Una faena per a valents

Títol: 113 paraules per salvar
Autor: Josep Lluís Carod Rovira
Ara Llibres
Badalona, 2010
246 pàgines

Vaig conèixer Josep Lluís Carod Rovira quan encara no era Josep Lluís Carod Rovira, el polític. Fou a Prada, a la Universitat Catalana d'Estiu, en la segona meitat de la dècada dels 80 (podria precisar l'any en concret, però em fa peresa posar-me a ara a revisar papers vells). Jo hi acudia com a -diguem-ne- estudiant i ell feia un curs d'"Història del nacionalisme català". M'hi vaig apuntar per curiositat. Vaig descobrir un tipus afable, molt tractable i, el que és més important, que no només coneixia la cosa aquella del nacionalisme a partir de les fites òbvies en la història del Principat de Catalunya, sinó que també estava al corrent del curs del valencianisme i el mallorquinisme polítics. Supose que ja aleshores podíem adonar-nos que érem al davant d'això que s'anomena "un patriota", però de la mena de patriotes que m'agraden a mi: els qui saben llegir i escriure.
Tants anys després, vaig descobrir que aquell tipus que ens havia il·lustrat a Prada un estiu divertit es convertia en la bèstia negra del nacionalisme espanyol. Se'l comparava a ETA per haver parlat amb algun dels seus militants, se li penjava l'etiqueta de terrorista i, amb aquesta excusa, es boicotejava el cava català (!). Naturalment, els qui feien tot això eren "patriotes" que no sabien llegir i escriure, i es notava. El cas és que, des de llavors, he servat una profunda simpatia per Carod Rovira. No vol dir això que compartisca la seua idelogia (almenys al cent per cent). Vol dir simplement que és un home infinitament més civilitzat que la gran majoria dels seus crítics, i això cal fer-ho notar.
El llibre que acaba de publicar no ha estat una sorpresa. Ja sabia del profund interés que Carod té per la seua llengua, però no amb la superficialitat habitual. És un interés prospectiu i pràctic, que no es queda en la superfície i la fullaraca. 113 paraules per salvar és una crida per a què no es perda l'ús de mots que a Barcelona de vegades es negligeix, però que estan vives a tot arreu (singularment en valencià, puc constatar-ho). Parle de termes com amollar, atabalar, bellugar-se, calbot, caldre, clenxa, eixugar, enguany, escampar, frontissa (aquesta ja només la coneixen els fusters!), guaitar, rebost, sacsó o xalar.
Carod Rovira és de Cambrils. Supose que per allà dalt es deu notar perfectament la confluència entre el català occidental i el català oriental. I supose, també, que com a tot arreu en aqueixa circumstància, la modalitat oriental (impulsada per l'estàndard barceloní) va guanyant terreny a l'occidental. Tot correcte, excepte quan això suposa la postergació del lèxic genuí i una castellanització abusiva.
Potser en aquelles matinades a Prada Carod Rovira ens parlara de la necessitat d'estrènyer els vincles entre els qui parlem una mateixa llengua. Potser, a més, en deduïra una militància "nacionalista". Mai no m'ha agradat aquest terme, però no us deixeu influir per les meues precaucions metodològiques. El que és evident és que el vincle entre els qui parlem la mateixa llengua (vincle "nacional" o "social" o simplement "cultural") és més necessari que mai en el cas de les llengües petites, amenaçades, desbordades. Hi ha moltes paraules que cal salvar. I això és una faena per a (molt) valents.

