En el país dels solistes famolencs

Títol: Los pobres desgraciados hijos de perra
Autor: Carlos Marzal
Editorial Tusquets
Barcelona, 2010
312 pàgines



Vaig descobrir Carlos Marzal amb el llibre Metales pesados. En aquell moment (cap a l'any 2003), ja era un poeta aclamat i multipremiat. El meu amic Antonio Cabrera, ell mateix un versaire brillant, solia xiuxiuejar-me que Marzal era "el poeta clau" de les lletres espanyoles contemporànies. La lectura de les composicions de Metales pesados em va fer comprendre que Cabrera tenia raó. Després vingué la prova de foc de la prosa. Marzal s'estrenà amb la novel·la -800 pàgines- Los reinos de la casualidad, que vaig saludar així en el diari digital on llavors escrivia:
"Aquest llibre, aquesta novel·lassa que destrueix els arguments tradicionals, aquest tour de force estilístic acompanyat d’una inigualable capacitat fabuladora acaba d’inscriure Marzal més enllà de la seua pròpia llegenda. Perdent-te entre les seues pàgines no saps què admirar més, si la seua escriptura impecable, els seus ben perfilats personatges o les seues originals metàfores (“descorchar su voluntad, verter su cuerpo en el recipiente que se me antojara y echarme un trago de sus fluidos a la salud de la vida toda, de la temporalidad y de la suerte”). Potser més que cap altra cosa aquest llibre és un llibre d’aventures –d’aventures sintàctiques, metafòriques, ideològiques i fraseològiques- i, abans que res, un envejable exercici de poder literari i lingüístic, de domini d’un idioma".
Amb aquests antecedents, no cal dir que he emprés de molt bona gana la lectura de Los pobres desgraciados hijos de perra, la nova incursió prosística del poeta llorejat. No m'ha decebut gens. Els dotze contes que aplega estan dedicats a rememorar l'adolescència i la joventut de l'autor. La major part d'ells giren a l'entorn de les vivències del narrador en una urbanització de Porta Coeli, allà on la serra Calderona propicia l'estitueig dels valencians capitalins a la vora de l'enigmàtic cennobi cartoixà. Si encara no heu llegit aquest llibre, no sé -sincerament- què espereu. Hi trobareu, en la seua salsa, el millor escriptor valencià en llengua castellana. La seua condició de poeta es revela en la delectació amb què ordena la seqüència de les frases. Marzal sap com detenir la narració per a confegir un passatge líric o conceptualment metafòric, com l'instrumentista que, conscient del seu virtuosisme, executa un solo per a cada espectador en particular. Però no és aquesta la prosa d'un poeta. No busqueu tics antinarratius, ni deliquescències formals en absència de consistència semàntica. El món novel·lesc de Marzal és ric i ordenat, ben pastat i perfectament ordit. L'evocació dels rituals dels estius interminables a 15 anys, el rescat dels personatges que van posar rostre a la seua educació eròtica i sentimental propicia un fresc estimulant i inoblidable. Cada acte d'aquell ritu inacabable és convertit per l'autor en una figura literària que ocupa el seu lloc en un l'engranatge delicat del rellotge narratiu. Furtar panís (o cireres, o melons), per exemple, al panissar de La Vallesa:
"Es preciso haber robado, para que cuando nos roben no nos creamos demasiado virtuosos, demasiado puros. Es necesario haber codiciado y obtenido los bienes ajenos, como los llamaba el Catecismo. Robar fruta es la primera página del manual de Ética que nos enseña a ponernos en el lugar del otro. En el lugar de la fruta del otro. En su campo de melones y sandías. En su huerto de cerezos. Nosotrso robábamos fruta pensando que estábamos labrándonos una modesta carrera de delincuentes aficionados, y resulta que estábamos yéndonos de ejercicios espirituales".
Carlos Marzal no usa el llenguatge: el saboreja, el glopeja, se'l passa d'un costat a l'altre de la boca com un enòleg experimentat fa amb un bon vi. Per a ell no hi ha paraula inútil, ni vulgar: tots els vocables són sagrats. I això s'adequa perfectament amb el vitalisme -la petulància vitalista- de qui ha vist la nineta dels ulls de la mort, com sol passar en aquells que han travessat el tràngol de grans malalties.
Els "pobres desgraciats fills de mala mare" (la frase és de William Faulkner), els habitants del país de l'adolescència, són els solistes que es malbaraten de seguida, tot just accedir al món dels adults:
"Cuando uno se convierte en adulto lo hace al ritmo de la música que su destino toca para él. La música del trabajo. La música de su matrimonio. La música de sus hijos. La música de los asuntos que se van dejando en el camino. Distintas músicas interpretadas por orquestas distintas. Pero cuando se es joven, a pesar de la música que suene alrededor, uno lleva su propio compás, silba su melodía propia. En eso consiste la naturaleza de la juventud: una naturaleza musical. Los jóvenes -y no digamos los niños- bailan solos".
Amb aquest llibre, amb aquest aplec magistral de relats, Carlos Marzal ha pujat un graó més en l'escala de l'excel·lència literària. Ara ja pot dir, com Loquillo: "Ya no somos inmortales, ahora somos eternos". Però que no s'ho crega gaire: necessitem nous llibres seus, nous poemes i nous relats. I no li permetrem que abaratisca ni un àpex la seua ambició.

Joan Garí