més espanyolista de tots... La pugna estaria certament renyida. Jo, al meu torn, preferisc quedar-me amb la prosa ordenada i feliç de Muñoz Molina i amb la seua sincera intenció d'opinar més enllà dels dogmes establerts. Com tots els qui es molesten a pensar, no necessiten tindre raó sempre per a ser-nos útils.

Joan Garí

Un viatge d'anada sense tornada

Títol: Terra
Autor: David Vann
Editorial Empúries
Barcelona, 2013
Trad. d'Anna Llisterri
267 pàgines

  David Vann no deixa de sorprendre'm. Quan vaig llegir Sukkwan Island vaig escriure això:

"Si he de ser-vos sincer, aquest llibre m'ha proporcionat un plaer lector com feia temps que no fruïa. Deia la nota de contracoberta que Sukkwan Island es considerava "un dels debuts literaris més impactants de la dècada". Per una vegada, veig que la propaganda fa justícia al text en si. Un argument simple (un pare, que ha arruïnat dos matrimonis per les seues infidelitats, se'n va amb el seu fill de tretze anys a passar un any a una illa remota i deshabitada d'Alaska) està al servei d'un llenguatge precís i eixut, desproveït de qualsevol retòrica (perfectament adequat, doncs, a la vida que narra i al lloc on es desenvolupa)".

  I ara, novament, amb Terra, Vann ens planteja una història liminar que torna a posar les complexes emocions al si de la família en primer terme. En aquest cas ens conta la història de Galen, un tipus de 22 anys, encara verge, que viu amb sa mare en una gran plantació de nogueres presidida per una figuera nietzscheana (digna, en efecte, dels comentaris que el   solitari de Sils-Maria dedica a aquest arbre totèmic en Així parlà Zaratrusta). Galen llegeix Sidharta, El profeta i Joan Salvador Gavina i cova estranyes dèries místiques. Les seues lectures el convencen que aviat experimentarà una reencarnació. La mala relació amb la mare, però, el durà per altres viaranys, no menys sorprenents per al lector.
  En realitat, aquest llibre és una punyent reflexió sobre la família, sobre la caixa d'odis i de violències que també és una família. És clar que la de Galen és una mena de família "desestructurada" (que diríem ara), on l'ombra del pare absent -tan nordamericà- portarà les relacions a un punt de conflicte extremat, molt en la línia de Sukkwan Island (on era la mare l'absent, per cert). Escriu Vann: "En Galen volia estar en pau amb la seva mare. Volia estar en pau. Però tan aviat com s'hi acostava, li venien ganes de matar-la". 
  En un context així, és lògic que els esdeveniments s'acceleren i acaben portant el lector a una espiral d'odis i de violència que no espera. La família, en Terra, és una caixa mal comprimida de malentesos i herències mal païdes. Hi ha el fill i la mare, però també hi ha una iaia amb alzheimer i una tia -germana de la mare- que vol pispar-li els diners. Galen deixa de ser verge amb la seua cosina Jennifer, de 17 anys, i sa mare, que els ha pillat in fraganti, vol acusar-lo de violació. A partir d'ací revelar l'argument seria indigne...
  Les novel·les de David Vann ens submergeixen en una estranya i fascinadora reflexió sobre les relacions de les persones amb el món i amb aquells responsables directes de la seua filiació. Ara que s'ha mort Margaret Thatcher i s'ha tornat a parlar de la seua famosa frase "No existeix res anomenat societat, només hi ha individus i famílies", seria oportú adduir la reflexió de Vann en el següent sentit: si no hi ha societat, estem llestos, perquè la família és una càrrega massa letal, massa matèrica.

  "El que en Galen volia és que l'escorça [de la terra] es trenqués per poder caure per l'esvoranc, una caiguda de milers de quilòmetres fent voltes per l'espai buit cap al centre de gravetat, accelerar, i després del centre caure cap a l'escorça de l'altra banda i notar com la caiguda s'alentia a mesura que la gravetat el feia seu. Fins que arribaria al dors de l'altra banda del món i el tocaria lleugerament amb les puntes dels dits, i llavors tornaria a caure cap enrere. Els peus mai no tocarien el terra, i allò estaria bé"

  Llegir aquest llibre és fer exactament aquest viatge. Per als lectors que no hi prenguen por...

