Epístola moral a Philiph Roth

Títol: Nèmesi
Autor: Philiph Roth
Editorial La Magrana
Barcelona, 2011
Traducció de Xavier Pàmies
199 pàgines

Cada any, més o menys, amb la regularitat d'un rellotge, Philiph Roth acudeix a la seua cita amb els lectors. Com sona sempre per al premi Nobel, i no li'l donen, ell fa la viu viu: no deixa d'escriure i ho fa sempre o gairebé sempre a l'entorn de la seua ciutat, Newark, i del seu grup social, els jueus emigrats de la Galítsia europea. El temps també és important: són els anys de la guerra i la postguerra el segment privilegiat. El protagonista de Nèmesi, per exemple, tenia vint anys quan Pearl Harbour, però la miopia el va apartar del servei militar. Aquest paio, Bucky Cantor, era el professor d'Educació Física de l'escola de Chancellor Avenue. Era llicenciat en Educació Física i Higiene pel Panzer College d'East Orange i la gent el coneixia pel Fletxa tant per causa de la seua excel·lència esportiva com per determinades característiques de les seues orelles.
I de sobte, apareix la pòlio. La malaltia es va estenent i jugarà un paper essencial al llibre. Tot es resumirà, de fet, amb la frase d'una mare: "Per què la pòlio ataca els nostres fills jueus, tan macos com són?". I bé, no desvelaré més detalls del llibre: si hi esteu interessats, doncs ja sabeu.
En realitat, he ressenyat molts llibres de Roth en aquest blog. Sempre és de bon llegir, no sol defraudar, però també és cert que ha arribat en un punt en què el seu caràcter prolífic aclapara un tant. Crec que jo mateix ja visc a Newark, conec millor els seus barris ara degradats i llavors esponerosos que el carrer on visc realment. M'agradaria dir prou. Aquest article és una crida contra la proliferació descontrolada de la mestria de Philiph Roth. Senyor Roth, descanse un poc. El Nobel s'acabarà esdevenint -és inevitable-, però vosté arribarà a la meta esgotat i devastat. Ja no necessita demostrar res. Si en lloc de fer una novel·la a l'any en fes una cada quatre o cinc anys, ¿no seria el seu talent recompensat amb això tan inaprehensible i bell que anomenem una "obra mestra"? Vosté és un gran escriptor, i com tot gran escriptor, sap perfectament que la gent cada vegada llegeix menys. A mi no em resulta cap esforç, cada any, llegir el nou Roth. Però en aquesta darrera ocasió, ho lamente, m'he vist perdent-hi un poc la fe. Açò ja no és un article, ni una ressenya ni res que s'hi assemble: açò és una epístola moral. Vosté pot pensar que les meues paraules estan motivades per l'enveja, perquè si jo fora capaç d'escriure sobre Borriana tot el que vosté ha escrit sobre Newark també ho publicaria cada any, i hi insistiria i hi insistiria. És molt possible. Però ara li parle com a lector, amb el cor en la mà. Vosté m'ha depassat. Si el pròxim llibre és com Nèmesi, ja no sé si el llegiré. I li ho dic amb les llàgrimes als ulls.
En fi, senyor Roth, és l'hora del comiat. Disculpe la meua feblesa, però tal com ho sent he provat d'explicar-li-ho. Seu afectíssim,

Joan Garí

El miracle de la dona índia

Títol: Maitreyi o la nit bengalina
Autor: Mircea Eliade
El cercle de Viena
Barcelona, 2011
Traducció de Joan Fontana
276 pàgines

