Títol: L’any més inesperat
Autor: Àlex Susanna
Proa
Barcelona, 2024
286 pàgines
Desaparegut el passat mes de juliol, Àlex Susanna (1957-2024) ens ha deixat, com a bon escriptor, una posteritat de paper. Al gener l’editorial Proa li va publicar el dietari La dansa dels dies, i en setembre ha aparegut el volum també memorialístic L’any més inesperat. El primer d’aquests títols s’ocupava dels esdeveniments que van marcar la seua vida de febrer del 2021 a febrer del 2022. El segon, de novembre del 2022 a octubre del 2023. Amb això es tanca la part de la seua producció que ell va poder revisar en vida i preparar per a la publicació. Els papers que Núria Viladot, la seua viuda, conserve ara al seu poder potser vegen també la llum en algun moment.
Tots els qui vam conèixer l’Àlex sabem de la seua generositat i del seu amor per la vida. Aquesta passió la va projectar en el seu ofici i la seua obra. Fou un gestor cultural compromès i dedicat, un poeta elegant i subtil i un dietarista molt notable. El que sempre em va cridar l’atenció de les pàgines dels seus diaris és l’amor que va sentir pels pobles i els paisatges de l’interior de Catalunya (ell, que havia nascut a Barcelona) i, com una extensió d’aquesta curiositat sense cotilles, l’interés real que va experimentar cap a la realitat cultural que es feia a les Illes Balears i el País Valencià. Tot això hauria de ser una banalitat, però, per desgràcia, convertien Àlex Susanna en una rara avis dins el món cultural barceloní.
La dansa dels dies s’obre, com aquell que diu, amb la mort de Joan Margarit i es tanca amb l’inici de la guerra d’Ucraïna. Esdeveniments luctuosos que, tanmateix, no informen el to general del volum, que busca més bé consignar positivament fets, diàlegs i sensacions vitals dels nombrosos amics, coneguts i saludats (per usar la fórmula de James Boswell que va fer seua Josep Pla) de l’autor.
En realitat tots els diaris de Susanna es configuren com un registre fidedigne de l’estat actual del món de la cultura catalana. Pintors, músics, arquitectes, escriptors desfilen per aquestes pàgines i l’autor en pren nota. Fins i tot s’aplica a reproduir les paraules concretes dels seus interlocutors, en un esforç sumarial herculi. Basteix, així, un document impagable.
Res més dúctil, per a aquest propòsit, que un dietari. “El del dietari –escriu l’autor-, un transgènere que et permet modular l’escriptura amb les pròpies necessitats expressives i anar passant de l’anotació més telegràfica a una de prolixa, de l’aforisme al poema en prosa, de la nota a peu de pàgina a la narració, de la crítica a l’inventari, de la citació a la digressió, de la confessió a la reflexió, o al cant. Ben dosificat –conclou- tot hi és benvingut i s’empelta”.
L’any més inesperat és una continuació lògica de La dansa. L’autor segueix consignant-hi converses amb tota mena d’actors culturals, començant pel seu estimat J.F. Ivars. Considerant-se com es considerava “un rebrot del noucentisme”, la seua és una visió rigorosa i holística de la cultura, però estima massa la natura com per a caure sota la suposada eficiència de cap mot d’ordre periclitat.
Susanna és generós amb una ploma a la mà. Si ha de referir alguna crítica, sempre és amable. Per als elogis, en canvi, no li cauen els anells: no s’està de reconèixer, per exemple, que el millor dietarisme actual en català està fent-se al País Valencià. Per a queixar-se, tot seguit, de com de demencial és intentar trobar un llibre d’una editorial valenciana a Barcelona.
Però també Barcelona, aquesta Barcelona, és l’escenari on deambula, insòlita i excèntrica, una altra espècie en vies d’extinció: la burgesia compromesa amb l’art i la cultura del país. Explícitament, hi cita el cas d’Antoni Vila Casas. Les discrepàncies amb aquest gran mecenes van ocasionar l’abandonament, per part d’Àlex Susanna, de la Fundació Vila Casas, però quan mor el patriarca nonagenari les paraules que li dedica al diari són ponderades i magnànimes.
L’any més inesperat es clou amb la sorpresa del càncer. “Ara ja sé que en principi em queda poc temps de vida: uns mesos o un any a tot estirar”, ens confessa. S’acaba el món, en efecte, i cal anotar-ho al diari. A la fi, però, quedaran les matinades a la Matarranya o al Pirineu, la visió del paisatge des de la casa de Gelida, els afectes dels éssers estimats, un bon vi negre francès a la copa i algun lied nostàlgic de fons. Així ha passat la vida, però ha sigut una vida literària, és a dir –com hauria volgut Proust-, una vida plenament viscuda.
Joan Garí
Publicat en Ara, 28-9-24