Retrat de l'escriptor al seu café

Títol: La noche que llegué al café Gijón
Autor: Francisco Umbral
Editorial Austral
Barcelona, 2012
286 pàgines

  Austral reedita molt oportunament aquesta "espècie de memòries" de Francisco Umbral. Venint de "províncies" (així anomenen, a Madrid, la resta de l'Estat, perquè el melic sempre creu que la funció de la resta del cos és servir-li de context), és lògic que un jovencell que volia ser escriptor quedara enlluernat per la fauna que s'arraïmava en el mític café. Literats, periodistes, actors, models... l'única condició que semblava necessària per a perdre una vesprada al Gijón era tindre ambicions artístiques, sense importar si ja havies triomfat o tot sospitant que no ho faries mai. Per a més d'una generació d'escriptors recalats al Madrid franquista i postfranquista, el café Gijón tenia els mateixos contorns mítics que la tertúlia de l'Ateneu a la Barcelona d'abans de la guerra.
  Umbral, naturalment, no defrauda. La seua prosa pulcra, precisa, prenyada d'un lirisme ferotge però també invitador, profundament lleugera, va desbajocant uns anys on les velles glòries de l'Arriba o de l'ABC -els columnistes que ell admirava al marge de la seua ideologia- eren a punt de ser substituïts per les noves lleves anhelantment democràtiques, com el propi Umbral o Manuel Vicent. El café era l'escullera on anaven a morir les ones de totes les ambicions, de tots els desitjos, de totes les presumpcions. L'Umbral jovenent hi esmola la seua presumpció d'"escriptor sense gènere":

  "El escritor sin género sólo puede apoyarse en sí mismo, y cuando todavía no es nadie no tiene dónde apoyarse y se tambalea y pierde pie, que era lo que a mí me pasaba.
  Poeta es el que sólo escribe cuando se le ha ocurrido una cosa. Prosista es aquel a quien se le ocurren las cosas escribiendo".

   Ell era d'aquella mena de prosistes que han aprés bé la lliçó de la poesia. Des de la talaia dels anys, es permet rememorar l'experiència del café tot aprofitant per a passar comptes amb els antics i els moderns. Dels segons -els coetanis- fa retrats minuciosos i meticulosos. Quant als primers, no s'està d'establir jerarquies. A Baroja i Azorín, per exemple, no els tolera. No suporta, més concretament, la seua sintaxi -que ja va dir Valéry que era una propietat de l'ànima. "Baroja no había accedido aún a la sinntaxis cuando se murió", escriu Umbral amb lletres de sang. En general, els clàssics l'avorreixen. "No se puede escribir -afirma- acortezado de erudición"; "Hay que ser espontáneo para hacer una metáfora como para soltar un taco", rebla.
  I amb aquestes armes -l'espontaneïtat, la lleugeresa, una acidesa resolta en lirisme implacable- es passeja Umbral pels escenaris de la memòria, mentre ens explica com preparava el seu primer llibre, sobre Larra. Després hi havia les dones. Mengen a part, naturalment, però són al·ludides amb delicadesa -amb tota la delicadesa de què és capaç el seu predador:

"Había aprendido yo ya por entonces que la mujer es un problema de dedicación. No hay que ser guapo ni feo ni listo ni tonto ni rico ni pobre. Sencillamente hay que dedicarse".

  El volum es clou, significativament, amb el soterrar de Ramon Gómez de la Serna. Amb ell acaba un model d'escriptor, desencantat de la literatura i de la vida, i en comença un altre: el del propi Umbral. Són l'estirp dels escriptors de periòdic, els qui tot ho fiaven a la mesura de dues quartilles i estaven dotats per a copsar -com volia Eugeni d'Ors- les palpitacions del temps. I ara, irònicament i irrevocablement, són ells, els clàssics.

Joan Garí