Un alçaprem per a la (bona) consciència

Títol: Los dolores del mundo
Autor: Arthur Schopenhauer
Editorial Sequitur/Diario Público
Barcelona, 2009
107 pàgines

El periòdic Público -que paga algunes de les meues factures- ve regalant als seus lectors cada dissabte, des de fa un temps, exemplars de l'anomenada Biblioteca de Pensamiento Crítico. S'hi barregen autors de tradició marxista com Rosa Luxemburg o Lev Trotsky amb d'altres com Oscar Wilde o Slavoj Zizek. Trobar-hi un recull antològic d'Arthur Schopenhauer ha estat una agradable sorpresa, perquè ningú s'esperaria que la vella mòmia reaccionària compartira sobretaula amb comensals tan subversius o vitriòlics com els esmentats. En realitat, però, Shopenhauer és un autor perfectament provocatiu; llegir-lo ara, després de tantes revolucions (gairebé totes fracassades), suposa un estímul contradictori i tanmateix imprescindible.
La seua concepció de la vida és d'un pessimisme perfectament fonamentat. La vida, diu, és "una guerra perpètua" i el món tot just una "colònia penitenciària". En aquest escenari, per a no ser infeliç cal simplement "no voler ser molt feliç". Heus ací, doncs, els fonaments de la seua filosofia negativa. La desgràcia general és la regla i per això el mal, més que quelcom negatiu, és l'única cosa realment positiva. L'optimisme, en aquest sentit, no pot ser sinó una "doctrina corruptora", en presentar la "felicitat" (aquest apegalós esquer) com a objecte de la vida.
El món de Shopenhauer, ja ho veieu, és com una radiografia o com el negatiu de les fotografies analògiques. Cal esforçar-se per a trobar els detalls que doten de sentit la trama; cal esforçar-se per reconstruir la realitat a partir del reflex de la seua ombra sobre el mur.
No cal dir que la influència del seu pensament en els autors posteriors -i especialment, entre aquests, els que a mi més m'agraden- ha estat notable. Gran part del pensament de Cioran, per exemple, es conté en l'afirmació que el dolor i l'avorriment són els dos elements últims entre els quals oscil·la la vida humana: "Després de fer de l'infern un lloc de totes les tortures i sofriments, ¿què queda per al cel? Justament el fàstig". Una idiosincràsia, lògicament, no massa afalagadora per a les religions, en especial la cristiana: "Si alçàrem la llosa de les tombes per a preguntar als morts si volen ressuscitar, mourien negativament el cap".
En aquest escenari, doncs, ¿què podem trobar de positiu? La pietat. La pietat ens fa humans però, necessàriament, s'ha d'estendre també als animals: "Qui és cruel amb els animals no pot ser un home bo". Tota una lliçó per a un tema ara de moda: l'abolició de la tauromàquia. La pietat ens permet alçar el vel de Maia (la il·lusió que ens enganya) i interessar-nos pel dolor alié.
Aquesta pietat, però, no cal prodigar-la amb les dones (sic). "La dona és un pecat de la joventut que s'arrossega durant tota la vida". El vell Arthur, en efecte, està convençut que les femelles només serveixen per a perpetuar l'espècie i tot, fins la seua bellesa, no és res més que instint. "La dona -insisteix- és un animal de cabells llargs i idees curtes". Una espècie, en fi, tan perillosa com la dels sacerdots...
Ja veieu, doncs, que Schopenhauer ho és tot excepte un compendi d'idees políticament corectes.
Sóc dels qui crueun, però, que no és en les idees on hem de buscar la correcció. Les idees han de ser necessàriament lliures. Ens cal de vegades un colp de consciència com el que representa aquest llibre per a somoure pensaments estantissos, o reafirmar-nos-hi. Enhorabona al periòdic, doncs, per haver inclòs al filòsof de Danzig en una col·lecció de Pensament Crític. Si no remou consciències és perquè el nivell d'anestèsia en sang serà ja massa elevat.

Joan Garí