Literatura i cinema

Títol: Taràntula
Autor: Thierry Jonquet
Bromera, 2011
Traducció de Laura Pla
155 pàgines

Les relacions entre la literatura i el cinema han despertat molta passió bibliogràfica. Recorde que, fa anys, solia afirmar-se d'una manera molt certa l'axioma segons el qual no es podia fer una bona pel·lícula adaptada si no era partint d'una novel·la mediocre. Els partidaris d'aquesta veritat revelada solien citar el cas de Tristana, el modest relat de Benito Pérez Galdós que Buñuel va sublimar en el film del mateix nom. En realitat, el propi Buñuel va fornir contraexemples eficaços de l'axioma, com ara la desgavellada però molt suggerent adaptació que va fer de Cims borrascosos. La història del cinema ve plena d'adaptacions bones, mitjanes o roïnes de narracions al seu torn bones, mitjanes o roïnes, sense que semble caracteritzar-s'hi cap llei inapel·lable.
Quan Pedro Almodóvar va llegir per primera vegada la novel·la Taràntula, de Thierry Jonquet, supose que va començar de seguida a fabular com integrar aquella esborronadora història dins el seu món. Advertiré d'entrada que no sóc cap fan del cinema del multipremiat director manxec. Hi reconec, òbviament un talent excepcional i una capacitat innata per a generar imatges impactants, però el seu univers mental em deixa bastant indiferent. Tanmateix, La piel que habito, el film en què acaba d'adaptar la novel·la de Jonquet, m'ha agradat i m'ha inquietat a parts iguals. És un Almodóvar es estat quasi pur, al temps que respecta les línies mestres de la història original. Potser aquesta és l'única relació fructífera entre cinema i literatura: allà on la literalitat de les històries es transforma en un itinerari visual fidel i alhora traïdor, en un joc d'ambigüitats capaç de suscitar l'obra d'art.
El relat original de Thierry Jonquet enganxa pel seu estil sec, tallant, d'una precisió acerada. La trama és ben coneguda: el cirurgià Richard Lafargue manté a casa una presonera molt especial (Ève), a qui lliura ritualment a tota mena de clients sexuals. El misteri entorn d'aquesta dona es resoldrà al final, quan el relat farà convergir les tres trames simultànies que hi avancen: la de Richard i Ève, la d'Alex (un delinquüent que s'oculta per haver assassinat un policia) i la de Vincent (un jovenàs que va violar la filla de Richard, i a qui aquest reclou al soterrani de casa).
A poc a poc tot va encaixant, i les tres línies de la trama prenen un sentit unitari que sorprén tant els lectors de la novel·la com els espectadors de la pel·lícula. En aquesta darrera s'han operat alguns canvis, òbviament, com ara el fet que l'Alex siga el fill de la majordoma de la casa de Richard, un paper que no està en la novel·la i que sembla creat ex professo per Almodóvar per a fer comparèixer-hi a una de les seues actrius fetitxe, Marisa Paredes. Precisament l'elecció dels actors protagonistes és un dels actius fonamentals del film, amb un sobri i madur Antonio Banderas i una sensual i deliciosament ambígua Elena Anaya.
No diré res més de l'argument, perquè el misteri que s'hi atresora forma part del plaer que no se li pot robar al lector/espectador. Almodóvar ha aconseguit fer una pel·lícula seua canviant tot el que calia canviar (començant pel final, radicalment diferent al de la novel·la). Alhora, però, qualsevol lector de Jonquet podrà restar raonablement satisfet. Cinema, literatura: dues branques del mateix procés -ubèrrim, inacabable- de (auto)coneixement.

Joan Garí

Un profeta del futur

Títol: Más allá del crash
Autor: Santiago Niño Becerra
Los libros del lince
Barcelona, 2011
190 pàgines

Ja se sap que els economistes són excel·lents vaticinadors del passat, però sovint tenen dificultats a distingir els moviments que tindran lloc unes poques passes més enllà del present. A misses dites, molts es deleixen propinant-se farisaics colps al pit amb el conegut rosari "ja ho havia dit jo". La crisi econòmica en què estem immersos ha propiciat l'encimbellament de tota mena de profetes buits, aquella mena de tipus que asseguren ara que ja sabien tot el que passaria, però tanmateix mentre estava passant, van ser incapaços d'oferir una prospectiva mínimament coherent.
A Santiago Niño Becerra, catedràtic d'Estructura Econòmica a la Universitat Ramon Llull de Barcelona, el podrem acusar de moltes coses, però no de no haver-se arriscat a oferir, en forma d'un documentat advertiment, un vaticini exacte de quin seria el curs de les coses. El seu llibre El crash del 2010 -publicat l'any 2009- va predir amb rotunditat el col·lapse del mes de maig d'aquell any. És el moment en què s'aprova, a nivell europeu, el rescat de Grècia i a Espanya Zapatero es fa l'hara-kiri anunciant les ja famoses retallades (baixada del 5% del salari dels funcionaris i congelació de les pensions).
Amb aquests antecedents, era obvi que ens havíem de mirar amb atenció el nou llibre del professor Niño Becerra. La primera cosa que m'hi ha cridat l'atenció és una mena de recança a portar la clarividència fins a les seues últimes conseqüències. L'autor no vol "personificar" els culpables de la crisi. Assegura que si ataquem Moody's, per exemple, és perquè és una cosa més concreta que el Congrés dels Estats Units, que és qui va aprovar la desregulació del sistema financer als anys 80 (en realitat ho féu un Congrés dominat pels homes i les dones de Ronald Reagan; paradoxalment, però, va ser Jimmy Carter el primer a firmar una llei d'aquest tipus: la Llei de Desregulació de les Aerolínies, l'any 1978). No obstant això, Niño Becerra no s'està d'assegurar que aquesta és una "crisi sistèmica", és a dir, que tindrà com a resultat un canvi de sistema econòmic. La referència al capitalisme és palmària. Per a Niño Becerra la crisi s'estendrà fins els anys 2020-2023, amb una primera fase de caiguda que culminarà l'any 2012. Però això no suposarà la fi automàtica del capitalisme. El col·lapse de l'actual sistema s'esdevindrà, segons el seu vaticini, entre l'any 2055 i el 2065.
La pregunta, òbviament, és: i després del capitalisme, què? Niño Becerra no ho concreta. Assegura, això sí, que suposarà la fi de formes de fer molt arrelades en l'actualitat com l'economia d"usar i llançar", el transport individual o la multiplicitat dels béns ofertats. Irònicament, sembla suggerir que el món ha de caminar cap a formes socialitzants, quan precisament en els múltiples orígens d'aquesta crisi hi ha la desaparició del comunisme com a contrapés del capitalisme omnipotent.
No compartisc la seua fe en una "aristocràcia de la gestió " (l'expressió és seua) integrada per experts que substituirien els polítics per a pilotar l'eixida de la crisi. Si arribàrem a la conclusió que la democràcia és un luxe que no ens podem permetre en els temps actuals, això seria simplement l'avantsala del feixisme.
Per a Espanya en concret la perspectiva no és molt afalagadora. Sent com és el país "més endeutat del món" (i no pel deute públic, sinó pel privat: el de les famílies i les entitats financeres), no cal pensar que se'n sortirà tan fàcilment. Niño suggereix que només algunes àrees capaces d'implementar "activitats de valor" podran encarar el futur amb optimisme. És el cas de Catalunya. Per al País Valencià, supose, serà vital connectar-se a aquestes àrees de manera efectiva, d'on se segueix la importància estratègica del corredor mediterrani, que el nou govern de Rajoy ni tan sols ha esmentat en les seues primeres intervencions públiques...
Tot plegat pinta negre, però la llum al final del túnel hi és. I haurem d'agrair a Santiago Niño Becerra que s'haja arriscat a dibuixar aquesta perspectiva sense por a equivocar-se.

