Viatge a l'illa de la calma

Títol: Un hivern a Mallorca
Autor: George Sand
Edicions 62
Barcelona, 2009
Traducció de Marta Bes
297 pàgines

  Revisant alguns clàssics, li ha arribat el torn a aquest relat ben conegut en què Amantine Lucile Aurore Dupin -la futura baronessa Dudevant- explica els detalls de l'hivern (1838-39) que va compartir amb el seu amant Chopin en terres mallorquines. A la senyora Dupin, és clar, tots la coneixen millor pel seu peudònim masculí, George Sand. Amb ell signa Un hivern a Mallorca on, per cert, en cap moment s'identifica pel seu nom el seu cèlebre amant pianista, que sol ser identificat -no sé si pudorosament- com "un de nosaltres".
  Cal dir, d'entrada, que Mallorca i els mallorquins no queden molt ben parats en aquest llibre. O, millor dit, Mallorca sí, però els mallorquins no. A George Sand no li fa gens de gràcia el primitivisme dels seus amfitrions. Es riu de les enciclopèdies que els consideren "molt afables" i no s'està de blasmar el seu primitivisme i el seu retard. Com a molt, està disposada a acceptar que "no són de maneres gens esquerpes ni hostils", però els adjudica un lema hilarantment oprobiós -"molta calma" (sic)- per a la seua mentalitat septentrional: "Sempre hi ha algun motiu -es queixa- perquè el mallorquí no tingui pressa. La vida és tan llarga! S'ha de ser francès, és a dir, extravagant i boig, per voler que us facin una cosa de seguida".
  Tot té una lògica. Al capdavall, per a una francesa de maneres aristocràtiques, recaure a la Mallorca dels anys 30 del segle XIX devia ser com aparèixer de sobte enmig d'una selva amb tot de natius amb tapalls. Els seus fills, confessa, s'admiren de les parets de pedra seca que puntuen el paisatge i ella mateixa no s'està de lloar una natura que, tot i que al primer colp d'ull li va recordar Àfrica, després la captiva i l'emociona. El problema, doncs, no és el paisatge, sinó el paisanatge, al qual atribueix una parsimònia paralitzant. Fins i tot a Palma observa la decadència dels costums i se'n fa creus: "No hi hagué cap interior -escriu- on, en penetrar-hi, no quedés amb el cor oprimit de disgust i de desplaer només de veure-hi els murs nus, les lloses tacades i polsoses i els mobles escassos i bruts. Tot i demostrava la indiferència i la inacció; mai cap llibre, mai cap labor de dona. Els homes no llegeixen, les dones ni tan sols cusen. L'únic rastre d'alguna ocupació domèstica és l'olor d'all que traeix les feines culinàries; i els únics indicis d'alguna distracció íntima són les puntes de cigar que hi ha escampades pel terra".
  L'all la disgusta, però la resta de la cuina mallorquina no està en millors condicions. La seua base primordial és "el porc en totes les formes i en tots els aspectes", cosa que no deixa de ser curiós per a una illa. Tot això podria ser passat per alt, però li resulta difícil quan ho troba conjuminat amb un caràcter general que la trau de polleguera. En les seues paraules:
  "El camperol mallorquí és afable, bo, té uns costums pacífics i un temperament calmat i pacient. No li agrada el mal, no coneix el bé. Es confessa, prega, pensa contínuament que mereix el paradís, però ignora els veritables deures d'humanitat. No resulta més odiós que un bou o un xai, perquè no és gaire més home que els éssers adormits en la innocència de la bèstia bruta. Recita pregàries, és supersticiós com un salvatge, però es menjaria el seu semblant sense cap remordiment si fos el costum del seu país i si no hi hagués porc a discreció. Enganya, roba, menteix, insulta i estafa sense que la consciència l'amoïni gens. Per a ell un estranger no és un home: més enllà del mar, la humanitat només existeix per proporcionar, segons els designis de Déu, petits beneficis als mallorquins".
  Amb alguns d'aquests "salvatges" va haver de conviure a la cartoixa desamortitzada de Valldemossa, en un hivern mític amb el rerefons de la mala salut de Chopin. Tot plegat, una història ja llegendària i un llibre de viatges convertit en clàssic on no falta l'eco de les predicacions de Sant Vicent Ferrer a la localitat i referències tòpiques a la "dolcesa" de la llengua mallorquina, que és el mateix llemosí del predicador valencià.
  Un títol, doncs, de lectura ineludible en què l'autora ens dóna la pauta de per què es viatja -i per què s'ha de relatar invariablement el viatge: "No es tracta tant de viatjar com de marxar: qui de nosaltres no té algun dolor per distraure o algun jou de què deslliurar-se?". Et voilà.

Joan Garí