La conversa pendent

Títol: Enric Tàrrega. L'amant de la ciutat somniada
Autor: DDAA
Universitat de València
València, 2010
238 pàgines

Els llibres de converses proporcionen un material imprescindible per a comprendre una època a través dels seus protagonistes. No la Història, sinó allò que deia el venerable Unamuno: la intrahistòria. Entrevistant gent clau a una edat on ja s'ha recorregut la part essencial del camí de la vida, podem entendre millor certs esdeveniments i certes actituds que ens donaran el to d'un moment històric. En el fons, un llibre de converses és com una llarga entrevista periodística, un gènere essencial precisament perquè revela coses que des de la notícia, l'opinió o el reportatge se'ns poden fàcilment escapar. Però l'entrevista, ¡ai las!, funciona o no depenent de la personalitat de l'entrevistador. No basta a tenir a la nostra disposició l'entrevistat més interessant del món. Si no sabem què preguntar-li, si no triomfem a conduir la conversa pels canals adequats, tot es pot resoldre en la major de les inanitats.
En el cas valencià s'han publicat en els darrers anys alguns llibres-conversa ben interessants. Recorde ara -i no vull ser exhaustiu- les Converses inacabades on un Joan Fuster crepuscular va seure a xarrar amb Toni Mollà, o el magnífic volum que va dedicar la periodista Fúlvia Nicolàs al cardenal Tarancón (tots dos en la col·lecció Tàndem de la Memòria, de l'editorial del mateix nom). En el primer cas, la mort va visitar Fuster -potser esgrimint un got llarg de whiskey de malta en la mà dreta- abans que el projecte arribara a la seua conclusió, però el material restant no va desmerèixer en absolut l'estàndard de qualitat que s'havia fixat Mollà. També Tarancón fou un plat agraït per a Nicolàs, que va saber extraure i dosificar del vell cardenal la seua inveterada sornegueria, el seu llegendari savoir-faire.
El llibre de què m'ocupe ara, dedicat a l'activista polític Enric Tàrrega, deixa un sabor agredolç als llavis. Per començar la part entrevistadora, en aquest volum, és múltiple i amorfa. Vull dir que ofereix uns contorns massa borrosos i el resultat, consegüentment, és desllavassat. No és que Tàrrega no meresca un exercici de memòria pública. És un home polifacètic, i la seua biografia es confon amb els avatars de mig segle d'història valenciana: de l'any 51 al 68 va estar en Lo Rat Penat (l'única etapa potser en la història d'aquesta centenària institució en què es va ocupar realment d'alguna cosa útil per als valencians); endemés, fou un dels fundadors, el 1956, del Front Marxista Valencià, i després del PSAN. També contribuí decisivament a l'afaiçonament d'unes Comissions Obreres arrelades a la circumstància nacional. Finalment, fou un dels fundadors del Partit Socialista del País Valencià.
Tot això, naturalment, ix al llibre, amb profusió de detalls. És la profusió, potser, el que afegeix una certa confusió global. Un espés anecdotari -de vegades fregant la xerrameca- informa el volum, i el dota d'un sabor una mica massa informal. No dic que l'informalisme estiga de més en un llibre d'aquestes característiques. Però s'hi hauria d'anar amb compte quan del que es tracta és d'oferir una visió de conjunt i, per tant, evitar que els arbres ens amaguen la silueta del bosc.
De tota manera, he de dir que el llibre es llegeix amb interés. Els tàrregues d'aquest país -els tàrregues d'arreu- ens són imprescindibles i mereixen restar en la memòria nacional podent dir la seua. Calen més llibres de converses. Sempre hi ha una conversa pendent. Sempre hi ha una història que s'ha de contar abans que ens visite la del got llarg de whiskey a la mà. Dir la nostra i dir-ho a temps. I la resta és silenci.

La metàfora de la mar

Títol: L’illa
Autor: Giani Stuparich
Editorial Minúscula
Barcelona, 2010
Traducció d’Anna Casassas
108 pàgines

