Per la provocació fins l'evidència

Títol: Els bons salvatges. El fracàs inevitable de les utopies polítiques modernes
Autor: Ferran Sáez Mateu
Editorial L'Arquer
Barcelona 2008
188 pàgines

Ferran Sáez és un conegut polemista que es prodiga als nostres mitjans de comunicació. L'he seguit intermitentment i em resulta estimulant que duga a terme, en la millor línia fusteriana, el paper d'algú disposat permanentment a posar entre interrogants qualsevol dogma. En les seues paraules, es tracta de desemmascarar "els llibrots que mai no va llegir ningú però que van convéncer tothom". Potser per això ell no aspira simplement a convéncer, sinó a introduir dubtes racionals en el diàleg. Per a això adopta un to pedagògic que no defuig la profunditat, però que sap conjugar la bona prosa amb un nivell de documentació impecable. M'agada, d'altra banda, la manera diguem-ne ambulatòria amb què construeix els seus assajos. Va circulant a través del discurs manejant autors i arguments amb la desimboltura d'un malabarista, sense defugir elements autobiogràfics quan és pertinent. I amb bon estil, cosa que els lectors sempre li hauran d'agrair.
Els bons salvatges és una mostra perfectament aconseguida d'aquest tipus d'assaig. Es tracta, per simplificar, d'una mirada desmitificadora i una mica irònica sobre les temptacions rousseaunianes de l'esquerra occidental. Rastreja el mite del "bon salvatge" fins Montaigne, de la visió del qual al text "Dels caníbals" parteix una certa fascinació occidental per aquestes figures exòtiques farcides de plomes que venien de l'Amèrica tot just descoberta. És Rousseau, però, qui dóna carta de naturalesa al bon salvatge tal com el reprendran el marxisme i l'anarquisme. En aquesta filiació és on Sáez detecta el problema. Tots els totalitarismes, ens diu, han volgut construir un "home nou" a partir de l'essència d'un "home natural" ancestral. Això és el que tenen en comú Lenin, Hitler o Pol Pot, però Sáez no atura l'anàlisi, i fa derivar el mite fins esdeveniments més actuals i aparentment més innocus, com la distribució del "Libro rojo del cole" durant la Transició o l'exaltació de la figura del hacker o de l'okupa ara mateix.
Creieu-me si us dic que he passat una bona estona llegint aquest llibre. Al capdavall, ara es fa passar per "assaig" tota mena d'artefactes defectuosos: refregits de tesis o tesines i d'altres rajoles acadèmiques, divagacions aproximadament periodístiques, manuals d'autoajuda (que el que solen evidenciar és que el seu autor, en efecte, necessita molta, molta ajuda) i un llarg etcètera. Sáez no enganya: per a ser antidogmàtic cal ser literàriament sòlid. I ell ho és. Demostra indirectament, a més, una cosa que alguns ja sabíem: que l'esquerra volteriana i no la rousseauniana és la que té possibilitats de perviure en un món on els dogmes del capitalisme "liberal" (¿per què s'obstinen a embrutar un concepte tan bell?) escenifiquen la ficció de la seua idíl·lica i incontestada supremacia.
Al final, no ens oblidem d'una gran veritat: val més l'Estat del Benestar que totes les promeses acabades, bocaterrosa, al Gulag. Això no és cap provocació: és una humil evidència. I Sáez és ací per a recordar-nos-ho.

Un crit enmig del soroll

Títol: Quaderns deltaics
Autor: Josep Igual
Cossetània Edicions
Valls, 2009
172 pàgines

