Retrat de l'escriptor al seu café

Títol: La noche que llegué al café Gijón
Autor: Francisco Umbral
Editorial Austral
Barcelona, 2012
286 pàgines

  Austral reedita molt oportunament aquesta "espècie de memòries" de Francisco Umbral. Venint de "províncies" (així anomenen, a Madrid, la resta de l'Estat, perquè el melic sempre creu que la funció de la resta del cos és servir-li de context), és lògic que un jovencell que volia ser escriptor quedara enlluernat per la fauna que s'arraïmava en el mític café. Literats, periodistes, actors, models... l'única condició que semblava necessària per a perdre una vesprada al Gijón era tindre ambicions artístiques, sense importar si ja havies triomfat o tot sospitant que no ho faries mai. Per a més d'una generació d'escriptors recalats al Madrid franquista i postfranquista, el café Gijón tenia els mateixos contorns mítics que la tertúlia de l'Ateneu a la Barcelona d'abans de la guerra.
  Umbral, naturalment, no defrauda. La seua prosa pulcra, precisa, prenyada d'un lirisme ferotge però també invitador, profundament lleugera, va desbajocant uns anys on les velles glòries de l'Arriba o de l'ABC -els columnistes que ell admirava al marge de la seua ideologia- eren a punt de ser substituïts per les noves lleves anhelantment democràtiques, com el propi Umbral o Manuel Vicent. El café era l'escullera on anaven a morir les ones de totes les ambicions, de tots els desitjos, de totes les presumpcions. L'Umbral jovenent hi esmola la seua presumpció d'"escriptor sense gènere":

  "El escritor sin género sólo puede apoyarse en sí mismo, y cuando todavía no es nadie no tiene dónde apoyarse y se tambalea y pierde pie, que era lo que a mí me pasaba.
  Poeta es el que sólo escribe cuando se le ha ocurrido una cosa. Prosista es aquel a quien se le ocurren las cosas escribiendo".

   Ell era d'aquella mena de prosistes que han aprés bé la lliçó de la poesia. Des de la talaia dels anys, es permet rememorar l'experiència del café tot aprofitant per a passar comptes amb els antics i els moderns. Dels segons -els coetanis- fa retrats minuciosos i meticulosos. Quant als primers, no s'està d'establir jerarquies. A Baroja i Azorín, per exemple, no els tolera. No suporta, més concretament, la seua sintaxi -que ja va dir Valéry que era una propietat de l'ànima. "Baroja no había accedido aún a la sinntaxis cuando se murió", escriu Umbral amb lletres de sang. En general, els clàssics l'avorreixen. "No se puede escribir -afirma- acortezado de erudición"; "Hay que ser espontáneo para hacer una metáfora como para soltar un taco", rebla.
  I amb aquestes armes -l'espontaneïtat, la lleugeresa, una acidesa resolta en lirisme implacable- es passeja Umbral pels escenaris de la memòria, mentre ens explica com preparava el seu primer llibre, sobre Larra. Després hi havia les dones. Mengen a part, naturalment, però són al·ludides amb delicadesa -amb tota la delicadesa de què és capaç el seu predador:

"Había aprendido yo ya por entonces que la mujer es un problema de dedicación. No hay que ser guapo ni feo ni listo ni tonto ni rico ni pobre. Sencillamente hay que dedicarse".

  El volum es clou, significativament, amb el soterrar de Ramon Gómez de la Serna. Amb ell acaba un model d'escriptor, desencantat de la literatura i de la vida, i en comença un altre: el del propi Umbral. Són l'estirp dels escriptors de periòdic, els qui tot ho fiaven a la mesura de dues quartilles i estaven dotats per a copsar -com volia Eugeni d'Ors- les palpitacions del temps. I ara, irònicament i irrevocablement, són ells, els clàssics.

