Ofici de lector

Vigència de Vicent Andrés Estellés

2012-02-11T17:53:00.005+01:00

Títol: Ara, Estellés
Autors Diversos
Onada Edicions
Benicarló, 2011
191 pàgines

És curiosa la intensa vigència que ha conquistat el poeta Vicent Andrés Estellés –com un profeta invers- al seu propi país. A la iniciativa del Sopar Estellés (trobades gastronòmiques dedicades a l’autor del Llibre de meravelles a imitació del Sopar Burns dels escocesos) se suma ara el volum Ara, Estellés, on un conjunt d’autors recorden i celebren, de Benicarló estant, els versos del més poderós dels nostres poetes moderns. Aquell a qui Joan Fuster va proclamar el millor versaire valencià després d’Ausiàs Marc. I era un rètol plenament merescut, no cal dir-ho.
Estellés, d’una manera o altra, va saber guanyar-se l’emotivitat dels valencians. La seua poesia de tall realista, dissenyada a partir d’una narrativitat que en facilitava la lectura, va propiciar la connexió amb el seu públic natural. Encara ara hi ha molta gent que se sap de memòria poemes sencers del de Burjassot. Apresos –sí- de cor. De tot cor. En qualsevol Sopar Estellés (jo vaig participar en el de Borriana, sota els auspicis de l'Agrupació Borrianenca de Cultura i la Societat Gastronòmica Valencianista La Canella) el públic ix espontàniament a l’escenari a recitar versos d’Estellés. I ho fa amb un sentiment que –es nota- no és gens impostat. N’hi ha que recorden “Els amants” amb una aclucada d’ulls. D’altres preferereixen el to greu, nacionalitari, de “Propietats de la pena”. I alguns sempre ens quedarem amb la mestria lírica de “Testament mural”, com una divisa imperible.
La vigència d’Estellés, d’alguna manera, contrasta amb el desmenjat oblit amb què s’ha subsumit Joan Fuster. Enguany s’esdevé precisament el cinquantenari de la publicació de El País Valenciano i de Nosaltres, els valencians, i ja veurem quina mena i quina qualitat d’actes ho commemoren (per mi no quedarà, però no avancem esdeveniments…). Fuster, de sobte, s’ha tornat incòmode (més encara) amb les cendres a la mà de la “batalla de València”. Però Estellés n’ha eixit viu –i rediviu.
Al volum que glosse participen acadèmics, poetes i cantants. Gent com Vicent Salvador i Jaume Pérez Muntaner, que venen dedicant les seues glosses als versos estellesians des de fa moltes dècades. O tipus joves com el cantautor Pau Alabajos, l’últim disc del qual (Una amable, una trista, una petita pàtria) és precisament el pimer vers de Coral romput. Alabajos hi explica quina mena de sensació meravellosament trasbalsadora el va envair en sentir per primera vegada l’enregistrament d’Ovidi Montllor amb aquesta llarga composició estellesiana com a base. És curiós, perquè l’estil d’Alabajos està prenyat de delicadeces i subtilitats que no semblen casar amb la cara més coneguda de l’Estellés tel·lúric. Però és una no correspondència falsa. En realitat, el cantautor de Torrent té qualitats suficients per a enllaçar amb els corrents subterranis estellesians, que sovint no tenen res a veure amb certes concessions al costat bròfec de la realitat.
Sospite que Ara, Estellés, que ve amb un disc de poemes musicats per Ximo Caffarena, no serà l’última demostració de l’amor que la gent del país sent pel seu poeta més vigorós. És, diguem-ho ja, el nostre “poeta nacional”. I ningú com ell va saber interpretar l’excés, la passió i la intensitat de la vida viscuda a la manera valenciana.

Joan Garí

El Temps, núm. 1.443

Restituint l'ordre del món

2012-02-05T12:33:00.005+01:00

Títol: Diarios, segundo volumen 2004-2007
Autor: Iñaki Uriarte
Pepitas de Calabaza
Logroño, 2011
186 pàgines

Després del celebrat primer volum, que ja vaig comentar ací, Iñaki Uriarte (l'home "nascut a Nova York" que "és de Sant Sebastià i viu a Bilbao") ens ofereix un segon lliurament dels seus interessantíssims diaris. Estic segur que els elogis que va suscitar el primer tom (entre ells, els meus) trobaran ara una continuïtat natural. Hi trobem, en efecte, el mateix desmenjat volterià que passa el seu temps d'oci entre Bilbao i Benidorm i que no ens estalvia cap judici sumaríssim sobre persones, llibres o situacions. S'acull a sagrat, en tot cas: confessarà sense cap problema que els Assaigs de Montaigne són el llibre més important de la seua vida. Dit això, i havent esmentat el nom del Mestre, tota la resta flueix naturalment, fins i tot la pertinença al club dels escriptors que -com el savi gascó-, es deleixen per contar "el que u pixa". Al capdavall, el Senyor de la Muntanya és el primer que es va plantar enmig del camp amb els braços fent anses i assegurant "He vingut ací a parlar del meu llibre" (molt abans que Francisco Umbral protagonitzara la seua famosa anècdota televisiva).
Aquest segon volum és una lògica continuació del primer. No han canviat les seues opinions sobre l'euskera ni sobre el nacionalisme, i no pot deixar d'observar quanta gent d'esquerres s'ha fet de dretes en els darrers anys. Considerar-se esquerrà i estar contra ETA i contra el nacionalisme espanyolista alhora el col·loca en un equilibri precari però ¿pot haver cap altre espai per a la lucidesa?
Comprovem que Uriarte continua fent ostentació de la seua ociositat, del seu progressisme descregut i del seu cosmopolitisme profundament basc. Tot això, agitat en la coctel·lera, se serveix amb un estil diàfan, enganyosament poc treballat, que revela una ment poderosa, indefinidament apta per a captar les esquerdes de la realitat i observar els brins d'herba que brollen en els badocs de l'asfalt de l'autopista. Si un dietarista és un guardià del temps, Uriarte aprofita les seues hores de vetla per a constatar la gran deriva del món cap a l'error, el gran esforç de tots en la llarga lluita contra el sentit comú. I els seus lectors ho agraïm.
Sense fills, però amb gats, d'aquests animals (els gats) admira "la capacitat de desobediència" (no té fills, en efecte!). I dels éssers humans, podríem dir, l'impuls desfermat cap a l'apariència, el fanatisme i el caos. Per això cada nit cal escriure al dietari: per a restituir l'ordre del món.
Una vegada interioritzat aquest ordre íntim, només cal aplegar els papers i publicar-los. ¿Que no han estat escrits per a fer-se públics? Clar, clar. Ni Letizia aspirava a ser princesa i reina. Però la vida t'hi du. I a la vida -com a la literatura- sempre cal fer-li cas.

Joan Garí

Dos maons més per a l'etern diàleg

2012-01-28T16:58:00.008+01:00

Títol: Obra completa, II i III
Autor: Joan Fuster
Edicions 62 i Univ. de València
Barcelona, 2011
806 (I) i 1.127 (II) pàgines

Deu anys després de l'aparició del primer volum, Edicions 62 i la Universitat de València reprenen l'Obra Completa de Joan Fuster amb dos nous lliuraments, intitulats Assaigs, I i Assaigs, II. Ja vaig tindre ocasió de signar un extens comentari a la revista Caràcters d'aquell tom inicial. Deu anys són molts anys, però benvingut siga el lapse si es reprén un projecte fonamental. Al capdavall, l'anterior edició de les Obres de Fuster, també hostatjada pel Grup 62, es va aturar en 1994 i no va anar més enllà del seté volum (de dimensions molt més morigerades que els actuals).
Siga com siga, qualsevol notícia relacionada amb els papers de Fuster és sempre una alegria. És massa obvi que són molts els qui han volgut soterrar la seua memòria, ara que commemorarem (¿commemorarem?) els 90 anys del seu naixement (1922) i el 20 aniversari de la seua mort (1992). Ja us contaré de quina manera participe jo en tanta efemèride: de moment, podeu anar fent boca a Verkami, on 3i4 ha posat a disposició del públic l'edició del meu nou llibre, Viatge pel meu país (una revisitació de El País Valenciano (1962) de Fuster), que hi podeu aconseguir abans de l'arribada a les llibreries amb diversos avantatges. Ara toca, però, parlar dels nous lliuraments de l'Obra fusteriana, a càrrec de dos marmessors de tanta solidesa com són Antoni Furió i Josep Palàcios. Tal com ells mateixos adverteixen en els mots preliminars del primer volum, res més al·lusiu a Fuster que la definició d'assaig, és a dir, "l'aplicació del dubte a tota especulació, sense que acabem combregant amb la pròpia resposta". Tota la bibliografia del suecà -aquesta meravellosa i lúcida fragmentàlia- respon a l'impuls que naix en Montaigne i es projecta en les mil direccions de l'humanisme contemporani. Furió i Palàcios s'han limitat a compil·lar els llibres de l'autor de El descrèdit de la realitat publicats en vida com a tals, més el que anomenen l'"assaig dispers" i l"assaig seriat", aparegut, en forma d'article de premsa, en les diverses capçaleres on va col·laborar (Serra d'Or, Qué y Dónde, El Món, El Temps...) abans del Gran Silenci. Ja he explicat en un altre lloc la meua opinió sobre el sentit que puga tindre recollir i donar a la llum amb exhaustivitat tot allò que va escriure l'autor, sense cap criteri selectiu. És obvi, però, que els lectors actuals també tenen dret a revisar una paperassa que, llegida ara, continua servant el seu primigeni interés. ¿Què entendran, però, els lectors joves de les cròniques polítiques on Fuster es deleix jugant a les al·lusions privatives i els sobreentesos carregats amb bala? Parlant de la Transició al País Valencià, per exemple, escriu: "Després va venir -i no vull saber per què- l'etapa del porquet de Sant Antoni, les ties-maries teledirigides per don Abril i don Broseta, o sigui, per una dreta "incivil" -"cevil", hauria dit l'aristòcrata Ausiàs Marc- i decididament antinacional" (Assaigs, II, p. 791). ¿No hauríem d'explicar-li ja a un lector de menys de trenta anys que "el porquet de Sant Antoni" era Enrique Monsonís, president del Consell amb UCD, i qui eren i què van significar políticament "don (Fernando) Abril" i "don (Manuel) Broseta" (i, encara, les "ties maries")? Anecdòticament, per cert, revelaré que a Monsonís, traspassat ara fa tres mesos, se'l coneixia al seu poble i meu com "el serdakari" (sic), ja que és ben sabut que els borrianencs som de malnom porquets (és a dir, "serdos" en el dialecte popular).
D'una manera o altra, res més divertit que rellegir ara aquells crispats i sucosos articles sobre política del darrer Fuster. En realitat, l'autor de Nosaltres, els valencians sempre va observar una lleugera ambigüitat a l'hora d'ocupar-se dels afers públics. És evident que el seu compromís més fort era amb la Literatura, però no va poder deixar d'immiscir-se en el curs dels esdeveniments socials i polítics al seu país. No fou precisament un tipus tancat a la seua torre d'ivori. Fins i tot al final, quan es reclogué a sa casa del carrer de Sant Josep com en un monestir unipersonal, aquesta actitud era també una declaració d'intencions. En seguirem parlant, en tot cas. El diàleg amb un escriptor mort és tan inacabable com la pròpia eternitat. Ara tenim dos maons més per a sustentar aquest temple de paraules. No els desaprofitem.

Joan Garí

Una petita obra mestra

2012-01-21T12:28:00.010+01:00

Títol: Una tendra donzellaAutora: Joyce Carol Oates
Bromera, 2011
Traducció de Josep Franco
225 pàgines

Aquest llibre conta l'ambígua, sorprenent i fascinadora relació entre un cavaller de setanta anys, Marcus Kidder i una joveneta de setze, Katya Spivak. En realitat, però, no hem de buscar la genealogia del relat en la Lolita de Nabokov, sinó més bé en La casa de les belles adormides, de Yasunari Kawanata. En la narració de Kawanata, homes madurs acudeixen ritualment a una casa situada a la vora d'un penyasegat on els esperen belles jovenetes verges profundament adormides. El sever contracte al qual s'han acollit estipula que poden passar la nit al costat de les donzelles, però no poden fer-hi res, ni tan sols tocar-les. Un eco de la profunda i torbadora sensualitat que es desprén d'aquest relat m'ha semblat que ressonava en Una tendra donzella, molt eficaçment traduïda, aquesta segona novel·la, per l'escriptor Josep Franco.
En realitat, Oates ens proposa un viatge moral on la simbiosi entre el vell i ric cavaller i l'adolescent de família desestructurada s'estableix a partir de les diferents necessitats de tots dos. Kidder necessita una persona que l'ajude en un últim propòsit vital i Spivak manca d'una figura paterna convincent i vol pensar, també, que és capaç de despertar sentiments de tendresa i admiració més enllà de la brutalitat habitual del seu medi. Per a l'adolescent, òbviament, l'experiència s'allunya de tot el que haguera conegut anteriorment. Així ens la descriu l'autora: "No era una xica guapa; era de la classe de xiques que els xics buscaven quan volien mantindre relacions sexuals, però ella no ho consentia mai i això els exasperava. Era massa tímida i no li agradava gens el seu cos. Quan es mirava a l'espill no era de les que deien Sóc jo, sinó que pensava Sóc jo?".
Estem davant, per si no s'havia entés, d'una petita obra mestra. Als seus setanta-tres anys, Joyce Carol Oates demostra que es troba en plenes facultats narratives i que és capaç, com el seu compatriota Philip Roth, de fornir una gran novel·la a l'any, com si la literatura fóra un mecànic afer de temporada. Les personalitats de Katya i de Marcus s'hi van afaiçonant amb delicadesa i amb contundència. D'una manera o altra, el lector acaba convençut que res més lògic que l'aplec d'aquestes dues ànimes dissímils però estranyament complementàries. El vell polifacètic, pintor, pianista, escriptor, col·leccionista d'objectes preciosos, no vol una peça més per a les seues col·leccions, sinó "una tendra donzella" amb què poder burlar el rostre esdentegat de la mort. L'expressió, per cert, està treta d'una antiga cançó, "Barbara Allen", que Marcus va enregistrar en una breu experiència com a tenor.
La relació entre mestre i pupil·la anirà in crescendo, fins que es trenca abruptament a frec del final. Llavors entrarà en dansa el cosí de Katya, Ron Mraz, un pinxo de modals patibularis que està a punt de llançar-ho tot a perdre. Però l'harmonia es restableix a la fi i Katya du a terme la missió a la qual havia estat convocada. Acabem el relat, així, amb un gust agredolç a la boca, que no enterboleix la impressió d'haver assistit a una cerimònia eròticament subtil i a una lliçó de savoir-faire literari.

Joan Garí

Tot sol contra el món de les emocions

2012-01-15T14:03:00.009+01:00

Títol: El curiós incident del gos a mitjanit
Autor: Mark Haddon
La Magrana
Barcelona, 2011
Traducció de Rosa Borràs
269 pàgines

A l'institut on faig classes, aquest curs m'han correspost dos alumnes amb síndrome d'Asperger. Per fer-ho curt, aquesta síndrome es defineix com una notòria absència de comprensió social (no poden establir lligams d'empatia amb les altres persones) i, alhora, un desenvolupament intel·lectual precoç que es concreta en interessos particulars en temes molt concrets (de què arriben a ser consumats experts). Aquesta forma lleu d'autisme no impedeix a la majoria dels subjectes afectats fer, a la llarga, una vida relativament normal. Com no entenen intuïtivament les relacions socials, el que fan és anar aprenent-les per imitació. En l'època de l'adolescència -és a dir, quan són a l'institut- és quan esclaten més visiblement les seues contradiccions, ja que les necessitats interpersonals d'aquesta edat i l'impuls de socialització bàsica fan aflorar les mancances emocionals dels Asperger. Sobreviure a aquesta etapa, doncs, és important.
El perfil de la malaltia -alt nivell intel·lectual i molt baix poder de resolució emocional- fan que els subjectes encaren amb moltes possibilitats d'èxit professions relacionades amb la ciència o la informàtica -es a dir, allà on cal una certa capacitat d'abstracció i un maneig de dades molt concretes. Personatges famosos com Einstein o Steven Spielberg són Asperger (en el primer cas suposadament, en el segon per confessió pròpia). Algú ha dit que les característiques d'aquesta síndrome ens avancen estadis ulteriors de l'evolució humana. Caldrà, doncs, seguir el seu desenvolupament amb atenció.
El llibre de Mark Haddon (publicat originàriament l'any 2003) va tindre la virtut, juntament amb pel·lícules com Mozart i la balena (Petter Naess, 2005), de popularitzar la vida quotidiana i els trets més destacats dels afectats per la síndrome. Haddon imagina un protagonista de 15 anys -Christopher Boone- que presenta un quadre d'Asperger de manual: no suporta el contacte físic, li agraden els números (sobretot els primers, que són "el que queda quan eliminem totes les pautes i els models"), no tolera les mentides, ni els colors groc i marró, ni entén el llenguatge irònic o metafòric. Les seues dificultats per al contacte amb els altres es concreten en els llargs períodes de temps que passa sense parlar amb ningú i en el seu costum inveterat de no mirar a la cara de les persones amb qui parla. Un ésser humà així -bo en matemàtiques, bo a l'hora de visualitzar o classificar coses, però molt inepte en les situacions socials més quotidianes- ha d'enfrontar-se a un misteri digne del seu admirat Sherlock Holmes: el gos d'una veïna apareix mort i el fet coincideix amb la desaparició de la mare de Christopher. Segons son pare, la mare és morta. Estirant el cabdell de l'assassinat del gos, Cristopher viurà una ventura fabulosa que el farà retrobar-se amb la mare.
L'habilitat de Haddon per a reproduir en primera persona les vivències del protagonista és notable. El llibre és redó i no m'estranya la seua popularitat. El món dels Asperger, al capdavall, és com un petit habitacle on cada cosa ha d'estar en el seu lloc. I l'infern són definitivament els altres.