Josep Igual és de Benicarló, però des dels anys 90 viu a Sant Carles de la Ràpita. Com a habitant, doncs, d’aquesta franja enigmàtica que uneix –i separa- el País Valencià de Catalunya podria erigir-se en un observador privilegiat per a auscultar fenòmens societaris molt interessants. Massa sovint, però, habitar en terra de ningú et fa candidat a una col•lecció excessiva de desavantatges. L’escriptor hi pot sentir-se sol, ignorat o observat en la distància, com un estrany animal que s’esforça a comportar-se amb pautes humanes. La seua obra pot patir, també, una injusta postergació, o no assolir la difusió que mereixeria objectivament.
He llegit alguns dels llibres de poemes d’Igual i també els seus dietaris (algun dels quals, a més, he contribuït a editar), i he de dir que em semblen d’una qualitat bastant destacable. Que en aquest país s’ignore o es blasme la qualitat mentre s’encimbella nul•litats pavoroses no té res de particular: això passa a tot arreu. Però els lectors una mica desperts, que cerquen en obrir un llibre alguna cosa més que un enjòlit i tres ensurts, farien bé de fixar-se en els seus títols.
Quaderns deltaics replega anotacions dietarístiques escrites entre els anys 2001 i 2007. Com que l’autor es guanya les garrofes en la premsa, el seu quadern té molt de l’apunt pres a mà alçada davant la realitat irredempta. Ell, però, no es considera “escriptor i periodista” (com ningú es consideraria, precisa, “metge i practicant”). Sap perfectament que l’ofici és únic i, en tot cas, cada un dels plats de la balança serveix per alimentar l’altre. Del periodisme ha tret, sense dubte, la concisió i la brevetat que constitueix el seu programa d’escriptura, tal com ho recull en aquesta anotació: “Em preparo l’orgasme del got d’aigua fresc, després de devorar el cor de la carxofa torrada a la brasa. Minúcia deliciosa i inútil: una constant del meu llibre d’estil”.
No trobarem al seu llibre, en efecte, divagacions laxes i inútils. “Escriure –ens confessa- és poder parlar sense ser interromput. Però no cal abusar del temps dels lectors. El que puguis dir en set pàgines no ho diguis en cent cinquanta”. Aquest programari l’aboca, inequívocament, a fer literatura fragmentària, havent renunciat explícitament a l’”originalitat” (“Cal abandonar la il•lusió de ser originals, com a tard, quan ens ha deixat la primera xicota”) i a les grans ambicions ficcionals.
La condensació discursiva, d’altra banda, afavoreix la tendència a l’aforisme, per al qual l’autor –a diferència de tants altres dietaristes actuals- sembla perfectament dotat (“Som una podridura pretensiosa”).
Un projecte escripturari, en definitiva, que cerca lectors intel•ligents i amants de la literatura pura i dura. Aquesta mena de lectors que siguen capaços de distingir les veus autèntiques enmig de tanta impostura enquadernada, precisament perquè, com rebla Igual, “En aquests dies de tant de soroll, el més discret és cridar”.

El Temps, núm. 1.327

Una faula (anglo)americana

Títol: La mort d'en Bunny Munro
Autor: Nick Cave
Empúries, 2009
Traducció de David Fernández
271 pàgines

Una cosa que té la lectura de certs autors anglosaxons actuals és que la seua nòmina de personatges transtornats i desguitarrats, addictes al sexe (fonamentalment) i a mil d'altres petites compulsions autodestructives és perfectament inacabable. De Nick Cave -líder de diferents bandes de rock- podíem esperar una literatura saltironejant i en el límit, tan excitant i desgavellada com un concert allargassat en la matinada mentre corre l'alcohol i les drogues de dalt a baix de l'escenari. El resultat literari no és dolent i això és el que ha de comptar, en efecte. La història que s'ha empescat Cave s'afegeix molt convincentment a aquest pòdium d'excel·lència convulsa on hi ha els més brillants psicòpates, violadors, marginals i violents personatges del món a mida nordamericana (tot i que la novel·la se situe a Gran Bretanya), probablement extrets un a un -com preciats peixos d'alta mar- d'una realitat on abunda l'excèntric i on la psicopatologia quotidiana basteix un darwinisme de pedra picada.
Com en La carretera, de Cormac McCarthy, en La mort de Bunny Munro hi ha un pare i un fill que protagonitzen un peculiar viatge, en un crescendo de violència i nonsense. Ací s'acaba tota semblança, perquè l'odissea de McCarthy és una paràbola bastida d'altres elegàncies i d'un sabor postapocalíptic que afavoreix lectures al·legòriques més o menys desassossegants. Cave cava en una altra platja. La seua història no té res de faula moral. Si n'hi ha, de lectura moral, s'haurà d'extraure més enllà de la intenció de l'autor. I què pretén, l'autor? És difícil d'escatir. Hi ha hilaritat i bon humor a la seua novel·la, no hi cap dubte, però el que més abunda és l'amargor d'un personatge -Bunny Munro- absolutament fora de si, que no pot suportar el suïcidi de la seua dona i per això s'endú el fill en una cursa autodestructiva on el sexe és l'únic refugi -i, alhora, la seua pesada espasa de Dàmocles.
El llibre es llegeix molt bé. Cave domina les gran frases. Primera Gran Frase: "Deu anys, pensa, deu anys i aquestes llàgrimes encara el commouen; aquells ulls turquesa, aquell cony alegre, i, hòstia, aquella incomprensible manera de plorar". ¿Bona, no? (es refereix a la Libby, la seua dona). Segona Gran Frase: "Tots els que es mouen en aquests ambients saben, millor que cap altra cosa, que les millors mamades les fan les ionquis (les putes enganxades al crack, les pitjors)". Tercera Gran Frase: "El pa tou, la carn esponjosa, el formatge, el cogombret tallat tan fi i, per descomptat, la salsa especial salada, fan que mossegar una Big Mac sigui el més semblant a menjar-se un cony que hi ha després de, bé, menjar-se un cony". Quarta Gran Frase: "Fill, anem a remenar l'arbre dels calés. Fotrem uns quants babaus i munyirem la vaca verda sagrada -diu en Bunny, i es posa un Lambert & Butler a la boca-. Guanyarem uns calerons, farem pela. Traure'm els cèntims a la gent. Com diem els del gremi, a violar i a saquejar". I així, fins al final.
Una novel·la amb aquest to no defrauda, i es llegeix com es veu un film de Scorsese o de Ben Stiller. Tampoc no hi desentona, si es vol, un final amb una lleugeríssima moralina irònica, quan a Munro se li representen, en l'interval entre la vida i la mort, totes les dones amb qui ha compartit la seua compulsiva lascívia ecumènica. ¿Quina lliçó en pot extraure el seu fill? Que la vida és molt puta, òbviament. I que l'única manera de superposar-se al dolor és pensar en vagines (sic) i actuar en conseqüència. Tot un apòleg, sí senyor.