Joan Garí

Bussejant en la mar del sexe

Títol: Els conys saborosos
Autor: Valerià Pujol
Cossetània Edicions
Valls, 2011
91 pàgines

Al febrer de l'any 2002, vaig escriure açò al meu dietari:
"He considerat, des de sempre, dues coses com a inesquivables per a un escriptor interessat a conéixer els seus límits. L’una és la descripció d’una escena d’amor físic. L’altra és la qualificació de la mar. Més enllà –o més ençà- de la metàfora, es tracta de dos fenòmens de magnituds i d’ordre còsmic perfectament distingibles i separables. Per al cas que m’interessa ací, però, això no té la més mínima importància. La qüestió és com s’hi enfronta, l’escriptor amb les seues habilitats narratives, a aquestes dues fisicitats. Potser es podria fer alguna matisació, que ara tampoc no m’interessa, si aquest escriptor és un poeta o bé un prosista, siga –en aquest darrer cas- de la modalitat dels narradors de ficció o dels de no ficció. És igual. Enfrontats a la còpula immemorial dels cossos i de les ones, a la quietud postcoitum o a la gelatina lívida dels oceans més o menys domèstics, a les altituds corporals dels orgasmes o a les tempestes abissals de l’alta mar, el problema rau en quines paraules fer servir per a no caure en la lexicalització més abrupta, el tòpic desfermat o la pura i simple bajanada. El que se’n diu una prova de foc".
L'anotació es completava amb un exemple de L'amant de Marguerite Duras i el seu reflex en la pel·lícula de Jean Jacques Annaud, i tot plegat es va publicar al volum Senyals de fum. Em ve ara a la memòria en acarar la lectura d'Els conys saborosos, de Valerià Pujol. L'editorial Cossetània ha recuperat aquest títol mític vint anys després de la mort del seu autor. És, diguem-ho clar d'entrada, un llibre on es juga tant amb el sexe com amb el llenguatge, on el sexe esdevé una noble funció més del cos literari. El propi títol, que per a alguns crítics primmirats feia escandalós escarni de Josep Carner, en dóna una certa idea. Enfrontat amb la mar de la vivència sexual, Pujol decideix anar al gra: el seu no és un món de subtilitats malaltisses, sinó de truculències morigeradament ferotges subratllades pel treball -líric, intens, delicat- amb el llenguatge.
No és com jo ho haguera fet, però m'agrada. El sexe, a can Pujol, s'oficia com una cerimònia entre enjogassada i aventurera. El narrador explora tots els límits: el voyerisme ("Déjà vu"), l'homosexualitat i la zoofília ("Ulisses"), el transvestisme ("Cerimònia")... Tot això ara ens deixa un poc indiferents des del punt de vista moral, però l'any 1986, quan es va publicar originàriament aquest aplec de narracions, degué fer una certa impressió. La modernitat de tot plegat em sembla indubtable. Fins i tot la manera que té de vorejar certes temàtiques, com ara la pedofília ("Ratlles", "Pacte zenital"). L'autor hi acosta el peu, comprova la temperatura de l'aigua i hi juga, sense decidir-se ni a entrar ni a retrocedir. Però acaba mullant-s'hi.
Crec que, en general, el valor d'aquests relats estan més en allò que oculten que en allò que revelen (la qual cosa té mèrit per a una literatura que seria qualificada sense embuts de "pornogràfica"). Moltes de les narracions segueixen una estructura de conte interruptus, és a dir, acaben en plena faena, en el punt àlgid, quan res no s'ha resolt encara. En "Entreacte", singularment, fusiona el sexe amb la mort d'una manera -el sexe deixant d'escopir semen i passant a escopir sang- que m'ha fet pensar en el Lars von Trier d'Antichrist (2008).
Per tot això, crec que la recuperació d'Els conys saborosos és plenament oportuna. En l'oceà de la sexualitat, Pujol ha bussejat a ple pulmó. Sense la més mínima por d'ofegar-s'hi.

Joan Garí

La gran novel·la jueva de la literatura catalana

Títol: Jo confesso
Autor: Jaume Cabré
Editorial Proa
Barcelona, 2011
1005 pàgines

Fa anys, quan vaig conèixer personalment Jaume Cabré, li vaig preguntar quin dels seus llibres hauria de llegir primer per a endinsar-me en la seua obra. Cabré va pensar uns instants, es va tocar lleument el bigoti, i de seguida va respondre: Fra Junoy o l’agonia dels sons. Supose que estimava especialmente aquest títol, i també considerava, llavors, que hi havia fet un bon treball. Era cert. El llibre és magnífic. L’escenari que l’autor tenia en ment quan el va escriure, a més, era el monestir de Santa Maria de Benifassà, un refugi cartoixà que estime especialment en una comarca –la Tinença- de paisatges abruptes i soledats aclaparadores. El lloc precís on Déu es disputa les ànimes més salvatges amb els porcs senglars descreguts que, a les nits, roseguen les ametles caigudes dels ametlers feréstecs.
He pensat molt en Fra Junoy mentre llegia Jo confesso. Hi ha algun lligam imperceptible entre aquestes obres, més enllà dels leit-motiven més o menys habituals de l’autor (la música, la religió, la cultura). En realitat, amb el seu nou llibre Cabré fa un altre pas de rosca en un projecte narratiu que conjumina –amb èxit- el relat de sabor popular i el relat culte. Quan un escriptor encerta la fórmula, els altres no podem fer res més que llevar-nos el barret i saludar-lo. Es nota molt en aquest llibre que Cabré té sobrada experiència en el llenguatge de les telenovel·les. Hi ha après que, en una narració, han de passar coses. I de coses n'hi passen. Però ha après també de l’alta literatura que els personatges han de dir coses (les frases han de ser contundents i denses). I els seus personatges n'hi diuen.
Un home i un instrument musical atorguen continuïtat al relat. L’home és Adrià Ardèvol, el protagonista. I l’instrument és un violí –un storioni. I amb tot això, té sentit que en aquest llibre s’entremescle la Inquisició amb Auschwitz. Al capdavall, tot llibre és un llibre sagrat, i tota novel·la és la Torà. I aquest és el motiu exacte pel qual ens fascina la peripècia eterna del poble jueu. Jo confesso podria ser aquesta “Història del mal” que escriu l’Adrià, però també la història de l’amor o de la bellesa o del coneixement. La confessió és també una estratègia de totalitat.
Perquè, en el fons, per a què s’escriu un llibre de mil pàgines? Per a competir amb Déu, òbviament. Però també per assemblar-se als clàssics, per a parangonar-s’hi. Però sobretot –sobretot- per a imitar la vida. És la vida el que s’hi conté, la que s’hi conta i la que hi compta, és la vida la que l’autor exposa davant del fascinat lector com un mag disposaria una vall sencera, un riu, una muntanya, extrets diligentment d’un barret proteic. I el lector, això és obvi, no pot apartar-ne al mirada, com tampoc no podria deixar d’escoltar les Variacions Goldberg de Bach o deixar d’observar la Suite Vollard de Picasso. El lector ha caigut en la trampa –i la trampa és la Vida.
Jo confesso és un gran llibre i alguna cosa més: una lliçó de narrativa. Un manual sobre les veus, els registres i les possibilitats d’una novel·la. Diu un dels seus personatges que “els homes no habitem un país; habitem una llengua”. En realitat no és ni una cosa ni l’altra. Habitem històries com aquesta i el luxe infinit d’haver-les infantades.

