Carta oberta a l'Acadèmia Valenciana de la Llengua

Al periòdic L-El Mercantil Valenciano publique avui un article adreçat a l'AVL que pot ser del vostre interés. Reproduiré ací la seua versió completa, ja que és un tema -crec- suficientment important com perquè tots hi reflexionem. Vostra és ara la paraula.

Carta oberta a l’Acadèmia Valenciana de la Llengua

Estimats amics i col·legues acadèmics: més d’una dècada després de la creació de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL) i a cinc anys del Dictamen sobre els principis i criteris per a la defensa de la denominació i l'entitat del valencià, crec que seria el moment oportú, per part vostra, d’aturar-vos un moment al camí i fer una reflexió sobre què està aconseguint la vostra política.

No sóc jo, precisament, un radical essencialista en termes de llengua –ni en termes de res, substancialment. Sí que em considere, però, com tants valencians ben nascuts, fondament preocupat per la situació del valencià i, sobretot, pel seu futur. En el vostre ja famós Dictamen –suara citat- vau exposar clarament que “valencià i català són dos denominacions de la mateixa llengua”, i ho vau publicar, per primera vegada, al Diari Oficial de la Generalitat Valenciana (DOGV, núm. 4983, 12-04-2005, pp. 12.114-12.147). Naturalment, en tot aquest temps el Partit Popular, hegemònic al nostre país, no s’hi ha sentit al·ludit, però no és aquest el major problema (la cabra avesada a saltar, salta i saltarà). El que és autènticament preocupant és el fet que s’ha instal·lat, a nivell oficial, a la nostra societat, el costum de considerar “valencià” i “català” dos idiomes –a la pràctica- diferents. No empíricament, és clar (cosa impossible per indemostrable), sinó com un trist i ineluctable fet consumat. I amb el vostre silenci, que és el més greu.

Vos en posaré alguns exemples trobats molt fàcilment en la vida diària. La factura d’Iberdrola, sense anar més lluny, ofereix, com tantes altres empreses públiques espanyoles, la possibilitat de ser emesa en “valencià” o en “català”, entre altres “llengües”. Naturalment, les paraules que s’hi inclouen en ambdues versions són substancialment les mateixes (ja que no es pot canviar el contingut, només l’embolcall), però casualment, quan s’afegeixen missatges com “Apunte’s a la factura electrònica d’Iberdrola i gaudisca, a més, d’altres avantatges”, en la versió “catalana” el rètol en qüestió queda com segueix: “Apunti’s a la factura electrònica d’Iberdrola i gaudeixi, a més, d’altres avantatges”. Precisament per evitar les subjectivitats inherents al subjuntiu (valga la redundància), els millors gramàtics de la nostra “llengua compartida” havien considerat sempre que, en casos com l’anterior, era preferible l’ús de l’imperatiu: “Apunteu-vos a la factura electrònica i gaudiu, a més, d’altres avantatges”. ¿On és la veu autoritzada de l’AVL exigint a aquestes empreses sotmeses (cal suposar) a l’imperi de la llei una redacció comuna per al català-valencià (i no dues, una per cada cantó)?

La cosa, que en el cas d’Iberdrola és simplement ridícula, voreja el patetisme en altres exemples recents. Fa molt poc, el portal de servicis en internet de les caixes rurals valencianes, Ruralvia, ha oferit als seus usuaris la possibilitat de consultar la web en diferents modalitats idiomàtiques. La selecció d’idioma s’activa amb el vincle “Accés a usuaris”. Fins a ací tot normal, però és que en aquest Accés trobem dues possibilitats per al nostre idioma: s’entra al “català” amb una senyera sense blau i al “valencià” amb una amb blau. A dins, trobem que el “català” opta per les fórmules unitàries recomanables (“No introduïu coordenades de signatura per a la consulta de saldo...”) i el “valencià” s’aferra al subjuntiu (“No introduïsca...”) amb l’obvi resultat divergent. El cas més extrem dels al·ludits, però, el podem trobar en la política lingüística d’una entitat completament pública, Correos. L’organisme postal té a la venda elements de paqueteria –Caixa Verda i Sobre Verd- on trobem aquest text en “català”: “Al comprar aquesta caixa col·laboreu amb dos cèntims d’€ per a la plantació d’arbres”. Però en “valencià” –¡agafeu-vos!- va com segueix: “Amb la compra d’esta caixa col·laboreu amb dos cèntims de € per a la plantació d’arbres”. Ara ja sabem, doncs, que “Al comprar” és català i “Amb la compra” és valencià...

Tot això, naturalment, es podria solucionar amb bona voluntat i una orientació positiva i activa –que és el que es troba a faltar- per part de l’AVL. Al capdavall, organismes com la CAM (Caja del Mediterráneo) han optat per solucions de sentit molt comú: en l’opció per a seleccionar idioma simplement han col·locat, per al nostre, la paraula “Benvingut”. I el qui no ho entenga és ja perquè no en té la més mínima capacitat.

En resum, doncs, estem vivint l’estranya situació que, a pesar que l’AVL (l’únic organisme amb potestat per a dictaminar, segons l’Estatut, en matèria lingüística) ha deixat ben clara la unitat de la llengua catalanovalenciana, importants entitats que operen al nostre país han optat, a la pràctica, per una via secessionista. ¿No hi té res a dir l’AVL? Ja em disculpareu, amics i col·legues acadèmics, però potser quan eixiu del vostre son senatorial ja serà massa tard. ¿No creieu oportú començar a treballar-hi des d’ara mateix? No vindria malament que vos féreu aquest bon propòsit per a l’any nou.

Joan Garí