Joan Garí

The Great French Novel

2012-01-07T11:08:00.003+01:00

Títol: El mapa i el territori
Autor: Michel Houellebecq
Anagrama-Empúries, 2011
Traducció d’Oriol Sánchez
351 pàgines

Ja se sap com va entrar Michel Houellebecq en el panorama de les lletres franceses. Se’l va mirar amb suspicàcia –i amb motius!- fins que es va fer notar l’evidència que, una vegada admès en el club, es disposava a quedar-s’hi. Segons diuen ara les solapes del seus llibres la seua estratègia consisteix a demostrar “que és possible escandalitzar el públic lector sense renunciar a la bona literatura”. Com fent-se eco de tot això, reblant-hi el clau, la seua última novel·la ens el presenta convertit en un dels personatges principals. L’autoretrat en tercera persona, per cert, és tan mordaç, irònic i realista com esperaríem de l’autor de Extension du domaine de la lutte: “Duia un pijama de ratlles gris que recordava vagament un presidiari de sèrie televisiva; tenia els cabells embullats i bruts, la cara enrojolada, ben bé com si tingués acné rosàcia, i feia una mica de pudor”.
Jed Martin és el protagonista de l’obra. És fotògraf. El seu pare és un arquitecte acomodat que viu en una residència d’ancians. La mare, d’origen jueu, es va suïcidar quan Jed tenia set anys. Amb el pare no parla mai d’això. Pares i fills: una de les constants dels llibres d’Houellebecq. De fet, “en matèria d’éssers humans”, en Jed “només coneixia el seu pare , i de fet no gaire”. Per al pare, al seu torn, “tenir un fill havia significat el final de tota ambició artística i, més en general, l’acceptació de la mort”.
Com en una novel·la realista del XIX, en Jed, que és més aviat tímid, es veu triomfant socialment gràcies a haver-se ennoviat amb Olga Sheremoyova, que treballa al Departament de Publicitat de Michelin. Es van conéixer en una exposició de fotos de mapes de carreteres d’aquesta marca, l’especialitat de Martin. El seu lema: “El mapa és més important que el territori”.
I tot això, amb la càrrega de nihilisme irònic de fàbrica, és la novel·la. L’originalitat i l’excel·lència de tot plegat està fora de dubte. Al capdavall, d’algú que es defineix manifestant “un feble sentiment de solidaritat envers l’espècia humana” no podríem esperar res que no fora un catàleg de personatges aliens a tota idea de felicitat. No hi falta la mordacitat llegendària d’Houellebecq: una dona lletja és “amb la vagina inexplorada”; un alt càrrec de Michelin tarda a trobar la paraula que busca perquè s’ha format a l’École Polytecnique i no a l’École Nationale d’Administration… And so on.
La tercera part de l’obra pren un tombant inesperat, relacionat amb el retrat que Martin fa del propi Houellebecq. No caldrà abundar-hi, perquè això servirà el lector per a interessar-se en una peça que potser aspira simplement a emular en terra francesa aquella Great American Novel que va preconitzar John William Deforest en el celebèrrim assaig del mateix títol l’any 1898. Per a Deforest el novel·lista té l’obligació moral de retratar la realitat (en el seu cas nordamericana) en tota la seua complexitat. Com una maledicció, no hi ha novel·lista que, des de llavors, aspire a menys. Houellebecq està diposat a immolar-s’hi i, de fet, s’hi immola. Morir en la teua novel·la és una alternativa plausible si ja no pots morir per la teua novel·la. D’una manera o altra cal lluitar aferrissadament per la Great French Novel. Perquè, com tothom sap, més interessant que la realitat estricta és la seua novel·lització. És a dir, “La carte est plus intéressante que le territoire”...

Joan Garí

El Temps, núm. 1.438

Literatura i cinema

2011-12-31T12:54:00.004+01:00

Títol: Taràntula
Autor: Thierry Jonquet
Bromera, 2011
Traducció de Laura Pla
155 pàgines

Les relacions entre la literatura i el cinema han despertat molta passió bibliogràfica. Recorde que, fa anys, solia afirmar-se d'una manera molt certa l'axioma segons el qual no es podia fer una bona pel·lícula adaptada si no era partint d'una novel·la mediocre. Els partidaris d'aquesta veritat revelada solien citar el cas de Tristana, el modest relat de Benito Pérez Galdós que Buñuel va sublimar en el film del mateix nom. En realitat, el propi Buñuel va fornir contraexemples eficaços de l'axioma, com ara la desgavellada però molt suggerent adaptació que va fer de Cims borrascosos. La història del cinema ve plena d'adaptacions bones, mitjanes o roïnes de narracions al seu torn bones, mitjanes o roïnes, sense que semble caracteritzar-s'hi cap llei inapel·lable.
Quan Pedro Almodóvar va llegir per primera vegada la novel·la Taràntula, de Thierry Jonquet, supose que va començar de seguida a fabular com integrar aquella esborronadora història dins el seu món. Advertiré d'entrada que no sóc cap fan del cinema del multipremiat director manxec. Hi reconec, òbviament un talent excepcional i una capacitat innata per a generar imatges impactants, però el seu univers mental em deixa bastant indiferent. Tanmateix, La piel que habito, el film en què acaba d'adaptar la novel·la de Jonquet, m'ha agradat i m'ha inquietat a parts iguals. És un Almodóvar es estat quasi pur, al temps que respecta les línies mestres de la història original. Potser aquesta és l'única relació fructífera entre cinema i literatura: allà on la literalitat de les històries es transforma en un itinerari visual fidel i alhora traïdor, en un joc d'ambigüitats capaç de suscitar l'obra d'art.
El relat original de Thierry Jonquet enganxa pel seu estil sec, tallant, d'una precisió acerada. La trama és ben coneguda: el cirurgià Richard Lafargue manté a casa una presonera molt especial (Ève), a qui lliura ritualment a tota mena de clients sexuals. El misteri entorn d'aquesta dona es resoldrà al final, quan el relat farà convergir les tres trames simultànies que hi avancen: la de Richard i Ève, la d'Alex (un delinquüent que s'oculta per haver assassinat un policia) i la de Vincent (un jovenàs que va violar la filla de Richard, i a qui aquest reclou al soterrani de casa).
A poc a poc tot va encaixant, i les tres línies de la trama prenen un sentit unitari que sorprén tant els lectors de la novel·la com els espectadors de la pel·lícula. En aquesta darrera s'han operat alguns canvis, òbviament, com ara el fet que l'Alex siga el fill de la majordoma de la casa de Richard, un paper que no està en la novel·la i que sembla creat ex professo per Almodóvar per a fer comparèixer-hi a una de les seues actrius fetitxe, Marisa Paredes. Precisament l'elecció dels actors protagonistes és un dels actius fonamentals del film, amb un sobri i madur Antonio Banderas i una sensual i deliciosament ambígua Elena Anaya.
No diré res més de l'argument, perquè el misteri que s'hi atresora forma part del plaer que no se li pot robar al lector/espectador. Almodóvar ha aconseguit fer una pel·lícula seua canviant tot el que calia canviar (començant pel final, radicalment diferent al de la novel·la). Alhora, però, qualsevol lector de Jonquet podrà restar raonablement satisfet. Cinema, literatura: dues branques del mateix procés -ubèrrim, inacabable- de (auto)coneixement.

Joan Garí

Un profeta del futur

2011-12-25T10:29:00.009+01:00

Títol: Más allá del crash
Autor: Santiago Niño Becerra
Los libros del lince
Barcelona, 2011
190 pàgines

Ja se sap que els economistes són excel·lents vaticinadors del passat, però sovint tenen dificultats a distingir els moviments que tindran lloc unes poques passes més enllà del present. A misses dites, molts es deleixen propinant-se farisaics colps al pit amb el conegut rosari "ja ho havia dit jo". La crisi econòmica en què estem immersos ha propiciat l'encimbellament de tota mena de profetes buits, aquella mena de tipus que asseguren ara que ja sabien tot el que passaria, però tanmateix mentre estava passant, van ser incapaços d'oferir una prospectiva mínimament coherent.
A Santiago Niño Becerra, catedràtic d'Estructura Econòmica a la Universitat Ramon Llull de Barcelona, el podrem acusar de moltes coses, però no de no haver-se arriscat a oferir, en forma d'un documentat advertiment, un vaticini exacte de quin seria el curs de les coses. El seu llibre El crash del 2010 -publicat l'any 2009- va predir amb rotunditat el col·lapse del mes de maig d'aquell any. És el moment en què s'aprova, a nivell europeu, el rescat de Grècia i a Espanya Zapatero es fa l'hara-kiri anunciant les ja famoses retallades (baixada del 5% del salari dels funcionaris i congelació de les pensions).
Amb aquests antecedents, era obvi que ens havíem de mirar amb atenció el nou llibre del professor Niño Becerra. La primera cosa que m'hi ha cridat l'atenció és una mena de recança a portar la clarividència fins a les seues últimes conseqüències. L'autor no vol "personificar" els culpables de la crisi. Assegura que si ataquem Moody's, per exemple, és perquè és una cosa més concreta que el Congrés dels Estats Units, que és qui va aprovar la desregulació del sistema financer als anys 80 (en realitat ho féu un Congrés dominat pels homes i les dones de Ronald Reagan; paradoxalment, però, va ser Jimmy Carter el primer a firmar una llei d'aquest tipus: la Llei de Desregulació de les Aerolínies, l'any 1978). No obstant això, Niño Becerra no s'està d'assegurar que aquesta és una "crisi sistèmica", és a dir, que tindrà com a resultat un canvi de sistema econòmic. La referència al capitalisme és palmària. Per a Niño Becerra la crisi s'estendrà fins els anys 2020-2023, amb una primera fase de caiguda que culminarà l'any 2012. Però això no suposarà la fi automàtica del capitalisme. El col·lapse de l'actual sistema s'esdevindrà, segons el seu vaticini, entre l'any 2055 i el 2065.
La pregunta, òbviament, és: i després del capitalisme, què? Niño Becerra no ho concreta. Assegura, això sí, que suposarà la fi de formes de fer molt arrelades en l'actualitat com l'economia d"usar i llançar", el transport individual o la multiplicitat dels béns ofertats. Irònicament, sembla suggerir que el món ha de caminar cap a formes socialitzants, quan precisament en els múltiples orígens d'aquesta crisi hi ha la desaparició del comunisme com a contrapés del capitalisme omnipotent.
No compartisc la seua fe en una "aristocràcia de la gestió " (l'expressió és seua) integrada per experts que substituirien els polítics per a pilotar l'eixida de la crisi. Si arribàrem a la conclusió que la democràcia és un luxe que no ens podem permetre en els temps actuals, això seria simplement l'avantsala del feixisme.
Per a Espanya en concret la perspectiva no és molt afalagadora. Sent com és el país "més endeutat del món" (i no pel deute públic, sinó pel privat: el de les famílies i les entitats financeres), no cal pensar que se'n sortirà tan fàcilment. Niño suggereix que només algunes àrees capaces d'implementar "activitats de valor" podran encarar el futur amb optimisme. És el cas de Catalunya. Per al País Valencià, supose, serà vital connectar-se a aquestes àrees de manera efectiva, d'on se segueix la importància estratègica del corredor mediterrani, que el nou govern de Rajoy ni tan sols ha esmentat en les seues primeres intervencions públiques...
Tot plegat pinta negre, però la llum al final del túnel hi és. I haurem d'agrair a Santiago Niño Becerra que s'haja arriscat a dibuixar aquesta perspectiva sense por a equivocar-se.

Joan Garí

Bussejant en la mar del sexe

2011-12-18T10:10:00.007+01:00

Títol: Els conys saborosos
Autor: Valerià Pujol
Cossetània Edicions
Valls, 2011
91 pàgines

Al febrer de l'any 2002, vaig escriure açò al meu dietari:
"He considerat, des de sempre, dues coses com a inesquivables per a un escriptor interessat a conéixer els seus límits. L’una és la descripció d’una escena d’amor físic. L’altra és la qualificació de la mar. Més enllà –o més ençà- de la metàfora, es tracta de dos fenòmens de magnituds i d’ordre còsmic perfectament distingibles i separables. Per al cas que m’interessa ací, però, això no té la més mínima importància. La qüestió és com s’hi enfronta, l’escriptor amb les seues habilitats narratives, a aquestes dues fisicitats. Potser es podria fer alguna matisació, que ara tampoc no m’interessa, si aquest escriptor és un poeta o bé un prosista, siga –en aquest darrer cas- de la modalitat dels narradors de ficció o dels de no ficció. És igual. Enfrontats a la còpula immemorial dels cossos i de les ones, a la quietud postcoitum o a la gelatina lívida dels oceans més o menys domèstics, a les altituds corporals dels orgasmes o a les tempestes abissals de l’alta mar, el problema rau en quines paraules fer servir per a no caure en la lexicalització més abrupta, el tòpic desfermat o la pura i simple bajanada. El que se’n diu una prova de foc".
L'anotació es completava amb un exemple de L'amant de Marguerite Duras i el seu reflex en la pel·lícula de Jean Jacques Annaud, i tot plegat es va publicar al volum Senyals de fum. Em ve ara a la memòria en acarar la lectura d'Els conys saborosos, de Valerià Pujol. L'editorial Cossetània ha recuperat aquest títol mític vint anys després de la mort del seu autor. És, diguem-ho clar d'entrada, un llibre on es juga tant amb el sexe com amb el llenguatge, on el sexe esdevé una noble funció més del cos literari. El propi títol, que per a alguns crítics primmirats feia escandalós escarni de Josep Carner, en dóna una certa idea. Enfrontat amb la mar de la vivència sexual, Pujol decideix anar al gra: el seu no és un món de subtilitats malaltisses, sinó de truculències morigeradament ferotges subratllades pel treball -líric, intens, delicat- amb el llenguatge.
No és com jo ho haguera fet, però m'agrada. El sexe, a can Pujol, s'oficia com una cerimònia entre enjogassada i aventurera. El narrador explora tots els límits: el voyerisme ("Déjà vu"), l'homosexualitat i la zoofília ("Ulisses"), el transvestisme ("Cerimònia")... Tot això ara ens deixa un poc indiferents des del punt de vista moral, però l'any 1986, quan es va publicar originàriament aquest aplec de narracions, degué fer una certa impressió. La modernitat de tot plegat em sembla indubtable. Fins i tot la manera que té de vorejar certes temàtiques, com ara la pedofília ("Ratlles", "Pacte zenital"). L'autor hi acosta el peu, comprova la temperatura de l'aigua i hi juga, sense decidir-se ni a entrar ni a retrocedir. Però acaba mullant-s'hi.
Crec que, en general, el valor d'aquests relats estan més en allò que oculten que en allò que revelen (la qual cosa té mèrit per a una literatura que seria qualificada sense embuts de "pornogràfica"). Moltes de les narracions segueixen una estructura de conte interruptus, és a dir, acaben en plena faena, en el punt àlgid, quan res no s'ha resolt encara. En "Entreacte", singularment, fusiona el sexe amb la mort d'una manera -el sexe deixant d'escopir semen i passant a escopir sang- que m'ha fet pensar en el Lars von Trier d'Antichrist (2008).
Per tot això, crec que la recuperació d'Els conys saborosos és plenament oportuna. En l'oceà de la sexualitat, Pujol ha bussejat a ple pulmó. Sense la més mínima por d'ofegar-s'hi.

Joan Garí

La gran novel·la jueva de la literatura catalana

2011-12-09T14:31:00.002+01:00

Títol: Jo confesso
Autor: Jaume Cabré
Editorial Proa
Barcelona, 2011
1005 pàgines

Fa anys, quan vaig conèixer personalment Jaume Cabré, li vaig preguntar quin dels seus llibres hauria de llegir primer per a endinsar-me en la seua obra. Cabré va pensar uns instants, es va tocar lleument el bigoti, i de seguida va respondre: Fra Junoy o l’agonia dels sons. Supose que estimava especialmente aquest títol, i també considerava, llavors, que hi havia fet un bon treball. Era cert. El llibre és magnífic. L’escenari que l’autor tenia en ment quan el va escriure, a més, era el monestir de Santa Maria de Benifassà, un refugi cartoixà que estime especialment en una comarca –la Tinença- de paisatges abruptes i soledats aclaparadores. El lloc precís on Déu es disputa les ànimes més salvatges amb els porcs senglars descreguts que, a les nits, roseguen les ametles caigudes dels ametlers feréstecs.
He pensat molt en Fra Junoy mentre llegia Jo confesso. Hi ha algun lligam imperceptible entre aquestes obres, més enllà dels leit-motiven més o menys habituals de l’autor (la música, la religió, la cultura). En realitat, amb el seu nou llibre Cabré fa un altre pas de rosca en un projecte narratiu que conjumina –amb èxit- el relat de sabor popular i el relat culte. Quan un escriptor encerta la fórmula, els altres no podem fer res més que llevar-nos el barret i saludar-lo. Es nota molt en aquest llibre que Cabré té sobrada experiència en el llenguatge de les telenovel·les. Hi ha après que, en una narració, han de passar coses. I de coses n'hi passen. Però ha après també de l’alta literatura que els personatges han de dir coses (les frases han de ser contundents i denses). I els seus personatges n'hi diuen.
Un home i un instrument musical atorguen continuïtat al relat. L’home és Adrià Ardèvol, el protagonista. I l’instrument és un violí –un storioni. I amb tot això, té sentit que en aquest llibre s’entremescle la Inquisició amb Auschwitz. Al capdavall, tot llibre és un llibre sagrat, i tota novel·la és la Torà. I aquest és el motiu exacte pel qual ens fascina la peripècia eterna del poble jueu. Jo confesso podria ser aquesta “Història del mal” que escriu l’Adrià, però també la història de l’amor o de la bellesa o del coneixement. La confessió és també una estratègia de totalitat.
Perquè, en el fons, per a què s’escriu un llibre de mil pàgines? Per a competir amb Déu, òbviament. Però també per assemblar-se als clàssics, per a parangonar-s’hi. Però sobretot –sobretot- per a imitar la vida. És la vida el que s’hi conté, la que s’hi conta i la que hi compta, és la vida la que l’autor exposa davant del fascinat lector com un mag disposaria una vall sencera, un riu, una muntanya, extrets diligentment d’un barret proteic. I el lector, això és obvi, no pot apartar-ne al mirada, com tampoc no podria deixar d’escoltar les Variacions Goldberg de Bach o deixar d’observar la Suite Vollard de Picasso. El lector ha caigut en la trampa –i la trampa és la Vida.
Jo confesso és un gran llibre i alguna cosa més: una lliçó de narrativa. Un manual sobre les veus, els registres i les possibilitats d’una novel·la. Diu un dels seus personatges que “els homes no habitem un país; habitem una llengua”. En realitat no és ni una cosa ni l’altra. Habitem històries com aquesta i el luxe infinit d’haver-les infantades.

