La sensació del deure acomplert

Títol: Memòries (1908-2005)
Autor: Moisès Broggi
Edicions 62
Barcelona, 2008
Dos volums

És sa i lògic –o hauria de ser-ho- que quan un hom s’enfronta al final de la seua vida, o en un estadi avançat d’aquesta, comence a pensar seriosament en la possibilitat de redactar unes memòries. Gràcies a això no només hem tingut accés a tertimonis meravellosos de vides plenes, singulars o curioses, sinó a les millors obres d’escriptors de llarga trajectòria. Diuen que Josep Pla va concebre – o va reprendre- la reescriptura de El quadern gris –convertit en la primera pedra d’unes fastuoses Obres Completes- quan va llegir les Memòries de Josep Maria de Sagarra. Sagarra no només ens hi va oferir un altre dels seus prodigiosos exercicis d’estil; també hi va deixar un dels seus llibres més rodons, més ben perfilats i acabats, més llegidors i imperibles.
No sempre, però, qui inicia el procés de redacció d’una memòria personal és un escriptor. De vegades hi ha la simple constatació que s’han viscut episodis vitals de què paga la pena deixar constància. La Guerra Civil, en aquest sentit, constitueix un context privilegiat per a segregar aquesta mena de reflexions. En altres ocasions l’autor ha accedit a una rellevància determinada en el seu ofici, i no vol deixar passar l’oportunitat de cloure la seua trajectòria sense un document que en reculla les fites més senyeres.
Recentment he llegit –m’agrada el gènere- dos llibres que representen aquests dos vessants del text memorialístic. Per un costat hi ha les Memòries de Xavier Benguerel, reeditades per L’Avenç; i per l’altre les de Moisès Broggi, que Edicions 62 acaba de recuperar en un elegant estoig amb ocasió del centenari del seu autor.
Aquests llibres tenen en comú la visió privilegiada, en primera persona, d’episodis de la guerra fratricida. Benguerel circumscriu l’exercici de retrovisió a les quatre primeres dècades del segle XX, que comprenen la seua infància i joventut. Literat amb un ofici ben depurat en el moment de l’escriptura, Benguerel ens regala retrats familiars molt convincents (l’oncle Erasme, dedicat en cos i ànima a destil•lar un estrany beuratge, o l’oncle Carles, un cràpula aventurer que, sabent-se desnonat, va tornar per morir entre els seus) i també una plasticitat evocadora a l’hora de la descripció de la vivència. Tot plegat no està lluny desl requisits primordials de la gran literatura. El seu català, d’altra banda, és ric, ple de matisos, alhora culte i moblat per una vivacitat sàviament popular. La capacitat metafòrica el dota, a més, d’una literarietat gens enfarfegada.
Moisès Broggi no és escriptor. El seu ofici és el de metge, com és ben sabut. Si Benguerel va nàixer al Poble Nou, Broggi prové de la part alta de l’Eixample. Com a digne representant d’aquesta burgesia barcelonina perfectament admirable, liberal i culta en un sentit europeu, no va dubtar a col•laborar amb l’exèrcit republicà, a pesar de les malifetes viscudes a la rereguarda. La seua inoblidable experiència amb les Brigades Internacionals informa la part més èpica i sentida d’aquest llibre. Només un burgés amb la seua altura moral seria capaç de confessar, al final de la seua vida, una cosa elemental que molts de la seua classe no han entés, potser perquè l’essencial –com va dir aquell- no és abordable per l’oftalmologia. La confessió a què vull referir-me és la següent: “Al costat republicà els assassins actuaven aprofitant la manca d’autoritat que havia provocat la revolta militar i els criminals sempre van ser considerats com a tals. En canvi, al costat franquista no sols no eren condemnats ni criticats, sinó que molts foren elevats a categoria de poder, i ni d’ells ni de les atrocitats comeses no se n’ha pogut parlar durant prop de mig segle” (II, p. 328).
Cal saber què és la vida, què és la moral i què és la memòria. I després cal escriure-ho. Potser no se’n traga literatura, però se’n traurà una cosa igualment important: la sensació del deure acomplert.

El Temps, núm. 1.302