Joan Garí

 

Finalment, el Pla original

Títol: El quadern gris
Autor: Josep Pla
Editorial Destino
Barcelona, 2012
763 pàgines

  Es publica finalment l'edició fidedigna de l'obra magna de Josep Pla, corrompuda per correctors i altra gent de mala vida al llarg de gairebé mig segle d'edicions farcides d'errades i de tergiversacions. En un altre lloc he explicat ja què pense d'aquest darrer esforç editorial. Quan m'he vist amb el llibre a les mans, però, m'han entrat unes ganes terribles de tornar a llegir El quadern gris de cap a peus, com es mereixen els clàssics que t'han canviat la vida. És una evidència, però, que ningú llegeix dues vegades el mateix llibre. El riu de la literatura, elusivament heraclitià, et forneix guals per on podràs acostar-t'hi, però tal com avances en el teu viatge cada aproximació et semblarà haver-te transportat davant unes aigües inequívocament diferents.
  La primera vegada que vaig llegir El quadern gris ho vaig fer amb vint-i-pocs anys, sent estudiant universitari. L'horitzó que em van obrir aquelles pàgines va ser enlluernador -per usar un adjectiu tan càlidament planià. De llavors ençà, he dut aquest llibre sota el braç com una contrasenya. Ha format part de la meua vida com un fill sempre grat, com un amic dilecte.
  Rellegir-lo complet, ara, m'ha fornit retrobar les sensacions que ja coneixia i, alhora, experimentar-ne de noves. Crec que un dels encerts més evidents del llibre és aunar aquests dos universos tan distints i distants, però a la vegada tan estranyament complementaris. Per un costat, hi ha el món de Palafrugell, el llogarret de principis de segle que permet a l'autor una descripció minuciosa de la vida empordanesa. La finor del retrat físic, la penetració psicològica, la riquesa lèxica, la densitat ideològica (totes les ideologies li semblen comprensibles, excepte l'anarquisme) ameren les pàgines de la primera part de l'obra. A Palafrugell, Pla es retrata com un jovenet sociable però tímid, enamorat de la mar, del paisatge i del menjar del país. A Barcelona, on anirà a estudiar dret per imposició paterna, serà, com tots els catalans, "un animal que s'enyora", més interessat per la tertúlia de l'Ateneu que per les aules universitàries, i sempre obsedit pels problemes econòmics familiars i per la tirania del sexe.
  La concepció prostibulària de la vida és tan planiana com el respecte degut a unes pessetes esforçadament guanyades. Hi ha un contrast evident entre l'ambient rural, sotmés al pas de les estacions i als rudes oficis manuals i poblat per personatges peculiarment tel·lúrics, i l'ambient ciutadà, burgés i tertulià de Barcelona. Siga on siga, però, Pla fa sempre el mateix: llegeix i escriu. Llegeix Nietzsche, D'Ors, Baroja -Proust encara no. I després de llegir, escriu. Hi opina però, sobretot, descriu, perquè ja deixa dit que és més fàcil opinar que descriure i, així doncs, té menys mèrit.
  Hi ha tantes pàgines antològiques en El quadern gris que és una tasca impossible seleccionar-ne unes poques. Aquesta vegada em quedaré, però, amb l'apologia del tabac de l'Havana, puix no debades el meu Ofici està sotmés als bons auguris del fum de puro. Escriu Josep Pla:

  "El clima d'aquesta part del Mediterrani, doncs, permet fumar admirablement. No és pas que sigui un clima capaç de convertir el tabac dolent en bon tabac. Això seria excessiu. El que fa aquest clima és acusar al màxim les bones qualitats del tabac. La fulla es manté densa, d'una qualitat de polpa, oliosa, com si estigués impregnada d'una lleugera oleoginositat suavíssima. En el fons del fons del perfum del tabac de l'Havana hi ha un punt de cosa en descomposició, un punt de fermentació d'una fibra vegetal en un lloc humit (...) La visió d'una senyora o d'un grup de senyores agradables a través del perfum i del fum del tabac de l'havana contribueix a passar la vida"

  No cal creure, òbviament, que la literalitat del llibre estigués en aquells dos quaderns que va gargotejar el Pla jovencell a vint-i-un anys. Ja ha explicat Xavier Pla, en El primer quadern gris (Destino, 2004), que les anotacions originàries de l'escriptor -reproduïdes facsimilarment pel professor gironí- són només el canemàs a partir del qual Josep Pla prepararà el definitiu volum dietarístic per a l'Obra Completa. Pla s'inventa i es reinventa per als seus propòsits memorialístics. El resultat és un volum irrepetible, original, inoblidable. En el seu honor, em fumaré un havà com a final de lectura. Segons Pla, els cigarrets li servien per fer temps mentre buscava adjectius. A mi els puros em resolen paràgrafs sencers, articles complets. El bon tabac, com els bons llibres, es paladeja en silenci.