L'excel·lència és a la perifèria

Títol: Aiguafang
Autor: Joan Lluís Lluís
Editorial La Magrana, 2008
141 pàgines

¿Voleu un símptoma de la vitalitat de la literatura catalana actual? Doncs és fàcil trobar-lo: gran part dels seus autors més emblemàtics escriuen des de fora de la Catalunya estricta. Ara venim de deplorar la desaparició de Baltasar Porcel, que era mallorquí (ho era el seu món i el seu llenguatge, independentment de la seua ubicació espacial i d'on pagava el seus impostos); ara es reconeix el paper d'humanista complet i autor solidíssim a Joan Francesc Mira, que és valencià pels quatre costats; ara triomfen, en fi -i són fins i tot moda- dos autors tan diferents com Joan Daniel Bezsonoff i Joan Lluís Lluís, ambdós procedents de la Catalunya Nord, a l'altre costat de la sempre present barrera dels Pirineus.
La literatura catalana, doncs, en mans dels no-catalans: oh paradoxa! Doncs no passa res. Al capdavall, mirem què passa a la literatura espanyola, permanentment bolcada en el miracle constant dels autors hipanoamericans, que s'enduen tots els premis i tots els reconeixements (Roberto Bolaño, diguem-ne). Haurem d'apreciar el fenomen, doncs, com un símptoma de normalitat. Una altra cosa és que a Barcelona, ciutat cosmopolita permanentment auscultant-se el propi melic, siga difícil fer-los reconéixer-se en aquesta realitat. No és que no l'assumisquen: és simplement que no estan disposats a acceptar la dada més enllà de dotar la seua pròpia visió literària d'un esvaït color local -d'un aire vigorosament colonial. Un luxe que no ens podem permetre, tots plegats -i que, tanmateix, és a l'ordre del dia.
Joan Lluís Lluís i Joan Daniel Bezsonoff són la cara i la creu d'una mateixa moneda. El primer ha optat per bastir una prosa pulcra i continguda, desproveïda en essència de matisos dialectals fora dels més imprescindibles. Bezsonoff, d'altra banda, es desborda per l'altre cantó, excel·lint precisament en l'elaboració d'un model literari on el dialecte rossellonés juga un paper clau. El seu univers s'estima el devessall emocional, la pulsió memorialística i l'arrap del llenguatge matern i és així com ha imposat una obra fascinadora i singularitzada -a l'altura de la seua desbordant personalitat.
Joan Lluís Lluís convenç amb una tàctica totalment diferent: els seus llibres ofereixen un català modèlic, perfectament congeniat amb l'agudesa fabuladora i els arguments redons. Aiguafang és una mostra perfecta d'això. Aquesta història de tres personatges -l'assassí, l'oroneta i l'esclau- en un escenari postapocalíptic és d'una rara perfecció. Es llegeix amb delectació i també amb un cert desassossec -com s'escolta una cançó de Lou Reed o del Bob Dylan menys previsible. Sobretot, s'admira la seua perfecció sintàctica, perfectament a l'altura de la gran literatura internacional. La Barcelona degradada, oriental, boirosa demanaria a crits un cineasta per ser convertida en imatges poderoses -una mena de creuament entre La Fura dels Baus i Bigas Luna.
Aquest llibre m'ha recordat el Richard Matheson de Sóc llegenda no per superficials concordances argumentals, sinó per la capacitat per crear universos desassossegadors amb una notòria capacitat parabòlica. És sense cap mena de dubte, el millor títol de Joan Lluís Lluís. Caldria no evitar, de cap manera, la seua lectura.