La gran novel·la jueva de la literatura catalana

Títol: Jo confesso
Autor: Jaume Cabré
Editorial Proa
Barcelona, 2011
1005 pàgines

Fa anys, quan vaig conèixer personalment Jaume Cabré, li vaig preguntar quin dels seus llibres hauria de llegir primer per a endinsar-me en la seua obra. Cabré va pensar uns instants, es va tocar lleument el bigoti, i de seguida va respondre: Fra Junoy o l’agonia dels sons. Supose que estimava especialmente aquest títol, i també considerava, llavors, que hi havia fet un bon treball. Era cert. El llibre és magnífic. L’escenari que l’autor tenia en ment quan el va escriure, a més, era el monestir de Santa Maria de Benifassà, un refugi cartoixà que estime especialment en una comarca –la Tinença- de paisatges abruptes i soledats aclaparadores. El lloc precís on Déu es disputa les ànimes més salvatges amb els porcs senglars descreguts que, a les nits, roseguen les ametles caigudes dels ametlers feréstecs.
He pensat molt en Fra Junoy mentre llegia Jo confesso. Hi ha algun lligam imperceptible entre aquestes obres, més enllà dels leit-motiven més o menys habituals de l’autor (la música, la religió, la cultura). En realitat, amb el seu nou llibre Cabré fa un altre pas de rosca en un projecte narratiu que conjumina –amb èxit- el relat de sabor popular i el relat culte. Quan un escriptor encerta la fórmula, els altres no podem fer res més que llevar-nos el barret i saludar-lo. Es nota molt en aquest llibre que Cabré té sobrada experiència en el llenguatge de les telenovel·les. Hi ha après que, en una narració, han de passar coses. I de coses n'hi passen. Però ha après també de l’alta literatura que els personatges han de dir coses (les frases han de ser contundents i denses). I els seus personatges n'hi diuen.
Un home i un instrument musical atorguen continuïtat al relat. L’home és Adrià Ardèvol, el protagonista. I l’instrument és un violí –un storioni. I amb tot això, té sentit que en aquest llibre s’entremescle la Inquisició amb Auschwitz. Al capdavall, tot llibre és un llibre sagrat, i tota novel·la és la Torà. I aquest és el motiu exacte pel qual ens fascina la peripècia eterna del poble jueu. Jo confesso podria ser aquesta “Història del mal” que escriu l’Adrià, però també la història de l’amor o de la bellesa o del coneixement. La confessió és també una estratègia de totalitat.
Perquè, en el fons, per a què s’escriu un llibre de mil pàgines? Per a competir amb Déu, òbviament. Però també per assemblar-se als clàssics, per a parangonar-s’hi. Però sobretot –sobretot- per a imitar la vida. És la vida el que s’hi conté, la que s’hi conta i la que hi compta, és la vida la que l’autor exposa davant del fascinat lector com un mag disposaria una vall sencera, un riu, una muntanya, extrets diligentment d’un barret proteic. I el lector, això és obvi, no pot apartar-ne al mirada, com tampoc no podria deixar d’escoltar les Variacions Goldberg de Bach o deixar d’observar la Suite Vollard de Picasso. El lector ha caigut en la trampa –i la trampa és la Vida.
Jo confesso és un gran llibre i alguna cosa més: una lliçó de narrativa. Un manual sobre les veus, els registres i les possibilitats d’una novel·la. Diu un dels seus personatges que “els homes no habitem un país; habitem una llengua”. En realitat no és ni una cosa ni l’altra. Habitem històries com aquesta i el luxe infinit d’haver-les infantades.

Joan Garí

El Temps, núm. 1.434