La sensació del deure acomplert

Títol: Memòries (1908-2005)
Autor: Moisès Broggi
Edicions 62
Barcelona, 2008
Dos volums

És sa i lògic –o hauria de ser-ho- que quan un hom s’enfronta al final de la seua vida, o en un estadi avançat d’aquesta, comence a pensar seriosament en la possibilitat de redactar unes memòries. Gràcies a això no només hem tingut accés a tertimonis meravellosos de vides plenes, singulars o curioses, sinó a les millors obres d’escriptors de llarga trajectòria. Diuen que Josep Pla va concebre – o va reprendre- la reescriptura de El quadern gris –convertit en la primera pedra d’unes fastuoses Obres Completes- quan va llegir les Memòries de Josep Maria de Sagarra. Sagarra no només ens hi va oferir un altre dels seus prodigiosos exercicis d’estil; també hi va deixar un dels seus llibres més rodons, més ben perfilats i acabats, més llegidors i imperibles.
No sempre, però, qui inicia el procés de redacció d’una memòria personal és un escriptor. De vegades hi ha la simple constatació que s’han viscut episodis vitals de què paga la pena deixar constància. La Guerra Civil, en aquest sentit, constitueix un context privilegiat per a segregar aquesta mena de reflexions. En altres ocasions l’autor ha accedit a una rellevància determinada en el seu ofici, i no vol deixar passar l’oportunitat de cloure la seua trajectòria sense un document que en reculla les fites més senyeres.
Recentment he llegit –m’agrada el gènere- dos llibres que representen aquests dos vessants del text memorialístic. Per un costat hi ha les Memòries de Xavier Benguerel, reeditades per L’Avenç; i per l’altre les de Moisès Broggi, que Edicions 62 acaba de recuperar en un elegant estoig amb ocasió del centenari del seu autor.
Aquests llibres tenen en comú la visió privilegiada, en primera persona, d’episodis de la guerra fratricida. Benguerel circumscriu l’exercici de retrovisió a les quatre primeres dècades del segle XX, que comprenen la seua infància i joventut. Literat amb un ofici ben depurat en el moment de l’escriptura, Benguerel ens regala retrats familiars molt convincents (l’oncle Erasme, dedicat en cos i ànima a destil•lar un estrany beuratge, o l’oncle Carles, un cràpula aventurer que, sabent-se desnonat, va tornar per morir entre els seus) i també una plasticitat evocadora a l’hora de la descripció de la vivència. Tot plegat no està lluny desl requisits primordials de la gran literatura. El seu català, d’altra banda, és ric, ple de matisos, alhora culte i moblat per una vivacitat sàviament popular. La capacitat metafòrica el dota, a més, d’una literarietat gens enfarfegada.
Moisès Broggi no és escriptor. El seu ofici és el de metge, com és ben sabut. Si Benguerel va nàixer al Poble Nou, Broggi prové de la part alta de l’Eixample. Com a digne representant d’aquesta burgesia barcelonina perfectament admirable, liberal i culta en un sentit europeu, no va dubtar a col•laborar amb l’exèrcit republicà, a pesar de les malifetes viscudes a la rereguarda. La seua inoblidable experiència amb les Brigades Internacionals informa la part més èpica i sentida d’aquest llibre. Només un burgés amb la seua altura moral seria capaç de confessar, al final de la seua vida, una cosa elemental que molts de la seua classe no han entés, potser perquè l’essencial –com va dir aquell- no és abordable per l’oftalmologia. La confessió a què vull referir-me és la següent: “Al costat republicà els assassins actuaven aprofitant la manca d’autoritat que havia provocat la revolta militar i els criminals sempre van ser considerats com a tals. En canvi, al costat franquista no sols no eren condemnats ni criticats, sinó que molts foren elevats a categoria de poder, i ni d’ells ni de les atrocitats comeses no se n’ha pogut parlar durant prop de mig segle” (II, p. 328).
Cal saber què és la vida, què és la moral i què és la memòria. I després cal escriure-ho. Potser no se’n traga literatura, però se’n traurà una cosa igualment important: la sensació del deure acomplert.

El Temps, núm. 1.302

En la ciutat humanitzada

Títol: En el cafè de la joventut perduda
Autor: Patrick Modiano
Editorial Proa, 2009
Traducció de Joan Casas
138 pàgines

