La vida no està feta per comptar calories

Títol: Afamada
Autora: Melissa Broder
Ela Geminada
Girona, 2026
Trad. de Núria Busquet
361 pàgines.

  Rachel viu a Los Angeles, és jueva (però no religiosa) i té un problema seriós amb el menjar. No suporta la idea d’engreixar-se i el que ha viscut a casa no l’ajuda: la mare li va inculcar l’obsessió per la línia, així que la terapeuta de Rachel li recomana que hi talle tot contacte durant un període llarg. 

  A tot això, Rachel coneix una dependenta d’una tenda de iogurt (Yo!Good) i hi queda fascinada. És la Miriam, que sempre insisteix a posar la màxima quantitat de iogurt i extres a la seua tarrina, quan Rachel la voldria rasa i amb les calories comptades. Miriam, a més, és una dona de gran esplendor anatòmic: està grassa, vull dir, però això no sembla importar-li gens. 
  Passarà l’inevitable: Rachel s’enamora de Miriam. La cadena de iogurt gelat és propietat de la seua família, i per això ella ajuda fent-hi de dependenta. La família: jueus ortodoxos, dels que celebren rigorosament el sàbat, i on és impensable acollir de bona voluntat una relació lèsbica. Rachel no és exclusivament lesbiana: ha tingut parelles masculines i femenines. Però amb Miriam ha trobat una partenaire sexual que li permet, alhora, baixar la guàrdia en la qüestió de menjar. Juntes frueixen igual al llit i a la taula. Rachel comença a agafar quilos però, mentre s’està amb la Miriam, això no sembla preocupar-la.
  Tot discorre bé fins que, en un sopar a casa de la família de Miriam, a Rachel se li ocorre fer uns comentaris polítics sobre l’opressió patida pels palestins a Israel i els territoris ocupats. Això destapa una caixa de Pandora que determinarà tota la part final de la novel•la, que naturalment no desvelaré. 
  Al lector que ara es pregunte si li abelleix llegir un relat amb aquesta temàtica, caldrà explicar-li que es tracta d’un text escrit amb enginy i amenitat i aporta una visió desdramatitzadora dels trastorns de la conducta alimentària. 
  Un dels grans encerts del text és relacionar el menjar amb el sexe. Com es pot, en efecte, fruir de l’un sense l’altre? “L’amor –escriu la narradora- és quan tens menjar a la boca i saps que no t’engreixarà. La luxúria és quan tens menjar a la boca i saps que t’engreixarà”.
  Però què passa quan es fusionen l’amor i la luxúria? Un estrany oasi, una llibertat inusual i absoluta: exactament el que Rachel troba en Miriam. I s’esdevé el miracle: 

  “En tastar la seva salabror, vaig quedar impactada per la sensació d’eternitat, com si fos tot anterior a nosaltres, viscut pels nostres avantpassats a Rússia, a Lituània, Polònia o Moldàvia. Érem dues jueves del xtetl [aldea jueva] reencarnades, dues dones que s’havien conegut en una vida anterior i s’havien estimat. Vaig tenir la sensació que tot el que havia passat abans passava ara, en aquell moment, i que tot el que passava en aquell moment passaria per sempre. Aquell amor sempre havia existit entre les dones. Continuaria existint. El propagàvem. Irradiava per les finestres del meu pis, a través de la ciutat, dels canyons, més enllà del turons, en el cel nocturn”.

  Tractant-se d’una col·lecció de literatura eròtica, les escenes de sexe són bones: “Vaig baixar cap als pits i li vaig fregar la cara contra la brusa amb fermesa, perquè em pogués notar bé. Els mugrons se li van endurir sota la tela de cotó”... i la resta ja la deixe a la imaginació dels lectors i lectores.
  Com deia aquell eslògan d’un vell anunci, “la vida no està feta per comptar calories”. Però Rachel no ho ha descobert fins que no s’ha enamorat. Diguem-li sexe, diguem-li amor: el desenfrè abismal que porta els i les amants al gran banquet dels seus propis cossos.