Joan Garí

El Temps, núm. 1.434

Amb tota esperança abandonada

Títol: La sala de profesores
Autor: Markus Orths
Editorial Seix Barral
Barcelona, 2011
Trad. de M.J. Díez Pérez
158 pàgines

Els esdeveniments habituals a les aules dels instituts de secundària sempre han despertat un interés atent i expectant. Els canvis de tota mena dels darrers anys -demogràfics, legislatius, sociològics- han propiciat que la franja d'edat compresa entre els 13 i els 16 anys (el que a l'estat Espanyol abarca el primer i el segon cicle de l'ESO) s'haja convertit en un territori propici a tota mena de conflictes. Hormonats fins l'exasperació, desmotivats, sovint violents, els adolescents que poblen les aules en aquesta edat decisiva poden arribar a protagonitzar les anècdotes més embogides i grotesques amb l'objectiu habitual: no haver d'aprendre res. És tan gran l'esforç que fan per a no ser educats que, amb la meitat d'aquesta colossal despesa d'energia, esdevindrien fàcilment alumnes passablement alfabetitzats. Però és així com són les coses.
El novel·lista Markus Orths, generosament guardonat al seu país, ha girat ara la seua ullada focalitzant no els conflictes en les aules, sinó el seu reflex en l'altra cara de la moneda: la sala de professors. S'usa i abusa del tòpic del professor severament alienat, destarifat quasi completament pel comportament dels seus alumnes. Orths no s'està d'abundar en el tòpic: al seu llibre, el personal està constituït per una colla de neuròtics a qui només queda forces per a anhelar, com un sol home, la jubilació. A l'institut de la novel·la no falta de res: estrambòtiques visites de la inspecció, un Ministeri que vol afavorir la "creativitat" en detriment del "rendiment", un director que fa d'espia dels seus subordinats i un ordre burocràtic més interessat a proveir la immensa i inútil paperassa administrativa que a procurar una ensenyança racional i útil.
Fins ací tot correcte. El llibre té un to de comèdia lleugera que el fa agradable de llegir i poca cosa més. El que no entenc és l'èxit que, segons sembla, ha assolit aquesta novel·leta al seu país. La tirallonga d'elogis (tots ells convenientment inventariats a la solapa) és inimaginable: "meravellosa sàtira", "increïblement divertit", "hauria de ser una lectura obligatòria", "intensa novel·la"... Senyors del Tribune, del Kölner Stadt-Anzeiger, del Der Tagesspiegel, del Focus, del Zitty: o jo no he llegit la mateixa obra que vostés o hi ha alguna mena de malentés que ha dificultat la comprensió del llibre a algú de nosaltres. Ah, i se m'oblidava l'elogi més superlatiu, el del Badische Zeitung. Segons aquest mitjà l'opuscle d'Orths és "una sàtira brillant, divertida i mordaç que recorda Thomas Bernhard" (sic). Si Bernhard alçara el cap...
Comprenc, en fi, el morbo que genera l'institut. Faig classes de llengua i literatura en un d'ells, així que no cal que me'n conteu res. Pels motius que he insinuat al principi i per molts altres que seria prolix reportar ací, l'anomenada Educació Secundària Obligatòria és un cau on s'escauria el lema dantesc ("lasciate ogni speranza") tant per a alguns alumnes com per a massa professors. I d'això se'n pot fer un bon llibre, divertit i amb "missatge". En la nostra llengua ja tenim aquest llibre i ara em permetreu que en faça propaganda, ja que el seu autor no s'hi dignarà: es tracta de El rei del rock, del meu bon amic Víctor Cotlliure. Si voleu una sàtira mordaç del món de l'ESO, si busqueu una divertida crònica del que s'esdevé a les aules adolescents, aquest és el vostre llibre. Naturalment, la seua publicació va passar sense pena ni glòria, a pesar (o precisament per això...) d'haver estat guardonat l'any 2006 per l'Associació de Bibliotecaris Valencians amb el XIV Premi Samaruc com a "millor llibre juvenil".
I al senyor Markus Orths, amb tots els respectes, li diria que ja no cal que es preocupe per millorar la seua literatura: si tots els crítics que hi escriuen han decidit que està a l'altura de Bernhard o de Kafka, doncs ja pot gitar-se a dormir...

Joan Garí

La més bella de les ficcions

Títol: HHhH
Autor: Laurent Binet
Edicions de 1984
Barcelona, 2011
Traducció d'Anna Maria Corredor
329 pàgines