No havia llegit res de Modiano, però en aquest llibre he comprés perquè se'l sol definir com el gran cronista de París. Tot és París, en efecte, en aquesta curiosa història. Se suposa que el llibre gira al voltant de Jacqueline Delanque, coneguda com a Louki al cafè que solia sovintejar. El narrador investiga minuciosament la vida de la Louki, però ni ell ni ella són els autèntics protagonistes del relat. L'autèntic protagonista és la ciutat de la llum, els cafès de la qual, els bulevards, les avingudes, els carrerons -i el riu, no oblidem el gran Sena- hi apareixen com en un laberint els contorns del qual es confon amb els epitelis dels personatges. M'agrada aquest estil sobri i morós, definit perfectament, per exemple, en aquesta frase: "Val més tirar-se a l'aigua, em deia, que no fer tombs per la vora de la piscina. Jo pensava el contrari. Cap gest massa brusc, sinó passivitat i lentitud, que així et deixes penetrar de mica en mica per l'esperit dels llocs" (p. 36).
Això és, sí: l'esperit dels llocs. L'esperit de París descrit parsimoniosament a la manera que només sabria un escriptor, o un pintor, o un fotògraf. És obvi que, vivint a París, ja tens la meitat de la feina feta, però això no és prou. Cal, després, posseir l'estil, i Modiano el té.
Però no espereu trobar una mera guia de carrers, un Baedecker posat al dia. El París de En el cafè de la joventut perduda és la ciutat de les "zones neutres", aquells racons urbans empeltats de pell humana -autèntics estadis de l'ànima- per on el narrador trau a passejar uns personatges certament peculiars (o potser a París siguen normals, però en qualsevol altre lloc resultarien estrafolaris).
El final, per cert, es resol amb un suïcidi. I no diré res més: si voleu París trepitgeu-lo. Si voleu Modiano llegiu-lo. Si és que és tracta de dues coses en el fons diferents.

Un ciri a Sant Diasistema

Títol: La tribu valenciana
Autor: Miquel Àngel Pradilla
Onada edicions
Benicarló, 2009

Aquest és el llibre d'un sociolingüista (treballa a la universitat Rovira i Virgili). És el llibre, també -calia dir-ho?-, d'algú que es preocupa per la seua llengua. És a dir, un valencià excèntric. Els valencians "normals" consideren la llengua pròpia com una curioistat antropològica, un vestigi dels avantpassats més o menys pintoresc. Naturalment, no pensa fer res per assegurar-ne la conservació. Els sociolingüistes, a ca nostra, constaten i, d'amagat, deuen plorar. Pradilla, en tot cas, fa una anàlisi detallada de la salut de la llengua Sénia avall. La radiografia pertinent està plena de clarobscurs -mai millor dit. Hi ha, per exemple, la qüestió de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua. La pregunta del milió hi té a veure amb quin efecte, a llarg termini, tindrà la simpàtica "nomativització autonomista" de l'AVL. ¿Un nou gallec (és a dir, un dialecte del castellà in nuce)? Ja m'agradaria saber-ho. Pradilla tampoc no ho sap. Ell pensa -com jo-, que l'AVL pot ser positiva o negativa, depén. Pot servir per a què alguns valencians addictes a la parafernàlia regionalista activen actituds de lleialtat lingüística, per exemple. Als "catalanistes", en principi, no té per què perjudicar-nos. Una altra cosa és quin efecte farà en els indiferents -en les masses escolars, en els funcionaris, en tots aquells que usen la llengua sense voluntat de combat.
Recordaré, si cal, que l'AVL ha sigut la primera institució del País Valencià que hi ha legalitzat la denominació de "català". Aquesta és la part de l'ampolla plena. La part buida, naturalment, té a veure amb la difusió de tota classe de localismes, vulgarismes i castellanismes sota l'etiqueta d'un(para)estàndard oficial. A mi no em fa més gràcia que a vosaltres, però és el que hi ha. Si la gent ho gastara, ja seria un avanç (!).
El que és evident, canviant d'òptica, és que el canvi de paradigma en el valencianisme ja es dóna per fet. Ara la universitat ha publicat aquests Quaderns d'Orientació Valencianista on una tribu de resistents molt meritòria enlairen la bandera del "País Valencià" i tot el que calga. Jo també m'hi adderisc. Però mireu què passa al nostre voltant: el PSPV no vol entrar a la Ramon Llull (tot i que, de fet, hi entra, a través de Gandia, Morella, Vinaròs...) i el Bloc vol normalitzar entre la seua clientela la "Comunitat Valenciana" i la bandera amb blau. Què ens queda, ERPV? No tinc cap vocació de general Custer, ho sent. Little Big Horn és una metàfora massa crua, de tota manera.
Al capdavall, només ens resta, com diu Pradilla, seguir creient en la realitat, és a dir, en el fet que "el garant més irrefutable de la unitat de la llengua -més que el dictamen sense fissures de la romanística internacional- és la continuïtat sense estridències del diasistema".
¿Les evidències acaben imposant-se sempre? Mireu Galileu i l'Església. Ara bé: jo només aspiraria a veure-ho...

