El llibre que m'ha fet a mi

Títol: Història d'Amèrica
Autor: Joan Garí
Editorial A contravent
Barcelona, 2011
184 pàgines

"No és gens fàcil trobar un llibre que ens haja alliçonat tant com el llibre que nosaltres fem". Sí, el vell Nietzsche, col·locat de frontispici en un meu vell dietari -Les hores fecundes-, feia la seua funció. I ara haurà de tornar a fer-la, perquè res més pertinent, en un espai que parla de llibres, que acudir a parlar-hi del meu propi títol. Caldrà tirar mà, també, del venerable Michel de Montaigne? Doncs endavant: "Tant he fet jo el meu llibre com el meu llibre m'ha fet a mi". Així és, amics: els volums que escrivim i que lliurem a la impremta com es lliura un vaixellet de paper al corrent impetuós d'una aigua imparable, no són simples aplecs de papers. Un llibre com aquest de què vinc a parlar-vos avui és un salconduit, i també un descodificador candent de la vida viscuda. El llibre es diu Història d'Amèrica, i parla de tot el que hi vaig aprendre ja fa més de vint anys.
L'any 1990, en efecte, jo era un jovenàs acabat de llicenciar que per fi veia acomplert el vell somni de viatjar al país de les pel·lícules d'Elia Kazan i de les cançons de Bob Dylan. Els Estats Units: Amèrica! En el propi llibre i també en el vídeo que teniu ací al costat explique quan i com vaig covar el meu somni americà. Quan vaig arribar-hi, jo anava podrit de cultura de masses, però llavors vaig descobrir Thoreau, Nathaniel Hawthorne, Melville i Walt Whitman. Amèrica em va acollir i em va ensenyar. El viatge et proporciona algunes lliçons insubstituïbles que les arrels soles no poden atorgar.
¿A quina mena de gent li pot interessar aquest llibre? A la gent transformable (no a la immutable). A la gent que encara creu que la literatura és una passió que pot moure el món i que sense dubte ens mou a nosaltres mateixos. A la gent que sent curiositat per les experiències alienes. A la gent que busca en un llibre la mena de veritats que sovint només vehiculen les mentides (és a dir, les ficcions). A la gent, en fi, que venera en els llibres el procés de traducció de la realitat. La realitat és una droga massa pura: els llibres ens permeten dosificar-la, transformar-la, administrar-la convenientment.
No espereu que conte ací allò que ja conte al meu llibre: no tindreu més remei que llegir-lo. Sí que vos diré, però, que crec haver trobat, en aquestes pàgines, un precipitat molt exacte del tipus de literatura que m'agrada i que, d'ara endavant, voldria cultivar. L'equilibri entre l'assaig, la novel·la, la reflexió memorialística i el dietari. El busseig en les fondàries de la meua autobiografia i el report amatent de les vides dels altres. La visió del meu país en relació als altres, de la meua cultura i la meua llengua en l'espill de l'univers.
Amb aquests vímets, ja podeu comprendre que no és Història d'Amèrica un llibre convencional. Vos confessaré, en aquest sentit, que abans de publicar-lo en aquesta magnífica editorial que és A contravent (regida per un tipus tan singular i moralment elegant com és Quim Torra), vaig presentar el text a diversos premis literaris. Sense cap èxit, no cal dir-ho. Però no estic descontent de l'experiència. Confiava tant en el meu llibre que vaig pensar -il·lusòriament- que els jurats també hi caurien rendits. En realitat, però, el pobre llibre va topetar amb la terrible amenaça del gènere. El vaig enviar a un premi de novel·la... i el jurat corresponent va jutjar que, al marge de la qualitat del text (¡en la qual creien!), allò no era una novel·la, sinó un assaig. El vaig presentar, doncs, a un premi d'assaig, i el jurat corresponent va jutjar que, al marge de la qualitat del text (!en la qual creien!), allò no era un assaig, sinó una novel·la. Així són les coses, amic, i així vos les he contades. La conclusió íntima que en vaig extraure és que el meu projecte literari haurà de prescindir, en endavant, dels "premis". I és una llàstima, perquè donen uns calerons que, conforme estan les coses, no venen gens malament. Però no pense perdre ni un segon alfabetitzant jurats en les qüestions més elementals de la literatura del segle XXI.
En fi, amb tot això crec que és suficient. Els qui esteu per Barcelona el proper divendres, 1 de juliol, podeu acudir a la llibreria La Central del carrer Mallorca. Allí, a les 19 hores -amb puntualitat britànica-, presentaré la criatura. No sóc un fanàtic d'aquestes cerimònies anomenades "presentacions". Però alguna se n'ha de fer i això és tot. La resta -mai millor dit- no pot ser sinó Literatura.