Joan Garí

El Temps, núm. 1.434

Amb tota esperança abandonada

2011-12-03T10:39:00.011+01:00

Títol: La sala de profesores
Autor: Markus Orths
Editorial Seix Barral
Barcelona, 2011
Trad. de M.J. Díez Pérez
158 pàgines

Els esdeveniments habituals a les aules dels instituts de secundària sempre han despertat un interés atent i expectant. Els canvis de tota mena dels darrers anys -demogràfics, legislatius, sociològics- han propiciat que la franja d'edat compresa entre els 13 i els 16 anys (el que a l'estat Espanyol abarca el primer i el segon cicle de l'ESO) s'haja convertit en un territori propici a tota mena de conflictes. Hormonats fins l'exasperació, desmotivats, sovint violents, els adolescents que poblen les aules en aquesta edat decisiva poden arribar a protagonitzar les anècdotes més embogides i grotesques amb l'objectiu habitual: no haver d'aprendre res. És tan gran l'esforç que fan per a no ser educats que, amb la meitat d'aquesta colossal despesa d'energia, esdevindrien fàcilment alumnes passablement alfabetitzats. Però és així com són les coses.
El novel·lista Markus Orths, generosament guardonat al seu país, ha girat ara la seua ullada focalitzant no els conflictes en les aules, sinó el seu reflex en l'altra cara de la moneda: la sala de professors. S'usa i abusa del tòpic del professor severament alienat, destarifat quasi completament pel comportament dels seus alumnes. Orths no s'està d'abundar en el tòpic: al seu llibre, el personal està constituït per una colla de neuròtics a qui només queda forces per a anhelar, com un sol home, la jubilació. A l'institut de la novel·la no falta de res: estrambòtiques visites de la inspecció, un Ministeri que vol afavorir la "creativitat" en detriment del "rendiment", un director que fa d'espia dels seus subordinats i un ordre burocràtic més interessat a proveir la immensa i inútil paperassa administrativa que a procurar una ensenyança racional i útil.
Fins ací tot correcte. El llibre té un to de comèdia lleugera que el fa agradable de llegir i poca cosa més. El que no entenc és l'èxit que, segons sembla, ha assolit aquesta novel·leta al seu país. La tirallonga d'elogis (tots ells convenientment inventariats a la solapa) és inimaginable: "meravellosa sàtira", "increïblement divertit", "hauria de ser una lectura obligatòria", "intensa novel·la"... Senyors del Tribune, del Kölner Stadt-Anzeiger, del Der Tagesspiegel, del Focus, del Zitty: o jo no he llegit la mateixa obra que vostés o hi ha alguna mena de malentés que ha dificultat la comprensió del llibre a algú de nosaltres. Ah, i se m'oblidava l'elogi més superlatiu, el del Badische Zeitung. Segons aquest mitjà l'opuscle d'Orths és "una sàtira brillant, divertida i mordaç que recorda Thomas Bernhard" (sic). Si Bernhard alçara el cap...
Comprenc, en fi, el morbo que genera l'institut. Faig classes de llengua i literatura en un d'ells, així que no cal que me'n conteu res. Pels motius que he insinuat al principi i per molts altres que seria prolix reportar ací, l'anomenada Educació Secundària Obligatòria és un cau on s'escauria el lema dantesc ("lasciate ogni speranza") tant per a alguns alumnes com per a massa professors. I d'això se'n pot fer un bon llibre, divertit i amb "missatge". En la nostra llengua ja tenim aquest llibre i ara em permetreu que en faça propaganda, ja que el seu autor no s'hi dignarà: es tracta de El rei del rock, del meu bon amic Víctor Cotlliure. Si voleu una sàtira mordaç del món de l'ESO, si busqueu una divertida crònica del que s'esdevé a les aules adolescents, aquest és el vostre llibre. Naturalment, la seua publicació va passar sense pena ni glòria, a pesar (o precisament per això...) d'haver estat guardonat l'any 2006 per l'Associació de Bibliotecaris Valencians amb el XIV Premi Samaruc com a "millor llibre juvenil".
I al senyor Markus Orths, amb tots els respectes, li diria que ja no cal que es preocupe per millorar la seua literatura: si tots els crítics que hi escriuen han decidit que està a l'altura de Bernhard o de Kafka, doncs ja pot gitar-se a dormir...

Joan Garí

La més bella de les ficcions

2011-11-26T12:37:00.009+01:00

Títol: HHhH
Autor: Laurent Binet
Edicions de 1984
Barcelona, 2011
Traducció d'Anna Maria Corredor
329 pàgines

Aquest no és un llibre sobre l'atemptat que va acabar amb la vida -l'any 1942, a Praga- de Reinhard Heydrich. Aquest és un llibre sobre com fer una novel·la -li direm així: "novel·la"- a partir de materials tots ells extrets escrupolosament de la realitat històrica. Feia molt de temps que Laurent Binet volia escriure un llibre sobre aquest episodi central de la vida dels territoris ocupats pels nazis. I volia escriure'l "sense fer literatura o, si més no, sense ganes de fer-ne", per usar les seues pròpies paraules. Però, què és la literatura? Tot el que s'aparta de la ficció ja no hi pertany? Tractar uns elements reals amb estratègies narratives, és literatura, és Història o què és? La resposta a tots aquests interrogants -que sovint es formula amb una altra pregunta- va informant aquest llibre. Diguem que l'autor no vol moure's en el terreny de la versemblança -com el Jonathan Littell de Les benignes-, sinó en el dels fets provats. Té la sensació, per això, d'escriure una "infranovel·la" (sic).
L'al·lusió a Littell és oportuna. ¿Recordeu Les benignes? Se'n va parlar molt no fa ni tres anys. Les benignes, per si algú encara ho ignora, és la història d’un buròcrata nazi, Maximilien Aue, a qui anem acompanyant tot al llarg dels principals escenaris de la segona guerra mundial i la destrucció dels jueus d’Europa: les sanguinàries activitats dels einsatzgruppen a Ucraïna, l’agonia del VIè exèrcit de Paulus a Stalingrad, la Polònia dels camps d’extermini i el Berlín sotmés a la medecina cruel dels bombardejos aliats. És, però, una obra de ficció. Basada en fets reals, però amb un argument inventat. HHhH, en canvi, és la minuciosa reconstrucció d'alguns passatges de la vida de Reinhard Heydrich i la dels seus executors fins l'atemptat de Praga. Res del que ací s'aporta és inventat ("Hi ha res més vulgar -es pregunta Binet- que un personatge inventat?"). Hi va passant la joventut de Heydrich (amb la sospita que l'acompanyarà sempre de tenir ascendència jueva), la seua afecció musical (li agrada amb deliri el violí, com en un passatge de Jo confesso de Jaume Cabré), la seua progressiva ascensió dins la burocràcia nazi. A ell, al capdavall, es deuen algunes de les creacions més llegendàries de la història del tercer Reich: els Einsantzgruppen (que tant de joc donaran a Littell), el Saló Kitty (el bordell muntat per les SS per a espiar a personalitats) o la mateixa Solució final, per a la qual va convergir amb un altre buròcrata despietat: Adolf Eichmann.
Per a què inventar res si tots aquests vímets ja configuren un argument colossal? Això és el que pensa Laurent Binet i, al meu entendre, ho encerta. Ha triat una via i hi és coherent. Jonathan Littell -aquesta mena d'"Huoellebecq entre els nazis", tal com el defineix irònicament Binet- barrejà ficció i realitat amb un resultat que, com ja vaig dir (vegeu El Temps, núm. 1.236, p. 85), no em fa el pes. En canvi empatitze millor amb els propòsits d'aquest jove autor, l'opera prima del qual ha merescut el premi Goncourt a la primera novel·la.
Ja coneixem el final de la història: Reinhard Heydrich morirà de septicèmia a conseqüència de l'atemptat (perquè els nazis no disposen de penicilina), els seus executors es suïcidaran i Hitler, en represàlia, destruirà el poble de Lidice amb tots els seus habitants i posarà en marxa l'Aktion Reinhard, és a dir, la Solució final. En algunes novel·les se sol situar al frontiscipi la llegenda "Qualsevol semblança amb la realitat és pura coincidència". En aquesta, però, és ben bé al contrari: la semblança s'ha procurat al màxim. I, tanmateix, passatges com els llargs minuts de l'atemptat en aquell revolt de Praga tenen la consistència de la millor ficció.
Hi ha fets reals i fets ficticis. I després hi ha una cosa molt millor: la realitat tramada com la més bella de les ficcions. Je vous salue, Binet.

Joan Garí

Pamflet contra la melangia postprogressista

2011-11-20T11:02:00.008+01:00

Títol: El intelectual melancólico
Autor: Jordi Gracia
Editorial Anagrama
Barcelona, 2011
101 pàgines

Aquest llibre té com a subtítol "Un panfleto". I un pamflet és, segons el diccionari, un "llibre imprès de molt poques planes, especialment en què s’ataca violentament algú o alguna cosa". El volum, en efecte, té poc de gruix. A qui s'ataca, però? Les fuetades van adreçades a certa mena d'humanistes ja amb una edat, que van ser "progres" a la seua joventut, i ara, a les velleses, contemplen el món -del del seu "reaccionarisme postprogressista"- com un lloc incomprensible on es valora i es celebra més Carlos Ruiz Zafón que no Xenofont. Segons confessa l'autor, el títol que ell hauria volgut plantificar a la portada del seu opuscle era "Panfleto contra el prestigio de la melancolía entre los intelectuales afectados por el síndrome del narciso herido". Quan vas passant-hi pàgines, t'adones que l'autor té en ment alguns noms que exemplificarien perfectament la seua teoria, però s'absté d'esmentar-los. Sent com és professor universitari, no costa imaginar eternes querelles intra o interdepartamentals per a les quals aquestes pàgines serien una munició preciosa. Gracia, però, no vol convertir el seu pamflet en un atac ad hominem. Pudorós, es limita a confessar que l'epítom dels intel·lectuals melancòlics podria ser George Steiner, però fins i tot es pot rastrejar en el Tony Judt de El món no se'n surt.. I busca qui t'ha pegat.
Gracia veu en la "postura" melancòlica una falta d'humiltat i una desmesurada enveja. Segons ell, és un estat que sol embargar autors que no han aconseguit l'èxit que esperaven. Autors, ras i curt, que veuen amb desesperació la llista de best-sellers (i fins i tot la de long-sellers!). El retrat és brillant i, com totes les caricatures, té un punt de realisme desbocat. Aquesta figura que menysprea els autors joves, que no llegeix res posterior a Goethe (excepte Benjamin o Kafka, però sense eixir de la literatura alemanya) i que considera que el món va indefectiblement cap a la destrucció se'ns fa de sobte familiar i, segons com, esdevé fins i tot simpàtica. Però a Gracia no li fa cap gràcia. Recorda -i qui li podria llevar la raó- que ja Montaigne (II, 13) va advertir contra els vells que lloaven el temps passat i exageraven la importància del lloc que ocupaven en l'univers. I és així. Se m'ocorre, però, que la melancolia és un estat massa important com per a deixar-lo en mans dels melancòlics "professsionals". Posar-se trist -o cabrejar-se- perquè la gent preferisca llegir novel·letes de lladres i serenos abans que la Divina comèdia és una emoció estrictament inútil. I, tanmateix, per què hauríem de liquidar el dret a denunciar l'adotzenament i la vulgaritat de la massa? Hi ha llibres porqueria igual que hi ha televisió porqueria o política porqueria. I apartar-ne el nas no és un necessàriament un símptoma d'aristocratisme. N'hi ha prou amb tenir una miqueta de bon gust.
A mi, que no sé si sóc intel·lectual però que em reivindique com a melancòlic (d'una melancolia armada i activa, això sí), el llibre de Gracia m'ha agradat. M'ha resultat estimulant fins i tot quan hi discrepava -o especialment en eixos casos. En el fons, i més enllà de la querella entre antics i moderns que també hi batega, el que se substancia en aquest pamflet és quin lloc ha d'ocupar l'escriptor i l'intel·lectual en el món d'avui. Resignar-se a ser irrellevant, a ocupar un lloc inferior en la societat que un concursant de Gran Hermano... O no trobar ningú amb qui parlar de Xenofont perquè tothom està llegint Ruiz Zafón! Ah la melancolia! Quants crims es cometen en el seu nom...

Joan Garí

La vida mentrimentres

2011-11-12T11:30:00.008+01:00

Títol: Odissea
Autor: Homer
Editorial Proa
Barcelona, 2011
441 pàgines
Traducció de Joan F. Mira

Han passat anys, molts anys, però recorde perfectament quan vaig llegir per primera vegada l'Odissea. Eren els anys agredolços del final de l'adolescència i la versió triada fou, naturalment, la del senyor Carles Riba. Conserve molt acuradament aquell venerable volum de l'editorial Alpha, de la col·lecció "Clàssics de tots els temps". El vaig comprar en una llibreria que ja no existeix (3 i Ratlla era el seu nom i el carrer Carcaixent de Castelló la seua efímera localització) potser també perquè ja no es fan llibres així -perquè ja no hi ha poetes com Carles Riba. Llavors pregonàvem l'orgull de comptar amb la millor versió que s'havia fet dels vells versos d'Homer a cap llengua. I el gegant Riba, des del seu proemi ("Uns mots del traductor"), ens explicava -i jo subratllava- que "és en l'home el misteri, no en l'obra d'art: ella dura, exercint el seu simple imperi, exigint sempre uns nous ulls que contemplin i que hi vegin més d'actual".
Més de mig segle després, el també hel·lenista Joan F. Mira ha emprés una nova traducció dels 12.000 versos de l'Odissea i la primera cosa que ha hagut de deixar clar és que no pretén competir amb Carles Riba. És un advertiment raonable. Al capdavall, Mira ha hagut de passar alguns anys de la seua vida en aquest seu propòsit i només això ja mereix un profund respecte. Si Riba va fer d'Homer un poema propi, Mira pretén ajudar el lector actual a entendre el poema d'Homer. Aquesta humilitat l'honora. Jo no sé grec. La meua formació filològica només inclogué el llatí en l'apartat de llengües clàssiques. Ho consideraré un forat més en la vertiginosa cadena de buits insondables que constitueixen la meua colossal ignorància. Precisament per això, no puc jutjar ni la traducció de Riba ni la de Mira. Sé, això sí, quina mena de calfred em recorre l'ànima quan l'autor de les Elegies de Bierville signa aquesta celebèrrima invocació:

"Conta'm, Musa, aquell home de gran ardit, que tantíssim
errà, després que de Troia el sagrat alcàsser va prendre;
de molts pobles veié les ciutats, l'esperit va conèixer;
molts de dolors, el que és ell, pel gran mar patí en el seu ànim,
fent per guanyà' el seu alè i el retorn de la colla que duia..."

Joan F. Mira ens proposa, al seu torn, aquesta nova versió:

"Parla'm, oh Musa, d'aquell de mil cares, que féu mil viatges
quan arrasà el castell i la vila sagrada de Troia.
Moltes ciutats visità, conegué el pensament de molts homes,
però també va patir per la mar, dins del pit, moltes penes,
sempre lluitant per salvar els companys, pel retorn i la vida".

Estic absolutament segur que l'hexàmetre homèric, en mans de Mira, es converteix en una màquina girada amb enorme precisió: un vers entre tretze i dèsset síl·labes, sempre amb final femení, amb sis peus (accents) rítmicament rellevants, el cinqué dels quals és dactílic, és a dir, amb una síl·laba tònica i dues àtones (tal com es pot comprovar en les negretes de la primera frase, si no vaig errat). I posaria la mà al foc que l'autor de Borja papa ha interpretat fidelíssimament el text original. No crec pas fer-li cap greuge si ara afirme que, tanmateix, els versos de Riba continuaran suggerint-me un món potser més ribià que homèric, com només ho poden fer els versos genials d'un llibre llegit en una època clau de la vida i comprat en una llibreria que ja no existeix.
Dit tot això, també m'agradaria explicar que, en la traducció de Riba o en la de Mira (i per què no amb totes dues?), l'Odissea és un d'aquell llibres que s'han de llegir, i s'han de rellegir sovint. Totes aquests peripècies d'Ulisses formen ja part del fons més sòlid de la nostra cultura i el viatge es constitueix -d'ençà d'Homer- en la manera que tenim d'entendre el nostre pas per la vida. Ja sé que -el propi Mira ho ha recordat- l'essencial de l'Odissea no és el viatge en si, sinó el retorn a casa. Aquest retorn, però, és la constatació d'un final que clou l'aventura i inaugura potser una etapa d'avorriment conjugal indigna d'algú com Ulisses. Què ha de fer Odisseu amb Penèlope una vegada junts i tots sols a Ítaca? El bo d'Ítaca -Kavafis ens ho va ensenyar, en aquell superb poema que també traduí Carles Riba- és que és un horitzó que no es materialitza mai. En temps de crisi, però -¡aquests temps!-, és lògic que alguns albiren la restitució de l'ordre com una perspectiva afalagadora. Doncs no ho és: és, en realitat, un conyàs, el final de la partida, la mort de la literatura i la mort tout court.
La lliçó d'Homer és que no cal pensar en el final. La vida és l'anar fent mentrimentres. La vida -com va dir aquell- és tot allò que passa mentre hi penses. I les aventures poden ser amb lestrigons, cíclops i deesses igníferes o amb els contertulis del bar de Leopold Bloom, el nostre irònic Odisseu contemporani. Tots els dies eixim cap a Ítaca sense saber-ho. I l'Odissea ens recorda, acabe com acabe la nostra jornada, que ningú ens podrà llevar tot el que hem atresorat fent-hi via.

Joan Garí

L'Algèria amb els ulls d'un lector de L'Avenç

2011-11-04T19:27:00.002+01:00

Títol: La melancolia dels oficials
Autor: Joan Daniel Bezsonoff
Editorial Empúries
Barcelona, 2011
141 pàgines

És prou evident que l’escriptor nordcatalà Joan Daniel Bezsonoff s’ha afiançat en els darrers anys dins la nostra literatura amb la ferma combinació d’un estil personal i un univers argumental que n’ha eixamplat l’escenografia i l’imaginari. Si li dieu que això és per la seua ciutadania francesa –i la seua irreprimible admiració per la literatura en aquest idioma-, ell us retrucarà que és obvi que és francès, però “se n’està curant”. En realitat, Bezsonoff és un escriptor que llegeix en francès, escriu en català i viu enmig del fotut engolidor de l’univers. El secret del seu èxit rau en la barreja estimulant de tradicions simultànies, allà on Proust fa una encaixada amb Fernandel, Josep Maria de Sagarra no té un nivell inferior a Luis Mariano i tota la tradició russa –les maleïdes i fascinadores novel·les de mil pàgines- es concentra en un cognom que podria ser el d’un poeta contrarevolucionari, però es queda molt dignament en llinatge de taxista.
La melancolia dels oficials, el seu nou llibre, és un retorn a l’escenari colonial que ja havia tractat en La presonera d’Alger. Els protagonistes són militars gavatxos, aquesta casta que l’autor jutja cultíssima i que, en tot cas, si no saben guanyar guerres excel·leixen a l’hora “d’organitzar aperitius”. El narrador és el comandant Daniel Valls, que forma part de les tropes ocupants enmig del desert del Sersou. Entre setmana combat els insurrectes i els diumenges llegeix els “llibres catalans” de L’Avenç que li envia sa mare.
Sincerament, m’interessa i m’entusiasma molt més el Bezsonoff memorialista que el narrador de ficció. Els meus lectors ja sabran de què parle. Tanmateix, La melancolia dels oficials és un Bezsonoff en estat pur i això és un regal que no podem rebutjar. El seu estil sec i auster, de frases simples (subjecte, verb i predicat, com en l’escola periodística, però de la rama etílica i gastronòmicament desaforada), la guerra declarada a les subordinades, el vocabulari especiat i aromàtic (esbramegar, secallí, apregonar-se, guimbar, repetell, ximar, traïnya, olendra, estregina…): el català de Bezsonoff serva l’equilibri entre la llengua del nord i la llengua del sud, els registres col·loquials i els pròpiament literaris. Els seus paisans, quan el llegeixen, diuen que “espanyoleja”. En canvi, al sud dels Pirineus engatussa els lectors amb el seu exotisme i la seua francofília irònica.
Els seus personatges són espies que admiren Luis Mariano i noietes que experimenten el mateix sentiment envers Napoleó. A De Gaulle el jutja benignament, tal com feia ma mare, la qual, en veure el seu rostre de corredor d’assegurances (assegurances heroiques, òbviament) en algun vell documental televisiu, hi experimentava una difusa simpatia.
De Gaulle, d’alguna manera, era un autoritari soft moralment exonerat per la glòria bèl·lica. Per a això es guanyen les guerres. El pare de Bezsonoff –militar francès- feia burla de la condició d’escriptor en català del fill. Els pares –tots- tenen els seus mites i és als fills que ens toca redimir-ne el llegat i introduir una ironia terapèutica. Algèria no és el nom d’un país: és el nom d’un territori de la memòria subordinat a les necessitats d’un narrador que necessita ordenar els seus fantasmes. I riure-se’n un poquet, amablement i orgullosament.