Joan Garí

Publicat en Ara, 18-7-2026

El doble assassinat de Guillem Agulló

Títol: L’assassinat de Guillem
Autor: Rafa Xambó
Rebel Edicions
Torrent, 2026
421 pàgines

 

  Guillem Agulló era un jove nacionalista, antifeixista i independentista valencià de 18 anys assassinat per una banda de nazis en abril de 1993, a Montanejos (Alt Millars). El seu únic crim era ser conegut per les seues idees pel seu assassí, Pedro Cuevas. Cuevas li va etzibar una punyalada al cor. La mort va ser quasi instantània. L’assassí i la seua colla van abandonar el lloc dels fets cantant el Cara al sol. Aquest detall és important, perquè en el judici posterior es va obligar una testimoni a cantar el conegut himne feixista, teòricament per a demostrar que l’identificava correctament. És només un dels molts elements surrealistes presents a tot l’afer.

  I és que el crim contra Agulló va obrir les portes a un procés inenarrable conduent a emmascarar els fets, disculpar els assassins i criminalitzar el moviment nacionalista i antifeixista valencià. Tot això és el que ha estat investigant pacientment el professor, escriptor i músic Rafa Xambó durant quatre llargs anys. El resultat d’aquesta recerca és L’assassinat de Guillem: mentides, feixistes i togues, un volumàs de més de 400 pàgines, de lletra atapeïda, que explica com es va tractar el crim de Montanejos al precari i colonitzat ecosistema mediàtic valencià i quin va ser el resultat judicial de tot plegat.
  Aquest volum és la culminació de tot un seguit d’iniciatives de diferent tipus que han mantingut el cas candent durant les últimes dècades. Parle de la novel·la Guillem, de Núria Cadenes (Amsterdam llibres, 2020) o del film La mort de Guillem, de Carlos Marqués-Marcet (2020). Aquest darrer títol va ser emés per les televisions de Catalunya, País Valencià i Illes Balears, aconseguint xifres de més de 600.000 espectadors en total.
  Xambó, però, no fa ficció. El seu ha estat un treball d’hemeroteca i de mirar amb lupa el sumari judicial. Les seues conclusions són inapel·lables: després del crim, el principal periòdic local, Las provincias, va encetar una campanya brutal per a disculpar els assassins, atribuint-ho tot a una “baralla de joves” (sic). Els altres mitjans (incloent-hi Canal 9) també van fer un paper incomplet i poc professional, però el diari del Cap i Casal s’hi va endur la palma.
  Per a qui no conega la història de Las Provincias, caldrà explicar que el diari fundat en 1866 per Teodor Llorente (patriarca de la Renaixença valenciana) va ser el principal agent, des del 1979, de la promoció de l’anticatalanisme a València i la criminalització del nacionalisme. L’episodi d’Agulló, en realitat, era la cirera d’un pastís podrit que havia estat enverinant la societat valenciana durant vint anys. Al seu capdavant, la tristament famosa María Consuelo Reyna.
  En realitat, la punyalada al cor contra Guillem Agulló representa, d’alguna manera, el final de la convulsa Transició al País Valencià. Una etapa de crims impunes (les bombes a Joan Fuster i altres intel·lectuals, les agressions a les autoritats democràtiques...) que Xambó s’encarrega de recordar per a què no ens sorprenga gens la ridícula condemna a Pedro Cuevas amb què es va saldar el judici que va tindre lloc a Castelló de la Plana.
  Com a colofó sardònic a aquesta història, caldrà anotar què va fer Pedro Cuevas –el xicot que diu que va matar Agulló per raons esotèriques, juvenils i testosteròniques- després de complir els quatre anys de presó a què va ser condemnat. De seguida es va incorporar al FAS (Frente Antisistema) i es va veure implicat en l’Operació Pànzer. En aquesta ràtzia la Guàrdia Civil va desarticular una cèl·lula neonazi amb armes i propaganda, que es dedicava a la cacera d’antifeixistes i immigrants.
  Així s’escriu la història, indubtablement...

Joan Garí

Publicat en Ara, 4-7-26