Mel per a tots

Títol: El gust de la mel

Autora: Salwa Al Neimi

Edicions 62

Barcelona, 2009

Traducció de Marta Serra

131 pàgines

Èls àrabs, no confesse, em fan llàstima. Les dones àrabs, més concretament. Només cal veure les que es passegen pels nostres carrers tapades de cap a peus, envoltades de criatures, servicials fins al deliri amb els seus mascles. Fa uns anys, a Barcelona, en vaig veure una vestida de dalt a baix d'un dol rigorós a la vora d'una piscina... en ple juliol! Són, tot plegat, l'espectacle més antieròtic que es puga imaginar.

Després hi ha, és cert, les seues filles. Petits projectes de dones que, en molts casos, han nascut al nostre país. D'alguna manera, han tingut accés als dos mons i sovint ho delaten amb la indumentària: són xavaletes de setze o dèsset anys que emparellen els blue jeans amb el mocador al cap -i tot, amb un toc de maquillatge. En algun cas, és d'esperar, es produirà la revolta. Najat el Hachmi, per exemple. Ella ha fabulat sobre el trencament amb el patriarcat -amb el patriarcat àrab: poca broma. Com ella, moltes altres podrien fer-ho. Ho faran?

Mentre es decideixen, és un plaer llegir un llibre que ens parla d'una altra tradició àrab, la sensual, la de la vindicació de les raons lliures del cos, la del sexe com a alegria i com a curació. I ho fa des del punt de vista d'una dona. No esperem, però, trobar en El gust de la mel un tractat eròtic per a llegir amb una mà. Es tracta més bé d'un assaig narratiu sobre el sexe en la literatura àrab clàssica on el pensament dels antics és confrontat amb la realitat actual de la narradora. Aquesta descobreix, gràcies al seu treball de bibliotecària, la fastuosa literatura eròtica àrab. Així ens assabentem que els àrabs del segle IX eren menys hipòcrites en l'ús de les paraules que els d'ara. I ja se sap, d'altra banda, que a un home ben cardat no se li passa pel cap convertir-se en suïcida...

No voldria, però, deixar la sensació que tinc cap mena d'islamofòbia. En el fons, totes les religions s'assemblen, i entre un cristià fonamentalista, un jueu fonamentalista i un islamista radical no sabria veure diferències substancials. Utilitzen Déu per a apartar-se del seu propi cos, per a renegar d'ells mateixos, de la seua humanitat bategant. Els cal, de totes totes, una mica més de mel.

Una vida aprofitada

Títol: Autobiografia

Autor: Charles Darwin

Universitat de València, 2009

150 pàgines

Traducció de Jaume Terradas

El bicentenari de Darwin ha propiciat la reedició o noves traduccions d'alguns dels seus llibres. D'entre tots ells, l'Autobiografia és probablement l'escrit més personal, allà on el cèlebre naturalista va realitzar algunes confessions importants per a entendre una personalitat vigorosa i ben orientada. En aquest sentit, per exemple, és de gran interés el retrat que fa de son pare, Robert Darwin, un metge perspicaç i compassiu per qui Charles sentia una gran admiració. Fou probablement l'home més important de la seua vida. Immediatament després el seguirira, en aquest rànquing, Robert Fitz-Roy, el capità del Beagle. Gràcies a ell Darwin va poder realitzar el llegendari viatge que li va permetre desenvolupar les seues conegudes teories. Tot i això, el naturalista no s'està de consignar el caràcter lluner i atrabiliari del capità qui, si bé era "un home dedicat al seu deure, generós en extrem, coratjós, decidit, d'una energia indomable, i un defensor fervorós dels qui estaven sota el seu comandament", també era un personatge sotmés a un mal geni corcat i depressiu. Cap al final de la seua vida, Fitz-Roy va retraure a Darwin la publicació de L'origen de les espècies; havent-se tornat molt religiós, el mariner degué sentir aversió per les conseqüències, en l'ordre teològic, que tenien les investigacions del naturalista.

Precisament la qüestió religiosa és la que més polseguera ha aixecat en relació a aquest llibre. Martí Domínguez ho repassa amb detalla al seu pròleg. És sabut que la família de Darwin va censurar-ne alguns passatges per a emmascarar el decidit agnosticisme de l'autor. De fet, les referències que s'hi inclouen són molt taxatives. "Aquesta incredulitat -ens confessa un Darwin ja en la vellesa- va créixer en mi a un ritme molt lent, però al final era completa". Vist amb ulls actuals, la cosa no deixa de semblar un episodi grotescament inversemblant.

Des del punt de vista de la formació del científic, dues coses destaquen en aquestes confessions. Per un costat, la referència de Darwin a la pobresa de la seua formació: "Per a mi l'escola, com a sistema educatiu -escriu-, va ser simplement nu·la". En segon lloc, la lenta modificació dels seus gustos culturals: si de jove llegia amb plaer Shakespeare, Milton, Coleridge o Shelley, amb el temps els va avorrir i ja només li interessaven l'assaig, els llibres de viatges i les biografies. Una evolució, per cert, que corre paral·lela a la desaparició de les seues creences escatològiques, que encara mantenia quan va pujar al Beagle.

Com fent-se eco d'aquesta conclusió vital, Josep Pla deia que, a partir dels quaranta anys, no s'haurien de llegir novel·les. Potser llegir llibres com aquest, per contra, estiga perfectament indicat per a tota mena d'edats. N'aprendrem que hi ha vides completament aprofitades -i tantes de miserablement balafiades. Imitem les primeres, doncs. Continua sent un sistema d'una eficàcia perfectament contrastada.