L’editorial ens informa que aquest llibre –el primer de Mircea Eliade en llengua catalana- narra un episodi biogràfic real del seu autor. Eliade, conegut especialista en història de les religions, va viatjar a l’Índia de molt jove (el 1928). Allí va aprendre sànscrit per poder accedir als textos clàssics de l’hinduisme i, de retruc, va conèixer una adolescent –filla del seu mestre indi- amb qui va viure una torbadora relació amorosa. Maitreyi (nom suposat de la dona real) és la crònica novel·lada d’aquest afer. Una petita delícia la prosa de la qual reflecteix el sensualisme de l’argument, però no defuig la precisió del científic social que hi ha rere la seua ploma.
El protagonista del relat és Allan, un anglès que treballa com a delineant a l´Índia per a la companyia Noel & Noel. Aviat l’enginyer Narendra Sen li procura una nova faena en la construcció del ferrocarril a Assam. Allan es comportava fins llavors com el perfecte colonitzador: “Volia donar vida a aquells llocs negats de falgueres i lianes, poblats d’homes cruels i innocents”. En contraure la malària, però, se n’ha d’anar a viure a casa de l’enginyer, on tindrà ocasió d’estretir la relació amb Maitreyi, la seua fascinadora filla de 16 anys. La primera impressió que aquesta li va provocar no fou molt favorable: li semblà una “fruita massa madura”. Amb el tracte habitual, tanmateix, comença a sentir curiositat per una joveneta que escriu poesia i és admiradora de Tagore. No hi sent amor, encara: “solament m’inspirava –assegura- delícies intel·lectuals”.
Amb el temps, però, la cosa canvia. A poc a poc Maitreyi se li va revelant com la corporeïtzació del “miracle de la dona índia”, és a dir, ser “sensual fora mida i pura com una santa”. I més encara: “una verge que esdevé una amant perfecta la primera nit”.
Després de sis mesos de convivència, i d’untuosa sensualitat a flor de pell, Allan i Maitreyi cauen l’un en braços de l’altra. En la follia del seu amor, l’anglès pensa a abraçar l’hinduisme per a què no hi haja cap barrera entre ells. Fins i tot s’accentua la seua animadversió envers el colonialisme britànic. De sobte, les dones blanques li semblen uns éssers monstruosos, que mai no han conegut la virginitat i, no obstant això, no tenen ni idea del que és “lliurar-se completament”.
A Allan no li importaria casar-se amb la seua estimada, però en la mentalitat índia el matrimoni “no es basa mai en l’amor, sinó en el sacrifici, en la renúncia i en el complet abandó a la voluntat del destí”. Tampoc hi haurà més ocasió: al final, els pares descobreixen la relació, reclouen Maitreyi i obliguen Allan a abandonar la casa. El jove comença llavors una baixada als inferns, peregrinant pels afores de Calcuta, amb temptacions de tirar-se al Ganges per a acabar amb el patiment i demostrar al món que el seu era un “amor pur”. De sobte, l’europeu que “havia desembarcat a l’Índia per civilitzar-la” es descobreix devorat per aquell estrany i fascinador territori.
Ja diuen que, per comprendre bé un país, s’ha de conèixer les seues dones (i això ho degué pensar un home, òbviament). Mircea Eliade ho va fer literalment. L’Índia es va convertir, des de llavors, es un estadi exaltat i dolorós del seu aprenentatge vital. I Maitreyi és la vera joia literària que n’ha deixat constància per a la posteritat.

Joan Garí

El Temps, núm. 1.421

Una història hermafrodita

Títol: On ningú no et trobi
Autora: Alicia Giménez Bartlett
Edicions Destino
Barcelona, 2011
496 pàgines