Joan Garí

La Mila i la Colometa a cal psicoanalista

Títol: La caçadora de cossos
Autora: Najat El Hachmi
Editorial Columna
Barcelona, 2011
239 pàgines

Al final de Gelosia, Catherine Millet es preguntava “¿Hi ha plaer, per a l’ésser humà, fora de l’obscenitat?”. No era una qüestió retòrica. L’escriptora francesa havia escandalitzat i delectat a parts iguals el seu públic a principis de segle amb el llibre revelació La vida sexual de Catherine M. Abundant-hi, en el segon volum de les seues confessions donava solta a tots els seus fantasmes sexuals, disseccionats tres dies per setmana al divan del psicoanalista. Probablement només una dona podia arribar a un relat literari tan detallat i subtil a l’entorn del desig i de la seua torbadora vivència.
Najat El Hachmi ha provat de solcar aquesta mateixa mar en la seua segona novel·la. L’escriptora d’origen marroquí impactà molt favorablement els lectors amb el seu debut literari, L’últim patriarca. En aquell relat biogràfic manifestava la voluntat explícita d’incardinar-se en una tradició que començava en Víctor Català/Caterina Albert i es continuava en Mercè Rodoreda. La Mila i la Colometa podien ben bé formar part d’una nissaga on la narradora de L’últim patriarca, per univers personal i per elecció estilística, no desentonava gaire. Ara, però, amb La caçadora de cossos, l’ambició primigènia d’El Hachmi ha fet una girada brusca, i ha adoptat un regust francès, a partir de la consideració que la llibertat física extrema, a més d’una tradició moderna, també és una forma d’autoconsciència.
La caçadora de cossos és com un evangeli sexual. El llibre té dues parts clares. En la primera, la protagonista ens va narrant encontres successius amb diferents homes. Tipus trobats a dalt d’un tren, o a la fàbrica, o en una festa, o en una consulta mèdica. Tipus de diferents races i procedències, incloent-hi un cec i un transsexual. El que tenen en comú, potser, és un aire general procaç i maldestre. La protagonista s’hi lliura, però no es considera satisfeta mai. La gramàtica del desig va puntejant la narració: l’aixella (“les olors de suat de les aixelles són diferents a cada país”, sosté), la pudor dels peus (“una invasió horrorosa dels sentits”), les mossegades (que menen al “plaer més intens”). El desig es va configurant com un exprés de mitjanit: va d’un origen a un destí amb estacions escollides, però no t’abandona la sensació apegalosament desconcertant d’immobilitat.
En la segona part, la narradora es revesteix de dona de fer feines que recala a casa d’un escriptor. L’escriptor esdevé un desdoblament especular de la narradora, i hi naix la teràpia. L’interès que aconseguia la primera part, en tot cas, decau sensiblement en aquesta meitat del llibre, que voreja la reiteració.
Al final, descobrim que la Mila i la Colometa s’han fet grans, tenen sexe, i la seua experiència necessita ser verbalitzada. Víctor Català i Mercè Rodoreda seuen juntes, així, al divan de Catherine Millet. L’anàlisi consegüent serà més o menys interessant, però fa la sensació que Najat El Hachmi aborda tot plegat com un autoimposat exercici d’estil. No una novel·la, ni una confessió autobiogràfica, ni un assaig ficcional, sinó un quadern de vivències literàries on practicar, potser, per a noves aventures narratives.
Res a dir-hi. A mi em va agradar més –molt més- L’últim patriarca, però comprenc els dilemes d’un escriptor sotmès a la pressió de la segona obra després de l’èxit fulgurant de la primera. El marge de confiança es dóna per descomptat.

Joan Garí

El Temps, núm. 1409

Viatge al país del futur

Títol: América
Autor: Vladimir Maiakovski
Editorial Gallo Nero
Madrid, 2011
140 pàgines
Traducció d'Olga Korobenko