Joan Garí

El Temps, núm. 1429

Una vida amb lectures

2011-10-29T13:49:00.005+02:00

Títol: Una autobiografía soterrada
Autor: Sergio Pitol
Editorial Anagrama
Barcelona, 2011
135 pàgines

Com a lector sóc, ho reconec, pèrfid i enrevessat. No he llegit les novel·les ni els contes de Sergio Pitol i, en canvi, no ho considere necessari, ja que em fan immensament feliç els llibres on en parla, on es converteix en el seu propi exegeta, on es barreja l'autor i el narrador per a donar a llum aquestes pàgines per les quals ha merescut ser nomenat "el més gran escriptor en llengua castellana" o el fundador de "la literatura del segle XXI".
Una autobiografía soterrada no és, diguem-ho d'entrada, cap autobiografia a l'ús. És un conjunt de materials diversos, que tenen caràcter biogràfic perquè estan en primera persona i al·ludeixen a l'autor. Res més. Si hi ha alguna autobiografia possible, sembla dir-nos Pitol, aquesta està en la lectura. La meua vida es resumeix en els llibres que he pogut llegir. No hi ha vida suficientment llarga, això és obvi. Vivim massa pocs anys com per a poder llegir tots els llibres. I tanmateix, en els millors d'aquells títols que efectivament hem incorporat al nostre bagatge ens hem vist reflectits. D'alguna manera, s'han convertit en l'espill de la nostra personalitat. Heus ací les armes de l'autèntic escriptor: la realitat, els altres llibres, el diari personal. De tot usa i abusa Pitol. A Belgrad, 35 anys enrere, inicia un dietari que serà el rebost d'on s'alimentaran amb voracitat les seues novel·les. A Cuba, 50 anys enllà, començà a escriure, i ara recorda l'efemèride assegut en una taula del restaurant La Zaragozana, a la vora del Floridita. La Zaragozana és "el millor retaurant de Cuba". I Pitol un comensal a l'altura de l'estatus del local.
És impossible parlar d'aquest llibre sense traure a col·lació El arte de la fuga (2005), el volum també divers estructurat en tres parts emblemàtiques: "Memòria", "Escriptura" i "Lectures". És el lloc on Pitol ens advertia contra els llibres que es deixen escriure massa fàcilment: potser, en aquest cas, no es tracte de literatura, sinó de "grafomania". I el lloc, també, on ens confessava la seua llarga lluita "contra" La muntanya màgica, "el libro clave para entender nuestro siglo, puesto que en él se encuentran ya los temas y problemas que hasta ahora nos siguen preocupando".
En això coincideix amb Milan Kundera, que considera el debat entre Settembrini i Naphta (maçó i demòcrata el primer, jesuïta i autòcrata el segon) un diàleg sense vencedor possible, una disputa irònica: "Embriagats per la seua lògica implacable, porten els seus arguments a l'extrem, de manera que ningú sap qui defensa el progrés, qui la tradició, qui la raó, qui l'irracional, qui l'esperit, qui el cos. Al llarg de diverses pàgines assistim a una superba confusió, on les paraules perden el seu sentit i el debat es torna més violent en tant que les actituds són intercanviables".-
En el dietari de Pitol consten les dificultats que va haver de superar, des de l'adolescència, per a llegir La muntanya màgica. No és fàcil fer aquest cim. Jo l'he coronat tres vegades i sospite que encara no he sentit del tot l'eco que retorna des de l'abisme als meus peus. Hi ha llibres que marquen i no sabem per què. A Pitol -a mi mateix- li ha passat això amb l'obra cimera de Thomas Mann. I amb això tornem al principi: escrivim l'autobiografia amb els llibres que llegim. I també, òbviament, amb aquells que no llegim. Hi ha vides buides -sense lectures- i això és una misèria pitjor que la indigència, que la malaltia, que la fam. Però és el que hi ha.

Joan Garí

Reconstruint el mirall primigeni

2011-10-22T16:23:00.002+02:00

Títol: Sóc conscient que entra un raig de sol per la finestra
Autor: Xavier Marzal
Editorial Tarannà
Barcelona, 2011
139 pàgines

Això de l’aforisme és un exercici que ve de lluny, però ha trobat en la nostra època les condicions propícies per a esdevenir un gènere popular. Popular –caldrà aclarir- en la mesura en què les condicions d’escriptura i de lectura s’han acoblat fins privilegiar el laconisme sentenciós. Per bé que hi ha llibres d’aforismes –de literatura sapiencial- des de l’Antiguitat, la nostra modernitat ha propiciat un esclat formidable del fragment conceptualment autosuficient. Un aforisme no és res més que això. Xavier Marzal, en aquest llibre, proposa mirar la vida a través d’aquestes càpsules entre literàries i filosòfiques. No està malament la proposta: la vida és breu però densa i sovint el seu autèntic sentit se’ns escapa.
L’autèntic aforisme, en tot cas, funciona de manera inversa a un refrany. És fàcil de detectar, perquè allà on el segon privilegia el tòpic i una manera conservadora d’observar la realitat, el primer busca un significat exclusiu i assaja dreceres que l’hàbit condemnava. Tots els qui hem conreat aquesta mena de literatura hem experimentat, alguna vegada, la sensació d’estar corregint el refranyer. Un propòsit va, si es vol, però, com totes les batalles inútils viscudes amb la inconsciència de l’heroisme, perfectament estimulant.
Xavier Marzal proposa al seu llibre una collecció de textos que no volen aspirar –em pense- a la condició d’”alta literatura”, sinó que ens donen les claus d’un pensament propi. S’hi parla de tot un poc: de Déu i de l’ateisme, de Freud, de les minifaldes, del pas del temps, de l’amor (incloent-hi l’amor propi) o de l’abstenció electoral. Més que aforismes en sentit estricte –és a dir, càpsules apodíctiques-, el que es recull ací majoritàriament són petits assajos, glosses on s’avança una interpretació personal de la realitat. No s’hi descarta una veta irònica que, per al meu gust, informa els moments més memorables del volum, com quan ens recomana que “si ja estàs plorant, aprofita per a pelar cebes”, o quan defineix la fragmentàlia hirsuta de Nietzsche com una col·lecció de “píndoles postcoitals”.
La ironia, en tant que humor de la intel·ligència, no està –no pot estar- deslligada de l’autèntica literatura. És així com el vell Senyor de la Muntanya se’ns fa actual cada dia que el rellegim, i conquista de nou l’honor de ser l’inaugurador del gènere de l’assaig: “Si haut que l'on soit placé –confessa Montaigne-, on n'est jamais assis que sur son cul”.
Estar permanentment asseguts damunt del cul ens recorda la mesura exacta del que som. I quina cosa és aquesta? La matèria precària de les torbacions, els límits i els anhels que esn converteix en humans. És igual que ens estremim davant les taules de la llei de Moisés o davant al taula dels elements químics. No som res més que una condició provisional i plena de dubtes. I el bon assagista sabrà explotar això en benefici de les belles lletres.
Diu Xavier Marzal que pagaria per recordar la primera vegada que es va veure reflectit en un espill. Doncs potser pot estalviar-se el dineral. Amb cada fragment, amb cada sentència o glossa temptejada a les palpentes, l’escriptor no fa res més que reconstruir el seu mirall primigeni, aquell que el va ingressar en l’orde de la humanitat i, al mateix temps, es va esmicolar de seguida en tants trossos com viaranys emprén una vida humana. Aquest llibre, a la seua manera, també és un espill –un mirall trencat. I en cada fracció conté –a la manera espriuana- una engruna d’autèntica llum.

Joan Garí

La rabosa en complicitat amb l'eriçó

2011-10-16T11:56:00.009+02:00

Títol: Azul sobre azul
Autor: Manuel de Lope
Editorial RBA
Barcelona, 2011
492 pàgines

Un famós assaig d'Isaiah Berlin classificava les persones en dos grans grups, segons fora la seua relació amb la realitat: les raboses i els eriçons. Hi partia d'un vell vers grec: "La rabosa coneix moltes coses, però l'eriçó coneix una gran cosa". Manuel de Lope considera que "en cada hombre hay proporción dominante y proporción residual de zorro y erizo". I això es pot ben bé aplicar al seu cas, que elabora el seu llibre com una mestressa de casa inventariaria qualsevol mínim canvi en l'estat de la seua cuina, però amb la pretensió de trobar-hi un sistema global que done sentit i unitat a tots els detalls. La rabosa en complicitat amb l'eriçó.
Trobada la filosofia, a l'autor només li calia una tècnica que unificara el projecte. Aquesta tècnica la trobarà en l'estil del pintor Jackson Pollock. Les pinzellades al·leatòries que aquest propinava a la tela -i que anomenava dripping- proporcionen un efecte que Lope intenta imitar literàriament. Conjuminant records, passant atzarosament (o així ho pareix) d'un tema a un altre, va teixint un inventari selecte de records i de reflexions que constitueixen, ni més ni menys, unes autèntiques memòries. L'atzar pictòric, però, determina que el cristall on ha reflectit aquest propòsit memorialístic resulte esmicolat en fragments pertitíssims. El resultat és una obra literària de bon calibre. Aquesta mena de llibres poden assemblar-se molt entre si. De Lope ha trobat en el mimetisme pollockià un sistema vàlid per a singularitzar el seu text.
Azul sobre azul és un inventari clàssicament dietarístic: persones, situacions, anècdotes, paraules i fins i tot animals domèstics s'hi amunteguen deixant traspuar els estrats de la memòria de l'autor. El títol fa referència al nefast costum dels soldats nordistes, en la Guerra Civil nordamericana, de disparar contra els seus ("blau sobre blau"). De Lope sembla així reconéixer que, en la literatura confessional, el material delicadíssim que s'hi transporta pot acabar sent usat contra el seu propi creador. Com en els judicis, qualsevol cosa que diga el dietarista pot ser utilitzada en la seua contra.
L'estil de l'autor és planià, però sense el sensualisme de Pla. De Lope és més sec. El seu castellà de Burgos s'aplica a rescatar vocables en desús, un poc com un arqueòleg trauria de la cova estris que encara no estan completament fossilitzats. A De Lope li agraden els noms comuns, però també els propis (de gats o de gossos, de jocs infantils o de soldats morts en la guerra d'Irak), que atresora talment Noè convidava alguns animals seleccionats a pujar a la seua arca.
Té un indubtable talent per a la narració, com quan relata la història sentimental d'una taxista que el porta de Calafell a Barcelona. No és el cotxe, però, el seu mitjà de transport preferit. "El hombre con un sentido histórico de la vida -assegura- prefiere los viajes en tren a cualquier otro medio de transporte". Un viatge en tren, a la nit, a través d'un erm solitari, sembla l'escenari adequat per a l'escriptura d'un llibre com aquest. Allà on l'ambició polifacètica de la rabosa ve a trobar-se amb l'obsessió sistemàticament unificadora de l'eriçó.

Joan Garí

Violència, reacció, identitat

2011-10-07T16:55:00.002+02:00

Títol: Noves glòries a Espanya
Autor: Vicent Flor
Editorial Afers
Catarroja, 2011
379 pàgines

Qualsevol que haja observat la història del País Valencià en els darrers quaranta anys haurà tingut el privilegi d’assistir a la disputa entre dues concepcions antagòniques d’entendre el seu passat i el seu futur: la “catalanista” i l’”anticatalanista”. Ambdues es reclamaven valencianistes (és a dir, arrelades al seu propi territori), però mentre els primers exigien per a la llengua i la cultura valenciana un estatus de dignitat i supremacia nacional, els altres no hi sentien el menor interés, puix que per a ells l’autèntica llengua i l’autèntica cultura nacional era l’espanyola. No és gens difícil calcular quina de les dues visions és l’autènticament “valencianista” i, tanmateix, són els anticatalanistes els qui han acabat imposant el seu imaginari i, en conseqüència, han instaurat el que en aquest llibre s’anomena “paradoxa de l’autoctonia”. Segons aquesta figura els valencianistes catalanistes són considerats “estrangers” i, en canvi, els espanyolistes són verament “els nostres”… I així anem.
Per a desentranyar aquest i altres contrasentits –i també per a desentranyar-se- és que el sociòleg Vicent Flor ha escrit el seu llibre. Ell fou un blaver en la seua joventut però, observant la ironia i el mètode de què fa gala al llarg del volum, s’entén que és també una persona intel·ligent. Era qüestió de temps que abjurara del seu passat, doncs, i que ho fera amb totes les conseqüències (i no com altres conversos tipus Carles Recio, que fou primer blaver, després es féu catalanista i finalment tornà a esdevenir blaver sense deixar de ser mai, en el fons, la mateixa cosa: un pobre pallasso).
És difícil en poques línies condensar tots els suggeriments i totes les dades contingudes en aquest llibre. L’autor es sumergeix als anys 60 per a recordar que de la reacció a El País Valenciano i Nosaltres els valencians, de Joan Fuster (1962), naix l’anticatalanisme contemporani. No creu Flor que aquest siga un “muntatge de la dreta” per a perjudicar l’esquerra en la Transició, com s’ha dit repetidament. Segons ho veu, tant blaverisme com fusterianisme són dos essencialismes, però el primer és un moviment amb greus dèficits democràtics que es pot definir estrictament com un antivalencianisme. El seu victimisme (típic de tots els moviments xenòfobs), el seu perfil d’”ideologia sentimental” (interessant oxímoron en la línia de “plenitud buida”), el seu “síndrome de desemparament après” (una manera de vehicular l’autoodi) el caracteritzen com un discurs visceral alié al racionalisme. Un discurs que, paradoxalment, ha esdevingut “la narració hegemònica de la identitat valenciana”.
Lluitar-hi? Els partits parlamentaris valencians han preferit no fer-ho (el PSPV però també el BNV, en efecte). El blaverisme va eixir victoriós del camp de batalla i es va diluir en el PP, ara imperant. ¿Les conseqüències? “La llengua de València, ja no sols és un idioma de segona divisió: ara també és minoritari entre els cinc milions de persones que habitem el País Valencià. I el blaverisme hi ha tingut a veure. I tant!”.
Aquest és el paràgraf que clou Noves glòries a Espanya. I, tanmateix, no s’acaba de llegir un text com aquest amb una sensació amarga ni pessimista. Es pot aprendre molt de la història del blaverisme. Continua sent, d’alguna manera, el compendi d’allò que no volem per al nostre país. Una malaltia ara ja perfectament diagnosticada que només espera la pertinent vacuna.

Joan Garí

El Temps, núm. 1.425

Jekyl & Hyde en Terra Santa

2011-10-01T16:54:00.008+02:00

Títol: Jesús el bon home i Crist el trampós
Autor: Philip Pullman
Editorial La Campana
Barcelona, 2011
230 pàgines

Per arribar al Mar Mort, des de Jerusalem, s'ha de travessar el desert de Judea. Avui dia, una còmoda autovia permet un viatge relaxat i contemplatiu. Com el Mar Mort és el punt més baix de la superfície del planeta, aquest viatge consisteix, substancialment, en un descendiment. El viatger va davallant fins arribar als 422 metres sota el nivell del Mediterrani i la seua ànima es purifica amb la calitja aspra d'aquesta terra també morta. Tot Israel -tota Palestina-, en realitat, és un gran desert. La Terra Santa, la superfície més disputada del planeta, és una terra eixorca, eliotiana, una gleva tanmateix ignífera i tan inflamable com la pólvora. Els tresors que puga contindre són exclusivament immaterials. Aquest desert -aquesta blanca superfície bellíssima de relleus capriciosos- fou el que acollí Jesucrist durant els 4o dies bíblics, però ara només és habitat per algunes tribus nòmades. Ni tan sols el turisme és una opció d'exportació massiva: les platges accessibles a vora mar són escasses i reservades a clients molt selectes. Les propietats de l'aigua morta d'aquesta mar interior ja es coneixen i es celebren arreu, però. El fang del sòl té virtualitats cosmètiques i terapèutiques que han travessat les fronteres. Però un desert és un desert.
Crec que recordaré sempre la primera vegada que vaig veure el Mar Mort. Això fou l'agost passat i m'acompanyava l'amic i gran fotògraf Ramon Usó. En contemplar el mar des de la carretera, amb contorns rosacis i una puresa blava lívidament estàtica, Ramon i jo vam meravellar-nos a l'uníson. Al fons, a l'altre costat, les muntanyes de Jordània semblaven una barrera que no podia contenir una aigua precària. El desert va guanyant la batalla. La superfície del mar s'ha reduït a la meitat en un segle.
¿Fou aquesta la mar que Jesucrist va travessar a peu pla? No ho sé, però seria versemblant. Al capdavall, la salinitat de l'aigua (el 33,7%, més de vuit vegades superior al més salat dels oceans) explica les famoses imatges amb gent surant-hi. Jo també hi vaig surar. Per uns moments, em vaig sentir un nou Redemptor, que havia travessat deserts caliginosos dins meu per a excitar els cors dels homes i posar a prova la seua credulitat.
No hi ha història comparable a la de Jesús. Dos mil anys després, el tipus que es va proclamar fill de Déu continua sent un personatge fascinador, i la literatura segregada d'un interés i qualitat altíssims. Tota una altra cosa és tot allò que s'ha edificat al voltant del seu humil pessebre, i els milions i milions de persones que han trobat la mort per defensar o abjurar de la seua fe. En la jornada del Judici Final -si és que aquest, com deia Lec, no té lloc cada dia- la llandosa i poderosa camarilla eclesiàstica haurà de posar en un plat de la balança tots els crims i les indignitats comesos en nom del Salvador, i en l'altre plat el consol que puguen haver insuflat en l'ànim de tants creients de bona fe. I ja veurem cap a on s'inclina la balança.
No és d'estranyar, amb un material així, que molts escriptors hagen caigut en la temptació de voler reescriure la Història Sagrada. Philip Pullman n'ha estat el darrer. Ell imagina el personatge històric fill de Josep i de Maria com una mena de Jekyll i Hyde. "Jesús" seria un bon jan que només vol fer el bé, mentre "el Crist"hi actuaria com un desdoblament de la seua personalitat. És el Crist qui convenç Jesús perquè faça miracles i organitze una nova religió. És el Crist qui, esperonat per un misteriós sacerdot, posa per escrit les paraules del nou profeta. I és el Crist, finalment, qui lliura Jesús als romans a la Muntanya de les Oliveres. Entre el Crist i Judes, en efecte, s'estableix una relació simbiòtica: són, en realitat, la mateixa persona. Si Jesús advocava pel Regne dels Cels, Crist/Judes s'encarrega que, en el seu lloc, comparega... l'Església!
I conforme l'Església va, com més va més, allunyant la gent de Jesús -tergiversant-lo, burlant-se'n, ofegant-lo amb les seues normes, la seua ostentació i la seua hipocresia-, el Crist/Judes somriu des del seu núvol metafísic. Ha guanyat, finalment, la partida.
Fa una impressió estranya trepitjar els llocs tantes vegades descrits i exalçats: la Via Dolorosa (dins la Ciutat Vella de Jerusalem), la Muntanya de les Oliveres, la cova del pessebre a l'Església de la Nativitat de Betlem, el desert i la Mar Morta. La densitat espiritual hi rima contradictòriament amb tot el tinglado comercial muntat al seu voltant. Jo me'n vaig endur alguns souvenirs: fang del Mar Mort i unes olives arrugades dels superbs arbres mil·lenaris de la Muntanya de les Oliveres. Amb aquest fang i amb aquestes olives podria fundar una nova religió -o si més no, per començar, una discreta secta- i entabanar-hi persones molt crèdules. Però ja n'hi ha prou mal sobre la terra. No n'afegim més. Retornem Jesús on correspon i soterrem el Crist en un taüt amb set panys. I fem-ho ja!

