Autoretrat amb família al fons

Títol: Ara, escric
Autora: Lolita Bosch
Editorial Empúries
Barcelona, 2011
236 pàgines


Cinc anys després de la mort del seu progenitor, Lolita Bosch va escriure el llibre La família del meu pare, publicat per l’editorial Empúries l’any 2008. Quatre mesos després d’acabat aquest volum, subtitulat “Una novel·la”, l’escriptora es posa a escriure l’assaig que comentaré tot seguit, i que intitula Ara, escric. El pare de Lolita es deia Rómulo Bosch i va morir l’any 1999 d’un càncer d’esòfag a l’hospital de Sant Pau de Barcelona. La seua major herència va ser no la ciutat natal de l’autora –segons ens diu aquesta-, sinó “un lloc inventat i ple de records”, la geografia íntima on es reconeixia tota la família.
Tots tenim un pare i una mare, i dos avis i dues àvies. En molts mortals, però, l’arbre genealògic s’atura pràcticament ací (és el meu cas, i el de tots aquells que procedim de les “classes subalternes”). Lolita Bosch, en aquest sentit, és una privilegiada. Va nàixer al si d’una nissaga barcelonina ben coneguda i ben documentada. És rebesnéta de Ròmul Bosch i Alsina, que va ser alcalde de la ciutat. És besnéta, al seu torn, de Ròmul Bosch i Catarineu, president del Club Natació de Barcelona i col·leccionista d’art. No només arriba a conéixer prou bé els avatars dels seus predecessors, sinó que pot llegir alguns llibres que s’hi han consagrat. Amb tot això, i dedicant-se ella a la literatura, era obvi que havia d’acabar escrivint sobre el seu pare i la seua família. És a dir, que havia d’acabar escrivint sobre la seua pròpia identitat, sobre el seu lloc en aquesta estirp, i sobre la ciutat on va arrelar el seu arbre geneològic.
Ara, escric, en aquest sentit, és una continuació, una redundància i una reescriptura de La família del meu pare. Un assaig circular, obsessiu, reiteratiu, un allargassat exercici d’estil de caràcter impressionista que m’ha fet venir al cap la sèrie que va dedicar Monet a la catedral de Rouen. Al final, pinzellada rere pinzellada, el que l’autora trau en clar és allò que deia en La família…: “que les històries es repeteixen i s’hereten, que tots els personatges acaben sent el mateix i que l’home és en realitat la humanitat”.
Per a contar tot això, a més, disposa de la tècnica narrativa encomanada per la seua tata, Pilar González. Aquesta va treballar per als seus pares gairebé cinquanta anys i va acabar morint en un asil vora la rodorediana Plaça del Diamant. La tècnica, senzilla i efectiva, és la següent: “les històries cal explicar-les una vegada i una altra perquè semblin verdaderes”.
Repassant els escenaris on ha tingut lloc el relat familiar, Lolita Bosch prova de reconciliar-se amb la ciutat on ha nascut, un lloc on se sent com a casa i, alhora, com a la casa d’un estrany. La literatura l’ajudarà a suturar aquesta ferida, potser perquè, com deia Gabriel Miró –l’untuós impressionista alacantí- “Volver a un lugar es buscarnos de memoria a nosotros mismos”.
Així, quan l’autora assegura que “jo no vaig néixer en un lloc, sinó en una història”, en realitat el que està dient és que el relat de la seua família és inextricable dels llocs on es van desenvolupar les seues vivències essencials. Per això el seu llibre es localitza, a més de la ciutat comtal, a Ciutat de Mèxic, Berlín, Oaxaca o Mercadal (Menorca).
Escrivint de tot això, Lolita Bosch ha acabat escrivint d’ella mateixa. Perquè tots els retrats, sempre, no són sinó autoretrats.

Joan Garí

El Temps, núm. 1.398