Teoria i pràctica de la primera novel·la

Títol: La solitud dels nombres primers
Autor: Paolo Giordano
Edicions 62, 2009
Traducció d'Anna Casassas
311 pàgines

Mattia i Michela són dos bessons. Michela té un retard mental. De petits, els conviden a una festa a tots dos, però Mattia, que s'avergonyeix de la seua germana, la deixa jugant en un parc. No et mogues, li diu. Unes hores després, quan torna, Michela ja no hi és. A prop hi ha un riu. Mattia s'asseu a la riba i troba un tros d'ampolla, que es clava a la mà. I el narrador explica: "Esperava que en qualsevol moment la Michela aflorés a la superfície, i mentrestant es preguntava per què certes coses suren i d'altres en canvi no".
Aquesta escena és el punt de partida dramàtic de La solitud dels nombres primers. La seua particularitat és que dóna molt bé el to que es mantindrà en tota l'obra, tot barrejant habilitat narrativa i una gran destresa lingüística i poètica. És evident que el narrador no diu en cap moment que Michela s'haja ofegat al riu. Però és així: el lector no en té cap dubte. La via indirecta, però, incrementa el dramatisme de la història, tensa l'arc de les probabilitats fins un punt en què el lector ha de sentir-se commogut abans que convençut.
Ahir mateix vaig conéixer la Najat el Hachmi. Vam compartir un dinar davant per davant de la mar de Borriana i li vaig explicar que era el que m'havia agradat de la seua novel·la, L'últim patriarca. Ella em va retrucar que acabava de llegir La solitud dels nombres primers, i que li havia arribat ben endins. Com en el seu cas, també es tracta de la primera novel·la de Paolo Giordano, i supose que s'hi ha vist, d'alguna manera, reflectida. Confessaré sense rubor que sent una enveja sana per aquests escriptors que vencen i convencen de seguida, acabats d'arribar a l'arena. Els altres, els escriptors de llarg recorregut, ens hem de conformar amb l'altra soledat, la dels corredors de fons.
Crec que podem llegir el llibre de Giordano per les mateixes raons que paguen la pena en el cas de la Najat: es tracta de llibres escrits amb el cor, però desproveïts de sensibleries; es tracta, també, de projectes literaris sòlids, que hi revelen escriptors de gran volada. I potser m'equivoque, però és la meua pensada.

Una ferotge lliçó d'humanitat

Títol: Indignació
Autor: Philip Roth
Edicions La Magrana, 2009
Traducció de Xàvier Pàmies
191 pàgines

El que ens fascina de Roth, diguem-ho clar, és aquesta capacitat d'empatia amb les nostres pròpies preocupacions realitzada matemàticament, any rere any, amb un estil suculent i sense defallir mai, com és propi dels escriptors de raça. Ara retorna amb aquest llibre que tracta de l'estupidesa innata de la massa, i sobre l'estupidesa crèdula de la massa americana en primer lloc. Hi són alguns dels seus temes de sempre: la vida universitària de l'Amèrica provinciana, la vivència contradictòria del sexe, l'encaix de la comunitat jueva al gran gresol nordamericà.
El protagonista d'Indignació es passa tota la novel·la obsedit per no haver d'anar a la guerra de Corea, però és allà precisament on sucumbirà, com un destí ferotgement inexorable. Els culpables? La clericalla governant a Winesburg, una universitat tancada i retrògrada que només va canviar, a la força, amb els aldarulls del 1969, segons ens diu el propi Roth a l'epíleg. Mentrestant, però, li fan la vida impossible a Marcus Messner, un jove jueu que vol mantenir-se agnòstic en un context -els anys 50- tan semblant a l'actual, si bé es mira. Ja se sap que la majoria absolutíssima dels habitants dels Estats Units són creients fervents en alguna religió, cosa que els fa mirar als incrèduls com si foren estranyes aus sense niu. És impagable, en aquest context, el diàleg entre Marcus i el seu degà, en què el primer li etziba fragments literals i punxeguts de "Per què no sóc cristià" de Bertrand Russell davant la commiseració altiva, i un poc espantada, del segon.
El personatge femení, Olivia Hutton, aquesta "noia rara que va molt calenta", segons la defineix un personatge i que perpetra al jove Marcus una mamada antològica, queda com una altra de les singulars heroines de Roth. Una llàstima que ens quedem sense saber si Olivia, que desapareix de sobte al final de la novel·la, s'ha suïcidat -com tem Marcus- o és rea d'algun altre destí desconegut.
La lliçó de Marcus és que prefereix ser expulsat del campus -i obligat a enrolar-se, doncs, a l'exèrcit que es dessagna en la cruel terra coreana- abans que no haver de renunciar a uns principis als quals creu que té dret, com si no creure en déus, angelets i altres galindaines infantils fora, més que un pecat, un crim de lesa humanitat.
La humanitat real, però, consisteix precisament a no creure en himnes, ni en fantasmagòriques al·legories, sinó en un destí no brutal, dictat per la raó i per la pròpia mesura. Tota una lliçó de lucidesa... ¿enmig del desert?