Aquest no és un llibre sobre l'atemptat que va acabar amb la vida -l'any 1942, a Praga- de Reinhard Heydrich. Aquest és un llibre sobre com fer una novel·la -li direm així: "novel·la"- a partir de materials tots ells extrets escrupolosament de la realitat històrica. Feia molt de temps que Laurent Binet volia escriure un llibre sobre aquest episodi central de la vida dels territoris ocupats pels nazis. I volia escriure'l "sense fer literatura o, si més no, sense ganes de fer-ne", per usar les seues pròpies paraules. Però, què és la literatura? Tot el que s'aparta de la ficció ja no hi pertany? Tractar uns elements reals amb estratègies narratives, és literatura, és Història o què és? La resposta a tots aquests interrogants -que sovint es formula amb una altra pregunta- va informant aquest llibre. Diguem que l'autor no vol moure's en el terreny de la versemblança -com el Jonathan Littell de Les benignes-, sinó en el dels fets provats. Té la sensació, per això, d'escriure una "infranovel·la" (sic).
L'al·lusió a Littell és oportuna. ¿Recordeu Les benignes? Se'n va parlar molt no fa ni tres anys. Les benignes, per si algú encara ho ignora, és la història d’un buròcrata nazi, Maximilien Aue, a qui anem acompanyant tot al llarg dels principals escenaris de la segona guerra mundial i la destrucció dels jueus d’Europa: les sanguinàries activitats dels einsatzgruppen a Ucraïna, l’agonia del VIè exèrcit de Paulus a Stalingrad, la Polònia dels camps d’extermini i el Berlín sotmés a la medecina cruel dels bombardejos aliats. És, però, una obra de ficció. Basada en fets reals, però amb un argument inventat. HHhH, en canvi, és la minuciosa reconstrucció d'alguns passatges de la vida de Reinhard Heydrich i la dels seus executors fins l'atemptat de Praga. Res del que ací s'aporta és inventat ("Hi ha res més vulgar -es pregunta Binet- que un personatge inventat?"). Hi va passant la joventut de Heydrich (amb la sospita que l'acompanyarà sempre de tenir ascendència jueva), la seua afecció musical (li agrada amb deliri el violí, com en un passatge de Jo confesso de Jaume Cabré), la seua progressiva ascensió dins la burocràcia nazi. A ell, al capdavall, es deuen algunes de les creacions més llegendàries de la història del tercer Reich: els Einsantzgruppen (que tant de joc donaran a Littell), el Saló Kitty (el bordell muntat per les SS per a espiar a personalitats) o la mateixa Solució final, per a la qual va convergir amb un altre buròcrata despietat: Adolf Eichmann.
Per a què inventar res si tots aquests vímets ja configuren un argument colossal? Això és el que pensa Laurent Binet i, al meu entendre, ho encerta. Ha triat una via i hi és coherent. Jonathan Littell -aquesta mena d'"Huoellebecq entre els nazis", tal com el defineix irònicament Binet- barrejà ficció i realitat amb un resultat que, com ja vaig dir (vegeu El Temps, núm. 1.236, p. 85), no em fa el pes. En canvi empatitze millor amb els propòsits d'aquest jove autor, l'opera prima del qual ha merescut el premi Goncourt a la primera novel·la.
Ja coneixem el final de la història: Reinhard Heydrich morirà de septicèmia a conseqüència de l'atemptat (perquè els nazis no disposen de penicilina), els seus executors es suïcidaran i Hitler, en represàlia, destruirà el poble de Lidice amb tots els seus habitants i posarà en marxa l'Aktion Reinhard, és a dir, la Solució final. En algunes novel·les se sol situar al frontiscipi la llegenda "Qualsevol semblança amb la realitat és pura coincidència". En aquesta, però, és ben bé al contrari: la semblança s'ha procurat al màxim. I, tanmateix, passatges com els llargs minuts de l'atemptat en aquell revolt de Praga tenen la consistència de la millor ficció.
Hi ha fets reals i fets ficticis. I després hi ha una cosa molt millor: la realitat tramada com la més bella de les ficcions. Je vous salue, Binet.

Joan Garí

Pamflet contra la melangia postprogressista

Títol: El intelectual melancólico
Autor: Jordi Gracia
Editorial Anagrama
Barcelona, 2011
101 pàgines

Aquest llibre té com a subtítol "Un panfleto". I un pamflet és, segons el diccionari, un "llibre imprès de molt poques planes, especialment en què s’ataca violentament algú o alguna cosa". El volum, en efecte, té poc de gruix. A qui s'ataca, però? Les fuetades van adreçades a certa mena d'humanistes ja amb una edat, que van ser "progres" a la seua joventut, i ara, a les velleses, contemplen el món -del del seu "reaccionarisme postprogressista"- com un lloc incomprensible on es valora i es celebra més Carlos Ruiz Zafón que no Xenofont. Segons confessa l'autor, el títol que ell hauria volgut plantificar a la portada del seu opuscle era "Panfleto contra el prestigio de la melancolía entre los intelectuales afectados por el síndrome del narciso herido". Quan vas passant-hi pàgines, t'adones que l'autor té en ment alguns noms que exemplificarien perfectament la seua teoria, però s'absté d'esmentar-los. Sent com és professor universitari, no costa imaginar eternes querelles intra o interdepartamentals per a les quals aquestes pàgines serien una munició preciosa. Gracia, però, no vol convertir el seu pamflet en un atac ad hominem. Pudorós, es limita a confessar que l'epítom dels intel·lectuals melancòlics podria ser George Steiner, però fins i tot es pot rastrejar en el Tony Judt de El món no se'n surt.. I busca qui t'ha pegat.
Gracia veu en la "postura" melancòlica una falta d'humiltat i una desmesurada enveja. Segons ell, és un estat que sol embargar autors que no han aconseguit l'èxit que esperaven. Autors, ras i curt, que veuen amb desesperació la llista de best-sellers (i fins i tot la de long-sellers!). El retrat és brillant i, com totes les caricatures, té un punt de realisme desbocat. Aquesta figura que menysprea els autors joves, que no llegeix res posterior a Goethe (excepte Benjamin o Kafka, però sense eixir de la literatura alemanya) i que considera que el món va indefectiblement cap a la destrucció se'ns fa de sobte familiar i, segons com, esdevé fins i tot simpàtica. Però a Gracia no li fa cap gràcia. Recorda -i qui li podria llevar la raó- que ja Montaigne (II, 13) va advertir contra els vells que lloaven el temps passat i exageraven la importància del lloc que ocupaven en l'univers. I és així. Se m'ocorre, però, que la melancolia és un estat massa important com per a deixar-lo en mans dels melancòlics "professsionals". Posar-se trist -o cabrejar-se- perquè la gent preferisca llegir novel·letes de lladres i serenos abans que la Divina comèdia és una emoció estrictament inútil. I, tanmateix, per què hauríem de liquidar el dret a denunciar l'adotzenament i la vulgaritat de la massa? Hi ha llibres porqueria igual que hi ha televisió porqueria o política porqueria. I apartar-ne el nas no és un necessàriament un símptoma d'aristocratisme. N'hi ha prou amb tenir una miqueta de bon gust.
A mi, que no sé si sóc intel·lectual però que em reivindique com a melancòlic (d'una melancolia armada i activa, això sí), el llibre de Gracia m'ha agradat. M'ha resultat estimulant fins i tot quan hi discrepava -o especialment en eixos casos. En el fons, i més enllà de la querella entre antics i moderns que també hi batega, el que se substancia en aquest pamflet és quin lloc ha d'ocupar l'escriptor i l'intel·lectual en el món d'avui. Resignar-se a ser irrellevant, a ocupar un lloc inferior en la societat que un concursant de Gran Hermano... O no trobar ningú amb qui parlar de Xenofont perquè tothom està llegint Ruiz Zafón! Ah la melancolia! Quants crims es cometen en el seu nom...