Joan Garí

  

Refutació del gran xaman sexual

Títol: Freud. El crepúsculo de un ídolo
Autor: Michel Onfray
Editorial Taurus
Madrid, 2011
Trad. d'Horacio Pons
497 pàgines

  Michel Onfray, que s'havia enfrontat a Déu al seu Traité d'athéologie (2005), ara se les heu amb el creador de la psicoanàlisi. Per a Onfray passa que, simplement, Freud ha fruit de massa crèdit durant un segle. Al capdavall, la psicoanàlisi es va proclamar una ciència, però el perspicaç assagista francés es pregunta si no serà, en realitat, un joc literari -i, més enllà, una pura superxeria.
  El que s'emprén en El crepúsculo de un ídolo és "una psicobiografia nietzscheana de Freud". El rètol té un sentit molt exacte, ja que Onfray vol demostrar, en primer lloc, que a partir de la seua pròpia experiència biogràfica Freud va extrapolar el complex d'Èdip a tota la humanitat (però era ell, i només ell, qui va desitjar sa mare i va anhelar la desaparició del seu pare). Amb la seua famosa filogènesi mitològica l'espavilat austríac ocultaria, en realitat, una ontogènesi particular. A sobre, es va preocupar a esborrar tota possible influència sobre el seu pensament. En veritat, com demostra Onfray, moltes de les intuïcions que Freud presentaria com a pròpies ja estaven presents en Nietzsche -contemporani del savi vienés. 
  Però aquest no és un llibre per a iniciats que es resolga com un duel entre especialistes. Com que la psicoanàlisi s'ha convertit ja en una vulgata incorporada al bagatge intel·lectual de qualsevol persona culta, Onfray pot dedicar-se a rebatre unes teories que s'han fet passar per científiques sense proves. En realitat, formarien part d'una psicologia literària molt enginyosa, però massa lligada als avatars de la biografia del seu creador. I a això es dedica a Onfray, a bussejar en la vida de Freud i en els seus textos (sobretot en la correspondència, on a Herr Sigmund se li escapen detalls que permeten avaluar amb justesa allò que s'oculta en la bibliografia oficial, com ara els seus sentiments envers pare i mare o la seua peculiar relació amb la seua filla Anna).
  Onfray és implacable però s'aplica a intentar demostrar tot el que predica. Al capdavall, Freud no es va estar de comparar la psicoanàlisi amb les més grans revolucions de la humanitat. La jutja un descobriment a l'altura de l'heliocentrisme de Copèrnic o l'evolucionisme de Darwin. Només hi ha un petit problema: ha curat mai algú, la psicoanàlisi? Onfray assegura que no. Freud, al seu torn, no hi estableix cap conclusió, però es cura en salut: en realitat, analitzar-se seria un procés inacabable... Tots els qui hem passat pel divan sabem bé el pa que s'hi dóna. Paraules, paraules, paraules. Un mètode enginyós però, serveix per a alguna cosa concreta? Llevat, òbviament, que sigues escriptor...
  Per això Onfray posa el dit a la nafra quan suggereix que Freud mereixia el Nobel però no el de medicina -al qual aspirava delerós-, sinó el de literatura. Al capdavall, els seus historials clínics es llegeixen com a novel·les. I què és, en el fons, la psicoanàlisi sinó un formidable gènere literari? Medicina? "El divan -rebla Onfray- és un accessori modern en el vell teatre dels curanders".
  Amb aquest vímets, és obvi que al vell Sigmund només li queda adduir el paper que va jugar la seua doctrina en la nova visió del sexe. Onfray contemporitza: coincideix que la psicanàlisi va fer que el sexe entrara en el pensament occidental "per la porta gran". Però de seguida es veu en la necessitat de recordar que Freud no volia usar les seues teories com a coadjuvants de l'alliberament sexual. A més, era misogin, homòfob i fal·lòcrata. Fins i tot la masturbació li semblava tan negativa com als vells capellans arrecerats als foscos confessionaris. Per això l'autor conclou que el pensament psicoanalític forma part de l'ontologia del pensament reaccionari que va de Maquiavel a Cioran. Era, en el fons, el que més s'assemblava a una religió -tot i ser formalment ateu-, i això explica el seu triomf.
  Anys més tard, l'anomenat freudomarxisme provarà de conjugar les teories del mestre amb els conceptes introduïts per Karl Marx. Però aquest experiment, en la mesura en què va tindre lloc en vida del venerat doctor, el va horroritzar... I és que, certament, Freud no va criticar mai als seus llibres ni Mussolini ni Hitler (per al primer tingué fins i tot algun elogi incomprensible), ni tan sols el canceller Dollfuss, creador de l'austrofeixisme. I això que era jueu...
  Massa motius per a no concloure -i així ho fa Michel Onfray- que la psicoanàlisi és un frau. I la manera que té d'argumentar-ho -implacable, raonable, exhaustivament documentada- fa difícil no estar-hi d'acord. 