Joan Garí

 

Un país penjant d'un adverbi

Títol: Valencians, encara
Autor: Vicent Sanchis
Editorial Proa
Barcelona, 2012
253 pàgines

  "Nos hemos equivocado, teniendo toda la razón". Els versicles d'una vella cançó d'Enrique Bunbury semblen definir adequadament què ha passat amb el catalanisme al País Valencià. S'entén per catalanisme, abans que res, l'anhel d'una generació de valencianistes -la Generació del 1962- de compartir el projecte de  fraternitat extraregional que Joan Fuster va encunyar amb poca fortuna apodíctica: "Dir-nos valencians és la nostra manera de dir-nos catalans".
  Han passat els anys, finalment. Han passat, concretament, cinquanta anys. Mig segle és una distància prudencial per a fer balanços. És el propòsit de Vicent Sanchis en aquest llibre, on la probabilitat d'existència d'alguna cosa semblant a la valencianitat no assimilada és purament adverbial. Sanchis fa un repàs dels avatars de l'autoctonisme al País Valencià, des de la Nova Planta fins a Internet. La doble pregunta que hi sura sempre és com pot ser que els valencians siguem tan refractaris a qualsevol projecte nacional no espanyol i com és possible que, així i tot, hagem sobreviscut a la dansa dels segles sense un hara-kiri complet i compassiu.
  Fa una mica de mandra, ho reconeixeré, haver d'abordar novament tot açò. De fet, Sanchis va a contracorrent. Ara el que s'estila, al País Valencià, és el retorn a un llemosinisme més o menys il·lustrat. A Joan Fuster es prefereix la figura, sempre tranquil·litzadora, de Teodor Llorente. Algú haurà d'estudiar l'abast i els efectes d'aquest neollorentinisme que ataca sense pietat els fonaments de les antigues bases fusterianes. Potser en traguérem algunes conclusions sucoses i divertides.
  No seré jo qui impugnarà la necessitat d'articular un valencianisme desproveït, tàcticament, de l'ambició extralocal. Al capdavall, els Països Catalans s'havien convertit en un fantasma boirós que impedia la visió. Veurem quin resultat proporciona la nova orientació. A mi em sembla, com al propi Sanchis, que els diferents projectes de dignificació nacionalitària ara mateix en vigor no són incompatibles entre si: defensar l'"arc mediterrani" no va en contra de l'interés per unir els territoris que compartim una mateixa llengua.
  Ja va explicar Joan F. Mira, en Sobre la nació dels valencians, que una cosa és la nació política i una altra la nació cultural. Sanchis ho considera un punt d'inflexió tan important com el de Nosaltres els valencians. Diferent opinió segrega amb altres soi-disant fites del pensament valencianista no carcamal, com ara De Impura Natione, de Damià Mollà i Eduard Mira. El que li molesta d'aquest darrer assaig no és la impuresa, sinó l'estil. L'estil és una cosa molt important: ens delata l'estructura del pensament i la validesa d'aquest. No es pot aportar res interessant des del punt de vista intel·lectual amb una organització sintàctica descurada. Així i tot, crec que Mollà i Mira, amb els seus pals de cec, de vegades encertaven de ple en la cucanya: la seua consideració del País Valencià com un territori intermediari entre Catalunya i Castella/Espanya és un d'aquests encerts. Som fronterers, som migpartits, som frontisses, i d'aquí venen tots els nostres problemes.
  Vicent Sanchis ha abordat el seu llibre amb la solidesa faenera que el caracteritza. Sempre que me l'he trobat  -on siga-  m'ha fet l'efecte de sorprendre'l en alguna meticulosa labor que no podia ser interrompuda massa estona. És un executiu: un tipus que tira al dret, i no perd mai pistonada. Ara ha volgut reavaluar els motius del neguit fusterià i li ha eixit un manual àgil i que fa de bon consultar.
  Al final, és allò de Bunbury: "No soy mala hierba, sólo hierba en mal lugar". Més d'una generació de valencians tenim la sensació d'estar dempeus en el buit, sense terra sota els peus. Som els dolents de la pel·lícula. Una malaltia que es cura llegint però, ¿qui llegeix, encara? L'adverbi, com sempre, demoledor i epitàfic...

Joan Garí