Joan Garí

La vida mentrimentres

Títol: Odissea
Autor: Homer
Editorial Proa
Barcelona, 2011
441 pàgines
Traducció de Joan F. Mira

Han passat anys, molts anys, però recorde perfectament quan vaig llegir per primera vegada l'Odissea. Eren els anys agredolços del final de l'adolescència i la versió triada fou, naturalment, la del senyor Carles Riba. Conserve molt acuradament aquell venerable volum de l'editorial Alpha, de la col·lecció "Clàssics de tots els temps". El vaig comprar en una llibreria que ja no existeix (3 i Ratlla era el seu nom i el carrer Carcaixent de Castelló la seua efímera localització) potser també perquè ja no es fan llibres així -perquè ja no hi ha poetes com Carles Riba. Llavors pregonàvem l'orgull de comptar amb la millor versió que s'havia fet dels vells versos d'Homer a cap llengua. I el gegant Riba, des del seu proemi ("Uns mots del traductor"), ens explicava -i jo subratllava- que "és en l'home el misteri, no en l'obra d'art: ella dura, exercint el seu simple imperi, exigint sempre uns nous ulls que contemplin i que hi vegin més d'actual".
Més de mig segle després, el també hel·lenista Joan F. Mira ha emprés una nova traducció dels 12.000 versos de l'Odissea i la primera cosa que ha hagut de deixar clar és que no pretén competir amb Carles Riba. És un advertiment raonable. Al capdavall, Mira ha hagut de passar alguns anys de la seua vida en aquest seu propòsit i només això ja mereix un profund respecte. Si Riba va fer d'Homer un poema propi, Mira pretén ajudar el lector actual a entendre el poema d'Homer. Aquesta humilitat l'honora. Jo no sé grec. La meua formació filològica només inclogué el llatí en l'apartat de llengües clàssiques. Ho consideraré un forat més en la vertiginosa cadena de buits insondables que constitueixen la meua colossal ignorància. Precisament per això, no puc jutjar ni la traducció de Riba ni la de Mira. Sé, això sí, quina mena de calfred em recorre l'ànima quan l'autor de les Elegies de Bierville signa aquesta celebèrrima invocació:

"Conta'm, Musa, aquell home de gran ardit, que tantíssim
errà, després que de Troia el sagrat alcàsser va prendre;
de molts pobles veié les ciutats, l'esperit va conèixer;
molts de dolors, el que és ell, pel gran mar patí en el seu ànim,
fent per guanyà' el seu alè i el retorn de la colla que duia..."

Joan F. Mira ens proposa, al seu torn, aquesta nova versió:

"Parla'm, oh Musa, d'aquell de mil cares, que féu mil viatges
quan arrasà el castell i la vila sagrada de Troia.
Moltes ciutats visità, conegué el pensament de molts homes,
però també va patir per la mar, dins del pit, moltes penes,
sempre lluitant per salvar els companys, pel retorn i la vida".

Estic absolutament segur que l'hexàmetre homèric, en mans de Mira, es converteix en una màquina girada amb enorme precisió: un vers entre tretze i dèsset síl·labes, sempre amb final femení, amb sis peus (accents) rítmicament rellevants, el cinqué dels quals és dactílic, és a dir, amb una síl·laba tònica i dues àtones (tal com es pot comprovar en les negretes de la primera frase, si no vaig errat). I posaria la mà al foc que l'autor de Borja papa ha interpretat fidelíssimament el text original. No crec pas fer-li cap greuge si ara afirme que, tanmateix, els versos de Riba continuaran suggerint-me un món potser més ribià que homèric, com només ho poden fer els versos genials d'un llibre llegit en una època clau de la vida i comprat en una llibreria que ja no existeix.
Dit tot això, també m'agradaria explicar que, en la traducció de Riba o en la de Mira (i per què no amb totes dues?), l'Odissea és un d'aquell llibres que s'han de llegir, i s'han de rellegir sovint. Totes aquests peripècies d'Ulisses formen ja part del fons més sòlid de la nostra cultura i el viatge es constitueix -d'ençà d'Homer- en la manera que tenim d'entendre el nostre pas per la vida. Ja sé que -el propi Mira ho ha recordat- l'essencial de l'Odissea no és el viatge en si, sinó el retorn a casa. Aquest retorn, però, és la constatació d'un final que clou l'aventura i inaugura potser una etapa d'avorriment conjugal indigna d'algú com Ulisses. Què ha de fer Odisseu amb Penèlope una vegada junts i tots sols a Ítaca? El bo d'Ítaca -Kavafis ens ho va ensenyar, en aquell superb poema que també traduí Carles Riba- és que és un horitzó que no es materialitza mai. En temps de crisi, però -¡aquests temps!-, és lògic que alguns albiren la restitució de l'ordre com una perspectiva afalagadora. Doncs no ho és: és, en realitat, un conyàs, el final de la partida, la mort de la literatura i la mort tout court.
La lliçó d'Homer és que no cal pensar en el final. La vida és l'anar fent mentrimentres. La vida -com va dir aquell- és tot allò que passa mentre hi penses. I les aventures poden ser amb lestrigons, cíclops i deesses igníferes o amb els contertulis del bar de Leopold Bloom, el nostre irònic Odisseu contemporani. Tots els dies eixim cap a Ítaca sense saber-ho. I l'Odissea ens recorda, acabe com acabe la nostra jornada, que ningú ens podrà llevar tot el que hem atresorat fent-hi via.

Joan Garí

L'Algèria amb els ulls d'un lector de L'Avenç

Títol: La melancolia dels oficials
Autor: Joan Daniel Bezsonoff
Editorial Empúries
Barcelona, 2011
141 pàgines

És prou evident que l’escriptor nordcatalà Joan Daniel Bezsonoff s’ha afiançat en els darrers anys dins la nostra literatura amb la ferma combinació d’un estil personal i un univers argumental que n’ha eixamplat l’escenografia i l’imaginari. Si li dieu que això és per la seua ciutadania francesa –i la seua irreprimible admiració per la literatura en aquest idioma-, ell us retrucarà que és obvi que és francès, però “se n’està curant”. En realitat, Bezsonoff és un escriptor que llegeix en francès, escriu en català i viu enmig del fotut engolidor de l’univers. El secret del seu èxit rau en la barreja estimulant de tradicions simultànies, allà on Proust fa una encaixada amb Fernandel, Josep Maria de Sagarra no té un nivell inferior a Luis Mariano i tota la tradició russa –les maleïdes i fascinadores novel·les de mil pàgines- es concentra en un cognom que podria ser el d’un poeta contrarevolucionari, però es queda molt dignament en llinatge de taxista.
La melancolia dels oficials, el seu nou llibre, és un retorn a l’escenari colonial que ja havia tractat en La presonera d’Alger. Els protagonistes són militars gavatxos, aquesta casta que l’autor jutja cultíssima i que, en tot cas, si no saben guanyar guerres excel·leixen a l’hora “d’organitzar aperitius”. El narrador és el comandant Daniel Valls, que forma part de les tropes ocupants enmig del desert del Sersou. Entre setmana combat els insurrectes i els diumenges llegeix els “llibres catalans” de L’Avenç que li envia sa mare.
Sincerament, m’interessa i m’entusiasma molt més el Bezsonoff memorialista que el narrador de ficció. Els meus lectors ja sabran de què parle. Tanmateix, La melancolia dels oficials és un Bezsonoff en estat pur i això és un regal que no podem rebutjar. El seu estil sec i auster, de frases simples (subjecte, verb i predicat, com en l’escola periodística, però de la rama etílica i gastronòmicament desaforada), la guerra declarada a les subordinades, el vocabulari especiat i aromàtic (esbramegar, secallí, apregonar-se, guimbar, repetell, ximar, traïnya, olendra, estregina…): el català de Bezsonoff serva l’equilibri entre la llengua del nord i la llengua del sud, els registres col·loquials i els pròpiament literaris. Els seus paisans, quan el llegeixen, diuen que “espanyoleja”. En canvi, al sud dels Pirineus engatussa els lectors amb el seu exotisme i la seua francofília irònica.
Els seus personatges són espies que admiren Luis Mariano i noietes que experimenten el mateix sentiment envers Napoleó. A De Gaulle el jutja benignament, tal com feia ma mare, la qual, en veure el seu rostre de corredor d’assegurances (assegurances heroiques, òbviament) en algun vell documental televisiu, hi experimentava una difusa simpatia.
De Gaulle, d’alguna manera, era un autoritari soft moralment exonerat per la glòria bèl·lica. Per a això es guanyen les guerres. El pare de Bezsonoff –militar francès- feia burla de la condició d’escriptor en català del fill. Els pares –tots- tenen els seus mites i és als fills que ens toca redimir-ne el llegat i introduir una ironia terapèutica. Algèria no és el nom d’un país: és el nom d’un territori de la memòria subordinat a les necessitats d’un narrador que necessita ordenar els seus fantasmes. I riure-se’n un poquet, amablement i orgullosament.