Joan Garí

 
 

Memòria dels cosmopolites desarrelats

Títol: En una cambra i mitja
Autor: Joseph Brodsky
PUV
València, 2013
Trad. d'A. Torcal i S. Company
105 pàgines

  In a Room and a Half forma part del volum de proses assagístiques Less than One. En aquesta peça de sabor memorialístic, el premi nobel Joseph Brodsky evoca la vida a la casa paterna a Leningrad -és a dir, la ciutat que va començar i ha tornat a anomenar-se Sant Petersburg. El sentit del títol ve donat per un detall aclaparador: la col·lectivització de l'habitatge privat amb la revolució va provocar que la família de Brodsky -ell i els seus pares- haguera de viure en "una cambra i mitja" d'un edifici petersburgés erigit l'any 1903, la cara occidental del qual donava a la Perspectiva Liteiny.
  Tot transcorregué com en aquella inoblidable escena del Doctor Givago de Pasternak (o era David Lean?), quan el protagonista retorna a la llar familiar i troba que el seu abans luxós apartament ara acull una caterva de ciutadans, mentre els seus pares s'han vist reclosos a la biblioteca. La cambra i mitja de Brodsky és d'aquest estil i encara podien considerar-se afortunats: sent l'espai mínim vital per persona a l'URSS de 9 metres quadrats, ells tres en fruïen de 40. Un armari de dos pisos, gegantesc i acollidor, contenia totes les propietats de la família, com un ample i llòbreg subconscient col·lectiu.
  Joseph Brodsky va abandonar l'URSS l'any 1972, i es va instal·lar gairebé de seguida als Estats Units. Aviat es faria ostensible la qualitat internacional de la seua poesia. Els seus pares, però, mai van poder eixir del país. Ells havien nascut abans de la revolució soviètica, però mai parlaven davant el fill d'aquells anys -els anys d'infància i joventut, els anys de llibertat. Cada vegada que van demanar permís per anar a visitar el seu fill el permís els va ser denegat. El pare havia estat víctima d'una campanya contra els "cosmopolites desarrelats" per ser jueu. "Cosmopolita desarrelat" podria ser ben bé una bona definició per al Brodsky fill; al capdavall, l'escriptor exiliat que ha de continuar el seu ofici en un idioma estranger, que és expulsat del món de sensacions, de vivències i de records d'on de manera natural hauria de pouar la seua literatura, és un forçat ciutadà del món, que és com dir que és un tipus tristament d'enlloc.
  Per a Brodsky "allò que la memòria té en comú amb l'art és l'habilitat per a la selecció, el gust pel detall". En el fons, "la memòria s'assembla a una biblioteca en desordre alfabètic, i sense les obres completes de ningú". És a dir, un espai molt semblant a aquell armari de la cambra i mitja a la Perspectiva Liteiny de Sant Petersburg, la ciutat que tots van conéixer com a Leningrad. El que fa el poeta, en l'exercici de dolorosa rememoració que informa aquest relat, és simplement  entreobrir uns instants la porta d'aquell armari i situar-se breument en unes coordenades d'espai i de temps que ja no li són pròpies.
  Com per a tots els exiliats, els conceptes d'espai i de temps tenen un significat complex per a Joseph Brodsky. Ell ha sigut separat del seu espai temporal de manera violenta; a més. ni vol ni pot tornar, perquè sap que el temps no va cap enrere. Les coordenades s'han modificat, i qualsevol intent mental de restaurar-les en la seua composició primitiva és en va.
  El relat acaba quan Brodsky li pregunta al seu pare si els camps soviètics són pitjors que els nazis. "Quant a mi", contestarà el pare en aquella vesprada assolellada al bell mig del Jardí d'Estiu, "preferiria que em cremassen en la foguera tot d'una que morir d'una mort lenta i descobrir un sentit en el procés".
  Però el pare va morir d'una mort lenta i així la mare. ¿Algun sentit en el procés? Només, potser, el de sentir-se titelles d'aquest gran monstre anomenat Història. I quan ha menjat -a dos queixos- la Història, és el torn irrevocable de la Memòria.

Joan Garí