Revolucions, institucions, podridura

Títol: Persona non grata
Autor: Jorge Edwards
Tusquets
Barcelona, 2000
438 pàgines

En aquesta història de Jorge Edwards hi ha una lliçó per a tots aquells que estimen reconéixer-se en les lliçons. Res més autèntic que el testimoni d'algú enviat com a encarregat de negocis a la Cuba castrista des del Xile d'Allende, en una data tan emblemàtica com l'any 1970. En aquell moment, i després de la pujada al poder de Salvador Allende, Xile acabava de reanudar les relacions diplomàtiques amb Cuba. I Jorge Edwards, membre d'una nissaga familiar dedicada al noble ofici de la diplomàcia, hi fa cap amb el seu bagatge de lliurepensador, d'algú que en realitat considera que ser ambaixador és "una profesión para comemierdas" (sic) i que el que realment vol és ser escriptor. Castro, insospitadament, li proporcionaria la dedicació al seu més secret anhel.
M'interessa Cuba. Diré més: m'apassiona. Alguns malèvols asseguraran que l'origen d'aquesta tirada es troba en el tabac. No és cert: sóc, això és obvi, un addicte entusiasta i constant de les meues marques d'havans predilectes (Cohiba en primeríssim i caríssim lloc, però també Partagàs, Romeo y Julieta i la que he descobert recentment, Sancho Panza; Montecristo, vostés i Edmond Dantès em perdonen, em sembla massa suau per a un paladar avesat a sabors amb molta més fortalesa). Tanmateix, l'origen de l'interés per l'experiència política cubana es troba en la meua adolescència. A setze anys, jo era un revolucionari de batxillerat en col·legi de capellans. Amb tot en contra, lluitava per defensar els patrons insurgents típics de l'època, que incloïen en lloc destacat un altar amb ciris per a la figura d'Ernesto che Guevara. Vaig llegir-me les obres completes del che per a descobrir-hi un tipus amb connats literaris molt interessants, i una ideologia fascinadora que apel·lava a la revolució permanent i universal. El somni per a un monyicot amb acne i ulleres gruixudes que ja ha descobert que el món està, substancialment, mal fet. Però vaig anar més enllà. Durant un estiu, em vaig tancar a la meua habitació escrivint un dens tractat sobre les semblances entre la figura de Guevara, en relació a Castro, i la de José Antonio Primo de Rivera, en relació a Franco. Hi creia haver descobert una mística paral·lela del líder jove, sacrificat per l'ambició d'un capitost totalitari que s'havia aprofitat d'una aureola i una bagatge intel·lectual que no li corresponia. De tota allò em va quedar, amb el pas del temps, una malfiança cap a les praxis totalitàries, siguen esgrimides en nom de la dreta o de l'esquerra. Per això comprenc bé Edwards.
Supose que és tràgic haver de condemnar Castro i la seua "dictadura militar socialitzant" quan al teu propi país un sinistre personatge anomenat Pinochet està mostrant ja la poteta per sota la porta. Edwards, però, no sap encara res de Pinochet. Només coneix l'experiència de Cuba, un sistema en què la vigilància policial és sorda i constant i on els seus amics escriptors són marginats i discriminats si no demostren la lleialtat requerida envers el règim. Un sistema, per cert, que sembla definit extemporàniament en una vella frase de Pío Baroja que Edwards cita tot fent-li l'ullet al lector: "En España lo que se paga no es el trabajo, sino la sumisión".
És una època, els anys 70, en què molts intel·lectuals europeus ja començaven a posar objeccions al castrisme, sobretot després que Fidel aplaudira la invasió de Txecoslovàquia. Vist ara mateix, en el moment exacte en què el fracàs de l'economia centralitzada i estatalitzada està forçant Raúl Castro a introduir elements afavoridors de la iniciativa privada, sembla que mig segle de revolució no ha proporcionat res més que una immensa i resignada indiferència en la població cubana. Alguns defensors del sistema, que encara pastoregen el seu entusiasme de fora estant, farien bé a viure una temporada amb les condicions de la gent del país. És un consell.
Potser és cert, com en l'acudit de l'Europa de l'Est, que el camí més llarg cap al capitalisme és el socialisme. Però és trist contemplar tantes il·lusions decebudes, tanta energia inútil, tants somnis incomplerts. Les revolucions que esdevenen institucionals deixen de ser revolucions i passen a ser... institucions. I si no hi ha democràcia pel mig, la institució es podreix. Aquesta és la lliçó, per a qui vulga reconéixer-se en les lliçons.

Joan Garí