Joan Garí

El Temps, núm. 1429

Una vida amb lectures

Títol: Una autobiografía soterrada
Autor: Sergio Pitol
Editorial Anagrama
Barcelona, 2011
135 pàgines

Com a lector sóc, ho reconec, pèrfid i enrevessat. No he llegit les novel·les ni els contes de Sergio Pitol i, en canvi, no ho considere necessari, ja que em fan immensament feliç els llibres on en parla, on es converteix en el seu propi exegeta, on es barreja l'autor i el narrador per a donar a llum aquestes pàgines per les quals ha merescut ser nomenat "el més gran escriptor en llengua castellana" o el fundador de "la literatura del segle XXI".
Una autobiografía soterrada no és, diguem-ho d'entrada, cap autobiografia a l'ús. És un conjunt de materials diversos, que tenen caràcter biogràfic perquè estan en primera persona i al·ludeixen a l'autor. Res més. Si hi ha alguna autobiografia possible, sembla dir-nos Pitol, aquesta està en la lectura. La meua vida es resumeix en els llibres que he pogut llegir. No hi ha vida suficientment llarga, això és obvi. Vivim massa pocs anys com per a poder llegir tots els llibres. I tanmateix, en els millors d'aquells títols que efectivament hem incorporat al nostre bagatge ens hem vist reflectits. D'alguna manera, s'han convertit en l'espill de la nostra personalitat. Heus ací les armes de l'autèntic escriptor: la realitat, els altres llibres, el diari personal. De tot usa i abusa Pitol. A Belgrad, 35 anys enrere, inicia un dietari que serà el rebost d'on s'alimentaran amb voracitat les seues novel·les. A Cuba, 50 anys enllà, començà a escriure, i ara recorda l'efemèride assegut en una taula del restaurant La Zaragozana, a la vora del Floridita. La Zaragozana és "el millor retaurant de Cuba". I Pitol un comensal a l'altura de l'estatus del local.
És impossible parlar d'aquest llibre sense traure a col·lació El arte de la fuga (2005), el volum també divers estructurat en tres parts emblemàtiques: "Memòria", "Escriptura" i "Lectures". És el lloc on Pitol ens advertia contra els llibres que es deixen escriure massa fàcilment: potser, en aquest cas, no es tracte de literatura, sinó de "grafomania". I el lloc, també, on ens confessava la seua llarga lluita "contra" La muntanya màgica, "el libro clave para entender nuestro siglo, puesto que en él se encuentran ya los temas y problemas que hasta ahora nos siguen preocupando".
En això coincideix amb Milan Kundera, que considera el debat entre Settembrini i Naphta (maçó i demòcrata el primer, jesuïta i autòcrata el segon) un diàleg sense vencedor possible, una disputa irònica: "Embriagats per la seua lògica implacable, porten els seus arguments a l'extrem, de manera que ningú sap qui defensa el progrés, qui la tradició, qui la raó, qui l'irracional, qui l'esperit, qui el cos. Al llarg de diverses pàgines assistim a una superba confusió, on les paraules perden el seu sentit i el debat es torna més violent en tant que les actituds són intercanviables".-
En el dietari de Pitol consten les dificultats que va haver de superar, des de l'adolescència, per a llegir La muntanya màgica. No és fàcil fer aquest cim. Jo l'he coronat tres vegades i sospite que encara no he sentit del tot l'eco que retorna des de l'abisme als meus peus. Hi ha llibres que marquen i no sabem per què. A Pitol -a mi mateix- li ha passat això amb l'obra cimera de Thomas Mann. I amb això tornem al principi: escrivim l'autobiografia amb els llibres que llegim. I també, òbviament, amb aquells que no llegim. Hi ha vides buides -sense lectures- i això és una misèria pitjor que la indigència, que la malaltia, que la fam. Però és el que hi ha.

Joan Garí

Reconstruint el mirall primigeni

Títol: Sóc conscient que entra un raig de sol per la finestra
Autor: Xavier Marzal
Editorial Tarannà
Barcelona, 2011
139 pàgines