La selecta editorial Minúscula, de qui hem llegit traduïda al castellà gran literatura bellament editada, enceta ara una línia de versions al català amb la mateixa acurada factura. Els lectors que busquen en els llibres emocions molt diferents a l’entreteniment barat trobaran en L’illa, de Giani Stuparich, el tipus de relat que, llegit en les circumstàncies adequades, els pot deixar una profunda empremta anímica.
L’illa narra el retrobament entre un pare i un fill. El pare crida el fill, que viu a la muntanya, perquè l’acompanye en un últim viatge fins l’illa on tots dos van compartir la infància del segon. El pare té una malaltia terminal, però no ho sap (potser només ho intueix). De sobte, baixar de la muntanya i tornar a la mar representa per al fill no només una tornada als orígens, sinó una immersió en el món que d’alguna manera s’estalviava a les altures. La malaltia del pare el rehumanitza i el fa adonar-se de la fragilitat de la vida, de la inconsistència dels lligams més aparentment sòlids.
La metàfora de la mar inunda tota la narració. Per un moment sembla sentir-s’hi, fins i tot, l’eco d’un vers de Ramon Llull: “Vull morir en pèlag d’amor”. El pare entén la vida com “una gallarda navegació”. La seua manera d’enfrontar-se a la mar, però, s’ha anat afeblint conforme el cos li ha demanat comptes. La insistència a tornar a l’illa, tota ella envoltada pel líquid amniòtic oceànic, té alguna cosa de refugiar-se en les certeses primigènies, ara que les certeses contemporànies li semblen tan opaques.
No sabem el nom ni del pare ni del fill, ni tan sols el de l’illa. El fill són tots els fills i el pare són tots els pares. L’illa podria ser Ítaca, perquè el que aprén el fill de l’experiència –i també el pare- és que la malaltia no és l’important, ni tampoc la mort, sinó la manera d’enfrontar-s’hi, de respondre-hi. No es pot lluitar contra la mar i pretendre guanyar-hi. Només cal navegar agafant amb fermesa el timó fins que entrarem en l’últim port conscients que no ens espera -com en el conegut poema de Kavafis- cap riquesa més que la que hem atresorat en el viatge.
Giani Stuparich publica aquest llibre quan té cinquanta-un anys (el 1942). Un to emotiu, d’una melancolia superbament continguda, travessa tota la narració. Es tracta de la reflexió d’un home madur, que encara no és massa vell, però que ja no és prou jove. La presència constant de la mort és com el marge absolut on s’aboca l’escriptura, l’abisme més enllà del qual ja no és possible inserir cap signe. L’encert de l’escriptor és situar els personatges sempre a la vora d’aquest abisme-espill i no fer-los caure-hi mai. Arribarà l’hora d’endinsar-se dins les aigües que envolten l’illa, no cal dir-ho, però llavors aquest moment no desvestirà els personatges de la seua dignitat congènita. El pare s’enfrontarà a la seua darrera hora “essent ell mateix, conservant tot l’orgull d’home superior als fets, més fort que el seu mateix destí”. I el fill n’aprendrà la lliçó. Retornarà, així, a la seua muntanya i el cicle de la vida es renovellarà sempiternament.

Joan Garí

El Temps, núm. 1.352

La paella a San Francisco

Títol: Més enllà de San Francisco
Autor: Toni Mollà
Editorial Bromera
Alzira, 2010
183 pàgines