Prompte -molt prompte- vos parlaré de la meua experiència americana. Ara m'agradaria glossar un altre viatge a Amèrica, el de Vladimir Maiakovski el 1925. El poeta futurista rus agafa un barco al juliol d'aquell any i abandona la flamant Unió Soviètica ignorant que el seu destí -els Estats Units: Amèrica (i oblidem ara l'òbvia metonímia)- estava destinat a convertir-se en l'antípoda absoluta del que representava la Revolució d'Octubre. Curiosament, 1925 és també la data de publicació del segon llibre del jove periodista Josep Pla, que narra precisament les impressions d'una estada a Rússia. Pla va a la pàtria dels bolxevics i hi passeja el seu incipient escepticisme; Maiakovski comprova, a la pàtria del capitalisme internacional, que els diners -el dòlar- són el Pare, el Fill i l'Esperit Sant en la nova religió del consumisme. Els viatgers observen i, després, es reafirmen en la seua intuïció. Els viatgers no descobreixen res que no porten prèviament al seu interior.
Abans de penetrar en el territori d'USA, però, Maiakovski fa algunes escales. L'Havana, per exemple, li sembla la ciutat més rica del món (igualet que ara...). A Mèxic, el pintor Diego Rivera li fa d'amfitrió. El porta a una corrida de toros i el poeta, inerme i esvalotat, es posa instintivament de part dels bous: "Experimenté el gozo supremo cuando un toro logró clavar una de sus astas entre las costillas del hombre, vengándose de sus compañeros (...) Lo único que lamentaba era que no fuese posible instalar ametralladoras entre los cuernos de los toros y enseñarles a disparar". Con un par, sí senyor.
Però el destí final és Amèrica, i la porta d'Amèrica --l'Amèrica dels estatunitencs (quin terme més horrible!)- és Nova York. Maiakovski hi penetra amb l'ànima càndida habitual. A l'oficina d'immigració no preocupa que siga rus, però li pregunten si és jueu. El fan esperar interminablement perquè no parla anglés, ni cap altre idioma que no siga el de Tolstoi.
Nova York és la festa per als sentits que ja ens podem imaginar. Venint de l'estepa russa, els semàfors i l'electricitat en general són elements de sorpresa majúscula, però això només és el principi. El país aclapara en el que té de gegantí, de desmesurat, d'excessiu. Tanmateix, Maiakovski no s'oblida de fer treballar l'esquerrà que du dins d'ell: observa de seguida que els negres, per exemple, "son una pólvora suficientemente seca para las explosiones revolucionarias" i que a Manhattan es venen quatre periòdics comunistes: un en rus, un altre en "jueu" (vol dir jíddish o potser hebreu?), un tercer en ucraïnés i el darrer en finés. El Daily Worker, rotatiu central del partit en la llengua oficial del país, s'edita des de Xicago. Una explosió políglota que té el vessant caricaturesc en aquell cartell d'una botiga xinesa on s'afirmava, solemnement: "Parlem anglés i entenem americà"...
No tarda a comprovar els punts febles d'un sistema tan inexpugnablement ric i monolíticament eficaç: l'atur, singularment. Paraules òbvies i permanentment premonitòries: "El paro es un paso atrás: la expulsión de la casa no acabada de pagar, la pérdida del Ford no pagado en su totalidad, el cierre del crédito en la carnicería, etcétera. Y los obreros de Nueva York recuerdan muy bien aquellas noches de los años 1920 y 1921 en que 80.ooo parados dormían en el Central Park".
Fora de Nova York, el poeta passa el temps fent conferències per a immigrants russos, on el component blanc -assegura- no és majoritari. Va a Xicago, va a Detroit. El país immens, de distàncies inabastables, s'ajoca als seus peus com una catifa infinita que el desconcerta: "Sólo he visto América -conclou- desde las ventanas de mi vagón".
De tornada a Europa, recala en França. De sobte, el país de Montaigne li sembla una nació endarrerida, però també se sent estranyament a casa seua. "En comparación con los Estados Unidos, las casas parecían unas chabolas miserables. Cada palmo de tierra había sido conquistado en una lucha milenaria, agotado por siglos y usado con mezquindad avara para cultivar violetas o lechugas. Pero incluso ese apego a la casa, a la tierra, a lo suyo, despreciable y premeditado durante siglos, ahora me parecía una cultura extraordinaria en comparación con el régimen de campamentos provisionales, con el carácter rapaz de la vida estadounidense".
Cinc anys després, Vladimir Maiakovski se suïcidava, confirmant així que la mort és l'únic final real per al Viatge.

Joan Garí

Fantasma necessita (urgentment) un programa

Títol: Indignez-vous!
Autor: Stéphane Hessel
Editorial Indigène
Montpeller, 2010
32 pàgines