Joan Garí

Epístola moral a Philiph Roth

2011-09-24T10:52:00.003+02:00

Títol: Nèmesi
Autor: Philiph Roth
Editorial La Magrana
Barcelona, 2011
Traducció de Xavier Pàmies
199 pàgines

Cada any, més o menys, amb la regularitat d'un rellotge, Philiph Roth acudeix a la seua cita amb els lectors. Com sona sempre per al premi Nobel, i no li'l donen, ell fa la viu viu: no deixa d'escriure i ho fa sempre o gairebé sempre a l'entorn de la seua ciutat, Newark, i del seu grup social, els jueus emigrats de la Galítsia europea. El temps també és important: són els anys de la guerra i la postguerra el segment privilegiat. El protagonista de Nèmesi, per exemple, tenia vint anys quan Pearl Harbour, però la miopia el va apartar del servei militar. Aquest paio, Bucky Cantor, era el professor d'Educació Física de l'escola de Chancellor Avenue. Era llicenciat en Educació Física i Higiene pel Panzer College d'East Orange i la gent el coneixia pel Fletxa tant per causa de la seua excel·lència esportiva com per determinades característiques de les seues orelles.
I de sobte, apareix la pòlio. La malaltia es va estenent i jugarà un paper essencial al llibre. Tot es resumirà, de fet, amb la frase d'una mare: "Per què la pòlio ataca els nostres fills jueus, tan macos com són?". I bé, no desvelaré més detalls del llibre: si hi esteu interessats, doncs ja sabeu.
En realitat, he ressenyat molts llibres de Roth en aquest blog. Sempre és de bon llegir, no sol defraudar, però també és cert que ha arribat en un punt en què el seu caràcter prolífic aclapara un tant. Crec que jo mateix ja visc a Newark, conec millor els seus barris ara degradats i llavors esponerosos que el carrer on visc realment. M'agradaria dir prou. Aquest article és una crida contra la proliferació descontrolada de la mestria de Philiph Roth. Senyor Roth, descanse un poc. El Nobel s'acabarà esdevenint -és inevitable-, però vosté arribarà a la meta esgotat i devastat. Ja no necessita demostrar res. Si en lloc de fer una novel·la a l'any en fes una cada quatre o cinc anys, ¿no seria el seu talent recompensat amb això tan inaprehensible i bell que anomenem una "obra mestra"? Vosté és un gran escriptor, i com tot gran escriptor, sap perfectament que la gent cada vegada llegeix menys. A mi no em resulta cap esforç, cada any, llegir el nou Roth. Però en aquesta darrera ocasió, ho lamente, m'he vist perdent-hi un poc la fe. Açò ja no és un article, ni una ressenya ni res que s'hi assemble: açò és una epístola moral. Vosté pot pensar que les meues paraules estan motivades per l'enveja, perquè si jo fora capaç d'escriure sobre Borriana tot el que vosté ha escrit sobre Newark també ho publicaria cada any, i hi insistiria i hi insistiria. És molt possible. Però ara li parle com a lector, amb el cor en la mà. Vosté m'ha depassat. Si el pròxim llibre és com Nèmesi, ja no sé si el llegiré. I li ho dic amb les llàgrimes als ulls.
En fi, senyor Roth, és l'hora del comiat. Disculpe la meua feblesa, però tal com ho sent he provat d'explicar-li-ho. Seu afectíssim,

Joan Garí

El miracle de la dona índia

2011-09-17T11:20:00.002+02:00

Títol: Maitreyi o la nit bengalina
Autor: Mircea Eliade
El cercle de Viena
Barcelona, 2011
Traducció de Joan Fontana
276 pàgines

L’editorial ens informa que aquest llibre –el primer de Mircea Eliade en llengua catalana- narra un episodi biogràfic real del seu autor. Eliade, conegut especialista en història de les religions, va viatjar a l’Índia de molt jove (el 1928). Allí va aprendre sànscrit per poder accedir als textos clàssics de l’hinduisme i, de retruc, va conèixer una adolescent –filla del seu mestre indi- amb qui va viure una torbadora relació amorosa. Maitreyi (nom suposat de la dona real) és la crònica novel·lada d’aquest afer. Una petita delícia la prosa de la qual reflecteix el sensualisme de l’argument, però no defuig la precisió del científic social que hi ha rere la seua ploma.
El protagonista del relat és Allan, un anglès que treballa com a delineant a l´Índia per a la companyia Noel & Noel. Aviat l’enginyer Narendra Sen li procura una nova faena en la construcció del ferrocarril a Assam. Allan es comportava fins llavors com el perfecte colonitzador: “Volia donar vida a aquells llocs negats de falgueres i lianes, poblats d’homes cruels i innocents”. En contraure la malària, però, se n’ha d’anar a viure a casa de l’enginyer, on tindrà ocasió d’estretir la relació amb Maitreyi, la seua fascinadora filla de 16 anys. La primera impressió que aquesta li va provocar no fou molt favorable: li semblà una “fruita massa madura”. Amb el tracte habitual, tanmateix, comença a sentir curiositat per una joveneta que escriu poesia i és admiradora de Tagore. No hi sent amor, encara: “solament m’inspirava –assegura- delícies intel·lectuals”.
Amb el temps, però, la cosa canvia. A poc a poc Maitreyi se li va revelant com la corporeïtzació del “miracle de la dona índia”, és a dir, ser “sensual fora mida i pura com una santa”. I més encara: “una verge que esdevé una amant perfecta la primera nit”.
Després de sis mesos de convivència, i d’untuosa sensualitat a flor de pell, Allan i Maitreyi cauen l’un en braços de l’altra. En la follia del seu amor, l’anglès pensa a abraçar l’hinduisme per a què no hi haja cap barrera entre ells. Fins i tot s’accentua la seua animadversió envers el colonialisme britànic. De sobte, les dones blanques li semblen uns éssers monstruosos, que mai no han conegut la virginitat i, no obstant això, no tenen ni idea del que és “lliurar-se completament”.
A Allan no li importaria casar-se amb la seua estimada, però en la mentalitat índia el matrimoni “no es basa mai en l’amor, sinó en el sacrifici, en la renúncia i en el complet abandó a la voluntat del destí”. Tampoc hi haurà més ocasió: al final, els pares descobreixen la relació, reclouen Maitreyi i obliguen Allan a abandonar la casa. El jove comença llavors una baixada als inferns, peregrinant pels afores de Calcuta, amb temptacions de tirar-se al Ganges per a acabar amb el patiment i demostrar al món que el seu era un “amor pur”. De sobte, l’europeu que “havia desembarcat a l’Índia per civilitzar-la” es descobreix devorat per aquell estrany i fascinador territori.
Ja diuen que, per comprendre bé un país, s’ha de conèixer les seues dones (i això ho degué pensar un home, òbviament). Mircea Eliade ho va fer literalment. L’Índia es va convertir, des de llavors, es un estadi exaltat i dolorós del seu aprenentatge vital. I Maitreyi és la vera joia literària que n’ha deixat constància per a la posteritat.

Joan Garí

El Temps, núm. 1.421

Una història hermafrodita

2011-09-10T13:01:00.006+02:00

Títol: On ningú no et trobi
Autora: Alicia Giménez Bartlett
Edicions Destino
Barcelona, 2011
496 pàgines

Aquest llibre va guanyar, en la seua versió original en castellà, el premi Nadal, que atorga tradicionalment l'editorial Destino. La seua autora atresora una fama internacional gràcies als llibres de lladres i serenos protagonitzats per la inspectora Petra Delicado. Alicia Giménez Bartlett és manxega, però viu a Barcelona des del 1975. On ningú no et trobi, però, està signat a Vinaròs, on sembla que té un lloc de repòs i estiueig. Aquestes alforges semblaven suficients per a emprendre el viatge que proposa aquest volum: una indagació en la vida i miracles de Teresa Pla Meseguer, el guerriller hermafrodita conegut com la Pastora (de nom de guerra, Florencio). Teresa -Teresot, com li deien els seus paisans, sabedors de la seua malformació genital- va nàixer a Vallibona (Els Ports) i va treballar molts anys menant el ramat a la Pobla de Benifassà. Els immensos buits de la Tinença van afaiçonar una personalitat rècia i eixuta. La integració en el maquis es degué a un incident fortuït -uns guàrdies civils la van obligar a despullar-se de manera humiliant. En endavant, es va vestir sempre com un home i ja no va abandonar mai el vell fusell que li completava contundentment la virilitat. Començava la llegenda.
Amb aquest material, es podria haver escrit un bon llibre. Giménez Bartlett, però, decideix bifurcar la narració en dos camins completament diferents. Per un costat, inventa una trama en què un psiquiatre francès, Lucien Nourissier, es posa en contacte amb un periodista espanyol, Carlos Infante (nascut a Càlig) per a què l'ajude a trobar la Pastora (a mitjans anys 50, Florencio és l'únic supervivent de la colla de maquis que van reptar la Guàrdia Civil organitzats en l'Agrupación Guerrillera de Levante y Aragón). Per un altre costat, el relat ens forneix una mena de confessió en primera persona de la Pastora, simulant les paraules amb què va revelar a Nourissier la seua peripècia. Però si aquest discurs autobiogràfic és versemblant i literàriament consistent, no passa el mateix amb les aventures del psiquiatre i el periodista, que estan una mica agafades amb agulles. L'estil sec de l'autora i el predomini del diàleg en aquesta part ens desproveeixen, per exemple, dels meravellosos paisatges dels Ports, on té lloc fonamentalment l'acció. Giménez Bartlett hi passa com qui travessa amb una certa urgència un parc temàtic, donant-hi una ullada superficial.
L'autora reconeix el seu deute amb el llibre La Pastora. Del monte al mito, del periodista José Calvo. És una llàstima, tanmateix, que s'haja quedat amb les dades superficials d'aquesta història fascinadora i no haja aprofitat per a bastir un relat on l'aspresa del medi fora també, d'alguna manera, protagonista. Els pobles que van succeint-se en la narració -la Pobla de Benifassà, Morella, Fortanet (on té lloc una de les últimes actuacions de la Pastora i el seu company Francisco)- són només decorats de cartó-pedra on es dibuixen les escassament versemblants peripècies dels protagonistes, mentre la veu de la guerrilera és l'únic fil d'una certa autenticitat que va cosint un llibre en el fons massa feble.
Que li hagen donat un premi tan prestigiós com el Nadal a aquest volum no vol dir res. Ja fa massa temps que els principals premis, en aquest costat dels Pirineus, estan reservats per a llibres-kleenex, aspirants a best-sellers que volen ser llegits a la cuina de cada casa, molt a prop del poal del fem. Anant bé, s'ha d'intentar comprar llibres que no hagen pogut ser "premiats" de cap de les maneres i que estiguen, per tant, lliures de tota sospita.
La Pastora va ser capturada a Andorra i jutjada a València el 1961. Condemnada a mort, li va ser commutada la pena per trenta anys de reclusió. Va eixir de la presó l'any 1977 i va morir el 2004. Fins al final va jurar i perjurar que no va matar mai ningú, a desgrat dels nombrosos assassinats que li va voler encolomar la llegenda feta circular per la policia franquista.

Joan Garí

La meua pàtria és la meua pel·lícula

2011-09-03T12:17:00.008+02:00

Títol: La liebre de la Patagonia
Autor: Claude Lanzmann
Seix Barral
Barcelona, 2011
Traducció d'Adolfo Garcia Ortega
523 pàgines

De l'home que va dedicar quinze anys de la seua vida a dur a terme la realització de Shoah teníem dret a esperar una autobiografia densa i atractiva. És el cas. La liebre de la Patagonia, rebuda a França com un gran esdeveniment literari i social, és la narració d'una vida plena i magnífica, la d'un home a qui haguera agradat, "si existira de debò la metempsicosi", reencarnar-se en una llebre. Ell pensa en aquestes llebres que colonitzen avui Auschwitz-Birkenau. En l'antiga geografia de la mort, aquests àgils mamífers travessen sense dificultat les tanques de filferro. Allò que tan pocs presoners hi van poder fer realment els és donat als petits lepòrids sense esforç, gairebé com un do immemorial i diví. Lanzmann pensa també en la llebre que els va saltar enmig de la carretera després del Calafate, als confins de Tierra de Fuego. Aquell petit animal era la Patagònia. Jo pense en la que em va eixir tornant de Vistabella en cotxe, a les faldes del Penyagolosa, una nit d'estiu de ja fa tants anys. Vaig baixar del vehicle. L'animal, enlluernat pels seus fars, estava immòbil, dret i tremolós a un costat de la calçada. Molt a poc a poc vaig intentar agafar-lo per les orelles, però va fugir. Després Pepe, el meu sogre, se'm burlava: "Això és tot por!". A la vida no se li ha de tindre por. "Cien vidas que viviera -escriu Lanzmann- no me agotarían nunca". Brindem per això.
Hi ha una rara simetria, en aquest llibre, entre diferents moments vitals. El xicot jueu que, en plena guerra, s'apunta a la Resistència francesa (i s'hi juga la vida) renaix després en el documentalista que explica i glorifica l'exèrcit d'Israel, el Tsahal, i defensa l'existència de l'estat jueu en Pourquoi Israël. I aquest mateix xicot -aquest mateix documentalista- és qui emprén el repte sensacional de dur a terme Shoah, la gran pel·lícula de no ficció del segle XX, el gran fons de testimonis no només de víctimes, sinó també de botxins. Les anècdotes sobre com va poder localitzar Abraham Bomba, el perruquer de Treblinka, o com es van frustrar les entrevistes amb antics líders nazis són perfectament simptomàtiques del colossal esforç esmerçat en la realització d'aquesta obra magna. I tanmateix, Lanzmann és capaç de dir, amb el front ben alt: "Mai he tingut Israel com una redempció per la Shoah".
El jueu parisenc, d'alguna manera, manifesta la seua personalitat desbordant en cada episodi de la seua biografia. Tan intensa i plena de vida -d'amor a la vida- és la seua evocació dels bordells del París de la postguerra (el Sphinx, el One-to-one, el Chabanais) com les seues vivències al costat de la parella intel·lectual del moment, Jean Paul Sartre i Simone de Beauvoir. Sartre serà per a ell el maître-à-penser fonamental. Ho compartirà tot amb ell, fins i tot la Beauvoir (amb qui va fer vida marital durant molts anys), fins i tot el gran interrogant de Leibniz: "Per què hi ha alguna cosa en lloc de no-res?".
La vida de Lanzmann és un homenatge a la frase de Vladimir Jankélévitch que tant li agrada: "Qui ha sigut ja no pot deixar d'haver sigut. En endavant, el fet misteriós i profundament fosc d'haver viscut és el seu viàtic per a l'eternitat". Per a algú sense creences religioses, la vida -la vida de cadascú, la vida de tots- és el gran teatre de la transcendència, el Gòlgota on el déu de cada u mor i ressuscita constantment en cada acte, en cada elecció biogràfica. Lanzmann va triar viure la seua condició de jueu fins les últimes conseqüències, però sense fanatismes desbordants. Quan s'estrenava Pourquoi Israël als Estats Units li van preguntar quina era la seua pàtria, si Israel o França. I ell va respondre: "La meua pàtria és la meua pel·lícula".
Hauríeu de llegir La liebre de la Patagonia. És el testimoni d'algú que ha posat vida en cada cosa que ha fet, en cada dona que ha estimat, en cada llibre que ha llegit. I això, que hauria de ser el més normal del món, és el seu gran privilegi.