Sospite que feia temps que Toni Mollà tenia la dèria de contar-nos algun dels seus nombrosos viatges arreu del món i fer-ho en forma literàriament plausible. Una dèria comprensible, d'altra banda, tant des de la banda del periodisme com de la literatura. Al capdavall, es viatja sempre per a contar-ho i contar-ho per escrit té l'avantatge de deixar un testimoni més o menys formalitzat d'un conjunt de sensacions fugisseres i evanescents -o, si voleu, d'allò que podríem anomenar, engolant la veu una mica, "instants eterns". Feia temps que ho pretenia i ara ho ha aconseguit: al llibre que glosse ara i ací Mollà ens narra la seua peripècia californiana l'estiu en què Obama es va llançar a la carretera a la recerca no tan sols d'Amèrica -com els penjats d'Easy Rider i els més penjats encara d'On the road de Kerouac- sinó d'una cosa molt més tangible: la Casa Blanca.
Obama és una bona excusa -el que els entesos anomenen un McGuffin- per a què l'autor d'Espill d'insolències aboque el seu quadern de viatge en forma de llarg reportatge familiar que dóna notícies d'interés d'una terra mítica. Cal dir, per cert, que el volum no defrauda: és una peça amena, sovint reflexiva, a estones divertida i sempre suggestiva. Un llibre de maduresa, potser (i una maduresa de llibre).
Per als qui coneixem l'Amèrica de la costa est, l'oest és un repte que, immediatament després de conèixer l'est, sempre tens en l'horitzó. Jo mateix vaig viure a New Hampshire i Nova York un intens estiu, ara fa vint anys; això ho contaré en un llibre que gairebé tinc a punt i que ha necessitat d'aquests vint anys per a poder ser possible (la memòria té les seues lleis). Mollà, que coneix bé Nova York (hi va passar el seu 50è aniversari, veient el Barça a la tele d'un bar! -això els qui no som futbolers no ho podem entendre), ha d'aturar-se i pensar-hi en arribar a San Francisco. San Francisco -com també Los Angeles- és una ciutat horitzontal, el contrapunt exacte de la verticalitat impàvida de Manhattan. Els hippies i tot allò han afegit un aroma de pàtxuli una mica violent, fins i tot ara que es deu trobar molt esvaït. A San Francisco hi troba tots aquests llocs perfectament mítics: Alcatraz, Lombard Street, la City Light Books, el Golden Gate Park. Més enllà de Frisco, però, hi ha altres geografies que no deixen d'arborar la nostra imaginació construïda a parts iguals entre el cinema (nordamericà, naturalment) i la literatura (nordamericana, naturalment). Aquests llocs són Sansalito, Carmel, Santa Barbara, el castell de Hearst (el Ciutadà Kane d'Orson Wells), Los Angeles (la darrera Babel genuïna), Hollywood (¡sobretot Hollywood!) i, last but not least, Las Vegas.
A Las Vegas Mollà bada, i s'hi recrea. Per arribar-hi ha travessat el desert de Mojave amb un Toyota Four Runner, mentre somiava amb l'esperit de John Ford (l'home que, a les reunions gremials, solia identificar-se -sense llevar-se el puro de la boca- amb un "I'm John Ford. I do westerns"). Las Vegas li sembla "un lloc irreal, distant, potser el més remot i desconegut que nosaltres hem visitat al llarg de la nostra vida". I ho conta en algunes de les pàgines més intenses del llibre.
Diu Mollà en un moment donat: "Jo no sóc gens partidari dels viatges interiors ni dels excessos de la introspecció a la perillosíssima recerca d'un mateix. Això equival a entrar en un esbarzer de molèsties al meu entendre totalment prescindible". Potser per això aquesta crònica és més un llarg reportatge que un llibre de viatges. En un país normal (¡en un país normal!) es llegiria en còmodes lliuraments en algun periòdic però, ¿quin redimonis de periòdic en català no està ara mateix agonitzant? Potser per això alguns hem d'escriure -també- en castellà. És una manera de "veure món" -sentir-se estranger sense eixir de casa. És a dir, exactament el contrari del motiu que ens empeny a viatjar (on el que volem és sentir-nos com a casa -fotuts "cosmopolites" com som- en qualsevol lloc del món).
Mollà va trobar a San Francisco un cambrer italià que coneixia els secrets per a fer una bona paella valenciana. Jo me'n vaig menjar una perfectament reglamentària a la Casa Valencia de l'Havana Vella. Valencians pel món: heus-ho ací.