Aquest llibre va guanyar, en la seua versió original en castellà, el premi Nadal, que atorga tradicionalment l'editorial Destino. La seua autora atresora una fama internacional gràcies als llibres de lladres i serenos protagonitzats per la inspectora Petra Delicado. Alicia Giménez Bartlett és manxega, però viu a Barcelona des del 1975. On ningú no et trobi, però, està signat a Vinaròs, on sembla que té un lloc de repòs i estiueig. Aquestes alforges semblaven suficients per a emprendre el viatge que proposa aquest volum: una indagació en la vida i miracles de Teresa Pla Meseguer, el guerriller hermafrodita conegut com la Pastora (de nom de guerra, Florencio). Teresa -Teresot, com li deien els seus paisans, sabedors de la seua malformació genital- va nàixer a Vallibona (Els Ports) i va treballar molts anys menant el ramat a la Pobla de Benifassà. Els immensos buits de la Tinença van afaiçonar una personalitat rècia i eixuta. La integració en el maquis es degué a un incident fortuït -uns guàrdies civils la van obligar a despullar-se de manera humiliant. En endavant, es va vestir sempre com un home i ja no va abandonar mai el vell fusell que li completava contundentment la virilitat. Començava la llegenda.
Amb aquest material, es podria haver escrit un bon llibre. Giménez Bartlett, però, decideix bifurcar la narració en dos camins completament diferents. Per un costat, inventa una trama en què un psiquiatre francès, Lucien Nourissier, es posa en contacte amb un periodista espanyol, Carlos Infante (nascut a Càlig) per a què l'ajude a trobar la Pastora (a mitjans anys 50, Florencio és l'únic supervivent de la colla de maquis que van reptar la Guàrdia Civil organitzats en l'Agrupación Guerrillera de Levante y Aragón). Per un altre costat, el relat ens forneix una mena de confessió en primera persona de la Pastora, simulant les paraules amb què va revelar a Nourissier la seua peripècia. Però si aquest discurs autobiogràfic és versemblant i literàriament consistent, no passa el mateix amb les aventures del psiquiatre i el periodista, que estan una mica agafades amb agulles. L'estil sec de l'autora i el predomini del diàleg en aquesta part ens desproveeixen, per exemple, dels meravellosos paisatges dels Ports, on té lloc fonamentalment l'acció. Giménez Bartlett hi passa com qui travessa amb una certa urgència un parc temàtic, donant-hi una ullada superficial.
L'autora reconeix el seu deute amb el llibre La Pastora. Del monte al mito, del periodista José Calvo. És una llàstima, tanmateix, que s'haja quedat amb les dades superficials d'aquesta història fascinadora i no haja aprofitat per a bastir un relat on l'aspresa del medi fora també, d'alguna manera, protagonista. Els pobles que van succeint-se en la narració -la Pobla de Benifassà, Morella, Fortanet (on té lloc una de les últimes actuacions de la Pastora i el seu company Francisco)- són només decorats de cartó-pedra on es dibuixen les escassament versemblants peripècies dels protagonistes, mentre la veu de la guerrilera és l'únic fil d'una certa autenticitat que va cosint un llibre en el fons massa feble.
Que li hagen donat un premi tan prestigiós com el Nadal a aquest volum no vol dir res. Ja fa massa temps que els principals premis, en aquest costat dels Pirineus, estan reservats per a llibres-kleenex, aspirants a best-sellers que volen ser llegits a la cuina de cada casa, molt a prop del poal del fem. Anant bé, s'ha d'intentar comprar llibres que no hagen pogut ser "premiats" de cap de les maneres i que estiguen, per tant, lliures de tota sospita.
La Pastora va ser capturada a Andorra i jutjada a València el 1961. Condemnada a mort, li va ser commutada la pena per trenta anys de reclusió. Va eixir de la presó l'any 1977 i va morir el 2004. Fins al final va jurar i perjurar que no va matar mai ningú, a desgrat dels nombrosos assassinats que li va voler encolomar la llegenda feta circular per la policia franquista.