Joan Garí

El sheriff Chance i un suc de magrana

2011-08-27T13:32:00.012+02:00

Títol: Els castellansAutor: Jordi Puntí
Editorial L'Avenç
Barcelona, 2011
133 pàgines

En el marc dels relats de recuperació de les vivències d'infància i adolescència propiciats per la revista L'Avenç (Emili Manzano, Joan Daniel Bezsonoff), Jordi Puntí trau ara a la llum una col·lecció de textos memorialístics on evoca els anys d'aprenentatge al seu Manlleu natal. Si el volum es titula Els castellans és perquè el protagonisme de la narració recau en un alter ego col·lectiu que determina les sensacions vitals de l'autor millor que cap element estrictament propi. Els "castellans" són els immigrants andalusos, extremenys o de la Castella estricta que van fer cap a Manlleu als anys 60, i en van determinar el paisatge social i arquitectònic. Puntí va nàixer l'any 1967, és a dir, dos anys més tard que jo. És per això que, moltes de les vivències que puntegen el seu relat se'm fan extraordinàriament familiars. A Borriana no era tan important l'element immigrant, almenys als ambients en què jo em movia. Quant a la resta, però, és difícil no sentir un dring de familiaritat en les històries relatives als cinemes locals, a les lectures o al descobriment de la pornografia. Encara tinc per casa una bona col·lecció de volums d'Enid Blyton i Los tres investigadores, que segur que podria rivalitzar amb la del propi Puntí. En la qüestió sexual, d'altra banda, les primeres pel·lícules classificades "S" van provocar un eixamplament decisiu de la nostra educació emocional i moral (i prepucial!). Caldrà tenir en compte, en aquest sentit, que jo vaig estudiar als Salesians (Puntí, als hermanos de La Salle). És curiós, però a mitjans anys 70, en l'efervescència de la Transició, recorde perfectament dos models de professors antitètics que pugnaven per fer valdre els seus arguments en la gran Batalla d'aquells anys: l'un era don Tomàs Utrilla, un llatinista miop i irascible, ferotgement anticatalanista; l'altre era el Lluch (he oblidat el seu nom de fonts i, en tot cas, era així com el coneixíem tots), que feia de Cap d'Estudis, i adornava el seu despatx amb una senyera quatribarrada del tamany del seu entusiasme patriòtic. Davant el dilema, jo vaig optar per la tercera via: la mística del Che Guevara. Però ja llavors em queia més simpàtic el Lluch que don Tomàs. Ja escriuré de tot això, tanmateix: tornem ara amb Puntí.
Els castellans vivien al seu propi barri: Vietnam. En molts pobles els carrers reservats als forasters, sovint conlictius, rebien noms semblants. A la Vall d'Uixó, on tinc vincles laborals des de fa vint anys, una de les barriades d'immigrants s'anomena, simplement, Texas. No cal insistir en l'atractiu que devien despertar en un xaval de dotze o catorze anys llocs així. Qualsevol bordegàs amerat de pel·lícules de l'Oest esperaria, amb molt bona lògica, penetrar-hi com ho feien els homes del terratinent al carrer on els esperava el sheriff Chance (John Wayne) i els seus ajudants en Rio Bravo. La presència d'Angie Dickinson, al saloon adjacent, hi era també un al·licient formidable.
Però els castellans -ai las!- no eren el grup homogeni que semblaven als ulls infantils. Ells, al seu torn, es convertien en "los catalanes" quan tornaven als seus pobles originaris. De sobte, no eren ningú: ni d'ací ni d'allà. Van haver de triar i molts d'ells, òbviament, van passar a ser "catalans". "Els altres catalans", en expressió afortunada de Francesc Candel.
"La infantesa és una ficció", diu Puntí. En realitat, la infantesa és el punt exacte d'una dimensió on coincideixen un temps amb un espai. Totes les infanteses s'assemblen, tots els llocs són el mateix lloc -i el temps és un etern retorn. El que canvia potser és l'ordre dels factors, però aquests -els factors essencials de la vida- són sempre els mateixos: l'amistat, el conflicte familiar, el descobriment del sexe, l'angoixa i l'entusiasme davant el futur com davant un oceà il·limitadament melancòlic.
És graciós, però vaig llegir aquest llibre la tercera setmana d'aquest mes d'agost a Jerusalem (el vaig triar entre d'altres, tot s'ha de dir, perquè pesava poc a la maleta). Als carrers, podies veure tipus amb pistola al cintó i soldats amb llargues metralladores automàtiques. Només m'haguera faltat trobar-me al propi sheriff Chance entrant en algun bar a demanar un whiskey o, en el seu defecte, una sarsaparrella. En lloc d'això, un palestí sol·lícit em va preparar un suc de magrana al carrer del Barri Cristià, en la Ciutat Vella, a poques passes de l'església del Sant Sepulcre. Un maó més per a l'inacabable edifici de la memòria.

Joan Garí

La perversió de la utopia

2011-08-21T13:11:00.008+02:00

Títol: El hombre que amaba a los perros
Autor: Leonardo Padura
Editorial Tusquets
Barcelona, 2011
765 pàgines

Que les coses estan canviant a Cuba és un fet incontrovertible, i aquest llibre en dóna fe. Publicat aquest mateix any a l'illa per la Impremta Nacional (després que Tusquets n'haguera fet l'edició internacional l'any 2009), El hombre que amaba a los perros és una corrosiva elegia entonada davant l'altar amb les cendres de la utopia comunista. L'excusa argumental és la peripècia de Lev Trotski, el company de Lenin i líder de l'Exèrcit Roig que va ser assassinat a Mèxic l'any 1940 per l'estalinista català Ramon Mercader. La novel·la, absorbent i perfectament documentada, ressegueix els passos de Trotski des que ix de la Unió Soviètica i inicia una peregrinació (Turquia, França, Noruega) que acaba a Hispanoamèrica. De seguida entra en acció, però, el complot orquestrat per Stalin per a eliminar-lo, amb la figura de Mercader, transvestit en el ciutadà belga Jacques Mornard, en primera fila. El català durà a terme l'acció per a la qual s'ha estat preparant durant anys i, com a resultat de l'assassinat, serà engarjolat durant vint anys al sistema penitenciari mexicà. L'any 1960, quan en va ser alliberat, va viatjar a la Unió Soviètica -on fou rebut com un heroi- però va acabar els seus dies a l'illa de Cuba, d'on era originària la seua mare, Caridad del Río.
La connexió cubana permet a Padura idear una trama narrativa segons la qual Iván, corrector de la revista Veterinaria cubana, coneix Mercader als anys 70, quan s'oculta en L'Havana sota una identitat falsa. Aquest acabarà contant-li la seua convulsa història, el seu trist paper de botxí/víctima al servei d'una utopia tràgicament convertida en l'escorxador estalinista. Al final, Iván morirà de resultes de la solsida del sostre del seu apartament, metàfora gens complexa de la situació d'una ciutat -d'un país, d'una ideologia- deutores del sistema que va prostituir una de les més nobles idees infantades per la humanitat. Aquest llibre tracta precisament d'això, de "cómo se había pervertido la mayor utopía que alguna vez los hombres tuvieron al alcance de sus manos".
Padura rescata, així, la figura de Trostski i, amb ell, la de tots aquells que no encaixaren en la paranoia criminal de Stalin: Andreu Nin i tots els afusellats en les purgues dels anys 30, que morien declarant (sic) el seu amor per Stalin. Una història, òbviament, que té especial sentit escrita per un cubà. Per això, supose, els 4.000 exemplars inicials de l'edició illenca de la novel·la es van esgotar de seguida, i després en circulà una edició paral·lela en el mercat negre. El valor de tot plegat consisteix a poder parlar amb llibertat del fracàs d'una utopia, i de les tràgiques conseqüències d'aquest fracàs. En paraules de Padura:
"Supe entonces que para muchos de mi generación no iba a ser posible salir indemnes de aquel salto mortal sin malla de resguardo: éramos la generación de los crédulos, la de los que románticamente aceptamos y justificamos todo con la vista puesta en el futuro, la de los que cortaron caña convencidos de que debíamos cortarla (y, por supuesto, sin cobrar por aquel trabajo infame); la de los que fueron a la guerra en los confines del mundo porque así lo reclamaba el internacionalismo proletario, y allá nos fuimos sin esperar otras recompensas que la gratitud de la Humanidad y la Historia; la generación que sufrió y resistió los embates de la intransigencia sexual, religiosa, ideológica, cultural y hasta alcohólica con apenas un gesto de cabeza y muchas veces sin llenarnos de resentimiento o de la desesperación que lleva a la huida, esa desesperación que abría los ojos a los más jóvenes y les llevaba a optar por la huida antes incluso de que les dieran la primera patada en el culo".
Requiescat in Pace, doncs.

Joan Garí

El llarg viatge

2011-08-10T17:34:00.003+02:00

Títol: Història d’un Estat clandestí
Autor: Jan Karski
Quaderns Crema
Barcelona, 2011
Traducció de Carles Miró
559 pàgines

Per aquells atzars de la vida, la notícia de la mort de Jorge Semprún em va trobar llegint aquest llibre. Això fou el 6 de juny. Semprún tenia 87 anys. Precisament una frase seua servia de presentació a Història d’un Estat clandestí: “Karski va revelar als poderosos d’aquest món allò que el món no volia saber”. Jan Karski és el pseudònim de Jan Kozielewski i la seua fama es deu, fonamentalment, a allò que en el seu llibre ocupa els quatre darrers capítols, és a dir, el coneixement directe dels horrors viscuts al gueto de Varsòvia i en un camp d’extermini annex a Belzec. Gràcies a aquesta vivència traumàtica propiciada per membres de la comunitat jueva, Karski pot informar a les autoritats britàniques i nordamericanes que allò que més tard es coneixeria com “Solució final” (Endlösung) s’està duent a terme. Els “poderosos d’aquest món”, però, van preferir desviar la mirada, amb l’excusa que la marxa de la guerra no admetia distraccions (sic).
En realitat, aquest llibre és molt més que això. És la crònica, minuciosa i apassionada, de l’intens recorregut que du a terme Karski al si de la resistència en l’esforç per mantenir, sota l’ocupació alemanya, la “continuïtat de l’Estat polonès”. Aquesta voluntat gegantina s’activa des del moment mateix de la derrota. Justament en vespres de la invasió de setembre del 39, el jove oficial Jan Kozielewski és cridat per incorporar-se a la caserna d’Oświęcim, és a dir, la ciutat situada a la frontera de l’Alta Silèsia que els alemanys anomenaven Auschwitz. L’any 1939, la meitat de la població és jueva i l’altra meitat polonesa, però molts d’aquests darrers tenen arrels germàniques. Quan Hitler va invadir Polònia s’hi forma de seguida una cinquena columna i per això la retirada de Kozielewski i els seus conmilitons va ser saludada a trets des de les finestres de moltes cases del poble.
La derrota fou, de seguida, un tren. Entaforat dins d’un vagó quatre dies, Kozielewski té l’ocasió de captar el que serà la metàfora més sinistra de l’època, només és que encara no ho sap. El tren el porta a Rússia, a un camp de presoners. És el mateix tren que portà Jorge Semprún des de França al camp de Buchenwald (tal com narra magistralment en Le long voyage). És el tren que, en els moments inicials de l’Holocaust, s’ompli de jueus i es deixa en una via morta, fins que tothom hi és mort, i després serveix per nodrir els forns de tots els camps d’extermini. És el mateix tren i són tots els trens, perquè la logística totalitària fou, en això, perfectament diligent.
És difícil rescatar situacions concretes en aquesta vibrant història, contada amb bon estil i un gran sentit de la narració. Hi ha el brutal interrogatori de la Gestapo o les mil anècdotes de la vida clandestina, sempre amb l’alé de la mort a pocs centímetres. Hi ha també aquest moment en què l’agent Karski és enviat a Lvóv, la ciutat ara ucraïnesa però llavors polonesa, per a avaluar l’ocupació soviètica. És curiós el destí de molts llocs en aquesta vertiginosa frontera oriental. Lvóv és Lwów en polonès, Lemberg en alemany, i Lviv en ucraïnès. Tots se la disputaven, i així va anar canviant de mans. Com una altra metàfora de com les guerres –la Història!- van modelant el territori, expulsant gent –exterminant-la-, canviant topònims, arriant banderes. Testimoni extraordinari, Jan Karski va ser al bell mig de tot plegat. És hora, doncs, que li concedim l’atenció que mereix.

Joan Garí

El Temps, núm. 1.417

Viatge a la complexitat

2011-08-06T11:35:00.008+02:00

Títol: Las tribus de Israel
Autora: Ana Carbajosa
Editorial RBA
Barcelona, 2011
279 pàgines

La setmana que ve me'n vaig a Israel, així que res més oportú que documentar-s'hi una mica. La periodista Ana Carbajosa ha fet, en aquest país, el que a mi m'agrada fer exactament: viure i contar-ne històries. Des del 2008 resideix a Jerusalem. En podria haver tret la imatge de la "ciutat de fanàtics" a què es refereix Amos Oz, però ha anat més enllà. Ha intentat comprendre. Viure a Jerusalem i no intentar comprendre deu ser una de les sensacions més tristes i abassegadores del món. En tot aquest temps, Carbajosa ha indagat amb paciència dins els estrats de la societat jerosolimitana. Ha anat a les cases dels ultraordoxos, els addictes a la Càbala, capaços d'ocupar-se mesos en l'estudi d'una sola paraula. Ha assistit, així, a la paradoxa de com l'Estat d'Israel ha de tolerar al seu si un nombrós grup de persones que no hi creuen. Són els haredins, antisionistes viscerals, que no tenen televisió, ni poden anar al cinema o als bars. Tampoc fan el servei militar (que a Israel és una mecanisme bàsic de socialització i nacionalització) ni treballen però -atenció- deixen que ho facen les dones per ells. Paradoxalment, la dona haredí, que ha de fer vida separada de l'home, ofereix una imatge tan penosa com la dona àrab, oculta sota cinquanta mil vels. No cal confondre, però, aquests jueus ultraortodoxos amb els hebreus ortodoxos, nacionalistes religiosos partidaris acèrrims de l'Estat d'Israel i dels seus símbols.
Precisament si els haredins són la cara d'aquesta moneda anti-sistema, els jueus d'origen àrab en són la creu. Com que l'elit del país està formada per jueus askenazites (de pell blanca i d'ascendència europea), els mizrahim (jueus procedents de països de l'Orient Mitjà) es veuen sovint discriminats. El súmmum de la discriminació, però, està reservada per als pàries: els palestins que viuen dins les fronteres d'Israel. Aquests àrabs israelians són vistos amb suspicàcia pels hebreus. Tenen problemes per a accedir a la vivenda o per a circular lliurement. Demogràficament, però, són el grup més puixant (tant com els haredins, a l'altra banda de l'espectre social), i això planteja interrogants per al futur.
Es podria pensar que els jueus mizrahim haurien de veure amb simpatia els àrabs israelians. En realitat, els odien profundament. La dreta del país (el Likud) sol comptar amb el suport dels mizrahim, mentre l'esquerra s'ha nodrit tradicionalment dels jueus askenazites.
I fora d'aquest univers, tan lluny i a la vegada tan a prop, hi ha els palestins, els altres habitants històrics de la Terra Promesa. Sense palestins, Israel seria un país més, una fèrtil i desenvolupada democràcia enmig de les autocràcies àrabs de l'Orient. Però els palestins també hi són. I Israel no sempre s'hi comporta correctament. Curiosament, l'exígua minoria dels pacifistes israelins (aquells que protesten i lluiten contra el tracte dispensat als palestins) està formada en gran part per jueus -i, més concretament, jueves- askenazites descendents de supervivents de l'Holocaust. Aquests supervivents no ho van tindre fàcil els primers anys, quan el nou Estat els considerava febles i no veia que encaixaren en la propaganda oficial. Ara, però, són reverenciats i escoltats... de no ser que alcen la veu en favor dels drets dels palestins.
I tot això, senyores i senyors, és Israel. Comprendreu l'excitació que em suposa visitar un país així, d'una complexitat enervant i fascinadora. Faré una marrada per Istanbul i després volaré cap a Jerusalem. Espere trobar un país a l'altura de la seua intransferible llegenda.

Joan Garí

La riota universal

2011-07-30T12:08:00.009+02:00

Títol: Que comenci la festa
Autor: Niccolò Ammaniti
Angle editorial
Barcelona, 2011
344 pàgines

L'espectacle italià, protagonitzat per l'inefable senyor Berlusconi, sembla no voler aturar-se -encara. No cal riure massa alt, però, perquè al País Valencià hem tingut el nostre berlusconiet fins ara mateix. Cap altra cosa era Francisco Camps, un tipus que no buscava xiquetes per endur-se al llit, però era l'única cosa lletja que no feia. I ha hagut de dimitir ell, per cert, no l'hem tirat nosaltres a gorrades de la trona. Ha mort -com Franco- al llit. Diuen que quan els electors donen suport a figures com aquestes és perquè es constitueixen en autèntics espills d'ells mateixos. Els italians i els valencians tenen molts motius per a votar líders corruptes, facinerosos, insolvents i alienats. És com votar a l'oncle bala perduda, al tiet fadrinot que ens du de cap, però ens fa riure tant...
Niccolò Ammaniti només ha hagut d'eixir als carrers de Roma (on va nàixer l'any 1966), respirar fondo, i després posar-se a escriure. Hi ha llibres que retraten un país i un moment anímic dels seus ciutadans sense necessitat d'esmentar cap nom propi massa revelador. Che la festa cominci és un d'aquests llibres. L'argument ens parla d'un ricatxo, constructor de maneres tèrboles, que organitza una fastuosa festa al cor de Roma, al parc de Vil·la Ada (una antiga propietat comunal que ha adquirit a colp de talonari). Hi faran cap els representants més rutilants de l'estrellat del país: escriptors, futbolistes, cirurgians, actrius, figures de la televisió... Ningú vol perdre's la festassa de Sasà Chiatti, que és el nom de l'amfitrió. D'entre tots aquests, destaca l'escriptor Fabrizio Ciba, un triomfador acomplexat i amb mala castanya -una barreja de Francisco Umbral i Arturo Pérez Reverte- que vol escriure "la gran novel·la italiana" que la crítica diu que falta i que acabarà robant a una vella glòria en el fragor del caos en què es converteix l'esdeveniment. El caos és induït: els membres d'una secta satànica hi acudeixen al reclam de sacrificar una cantant acabada de convertir al papisme.
Tot molt delirant, tot molt truculent, tot molt divertit i tot molt malvat. Ammaniti retrata una civilització esgotada i fàtua, un món decandent on els diners i l'apariència són l'única cosa important. Al capdavall, Sasà Chiati, un self-made-man a la italiana, no cal que ens recorde a Berlusconi. De Chiatis hi ha a tot arreu: ¿quants no n'haurem tingut al País Valencià en els anys del boom immobiliari? Tots aquests tipus a dalt dels seus iots, dels seus 4x4, dels seus jets privats, amb els seus polítics de capçalera rient-los les gràcies i legislant-hi a cor què vols, encara esperen el seu Ammaniti. Personalment, vaig provar de retratar les beceroles d'aquest món -coincidint amb el regnat de l'inigualable d'Eduardo Zaplana- en la novel·la La balena blanca i els lectors jutjareu fins a quin punt ho vaig aconseguir.
El luxe desmesurat, l'ambició viscosa, el culte destrellatat a l'apariència: tot això acaba resolent-se sempre, literàriament, en el camp de l'humor més salvatge. Aquests tipus, en definitiva, ens roben i insulten la nostra intel·ligència, però no tenim millor manera de venjar-nos-en que convertir-los en la riota universal. Que és precisament l'única cosa que no suporten. Doncs que es foten.