Això de l’aforisme és un exercici que ve de lluny, però ha trobat en la nostra època les condicions propícies per a esdevenir un gènere popular. Popular –caldrà aclarir- en la mesura en què les condicions d’escriptura i de lectura s’han acoblat fins privilegiar el laconisme sentenciós. Per bé que hi ha llibres d’aforismes –de literatura sapiencial- des de l’Antiguitat, la nostra modernitat ha propiciat un esclat formidable del fragment conceptualment autosuficient. Un aforisme no és res més que això. Xavier Marzal, en aquest llibre, proposa mirar la vida a través d’aquestes càpsules entre literàries i filosòfiques. No està malament la proposta: la vida és breu però densa i sovint el seu autèntic sentit se’ns escapa.
L’autèntic aforisme, en tot cas, funciona de manera inversa a un refrany. És fàcil de detectar, perquè allà on el segon privilegia el tòpic i una manera conservadora d’observar la realitat, el primer busca un significat exclusiu i assaja dreceres que l’hàbit condemnava. Tots els qui hem conreat aquesta mena de literatura hem experimentat, alguna vegada, la sensació d’estar corregint el refranyer. Un propòsit va, si es vol, però, com totes les batalles inútils viscudes amb la inconsciència de l’heroisme, perfectament estimulant.
Xavier Marzal proposa al seu llibre una collecció de textos que no volen aspirar –em pense- a la condició d’”alta literatura”, sinó que ens donen les claus d’un pensament propi. S’hi parla de tot un poc: de Déu i de l’ateisme, de Freud, de les minifaldes, del pas del temps, de l’amor (incloent-hi l’amor propi) o de l’abstenció electoral. Més que aforismes en sentit estricte –és a dir, càpsules apodíctiques-, el que es recull ací majoritàriament són petits assajos, glosses on s’avança una interpretació personal de la realitat. No s’hi descarta una veta irònica que, per al meu gust, informa els moments més memorables del volum, com quan ens recomana que “si ja estàs plorant, aprofita per a pelar cebes”, o quan defineix la fragmentàlia hirsuta de Nietzsche com una col·lecció de “píndoles postcoitals”.
La ironia, en tant que humor de la intel·ligència, no està –no pot estar- deslligada de l’autèntica literatura. És així com el vell Senyor de la Muntanya se’ns fa actual cada dia que el rellegim, i conquista de nou l’honor de ser l’inaugurador del gènere de l’assaig: “Si haut que l'on soit placé –confessa Montaigne-, on n'est jamais assis que sur son cul”.
Estar permanentment asseguts damunt del cul ens recorda la mesura exacta del que som. I quina cosa és aquesta? La matèria precària de les torbacions, els límits i els anhels que esn converteix en humans. És igual que ens estremim davant les taules de la llei de Moisés o davant al taula dels elements químics. No som res més que una condició provisional i plena de dubtes. I el bon assagista sabrà explotar això en benefici de les belles lletres.
Diu Xavier Marzal que pagaria per recordar la primera vegada que es va veure reflectit en un espill. Doncs potser pot estalviar-se el dineral. Amb cada fragment, amb cada sentència o glossa temptejada a les palpentes, l’escriptor no fa res més que reconstruir el seu mirall primigeni, aquell que el va ingressar en l’orde de la humanitat i, al mateix temps, es va esmicolar de seguida en tants trossos com viaranys emprén una vida humana. Aquest llibre, a la seua manera, també és un espill –un mirall trencat. I en cada fracció conté –a la manera espriuana- una engruna d’autèntica llum.

Joan Garí

La rabosa en complicitat amb l'eriçó

Títol: Azul sobre azul
Autor: Manuel de Lope
Editorial RBA
Barcelona, 2011
492 pàgines

Un famós assaig d'Isaiah Berlin classificava les persones en dos grans grups, segons fora la seua relació amb la realitat: les raboses i els eriçons. Hi partia d'un vell vers grec: "La rabosa coneix moltes coses, però l'eriçó coneix una gran cosa". Manuel de Lope considera que "en cada hombre hay proporción dominante y proporción residual de zorro y erizo". I això es pot ben bé aplicar al seu cas, que elabora el seu llibre com una mestressa de casa inventariaria qualsevol mínim canvi en l'estat de la seua cuina, però amb la pretensió de trobar-hi un sistema global que done sentit i unitat a tots els detalls. La rabosa en complicitat amb l'eriçó.
Trobada la filosofia, a l'autor només li calia una tècnica que unificara el projecte. Aquesta tècnica la trobarà en l'estil del pintor Jackson Pollock. Les pinzellades al·leatòries que aquest propinava a la tela -i que anomenava dripping- proporcionen un efecte que Lope intenta imitar literàriament. Conjuminant records, passant atzarosament (o així ho pareix) d'un tema a un altre, va teixint un inventari selecte de records i de reflexions que constitueixen, ni més ni menys, unes autèntiques memòries. L'atzar pictòric, però, determina que el cristall on ha reflectit aquest propòsit memorialístic resulte esmicolat en fragments pertitíssims. El resultat és una obra literària de bon calibre. Aquesta mena de llibres poden assemblar-se molt entre si. De Lope ha trobat en el mimetisme pollockià un sistema vàlid per a singularitzar el seu text.
Azul sobre azul és un inventari clàssicament dietarístic: persones, situacions, anècdotes, paraules i fins i tot animals domèstics s'hi amunteguen deixant traspuar els estrats de la memòria de l'autor. El títol fa referència al nefast costum dels soldats nordistes, en la Guerra Civil nordamericana, de disparar contra els seus ("blau sobre blau"). De Lope sembla així reconéixer que, en la literatura confessional, el material delicadíssim que s'hi transporta pot acabar sent usat contra el seu propi creador. Com en els judicis, qualsevol cosa que diga el dietarista pot ser utilitzada en la seua contra.
L'estil de l'autor és planià, però sense el sensualisme de Pla. De Lope és més sec. El seu castellà de Burgos s'aplica a rescatar vocables en desús, un poc com un arqueòleg trauria de la cova estris que encara no estan completament fossilitzats. A De Lope li agraden els noms comuns, però també els propis (de gats o de gossos, de jocs infantils o de soldats morts en la guerra d'Irak), que atresora talment Noè convidava alguns animals seleccionats a pujar a la seua arca.
Té un indubtable talent per a la narració, com quan relata la història sentimental d'una taxista que el porta de Calafell a Barcelona. No és el cotxe, però, el seu mitjà de transport preferit. "El hombre con un sentido histórico de la vida -assegura- prefiere los viajes en tren a cualquier otro medio de transporte". Un viatge en tren, a la nit, a través d'un erm solitari, sembla l'escenari adequat per a l'escriptura d'un llibre com aquest. Allà on l'ambició polifacètica de la rabosa ve a trobar-se amb l'obsessió sistemàticament unificadora de l'eriçó.

Joan Garí

Violència, reacció, identitat

Títol: Noves glòries a Espanya
Autor: Vicent Flor
Editorial Afers
Catarroja, 2011
379 pàgines

Qualsevol que haja observat la història del País Valencià en els darrers quaranta anys haurà tingut el privilegi d’assistir a la disputa entre dues concepcions antagòniques d’entendre el seu passat i el seu futur: la “catalanista” i l’”anticatalanista”. Ambdues es reclamaven valencianistes (és a dir, arrelades al seu propi territori), però mentre els primers exigien per a la llengua i la cultura valenciana un estatus de dignitat i supremacia nacional, els altres no hi sentien el menor interés, puix que per a ells l’autèntica llengua i l’autèntica cultura nacional era l’espanyola. No és gens difícil calcular quina de les dues visions és l’autènticament “valencianista” i, tanmateix, són els anticatalanistes els qui han acabat imposant el seu imaginari i, en conseqüència, han instaurat el que en aquest llibre s’anomena “paradoxa de l’autoctonia”. Segons aquesta figura els valencianistes catalanistes són considerats “estrangers” i, en canvi, els espanyolistes són verament “els nostres”… I així anem.
Per a desentranyar aquest i altres contrasentits –i també per a desentranyar-se- és que el sociòleg Vicent Flor ha escrit el seu llibre. Ell fou un blaver en la seua joventut però, observant la ironia i el mètode de què fa gala al llarg del volum, s’entén que és també una persona intel·ligent. Era qüestió de temps que abjurara del seu passat, doncs, i que ho fera amb totes les conseqüències (i no com altres conversos tipus Carles Recio, que fou primer blaver, després es féu catalanista i finalment tornà a esdevenir blaver sense deixar de ser mai, en el fons, la mateixa cosa: un pobre pallasso).
És difícil en poques línies condensar tots els suggeriments i totes les dades contingudes en aquest llibre. L’autor es sumergeix als anys 60 per a recordar que de la reacció a El País Valenciano i Nosaltres els valencians, de Joan Fuster (1962), naix l’anticatalanisme contemporani. No creu Flor que aquest siga un “muntatge de la dreta” per a perjudicar l’esquerra en la Transició, com s’ha dit repetidament. Segons ho veu, tant blaverisme com fusterianisme són dos essencialismes, però el primer és un moviment amb greus dèficits democràtics que es pot definir estrictament com un antivalencianisme. El seu victimisme (típic de tots els moviments xenòfobs), el seu perfil d’”ideologia sentimental” (interessant oxímoron en la línia de “plenitud buida”), el seu “síndrome de desemparament après” (una manera de vehicular l’autoodi) el caracteritzen com un discurs visceral alié al racionalisme. Un discurs que, paradoxalment, ha esdevingut “la narració hegemònica de la identitat valenciana”.
Lluitar-hi? Els partits parlamentaris valencians han preferit no fer-ho (el PSPV però també el BNV, en efecte). El blaverisme va eixir victoriós del camp de batalla i es va diluir en el PP, ara imperant. ¿Les conseqüències? “La llengua de València, ja no sols és un idioma de segona divisió: ara també és minoritari entre els cinc milions de persones que habitem el País Valencià. I el blaverisme hi ha tingut a veure. I tant!”.
Aquest és el paràgraf que clou Noves glòries a Espanya. I, tanmateix, no s’acaba de llegir un text com aquest amb una sensació amarga ni pessimista. Es pot aprendre molt de la història del blaverisme. Continua sent, d’alguna manera, el compendi d’allò que no volem per al nostre país. Una malaltia ara ja perfectament diagnosticada que només espera la pertinent vacuna.