Un fantasma recorre el món: la indignació. Des del dia 15 de maig, milers de persones acampades a les places més importants de les principals ciutats de l'estat li han dit al món aquella vella frase, convenientment actualitzada: pareu un moment, que vull baixar. La cosa, que va començar a la Porta del Sol de Madrid ara ja s'ha estés com una taca d'oli i els seus protagonistes ens convoquen per a una manifestació d'abast mundial el pròxim mes d'octubre.
Què volen aquesta gent? Una cosa molt simple, si no he entés malament el que es desprén de les seues comunicacions públiques: que el destí de les persones no estiga en mans de tipus molt foscos, vestits per Armani, al comandament d'això tan eteri com són les "finances internacionals". Que la crisi no la paguen els qui no l'han generada. Que en cada país manen els seus polítics i no la banca transnacional. Que la corrupció, l'avarícia i el sectarisme deixen d'informar la vida pública a Espanya i a tot arreu.
Ingenuïtat? Esquerranisme elemental i impolític? Anticapitalisme inviable i somiatruites? Tot això, segurament, però també -o així m'ho sembla- ganes de dir "prou!" i voluntat suficient per violentar, al cor del sistema, els vicis i les rutines que ens han portat allà on som: a la frontera dels 5 milions de desocupats (600.000 d'entre ells valencians, on estem per damunt de la mitjana d'atur per la gràcia autista de Francisco Gürtel Camps) i al caire d'un abisme molt més punxegut: la intervenció econòmica. No vos pregunteu per què la gent s'ha llançat a les places a protestar contra els sistema: pregunteu-vos més bé com és que han tardat tant...
Però aquest és un blog de llibres. Aquest és un espai on la vida s'interpreta a través dels llibres. I el llibre de l'ocasió és -no podia ser altrament- l'opusclet de Stéphane Hessel que centenars de milers de persones han convertit ja en un best-seller. Indignez-vous!, publicat per una editorial perifèrica a França, s'ha convertit en el tòtem que tothom adora, que tothom -diu que- ha llegit. En la versió espanyola hi ha un pròleg de José Luis Sampedro, que comparteix amb Hessel la condició de nonagenari revoltat. La versió catalana és un calc de l'anterior. Millor, doncs, acudir al text original en francès.
Sampedro, al seu text, rememora el crit ritual de Raimon ("Diguem no!"). El rescat em sembla oportú. Indignació és un mot que inclou una referència implícita a la dignitat. El pas següent a la indignació és l'engagement. Engagez-vous es com es diu -segons sembla- el pròxim llibre del vell cavaller Hessel. Comprometeu-vos, sí. Com s'han compromés els votants que, a la ciutat de València, han omplit les urnes locals de paperetes de Compromís -la coalició nacionalista i d'esquerres. I com caldrà que es comprometa una nova generació si vol salvar l'idioma en aquest dissortat país, ara que el tararot de Font de Mora (conseller orwellià de Deseducació) ha eliminat les línies de valencià amb l'excusa d'introduir-hi l'anglès. Ja veieu que, reiteradament, motius per a la indignació, motius per al compromís no ens en faltaran. Caldrà dir No!, i caldrà fer-ho ben fort una altra vegada.
Alguns, però, trobaran en aquest moviment una certa inconcreció programàtica, un cert aire floral i assembleari. No seré jo qui els ho reprotxarà. El problema és que, quan ens posem a llegir l'opuscle de Hessel, acabem massa ràpidament. És un volum, per al meu gust, exasperadament breu i inconcret. D'acord amb el que hi diu, però hi havia altres maneres de dir-ho. L'únic que queda clar després de devorar en un bufit les seues pàgines és que l'autor, heroi de la resistència antinazi, reclama que les conquistes que es van propiciar a Europa després de la segona guerra mundial no siguen enderrocades. I que la lluita per mantenir-les ha de ser no violenta.
No em sorprén que s'acuse els indignats de no tenir cap programa viable. Si el programa és el d'aquest llibre tenim un problema. Una frase com a exemple: "Quand quelque chose vous indigne comme j'ai été indigné par le nazisme, alors on devient militant, fort et engagé. On rejoint ce courant de l'histoire et le grand courant de l'histoire doit se poursuivre grâce a chacun. Et ce courant va vers plus de justice, plus de liberté mais pas cette liberté incontrolée du renard dans le poulailler".
Diguem-ho clar: si el que es pretén és construir un imaginari que connecte la resistència contra el nazisme amb la lluita contra els efectes nocius del capitalisme globalitzat (la "llibertat incontrolada de la rabosa dins del galliner"), s'ha d'afinar l'estil una mica més. Si no, es cau en el ridícul i la xaroneria. És un consell gratuït, és clar. També comprenc que, quan algú que no és un escriptor professional arriba als 93 anys i vol divulgar una idea, fa el que pot. "Tots fem el que podem, però vostè més", li diu Rick a Víctor Laslow (el valerós antinazi casat amb Ilsa) en Casablanca. I no se sap ben bé si es refereix a l'heroisme que se li suposa a un resistent o al fet, molt més terrenal, d'haver-li pispat la xica...
Amics, coneguts i saludats digitals: jo també estic indignat. Ho estic des de fa molts anys. Ho estava als anys de la Rajola Hirsuta, quan el valor dels immobles es duplicava i triplicava davant dels nostres nassos i em preguntava com podia ser que tot allò es duguera a terme sense que ningú digués ni piu. Hauríem d'aprofitar la conjuntura, eixir al carrer i començar a reclamar la mena de món que volem. Ens derrotaran, això és obvi. Tanmateix, també van derrotar la generació dels anys 60, i ara tenim dret a l'avortament, igualtat de gènere o matrimonis homosexuals gràcies a aquell impuls. Res no és gratis. Però no oblidem el clàssic: programa, programa, programa. I en prosa, si pot ser.

Joan Garí