Joan Garí

El llibre de mai

2011-07-23T17:34:00.006+02:00

Títol: La trilogia de la nit
Autor: Elie Wiesel
Editorial Columna
Barcelona, 2009
Traducció de J. Mateu i M. Llopis
345 pàgines

L'any 1958, Elie Wiesel va publicar a França La nit, el testimoni de la deportació de la seua família a Auschwitz en 1944. Els Wiesel vivien a Siguet, una localitat romanesa que va pertànyer a Hongria. Ell fou l'únic de la família a sobreviure. Quan va voler contar la seua experiència, però, es va trobar amb la indiferència quan no l'hostilitat d'un món -la postguerra europea- que no volia saber gaire -que no volia saber res- de les penalitats viscudes de l'horror supernumerari, de l'atrocitat encara en carn viva. El seu llibre, doncs, va obtenir un eco somort. L'havia escrit originàriament en jíddish, però el va traduir al francés per a obsequiar-lo al món. I el món li va pagar amb una educada indiferència.
Anys després, el llibre es reeditaria. A La nit seguirien L'alba i El dia, que ja no són exercicis memorialístics, sinó novel·les on reprén la seua peripècia vital sota el signe de la ficció. L'alba narra la història d'un membre d'un grup terrorista jueu a la Palestina anterior a la formació de l'Estat d'Israel. El dia, al seu torn, sorprén el mateix personatge a Nova York, on és ja un periodista que prova de fer una vida normal carrejant a sobre la ferida inestroncable del que ha viscut sota el hitlerisme.
Dels tres llibres, és obvi que La nit és el més colpidor. També és el més senzill, narrativament parlant -ja que no moralment. És una història que hem sentit massa vegades, un relat que no sembla aportar res de "nou": l'arribada dels nazis i els gendarmes hongaresos a un poble de majoria jueva, l'obligació de deixar-ho tot i pujar a un vagó de bestiar amb destinació desconeguda, la incredulitat dels vells i l'estupefacció dels joves, l'ingrés en Birkenau, les xemeneies al fons escopint parracs de vida en forma de fum, la rutina del camp, la mort.
Em preguntareu, potser, per què seguir llegint aquesta mena de relats. M'agradaria saber contestar-vos. No ho sé. Hi ha, potser, un aspecte de solidaritat bàsica, i la consideració que, aquests jueus de la Shoah, són els nostres autèntics ancestres. Com a europeus, no podem deixar de mirar-nos en aquest espill convuls. I després, també, la creença que en cap altre lloc es pot assistir al sentit exacte del que significa la memòria (en la vida i en la literatura). D'una manera o altra, la història és ací per a què nosaltres la fem nostra -i procurem que no s'oblide.
Diu Wiesel: "Si en tota la meva vida només hagués pogut escriure un llibre, hauria estat aquest". I per què?, afegeix. "¿Per no tornar-me boig o, al contrari, per tornar-m'hi i poder entendre millor la bogeria, la gran, la terrorífica, la que en altre temps havia fet irrupció en la història i en la consciència d'una humanitat que oscil·la entre el poder del mal i el sofriment de les seves víctimes?". Difícil respondre també a això. En el fons, ell sap que "només els qui han conegut Auschwitz saben el que era. Els altres no ho sabran mai". En una situació així, no es pot callar i, tanmateix, és "impossible" parlar...
El jove i pietós Elie, tan aficionat a la sinagoga, perd de sobte la fe en Déu enmig dels filferros de Birkenau. És difícil haver conegut el doctor Mengele -haver escapat del seu dit selectiu- i seguir creient en la bondat d'un ésser superior. La mare i les germanes ja han mort. El pare i ell són destinats a Buna, un subcamp d'Auschwitz també anomenat Monowitz (el lloc on va estar reclòs Primo Levi, i tants altres). Quant els russos s'hi acosten, són evacuats -primer a peu i després en tren- cap a Buchenwald (el camp de Jorge Semprún, i de tants altres). El pare hi mor de disenteria, al gener del 45. El fill no pot reprimir una intensa sensació de culpa per haver desitjat que aquesta mort acabara produint-se per no haver de sentir-se responsable a tothora del vell. Al final, ja alliberat, Elie es mira en un espill i hi descobreix el cadàver que no l'abandonarà ja mai: ell mateix.
I si aquesta narració vos sembla massa vista, massa vegades contada, llavors busqueu un altre llibre. Hi ha més llibres que llonganisses. I dies també -o això diuen.

Joan Garí

La venjança de la llengua viva

2011-07-16T12:31:00.001+02:00

Títol: Això del Català
Autor: Albert Pla
Edicions 62 labutxaca
Barcelona, 2011
262 pàgines

Albert Pla fou, durant un quart de segle, el gran guru lingüístic del diari Avui. En l’actualitat (des del 2010) és el màxim responsable dels mateixos assumptes al diari Ara, un mitjà nascut en plena crisi econòmica que ha protagonitzat la història d’èxit més estimulant, en relació a l’impacte mediàtic de la llengua catalana, dels últims temps. Amb aquest currículum, és obvi que les seues opinions sobre la matèria que l’ocupa no poden deixar ningú indiferent. Pla sap del que parla i les conviccions que hi modula estan pensades i repensades, lluny de qualsevol efectisme improvisador o tacticisme del curt termini.
Això del català és el resultat de tots aquests anys de reflexionar en veu alta sobre la llengua i de buscar-hi solucions pràctiques a problemes concrets. El llibre du com a subtítol un interrogant que és tota una declaració d’intencions: “Podem fer-ho més fàcil?”. Pla parteix de la constatació que la nostra llengua té dificultats per a imposar un estàndard viable. Com altres autors, aquest creu que Pompeu Fabra hi va fer una feina molt destacada, però que la praxi institucional subsegüent (amb la secció filològica de l’IEC com a vòrtex del problema) ha entrebancat una consolidació efectiva de l’estàndard a partir de “l’ús genuí més estès”.
Albert Pla identifica el conflicte en la voluntat institucional de patrocinar un estàndard “composicional” (únic per a totes les varietats dialectals). Segons ell, això és “d’una ingenuïtat comparable a l’ideal esperantista tan en voga a principis del XX”. Sense poder polític per a imposar una normativa unitària no es pot inculcar un únic estàndard per a tots els parlants del català. Per això Pla advoca per un model d’estàndards autònoms i, més enllà (usant el terme de Carod Rovira), una normativa “postnacionalista”. La qual cosa legitimaria, per exemple, la tasca regionalitzadora de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua. El que vindria a dir aquest autor, doncs, és que el famós consell de Pompeu Fabra als valencians i als balears a la revista Nostra Parla (1918) s’hauria d’aplicar, també, als propis catalans. Que cada territori, doncs, dispose un estàndard el més acostat possible a la parla real de la gent real. I després, com diria Pompeu Fabra, “sense sortir-nos els uns i els altres del nostre català, ens trobaríem escrivint modalitats no pas molt diferents d'una sola llengua literària”.
Aquesta música –és la meua opinió- no sona malament. Caldria comprovar, en tot cas, què va dient la lletra de la cançó. Pla fa algunes propostes concretes, com acceptar el lo neutre, substituir li ho i li’n per l’hi i n’hi, simplificar l’ús de la dièresi, prescindir de la distinció entre per i per a davant infinitiu o eliminar l’excepció de no apostrofar l’article femení la davant i o u àtona. Algunes d’aquestes propostes (l’hi i n’hi, per/per a) estan pensades per a Catalunya; les altres, per al conjunt de l’idioma.
En realitat, orientar-se cap a la llengua viva sempre és un encert (ja ho era en temps de la Verinosa llengua). El problema, però, és un altre. Al País Valencià, per exemple, moltes empreses ofereixen versions d’impresos i de webs en “català” (estàndard IEC) i en “valencià” (estàndard AVL). Així ho vaig denunciar en un article al diari Levante, sense pràcticament cap eco. No és la normativa el problema, sinó l’univers simbòlic. I contra això, ¿què més podem fer?

Joan Garí

El Temps, núm. 1413

Revolucions, institucions, podridura

2011-07-09T13:14:00.009+02:00

Títol: Persona non grata
Autor: Jorge Edwards
Tusquets
Barcelona, 2000
438 pàgines

En aquesta història de Jorge Edwards hi ha una lliçó per a tots aquells que estimen reconéixer-se en les lliçons. Res més autèntic que el testimoni d'algú enviat com a encarregat de negocis a la Cuba castrista des del Xile d'Allende, en una data tan emblemàtica com l'any 1970. En aquell moment, i després de la pujada al poder de Salvador Allende, Xile acabava de reanudar les relacions diplomàtiques amb Cuba. I Jorge Edwards, membre d'una nissaga familiar dedicada al noble ofici de la diplomàcia, hi fa cap amb el seu bagatge de lliurepensador, d'algú que en realitat considera que ser ambaixador és "una profesión para comemierdas" (sic) i que el que realment vol és ser escriptor. Castro, insospitadament, li proporcionaria la dedicació al seu més secret anhel.
M'interessa Cuba. Diré més: m'apassiona. Alguns malèvols asseguraran que l'origen d'aquesta tirada es troba en el tabac. No és cert: sóc, això és obvi, un addicte entusiasta i constant de les meues marques d'havans predilectes (Cohiba en primeríssim i caríssim lloc, però també Partagàs, Romeo y Julieta i la que he descobert recentment, Sancho Panza; Montecristo, vostés i Edmond Dantès em perdonen, em sembla massa suau per a un paladar avesat a sabors amb molta més fortalesa). Tanmateix, l'origen de l'interés per l'experiència política cubana es troba en la meua adolescència. A setze anys, jo era un revolucionari de batxillerat en col·legi de capellans. Amb tot en contra, lluitava per defensar els patrons insurgents típics de l'època, que incloïen en lloc destacat un altar amb ciris per a la figura d'Ernesto che Guevara. Vaig llegir-me les obres completes del che per a descobrir-hi un tipus amb connats literaris molt interessants, i una ideologia fascinadora que apel·lava a la revolució permanent i universal. El somni per a un monyicot amb acne i ulleres gruixudes que ja ha descobert que el món està, substancialment, mal fet. Però vaig anar més enllà. Durant un estiu, em vaig tancar a la meua habitació escrivint un dens tractat sobre les semblances entre la figura de Guevara, en relació a Castro, i la de José Antonio Primo de Rivera, en relació a Franco. Hi creia haver descobert una mística paral·lela del líder jove, sacrificat per l'ambició d'un capitost totalitari que s'havia aprofitat d'una aureola i una bagatge intel·lectual que no li corresponia. De tota allò em va quedar, amb el pas del temps, una malfiança cap a les praxis totalitàries, siguen esgrimides en nom de la dreta o de l'esquerra. Per això comprenc bé Edwards.
Supose que és tràgic haver de condemnar Castro i la seua "dictadura militar socialitzant" quan al teu propi país un sinistre personatge anomenat Pinochet està mostrant ja la poteta per sota la porta. Edwards, però, no sap encara res de Pinochet. Només coneix l'experiència de Cuba, un sistema en què la vigilància policial és sorda i constant i on els seus amics escriptors són marginats i discriminats si no demostren la lleialtat requerida envers el règim. Un sistema, per cert, que sembla definit extemporàniament en una vella frase de Pío Baroja que Edwards cita tot fent-li l'ullet al lector: "En España lo que se paga no es el trabajo, sino la sumisión".
És una època, els anys 70, en què molts intel·lectuals europeus ja començaven a posar objeccions al castrisme, sobretot després que Fidel aplaudira la invasió de Txecoslovàquia. Vist ara mateix, en el moment exacte en què el fracàs de l'economia centralitzada i estatalitzada està forçant Raúl Castro a introduir elements afavoridors de la iniciativa privada, sembla que mig segle de revolució no ha proporcionat res més que una immensa i resignada indiferència en la població cubana. Alguns defensors del sistema, que encara pastoregen el seu entusiasme de fora estant, farien bé a viure una temporada amb les condicions de la gent del país. És un consell.
Potser és cert, com en l'acudit de l'Europa de l'Est, que el camí més llarg cap al capitalisme és el socialisme. Però és trist contemplar tantes il·lusions decebudes, tanta energia inútil, tants somnis incomplerts. Les revolucions que esdevenen institucionals deixen de ser revolucions i passen a ser... institucions. I si no hi ha democràcia pel mig, la institució es podreix. Aquesta és la lliçó, per a qui vulga reconéixer-se en les lliçons.

Joan Garí

Una ullada enrere en la darrera estació

2011-07-03T18:37:00.010+02:00

Títol: El refugi de la memòria
Autor: Tony Judt
Editorial La Magrana
Barcelona, 2011
Traducció de Miquel Izquierdo
202 pàgines

62 anys és una edat raonable per a bastir un llibre general de memòries? És una edat tan bona com qualsevol altra. És obvi que, quan un escriptor arriba al final de la seua vida, hauria de considerar-se normal que faça un balanç general. Però la memòria no és necessàriament un component més de la vellesa. El memorialisme, vet-ho ací, és una actitud literària. En realitat, sóc dels qui sospiten que "memòria" és el nom de fadrina de la senyora "literatura". Però no divaguem. El cas de Tony Judt, en tot cas, és una mica especial. Judt no era un escriptor literari, sinó un historiador (i dels més brillants, per cert). Quan emprén els escrits que ara es recopil·len amb el títol de El refugi de la memòria, ja es troba postrat en un llit, atacat per aquesta malaltia immisericorde que és l'esclerosi lateral amiotròfica (ELA). La memòria, llavors, es converteix en l'únic aliat d'un cos que no respon. La memòria es constitueix, així, en l'únic testament viable d'algú l'ofici del qual ha estat ocupar-se del passat.
El refugi de la memòria, doncs, és exactament el balanç d'una vida i d'un compendi de coneixements situat en el punt en què el final d'aquesta vida és un fet previsible i ineluctable. Una alternativa raonable a la desesperació, si la desesperació té alternatives raonables. Algú com Judt, però, que ha indagat amb tanta passió i tant d'encert en les claus de l'existència contemporània, està especialment qualificat per a tornar a reescriure tot això sota els ulls de la seua pròpia i intransferible experiència. L'autor de la monumental Postguerra, així, ja pot ocupar-se d'una mena diferent de postguerra: la viscuda per ell mateix i la seua família al Londres dels anys 40 i 50. La seua mare hi havia nascut, però el pare era un immigrant belga que va arribar a Anglaterra l'any 1935. Eren jueus. Jueus, tanmateix, que havien "desatés" el jíddish, havien refusat "els rituals i les restriccions comunitàries" i maldaven per integrar-se en la societat britànica. Hi havia l'Holocaust, és obvi. Però Judt, que passaria la seua etapa sionista i la seua experiència al quibuts, acabarà atresorant un dens escepticisme al voltant de tot plegat. La literalitat d'això és demoledora: "¿De veritat que no som jueus -es pregunta- per cap altra raó millor que perquè Hitler va tractar d'exterminar els nostres avis?". El record de la Shoah, esgrimit per a defensar la política de l'estat d'Israel, li sembla "un abús forasenyat de la memòria". El judaisme que a ell li agrada, per contra, és el del "qüestionament col·lectiu" i la tendència cap a "veritats que fan nosa". Tot un programa.
És obvi que, amb aquesta targeta de presentació, podem imaginar que Judt no és de la mena de tipus que es deixen entabanar per mistificacions ideològiques. Algú que estudia al King's College i a l'École Normale Supérieure, i que després aprén la llengua txeca per a comprendre millor la dinàmica de l'Europa de l'Est -de què acabarà convertint-se en especialista- no pot ser un indocumentat que emet judicis lleugerament. S'hi pot estar d'acord o no, però cal admirar la cimentació de les seues opinions.
Al final, però, el que emociona més del seu llibre no és la crida a la racionalitat enmig de tota classe de fanatismes, ni la serenitat amb què emprén la darrera singladura. Els tocs d'emoció intensa estan en la rememoració dels paisatges de la infància (especialment a Suïssa, el seu paradís perdut) o de les experiències biogràfiques fonamentals: "Potser la conseqüència més descoratjadora de la meva malaltia -ens confessa- és la consciència que mai no tornaré a pujar a un tren".
El tren de la vida, en efecte, s'acostava a la darrera estació. I el testament es clou amb una crida contra el fanatisme (fins i tot el més nou de tots i el més perillós ara: la creència absoluta en "el mercat") i en favor d'una raonabilitat socialdemòcrata com la que defensava en El món no se'n surt. Quan una vida s'acaba tot un món hi fineix. Amb aquesta, però, hem perdut una intel·ligència extraordinària. Queda la memòria, però. El darrer, el més inexpugnable refugi. L'única eternitat raonable.

Joan Garí

El llibre que m'ha fet a mi

2011-06-24T13:35:00.011+02:00

Títol: Història d'Amèrica
Autor: Joan Garí
Editorial A contravent
Barcelona, 2011
184 pàgines

"No és gens fàcil trobar un llibre que ens haja alliçonat tant com el llibre que nosaltres fem". Sí, el vell Nietzsche, col·locat de frontispici en un meu vell dietari -Les hores fecundes-, feia la seua funció. I ara haurà de tornar a fer-la, perquè res més pertinent, en un espai que parla de llibres, que acudir a parlar-hi del meu propi títol. Caldrà tirar mà, també, del venerable Michel de Montaigne? Doncs endavant: "Tant he fet jo el meu llibre com el meu llibre m'ha fet a mi". Així és, amics: els volums que escrivim i que lliurem a la impremta com es lliura un vaixellet de paper al corrent impetuós d'una aigua imparable, no són simples aplecs de papers. Un llibre com aquest de què vinc a parlar-vos avui és un salconduit, i també un descodificador candent de la vida viscuda. El llibre es diu Història d'Amèrica, i parla de tot el que hi vaig aprendre ja fa més de vint anys.
L'any 1990, en efecte, jo era un jovenàs acabat de llicenciar que per fi veia acomplert el vell somni de viatjar al país de les pel·lícules d'Elia Kazan i de les cançons de Bob Dylan. Els Estats Units: Amèrica! En el propi llibre i també en el vídeo que teniu ací al costat explique quan i com vaig covar el meu somni americà. Quan vaig arribar-hi, jo anava podrit de cultura de masses, però llavors vaig descobrir Thoreau, Nathaniel Hawthorne, Melville i Walt Whitman. Amèrica em va acollir i em va ensenyar. El viatge et proporciona algunes lliçons insubstituïbles que les arrels soles no poden atorgar.
¿A quina mena de gent li pot interessar aquest llibre? A la gent transformable (no a la immutable). A la gent que encara creu que la literatura és una passió que pot moure el món i que sense dubte ens mou a nosaltres mateixos. A la gent que sent curiositat per les experiències alienes. A la gent que busca en un llibre la mena de veritats que sovint només vehiculen les mentides (és a dir, les ficcions). A la gent, en fi, que venera en els llibres el procés de traducció de la realitat. La realitat és una droga massa pura: els llibres ens permeten dosificar-la, transformar-la, administrar-la convenientment.
No espereu que conte ací allò que ja conte al meu llibre: no tindreu més remei que llegir-lo. Sí que vos diré, però, que crec haver trobat, en aquestes pàgines, un precipitat molt exacte del tipus de literatura que m'agrada i que, d'ara endavant, voldria cultivar. L'equilibri entre l'assaig, la novel·la, la reflexió memorialística i el dietari. El busseig en les fondàries de la meua autobiografia i el report amatent de les vides dels altres. La visió del meu país en relació als altres, de la meua cultura i la meua llengua en l'espill de l'univers.
Amb aquests vímets, ja podeu comprendre que no és Història d'Amèrica un llibre convencional. Vos confessaré, en aquest sentit, que abans de publicar-lo en aquesta magnífica editorial que és A contravent (regida per un tipus tan singular i moralment elegant com és Quim Torra), vaig presentar el text a diversos premis literaris. Sense cap èxit, no cal dir-ho. Però no estic descontent de l'experiència. Confiava tant en el meu llibre que vaig pensar -il·lusòriament- que els jurats també hi caurien rendits. En realitat, però, el pobre llibre va topetar amb la terrible amenaça del gènere. El vaig enviar a un premi de novel·la... i el jurat corresponent va jutjar que, al marge de la qualitat del text (¡en la qual creien!), allò no era una novel·la, sinó un assaig. El vaig presentar, doncs, a un premi d'assaig, i el jurat corresponent va jutjar que, al marge de la qualitat del text (!en la qual creien!), allò no era un assaig, sinó una novel·la. Així són les coses, amic, i així vos les he contades. La conclusió íntima que en vaig extraure és que el meu projecte literari haurà de prescindir, en endavant, dels "premis". I és una llàstima, perquè donen uns calerons que, conforme estan les coses, no venen gens malament. Però no pense perdre ni un segon alfabetitzant jurats en les qüestions més elementals de la literatura del segle XXI.
En fi, amb tot això crec que és suficient. Els qui esteu per Barcelona el proper divendres, 1 de juliol, podeu acudir a la llibreria La Central del carrer Mallorca. Allí, a les 19 hores -amb puntualitat britànica-, presentaré la criatura. No sóc un fanàtic d'aquestes cerimònies anomenades "presentacions". Però alguna se n'ha de fer i això és tot. La resta -mai millor dit- no pot ser sinó Literatura.