Joan Garí

El Temps, núm. 1.425

Jekyl & Hyde en Terra Santa

Títol: Jesús el bon home i Crist el trampós
Autor: Philip Pullman
Editorial La Campana
Barcelona, 2011
230 pàgines

Per arribar al Mar Mort, des de Jerusalem, s'ha de travessar el desert de Judea. Avui dia, una còmoda autovia permet un viatge relaxat i contemplatiu. Com el Mar Mort és el punt més baix de la superfície del planeta, aquest viatge consisteix, substancialment, en un descendiment. El viatger va davallant fins arribar als 422 metres sota el nivell del Mediterrani i la seua ànima es purifica amb la calitja aspra d'aquesta terra també morta. Tot Israel -tota Palestina-, en realitat, és un gran desert. La Terra Santa, la superfície més disputada del planeta, és una terra eixorca, eliotiana, una gleva tanmateix ignífera i tan inflamable com la pólvora. Els tresors que puga contindre són exclusivament immaterials. Aquest desert -aquesta blanca superfície bellíssima de relleus capriciosos- fou el que acollí Jesucrist durant els 4o dies bíblics, però ara només és habitat per algunes tribus nòmades. Ni tan sols el turisme és una opció d'exportació massiva: les platges accessibles a vora mar són escasses i reservades a clients molt selectes. Les propietats de l'aigua morta d'aquesta mar interior ja es coneixen i es celebren arreu, però. El fang del sòl té virtualitats cosmètiques i terapèutiques que han travessat les fronteres. Però un desert és un desert.
Crec que recordaré sempre la primera vegada que vaig veure el Mar Mort. Això fou l'agost passat i m'acompanyava l'amic i gran fotògraf Ramon Usó. En contemplar el mar des de la carretera, amb contorns rosacis i una puresa blava lívidament estàtica, Ramon i jo vam meravellar-nos a l'uníson. Al fons, a l'altre costat, les muntanyes de Jordània semblaven una barrera que no podia contenir una aigua precària. El desert va guanyant la batalla. La superfície del mar s'ha reduït a la meitat en un segle.
¿Fou aquesta la mar que Jesucrist va travessar a peu pla? No ho sé, però seria versemblant. Al capdavall, la salinitat de l'aigua (el 33,7%, més de vuit vegades superior al més salat dels oceans) explica les famoses imatges amb gent surant-hi. Jo també hi vaig surar. Per uns moments, em vaig sentir un nou Redemptor, que havia travessat deserts caliginosos dins meu per a excitar els cors dels homes i posar a prova la seua credulitat.
No hi ha història comparable a la de Jesús. Dos mil anys després, el tipus que es va proclamar fill de Déu continua sent un personatge fascinador, i la literatura segregada d'un interés i qualitat altíssims. Tota una altra cosa és tot allò que s'ha edificat al voltant del seu humil pessebre, i els milions i milions de persones que han trobat la mort per defensar o abjurar de la seua fe. En la jornada del Judici Final -si és que aquest, com deia Lec, no té lloc cada dia- la llandosa i poderosa camarilla eclesiàstica haurà de posar en un plat de la balança tots els crims i les indignitats comesos en nom del Salvador, i en l'altre plat el consol que puguen haver insuflat en l'ànim de tants creients de bona fe. I ja veurem cap a on s'inclina la balança.
No és d'estranyar, amb un material així, que molts escriptors hagen caigut en la temptació de voler reescriure la Història Sagrada. Philip Pullman n'ha estat el darrer. Ell imagina el personatge històric fill de Josep i de Maria com una mena de Jekyll i Hyde. "Jesús" seria un bon jan que només vol fer el bé, mentre "el Crist"hi actuaria com un desdoblament de la seua personalitat. És el Crist qui convenç Jesús perquè faça miracles i organitze una nova religió. És el Crist qui, esperonat per un misteriós sacerdot, posa per escrit les paraules del nou profeta. I és el Crist, finalment, qui lliura Jesús als romans a la Muntanya de les Oliveres. Entre el Crist i Judes, en efecte, s'estableix una relació simbiòtica: són, en realitat, la mateixa persona. Si Jesús advocava pel Regne dels Cels, Crist/Judes s'encarrega que, en el seu lloc, comparega... l'Església!
I conforme l'Església va, com més va més, allunyant la gent de Jesús -tergiversant-lo, burlant-se'n, ofegant-lo amb les seues normes, la seua ostentació i la seua hipocresia-, el Crist/Judes somriu des del seu núvol metafísic. Ha guanyat, finalment, la partida.
Fa una impressió estranya trepitjar els llocs tantes vegades descrits i exalçats: la Via Dolorosa (dins la Ciutat Vella de Jerusalem), la Muntanya de les Oliveres, la cova del pessebre a l'Església de la Nativitat de Betlem, el desert i la Mar Morta. La densitat espiritual hi rima contradictòriament amb tot el tinglado comercial muntat al seu voltant. Jo me'n vaig endur alguns souvenirs: fang del Mar Mort i unes olives arrugades dels superbs arbres mil·lenaris de la Muntanya de les Oliveres. Amb aquest fang i amb aquestes olives podria fundar una nova religió -o si més no, per començar, una discreta secta- i entabanar-hi persones molt crèdules. Però ja n'hi ha prou mal sobre la terra. No n'afegim més. Retornem Jesús on correspon i soterrem el Crist en un taüt amb set panys. I fem-ho ja!

Joan Garí