Una faena per a valents

Títol: 113 paraules per salvar
Autor: Josep Lluís Carod Rovira
Ara Llibres
Badalona, 2010
246 pàgines

Vaig conèixer Josep Lluís Carod Rovira quan encara no era Josep Lluís Carod Rovira, el polític. Fou a Prada, a la Universitat Catalana d'Estiu, en la segona meitat de la dècada dels 80 (podria precisar l'any en concret, però em fa peresa posar-me a ara a revisar papers vells). Jo hi acudia com a -diguem-ne- estudiant i ell feia un curs d'"Història del nacionalisme català". M'hi vaig apuntar per curiositat. Vaig descobrir un tipus afable, molt tractable i, el que és més important, que no només coneixia la cosa aquella del nacionalisme a partir de les fites òbvies en la història del Principat de Catalunya, sinó que també estava al corrent del curs del valencianisme i el mallorquinisme polítics. Supose que ja aleshores podíem adonar-nos que érem al davant d'això que s'anomena "un patriota", però de la mena de patriotes que m'agraden a mi: els qui saben llegir i escriure.
Tants anys després, vaig descobrir que aquell tipus que ens havia il·lustrat a Prada un estiu divertit es convertia en la bèstia negra del nacionalisme espanyol. Se'l comparava a ETA per haver parlat amb algun dels seus militants, se li penjava l'etiqueta de terrorista i, amb aquesta excusa, es boicotejava el cava català (!). Naturalment, els qui feien tot això eren "patriotes" que no sabien llegir i escriure, i es notava. El cas és que, des de llavors, he servat una profunda simpatia per Carod Rovira. No vol dir això que compartisca la seua idelogia (almenys al cent per cent). Vol dir simplement que és un home infinitament més civilitzat que la gran majoria dels seus crítics, i això cal fer-ho notar.
El llibre que acaba de publicar no ha estat una sorpresa. Ja sabia del profund interés que Carod té per la seua llengua, però no amb la superficialitat habitual. És un interés prospectiu i pràctic, que no es queda en la superfície i la fullaraca. 113 paraules per salvar és una crida per a què no es perda l'ús de mots que a Barcelona de vegades es negligeix, però que estan vives a tot arreu (singularment en valencià, puc constatar-ho). Parle de termes com amollar, atabalar, bellugar-se, calbot, caldre, clenxa, eixugar, enguany, escampar, frontissa (aquesta ja només la coneixen els fusters!), guaitar, rebost, sacsó o xalar.
Carod Rovira és de Cambrils. Supose que per allà dalt es deu notar perfectament la confluència entre el català occidental i el català oriental. I supose, també, que com a tot arreu en aqueixa circumstància, la modalitat oriental (impulsada per l'estàndard barceloní) va guanyant terreny a l'occidental. Tot correcte, excepte quan això suposa la postergació del lèxic genuí i una castellanització abusiva.
Potser en aquelles matinades a Prada Carod Rovira ens parlara de la necessitat d'estrènyer els vincles entre els qui parlem una mateixa llengua. Potser, a més, en deduïra una militància "nacionalista". Mai no m'ha agradat aquest terme, però no us deixeu influir per les meues precaucions metodològiques. El que és evident és que el vincle entre els qui parlem la mateixa llengua (vincle "nacional" o "social" o simplement "cultural") és més necessari que mai en el cas de les llengües petites, amenaçades, desbordades. Hi ha moltes paraules que cal salvar. I això és una faena per a (molt) valents.