El miracle de la dona índia

Títol: Maitreyi o la nit bengalina
Autor: Mircea Eliade
El cercle de Viena
Barcelona, 2011
Traducció de Joan Fontana
276 pàgines

L’editorial ens informa que aquest llibre –el primer de Mircea Eliade en llengua catalana- narra un episodi biogràfic real del seu autor. Eliade, conegut especialista en història de les religions, va viatjar a l’Índia de molt jove (el 1928). Allí va aprendre sànscrit per poder accedir als textos clàssics de l’hinduisme i, de retruc, va conèixer una adolescent –filla del seu mestre indi- amb qui va viure una torbadora relació amorosa. Maitreyi (nom suposat de la dona real) és la crònica novel·lada d’aquest afer. Una petita delícia la prosa de la qual reflecteix el sensualisme de l’argument, però no defuig la precisió del científic social que hi ha rere la seua ploma.
El protagonista del relat és Allan, un anglès que treballa com a delineant a l´Índia per a la companyia Noel & Noel. Aviat l’enginyer Narendra Sen li procura una nova faena en la construcció del ferrocarril a Assam. Allan es comportava fins llavors com el perfecte colonitzador: “Volia donar vida a aquells llocs negats de falgueres i lianes, poblats d’homes cruels i innocents”. En contraure la malària, però, se n’ha d’anar a viure a casa de l’enginyer, on tindrà ocasió d’estretir la relació amb Maitreyi, la seua fascinadora filla de 16 anys. La primera impressió que aquesta li va provocar no fou molt favorable: li semblà una “fruita massa madura”. Amb el tracte habitual, tanmateix, comença a sentir curiositat per una joveneta que escriu poesia i és admiradora de Tagore. No hi sent amor, encara: “solament m’inspirava –assegura- delícies intel·lectuals”.
Amb el temps, però, la cosa canvia. A poc a poc Maitreyi se li va revelant com la corporeïtzació del “miracle de la dona índia”, és a dir, ser “sensual fora mida i pura com una santa”. I més encara: “una verge que esdevé una amant perfecta la primera nit”.
Després de sis mesos de convivència, i d’untuosa sensualitat a flor de pell, Allan i Maitreyi cauen l’un en braços de l’altra. En la follia del seu amor, l’anglès pensa a abraçar l’hinduisme per a què no hi haja cap barrera entre ells. Fins i tot s’accentua la seua animadversió envers el colonialisme britànic. De sobte, les dones blanques li semblen uns éssers monstruosos, que mai no han conegut la virginitat i, no obstant això, no tenen ni idea del que és “lliurar-se completament”.
A Allan no li importaria casar-se amb la seua estimada, però en la mentalitat índia el matrimoni “no es basa mai en l’amor, sinó en el sacrifici, en la renúncia i en el complet abandó a la voluntat del destí”. Tampoc hi haurà més ocasió: al final, els pares descobreixen la relació, reclouen Maitreyi i obliguen Allan a abandonar la casa. El jove comença llavors una baixada als inferns, peregrinant pels afores de Calcuta, amb temptacions de tirar-se al Ganges per a acabar amb el patiment i demostrar al món que el seu era un “amor pur”. De sobte, l’europeu que “havia desembarcat a l’Índia per civilitzar-la” es descobreix devorat per aquell estrany i fascinador territori.
Ja diuen que, per comprendre bé un país, s’ha de conèixer les seues dones (i això ho degué pensar un home, òbviament). Mircea Eliade ho va fer literalment. L’Índia es va convertir, des de llavors, es un estadi exaltat i dolorós del seu aprenentatge vital. I Maitreyi és la vera joia literària que n’ha deixat constància per a la posteritat.

Joan Garí

El Temps, núm. 1.421