El dilema de l'escriptor

Títol: How Fiction Works
Autor: James Wood
Jonathan Cape, editor
2008, 194 pàgines

Vaig arribar al llibre de Wood per veure si em resolia alguns dubtes relacionats amb la meua feina d'escriptor. Els dubtes tenien relació amb quin paper havíem de seguir atorgant al que podríem anomenar la ficció realista de model tradicional (és a dir, dinovesc). La qüestió, en efecte, és fins quin punt paga la pena seguir escrivint novel·les com es feia tot just abans de l'obra de Joyce o de Proust. Un vell dilema, no cal dir-ho. Wood, per cert, no hi acaba d'entrar de ple. Diu, això sí, algunes coses assenyades, com ara que "tota ficció és convencional" o, el que ve a ser el mateix, que el realisme és convencional, però tant (o tan poc) com o puguen ser el surrealisme, la ciència ficció o l'experimentalisme més abrupte.
És obvi que Wood no m'ha resolt el dubte. Jo mateix he fet "ficció realista", és ben cert, tot i que no sé si escandalitzaré algun lector en reconéixer que ho he fet pro pane lucrando. La gent, això és evident, vol llegir novel·les i entén per "novel·la" un artefacte convencionalment realista amb tots els ets i els uts. La qüestió, però, és d'aquest ordre: se li ha de donar a la gent el que demana sense més? Per a un escriptor és l'única qüestió d'interés. I la resposta, per descomptat, és NO.
Però tornem al llibre de Wood (n'hi ha, per cert, una versió al castellà assequible en Gredos: Los mecanismos de la ficción). El volum té interés per molts motius. És brillant, per exemple, quan s'acara amb els problemes de la traducció literària. Agafem el següent exemple de Madame Bovary: "L'idée d'avoir engendré le delectait". Una frase simple, ja es veu. ¿Simple? ¿Com traduir-la a l'anglés? Geoffrey Wall (Penguin) ho fa així: "The thought of having impregnated her was delectable to him". Wood ironitza, amb raó, amb una versió d'aquest calibre. La cadència de la frase original és destruïda completament per Wall. Woods proposa una traducció que intente respectar la manera en què sona el francés. El resultat, naturalment, és ridícul: "The notion of procreation was a delectation". En català diríem "La idea d'haver engendrat el delectava", que respecta un poc millor la sonoritat original. I això només és una simple frase. ¿Compreneu com pot arribar a ser de delicada la feina d'un traductor? Per això és tan important, per a una cultura petita, disposar-ne de bons.
Aquesta és la tònica de How Fiction Works. Els escriptors, però també els lectors empedreïts i curiosos, hi trobaran una pedrera a vessar d'indagacions d'interés. Tot allò que ens pot ajudar a diferenciar la "prosa verborreica de gènere" de l'"escriptura realment interessant". M'han agradat especialment les notes que dedica a la metàfora com a element visual del llenguatge (és a dir, de pont amb els discursos icònics). Fa molts anys vaig escriure a l'entorn d'aquesta mena de metàfores en Wuthering Heighs (la novel·la i la pel·lícula) i sempre m'ha interessat la manera que el llenguatge natural té de projectar-se sobre allò visual (que és com dir els mecanismes essencials de relació entre la literatura i el cinema, per exemple).
Crec que Wood posa el dit a la nafra quan explica que molts novel·listes actuals escriuen, bàsicament, com ho feia Flaubert (el fundador de l'estil indirecte lliure, que tant de joc literari ha donat). La qüestió, si em permeteu de nou, és si això té algun interés per al propi escriptor, més enllà dels diners que puga guanyar-hi. Tots els dilemes professionals, en el fons, es resumeixen en aquest.

Joan Garí