Joan Garí

La meua pàtria és la meua pel·lícula

Títol: La liebre de la Patagonia
Autor: Claude Lanzmann
Seix Barral
Barcelona, 2011
Traducció d'Adolfo Garcia Ortega
523 pàgines

De l'home que va dedicar quinze anys de la seua vida a dur a terme la realització de Shoah teníem dret a esperar una autobiografia densa i atractiva. És el cas. La liebre de la Patagonia, rebuda a França com un gran esdeveniment literari i social, és la narració d'una vida plena i magnífica, la d'un home a qui haguera agradat, "si existira de debò la metempsicosi", reencarnar-se en una llebre. Ell pensa en aquestes llebres que colonitzen avui Auschwitz-Birkenau. En l'antiga geografia de la mort, aquests àgils mamífers travessen sense dificultat les tanques de filferro. Allò que tan pocs presoners hi van poder fer realment els és donat als petits lepòrids sense esforç, gairebé com un do immemorial i diví. Lanzmann pensa també en la llebre que els va saltar enmig de la carretera després del Calafate, als confins de Tierra de Fuego. Aquell petit animal era la Patagònia. Jo pense en la que em va eixir tornant de Vistabella en cotxe, a les faldes del Penyagolosa, una nit d'estiu de ja fa tants anys. Vaig baixar del vehicle. L'animal, enlluernat pels seus fars, estava immòbil, dret i tremolós a un costat de la calçada. Molt a poc a poc vaig intentar agafar-lo per les orelles, però va fugir. Després Pepe, el meu sogre, se'm burlava: "Això és tot por!". A la vida no se li ha de tindre por. "Cien vidas que viviera -escriu Lanzmann- no me agotarían nunca". Brindem per això.
Hi ha una rara simetria, en aquest llibre, entre diferents moments vitals. El xicot jueu que, en plena guerra, s'apunta a la Resistència francesa (i s'hi juga la vida) renaix després en el documentalista que explica i glorifica l'exèrcit d'Israel, el Tsahal, i defensa l'existència de l'estat jueu en Pourquoi Israël. I aquest mateix xicot -aquest mateix documentalista- és qui emprén el repte sensacional de dur a terme Shoah, la gran pel·lícula de no ficció del segle XX, el gran fons de testimonis no només de víctimes, sinó també de botxins. Les anècdotes sobre com va poder localitzar Abraham Bomba, el perruquer de Treblinka, o com es van frustrar les entrevistes amb antics líders nazis són perfectament simptomàtiques del colossal esforç esmerçat en la realització d'aquesta obra magna. I tanmateix, Lanzmann és capaç de dir, amb el front ben alt: "Mai he tingut Israel com una redempció per la Shoah".
El jueu parisenc, d'alguna manera, manifesta la seua personalitat desbordant en cada episodi de la seua biografia. Tan intensa i plena de vida -d'amor a la vida- és la seua evocació dels bordells del París de la postguerra (el Sphinx, el One-to-one, el Chabanais) com les seues vivències al costat de la parella intel·lectual del moment, Jean Paul Sartre i Simone de Beauvoir. Sartre serà per a ell el maître-à-penser fonamental. Ho compartirà tot amb ell, fins i tot la Beauvoir (amb qui va fer vida marital durant molts anys), fins i tot el gran interrogant de Leibniz: "Per què hi ha alguna cosa en lloc de no-res?".
La vida de Lanzmann és un homenatge a la frase de Vladimir Jankélévitch que tant li agrada: "Qui ha sigut ja no pot deixar d'haver sigut. En endavant, el fet misteriós i profundament fosc d'haver viscut és el seu viàtic per a l'eternitat". Per a algú sense creences religioses, la vida -la vida de cadascú, la vida de tots- és el gran teatre de la transcendència, el Gòlgota on el déu de cada u mor i ressuscita constantment en cada acte, en cada elecció biogràfica. Lanzmann va triar viure la seua condició de jueu fins les últimes conseqüències, però sense fanatismes desbordants. Quan s'estrenava Pourquoi Israël als Estats Units li van preguntar quina era la seua pàtria, si Israel o França. I ell va respondre: "La meua pàtria és la meua pel·lícula".
Hauríeu de llegir La liebre de la Patagonia. És el testimoni d'algú que ha posat vida en cada cosa que ha fet, en cada dona que ha estimat, en cada llibre que ha llegit. I això, que hauria de ser el més normal del món, és el seu gran privilegi.

Joan Garí