Mig segle després

Títol: Nosaltres els valencians
Autor: Joan Fuster
Empúries (La Butxaca)
Barcelona, 2010
286 pàgines

Pareu atenció a les següents frases: "No sé si dir-ne complex d'inferioritat fóra just. Es tracta d'una sensació d'inestabilitat "nacional", que no és fàcil de guarir. El "provincià" és "provincià": ex-cèntric. Vaga pels afores de l'Estat i pels afores de la mitologia estatal. Ha intentat d'assimilar-s'hi, i ho ha aconseguit en part. Però els fets de cada dia li demostren que l'altra part d'ell segueix inassimilada: inassimilable. No li val res d'apropiar-se la llengua, la cultura, l'estil que li brinda el centre; ni l'abandó "sucursalista" no li val de res. Mentre viurà a la província i formarà en la seva societat, serà un provincià. La seva reacció, en general, és l'anticentralisme; anticentralisme administratiu, és clar. Protesta contra l'aparell burocràtic de l'Estat jacobí. És una protesta limitada, no cal dir-ho. Ell està infeccionat per la retòrica patriotarda de l'Estat: se'n sent "patriota". No és això el que posarà en qüestió. Si li repugna el centralisme, no és pas pel que té -o amaga- de coacció nacionalista, sinó pel seu mal funcionament com a sistema de govern. (...) L'anticentralista s'excita per una fricció econòmica o per un desencant pseudo-polític: per res més. Hi ha valencians que, anticentralistes rabiosos, serien feliços amb una descentralització castellanitzant. Aquesta és la posició conseqüent del "sucursalisme". Allò seria per a ells un remei al complex d'inferioritat. La cosa és estúpida, però inevitable."
¿Reconeixeu l'estil? Sí, ja sé que sembla una anàlisi perfectament lúcida de la política del nostre estimat president Francisco Gürtel Camps (el seu victimisme regionalista, la seua banderia eterna contra el "Madrid" de Zapatero, el seu valencianisme de pacotilla). Però no. Aquestes paraules van ser escrites fa gairebé mig segle i pertanyen a la tercera i última part de Nosaltres els valencians, de Joan Fuster. He volgut parlar-vos-en ací perquè el grup 62 ha volgut repescar el volum dins la col·lecció La Butxaca i m'ha semblat oportú rellegir-lo. El grup 62 que, precisament, deu el seu nom al fet que en aquell any es va fundar, i Nosaltres fou el primer llibre que va editar. El cercle es tanca. En dos anys, aquest incendiari assaig farà cinquanta anys de vida. I el més sorprenent és que, en la seua major part, continua servant una peculiaríssima vigència. Caldrà lamentar-ho -o ocultar-ho, si molt convé-, però la diagnosi de Fuster està tan fresca com quan va acabar de redactar-la "amb l'ajuda de Tabacalera i de la casa Magno", com confessava -si no recorde malalment- en l'edició que vaig tirar-me a la cara per primera vegada fa ja tants anys.
Naturalment, és ben coneguda la irada reacció que va suscitar el llibre entre les "forces vives" de la societat valenciana de l'època, sobretot de la ciutat de València. El que van trobar intolerable van ser les propostes nacionalitàries de Fuster, i en concret la pretensió de rebatejar els valencians com a "autèntics catalans", en atenció al seu origen majoritari. Vist en perspectiva, la reacció va ser grotesca (una altra manifestació de "provincianisme", per cert), però l'actitud de Fuster també cal avaluar-la amb ulls crítics. Al capdavall, el nacionalisme és aquell aspecte de la política més influenciat per les emocions. I els valencians, és clar, no volen ser "catalans". Espanyols sí -a mans besades-, però "catalans"...
També se li ha retret, amb més formalitat i substància, que menysvalorara la industrialització del país, que quan ell escriu ja no és tan marginal. Però tot això, sincerament, em semblen qüestions menors. L'essència del seu escrit, el que li dóna un valor perdurable avui dia, és l'extraordinària capacitat d'anàlisi i de síntesi, mai abans no assajada per cap autor coterrani. Feu la prova: rellegiu ara Nosaltres els valencians i feu-ho críticament -com li hauria agradat al propi Fuster. Descobrireu, a poc que tingueu un punt de vista desprejudiciat i perspicaç, que continua notant-se l'absència d'aquell gran intel·lectual. En el seu lloc, tenim polítics massa espavilats -en un cantó- i massa poc espavilats -en l'altre. "No crec en els miracles polítics, però sí que crec en l'eficàcia d'una o d'unes poques persones sagaces, quan les circumstàncies són propícies" Amb aquest curiós comentari es clou Nosaltres els valencians, com aquell qui diu. Mig segle després, quan tornaran a ser "propícies" les circumstàncies? Doncs no ens vindria gens malament.

Joan Garí