Joan Garí

Un assaig que encara fa pensar

Títol: El derecho a la pereza
Autor: Paul Lafargue
Público, 2010
125 pàgines


Continuant amb els llibres que regala cada dissabte el diari Público, heus ací un opusclet molt conegut, que no havia tingut oportunitat de llegir fins ara. Un títol mític, un clàssic de la literatura revolucionària, un assaig que calia tastar per a comprovar si havia passat o no de moda. Doncs la lectura, això ho puc certificar, no hi defrauda. És un pamflet molt ben adreçat, combatiu i exaltat, sense defugir, quan cal, la mala llet. Lafargue és un bon marxista: no només combrega intel·lectualment amb el socialisme anomenat "científic", sinó que es va casar amb la segona filla de Karl Marx. El comunisme, doncs, es converteix a casa seua en un afer conjugal. Desconec en detall la sort de la seua aventura matrimonial, però cal que recorde com va acabar: marit i muller es van suïcidar l'any 1911, a les portes de la fi de la Belle Époque i de l'adveniment de la revolució soviètica. Aquests suïcidis tan primerencs (com el de Stefan Zweig a Petròpolis al 1942, sense endevinar quina seria la sort de Hitler i, per tant, les possibilitats reals de derrotar la brutalitat antisemita) sempre deixen un regust amarg a la boca. Però el suïcida mai no deu pensar en el dia després. El temps del suïcida sempre és (l'angoixós) present.
Lafargue, tanmateix, no és conegut tant per haver-se llevat la vida violentament com per haver teoritzat contra "la passió moribunda pel treball", que segons ell caracteritza el capitalisme industrial. Troba que "els capellans, els economistes i els moralistes" han sacralitzat el treball. Interessant tríada, perfectament heterogènia (i tanmateix...). El més curiós és que, a la segona pàgina del seu llibre, ofereix l'exemple d'Espanya com a reducte de la peresa continental (potser mundial) Lloa sense ambages "al atrevido andaluz, moreno como las castañas (sic), derecho y flexible como una vara de acero". "Para el español -afegeix- el trabajo es la peor de las esclavitudes". I en això estem, col·lega.
Per a Lafargue, la llei inexorable del capitalisme és obligar a treballar els obrers per a convertir-los cada vegada en més pobres. El treball és un verí, la dosi del qual es concentra de manera letal en determinats períodes, quan l'única mesura raonable seria "distribuirlo uniformemente en los doce meses y obligar a todos los obreros a contentarse con seis o cinco horas por día durante todo el año, en vez de indigestarse con doce horas durante seis meses".
És evident l'eco que han anat trobant aquestes teories. Ara mateix, amb l'huracà de la crisi en plena activitat, hi ha que recorda el model alemany, que, per a impedir acomiadaments, redueix hores de jornada a tots els treballadors. També recorde, però, un article de Joan F. Mira en El Temps on venia a preguntar-se, irònicament, de què ha servit que el capitalisme avançat (finalment "humanitzat", volis nolis, per la pressió del moviment obrer) haja permés la reducció progressiva de la jornada laboral i la conquesta de major temps lliure per part de la classe treballadora. ¿En què ha invertit aquest temps aquesta classe? Segons les estadístiques -ens recordava Mira- a mirar la televisió (sic sic). Així és. Segons Lafargue, la peresa és una conquista, però la peresa sense ambició cultural és una trampa.
Lafargue acaba el seu assaig amb aquest al·legat: "Si la clase obrera, tras arrancar de su corazón el vicio que la domina y que envilece su naturaleza, se levantara con toda su fuerza, no para reclamar los derechos del Hombre (que no son más que los derechos de la explotación capitalista), no para reclamar el derecho al trabajo (que no es más que el derecho a la miseria), sino para forjar una ley de bronce que prohibiera a todos los hombres trabajar más de tres horas al día, la Tierra, la vieja Tierra, estremecida de alegría, sentiría brincar en ella un nuevo universo...".
"Treball" ve de TRIPALIUM, que és el mot que designava en llatí un conegut instrument de tortura... I tanmateix, la peresa pot ser pitjor que la tortura: pot ser un camí tortuós cap a la degradació innane. La mandra, sense cultura, és igual a enviliment. Dit siga tot això com a complement pòstum de l'opuscle -benintencionat- de Paul Lafargue, gendre de Karl Marx.

Joan Garí