Joan Garí

La Mila i la Colometa a cal psicoanalista

2011-06-18T18:35:00.004+02:00

Títol: La caçadora de cossos
Autora: Najat El Hachmi
Editorial Columna
Barcelona, 2011
239 pàgines

Al final de Gelosia, Catherine Millet es preguntava “¿Hi ha plaer, per a l’ésser humà, fora de l’obscenitat?”. No era una qüestió retòrica. L’escriptora francesa havia escandalitzat i delectat a parts iguals el seu públic a principis de segle amb el llibre revelació La vida sexual de Catherine M. Abundant-hi, en el segon volum de les seues confessions donava solta a tots els seus fantasmes sexuals, disseccionats tres dies per setmana al divan del psicoanalista. Probablement només una dona podia arribar a un relat literari tan detallat i subtil a l’entorn del desig i de la seua torbadora vivència.
Najat El Hachmi ha provat de solcar aquesta mateixa mar en la seua segona novel·la. L’escriptora d’origen marroquí impactà molt favorablement els lectors amb el seu debut literari, L’últim patriarca. En aquell relat biogràfic manifestava la voluntat explícita d’incardinar-se en una tradició que començava en Víctor Català/Caterina Albert i es continuava en Mercè Rodoreda. La Mila i la Colometa podien ben bé formar part d’una nissaga on la narradora de L’últim patriarca, per univers personal i per elecció estilística, no desentonava gaire. Ara, però, amb La caçadora de cossos, l’ambició primigènia d’El Hachmi ha fet una girada brusca, i ha adoptat un regust francès, a partir de la consideració que la llibertat física extrema, a més d’una tradició moderna, també és una forma d’autoconsciència.
La caçadora de cossos és com un evangeli sexual. El llibre té dues parts clares. En la primera, la protagonista ens va narrant encontres successius amb diferents homes. Tipus trobats a dalt d’un tren, o a la fàbrica, o en una festa, o en una consulta mèdica. Tipus de diferents races i procedències, incloent-hi un cec i un transsexual. El que tenen en comú, potser, és un aire general procaç i maldestre. La protagonista s’hi lliura, però no es considera satisfeta mai. La gramàtica del desig va puntejant la narració: l’aixella (“les olors de suat de les aixelles són diferents a cada país”, sosté), la pudor dels peus (“una invasió horrorosa dels sentits”), les mossegades (que menen al “plaer més intens”). El desig es va configurant com un exprés de mitjanit: va d’un origen a un destí amb estacions escollides, però no t’abandona la sensació apegalosament desconcertant d’immobilitat.
En la segona part, la narradora es revesteix de dona de fer feines que recala a casa d’un escriptor. L’escriptor esdevé un desdoblament especular de la narradora, i hi naix la teràpia. L’interès que aconseguia la primera part, en tot cas, decau sensiblement en aquesta meitat del llibre, que voreja la reiteració.
Al final, descobrim que la Mila i la Colometa s’han fet grans, tenen sexe, i la seua experiència necessita ser verbalitzada. Víctor Català i Mercè Rodoreda seuen juntes, així, al divan de Catherine Millet. L’anàlisi consegüent serà més o menys interessant, però fa la sensació que Najat El Hachmi aborda tot plegat com un autoimposat exercici d’estil. No una novel·la, ni una confessió autobiogràfica, ni un assaig ficcional, sinó un quadern de vivències literàries on practicar, potser, per a noves aventures narratives.
Res a dir-hi. A mi em va agradar més –molt més- L’últim patriarca, però comprenc els dilemes d’un escriptor sotmès a la pressió de la segona obra després de l’èxit fulgurant de la primera. El marge de confiança es dóna per descomptat.

Joan Garí

El Temps, núm. 1409

Viatge al país del futur

2011-06-11T13:05:00.003+02:00

Títol: América
Autor: Vladimir Maiakovski
Editorial Gallo Nero
Madrid, 2011
140 pàgines
Traducció d'Olga Korobenko

Prompte -molt prompte- vos parlaré de la meua experiència americana. Ara m'agradaria glossar un altre viatge a Amèrica, el de Vladimir Maiakovski el 1925. El poeta futurista rus agafa un barco al juliol d'aquell any i abandona la flamant Unió Soviètica ignorant que el seu destí -els Estats Units: Amèrica (i oblidem ara l'òbvia metonímia)- estava destinat a convertir-se en l'antípoda absoluta del que representava la Revolució d'Octubre. Curiosament, 1925 és també la data de publicació del segon llibre del jove periodista Josep Pla, que narra precisament les impressions d'una estada a Rússia. Pla va a la pàtria dels bolxevics i hi passeja el seu incipient escepticisme; Maiakovski comprova, a la pàtria del capitalisme internacional, que els diners -el dòlar- són el Pare, el Fill i l'Esperit Sant en la nova religió del consumisme. Els viatgers observen i, després, es reafirmen en la seua intuïció. Els viatgers no descobreixen res que no porten prèviament al seu interior.
Abans de penetrar en el territori d'USA, però, Maiakovski fa algunes escales. L'Havana, per exemple, li sembla la ciutat més rica del món (igualet que ara...). A Mèxic, el pintor Diego Rivera li fa d'amfitrió. El porta a una corrida de toros i el poeta, inerme i esvalotat, es posa instintivament de part dels bous: "Experimenté el gozo supremo cuando un toro logró clavar una de sus astas entre las costillas del hombre, vengándose de sus compañeros (...) Lo único que lamentaba era que no fuese posible instalar ametralladoras entre los cuernos de los toros y enseñarles a disparar". Con un par, sí senyor.
Però el destí final és Amèrica, i la porta d'Amèrica --l'Amèrica dels estatunitencs (quin terme més horrible!)- és Nova York. Maiakovski hi penetra amb l'ànima càndida habitual. A l'oficina d'immigració no preocupa que siga rus, però li pregunten si és jueu. El fan esperar interminablement perquè no parla anglés, ni cap altre idioma que no siga el de Tolstoi.
Nova York és la festa per als sentits que ja ens podem imaginar. Venint de l'estepa russa, els semàfors i l'electricitat en general són elements de sorpresa majúscula, però això només és el principi. El país aclapara en el que té de gegantí, de desmesurat, d'excessiu. Tanmateix, Maiakovski no s'oblida de fer treballar l'esquerrà que du dins d'ell: observa de seguida que els negres, per exemple, "son una pólvora suficientemente seca para las explosiones revolucionarias" i que a Manhattan es venen quatre periòdics comunistes: un en rus, un altre en "jueu" (vol dir jíddish o potser hebreu?), un tercer en ucraïnés i el darrer en finés. El Daily Worker, rotatiu central del partit en la llengua oficial del país, s'edita des de Xicago. Una explosió políglota que té el vessant caricaturesc en aquell cartell d'una botiga xinesa on s'afirmava, solemnement: "Parlem anglés i entenem americà"...
No tarda a comprovar els punts febles d'un sistema tan inexpugnablement ric i monolíticament eficaç: l'atur, singularment. Paraules òbvies i permanentment premonitòries: "El paro es un paso atrás: la expulsión de la casa no acabada de pagar, la pérdida del Ford no pagado en su totalidad, el cierre del crédito en la carnicería, etcétera. Y los obreros de Nueva York recuerdan muy bien aquellas noches de los años 1920 y 1921 en que 80.ooo parados dormían en el Central Park".
Fora de Nova York, el poeta passa el temps fent conferències per a immigrants russos, on el component blanc -assegura- no és majoritari. Va a Xicago, va a Detroit. El país immens, de distàncies inabastables, s'ajoca als seus peus com una catifa infinita que el desconcerta: "Sólo he visto América -conclou- desde las ventanas de mi vagón".
De tornada a Europa, recala en França. De sobte, el país de Montaigne li sembla una nació endarrerida, però també se sent estranyament a casa seua. "En comparación con los Estados Unidos, las casas parecían unas chabolas miserables. Cada palmo de tierra había sido conquistado en una lucha milenaria, agotado por siglos y usado con mezquindad avara para cultivar violetas o lechugas. Pero incluso ese apego a la casa, a la tierra, a lo suyo, despreciable y premeditado durante siglos, ahora me parecía una cultura extraordinaria en comparación con el régimen de campamentos provisionales, con el carácter rapaz de la vida estadounidense".
Cinc anys després, Vladimir Maiakovski se suïcidava, confirmant així que la mort és l'únic final real per al Viatge.

Joan Garí

Fantasma necessita (urgentment) un programa

2011-06-04T13:10:00.019+02:00

Títol: Indignez-vous!
Autor: Stéphane Hessel
Editorial Indigène
Montpeller, 2010
32 pàgines

Un fantasma recorre el món: la indignació. Des del dia 15 de maig, milers de persones acampades a les places més importants de les principals ciutats de l'estat li han dit al món aquella vella frase, convenientment actualitzada: pareu un moment, que vull baixar. La cosa, que va començar a la Porta del Sol de Madrid ara ja s'ha estés com una taca d'oli i els seus protagonistes ens convoquen per a una manifestació d'abast mundial el pròxim mes d'octubre.
Què volen aquesta gent? Una cosa molt simple, si no he entés malament el que es desprén de les seues comunicacions públiques: que el destí de les persones no estiga en mans de tipus molt foscos, vestits per Armani, al comandament d'això tan eteri com són les "finances internacionals". Que la crisi no la paguen els qui no l'han generada. Que en cada país manen els seus polítics i no la banca transnacional. Que la corrupció, l'avarícia i el sectarisme deixen d'informar la vida pública a Espanya i a tot arreu.
Ingenuïtat? Esquerranisme elemental i impolític? Anticapitalisme inviable i somiatruites? Tot això, segurament, però també -o així m'ho sembla- ganes de dir "prou!" i voluntat suficient per violentar, al cor del sistema, els vicis i les rutines que ens han portat allà on som: a la frontera dels 5 milions de desocupats (600.000 d'entre ells valencians, on estem per damunt de la mitjana d'atur per la gràcia autista de Francisco Gürtel Camps) i al caire d'un abisme molt més punxegut: la intervenció econòmica. No vos pregunteu per què la gent s'ha llançat a les places a protestar contra els sistema: pregunteu-vos més bé com és que han tardat tant...
Però aquest és un blog de llibres. Aquest és un espai on la vida s'interpreta a través dels llibres. I el llibre de l'ocasió és -no podia ser altrament- l'opusclet de Stéphane Hessel que centenars de milers de persones han convertit ja en un best-seller. Indignez-vous!, publicat per una editorial perifèrica a França, s'ha convertit en el tòtem que tothom adora, que tothom -diu que- ha llegit. En la versió espanyola hi ha un pròleg de José Luis Sampedro, que comparteix amb Hessel la condició de nonagenari revoltat. La versió catalana és un calc de l'anterior. Millor, doncs, acudir al text original en francès.
Sampedro, al seu text, rememora el crit ritual de Raimon ("Diguem no!"). El rescat em sembla oportú. Indignació és un mot que inclou una referència implícita a la dignitat. El pas següent a la indignació és l'engagement. Engagez-vous es com es diu -segons sembla- el pròxim llibre del vell cavaller Hessel. Comprometeu-vos, sí. Com s'han compromés els votants que, a la ciutat de València, han omplit les urnes locals de paperetes de Compromís -la coalició nacionalista i d'esquerres. I com caldrà que es comprometa una nova generació si vol salvar l'idioma en aquest dissortat país, ara que el tararot de Font de Mora (conseller orwellià de Deseducació) ha eliminat les línies de valencià amb l'excusa d'introduir-hi l'anglès. Ja veieu que, reiteradament, motius per a la indignació, motius per al compromís no ens en faltaran. Caldrà dir No!, i caldrà fer-ho ben fort una altra vegada.
Alguns, però, trobaran en aquest moviment una certa inconcreció programàtica, un cert aire floral i assembleari. No seré jo qui els ho reprotxarà. El problema és que, quan ens posem a llegir l'opuscle de Hessel, acabem massa ràpidament. És un volum, per al meu gust, exasperadament breu i inconcret. D'acord amb el que hi diu, però hi havia altres maneres de dir-ho. L'únic que queda clar després de devorar en un bufit les seues pàgines és que l'autor, heroi de la resistència antinazi, reclama que les conquistes que es van propiciar a Europa després de la segona guerra mundial no siguen enderrocades. I que la lluita per mantenir-les ha de ser no violenta.
No em sorprén que s'acuse els indignats de no tenir cap programa viable. Si el programa és el d'aquest llibre tenim un problema. Una frase com a exemple: "Quand quelque chose vous indigne comme j'ai été indigné par le nazisme, alors on devient militant, fort et engagé. On rejoint ce courant de l'histoire et le grand courant de l'histoire doit se poursuivre grâce a chacun. Et ce courant va vers plus de justice, plus de liberté mais pas cette liberté incontrolée du renard dans le poulailler".
Diguem-ho clar: si el que es pretén és construir un imaginari que connecte la resistència contra el nazisme amb la lluita contra els efectes nocius del capitalisme globalitzat (la "llibertat incontrolada de la rabosa dins del galliner"), s'ha d'afinar l'estil una mica més. Si no, es cau en el ridícul i la xaroneria. És un consell gratuït, és clar. També comprenc que, quan algú que no és un escriptor professional arriba als 93 anys i vol divulgar una idea, fa el que pot. "Tots fem el que podem, però vostè més", li diu Rick a Víctor Laslow (el valerós antinazi casat amb Ilsa) en Casablanca. I no se sap ben bé si es refereix a l'heroisme que se li suposa a un resistent o al fet, molt més terrenal, d'haver-li pispat la xica...
Amics, coneguts i saludats digitals: jo també estic indignat. Ho estic des de fa molts anys. Ho estava als anys de la Rajola Hirsuta, quan el valor dels immobles es duplicava i triplicava davant dels nostres nassos i em preguntava com podia ser que tot allò es duguera a terme sense que ningú digués ni piu. Hauríem d'aprofitar la conjuntura, eixir al carrer i començar a reclamar la mena de món que volem. Ens derrotaran, això és obvi. Tanmateix, també van derrotar la generació dels anys 60, i ara tenim dret a l'avortament, igualtat de gènere o matrimonis homosexuals gràcies a aquell impuls. Res no és gratis. Però no oblidem el clàssic: programa, programa, programa. I en prosa, si pot ser.

Joan Garí

Amb amor i (sobretot) amb ironia

2011-05-28T12:54:00.004+02:00

Títol: Les paraules són pedres
Autor: Carlo Levi
Editorial L’Avenç
Barcelona, 2011
Traducció de Teresa Muñoz Lloret
175 pàgines

Viatjar és bonic –és estimulantment necessari-, però a hores d’ara constitueix una activitat tan perillosament buida de contingut que ens pot fer caure en la melancolia. Viatjar, ara mateix, és aspirar a viatjar. S’aspira a coses que no es troben fàcilment a l’abast de la mà. Viatjar és penetrar en l’ànima dels llocs on s’acudeix, i no implica necessàriament un gran allunyament físic. Es poden fer viatges en un entorn reduït, a pocs metres de ta casa, mentre que, a la inversa, podem desplaçar-nos centenars de quilòmetres i no fer res més que passejar la nostra ignorància essencial en un entorn més o menys exòtic. No ajuda gens, és clar, el fet trist que tot exotisme, avui dia, forme part d’una calculada operació comercial. ¡Quants incauts no se n’han anat a l’altra punta del món per a fer i trobar les mateixes coses que fan i troben cada dia al seu domicili habitual!
No dic que ja no pague la pena temptejar el viatge. Dic simplement que no és fàcil, que s’ha de forçar la voluntat fins a límits ferruginosos, que s’ha d’obviar l’edulcorada parafernàlia que ens sedueix i ens promet sensacions impossibles amb esforços lil·liputencs. El negoci del “turisme” ha arribat a un punt que ja no cal anar-se’n als grans viatgers del passat per a horroritzar-se amb el que hem perdut; basta considerar textos que no tenen ni mig segle per a constatar el décalage. Les paraules són pedres és un bon exemple.
Quan Carlo Levi enceta el seu projecte –relatar la vida siciliana dels anys 50- encara no s’ha sentit parlar d’un terme com “globalització”. Una illa encara és una illa. Sicília és el contraparadís on actors immemorials –els desposseïts, la màfia, els emigrats, un volcà- teixeixen la història a la vista de qui vulga –i s’atrevisca- a observar. Amb un estil poètic, vigorosament concís, i una eficàcia periodística, Levi relata successives incursions al cor de la gran illa. “Amb amor per tot allò que és humà”, suggereix Vincenzo Consolo a la introducció del volum, però també amb una punxant ironia. No és que la ironia siga necessàriament incompatible amb l’amor; sovint, però, són aigua i oli i la mescla és un delicat equilibri de contraris.
Les vivències s’hi van engalzant: la tornada a Isnello de l’alcalde de Nova York, Vincent R. Impellitteri, fill d’emigrants sicilians; la visita a les mines de sofre de Lercara, la pàtria de Lucky Luciano i també del sindicalisme local; la col·lecció de mòmies del cementeri dels Caputxins o el mercat de la Vucceria de Palerm; el pas per Aci Trezza, l’aspre escenari de La terra trema de Visconti. En cada lloc hi ha un motiu per a constatar que el pintoresquisme no és sinó el resultat de la misèria i la degradació. Però –per sort- encara no hi ha turistes.
En una cantonada d’Isnello, l’autor contempla una frase de Mussolini: “Els pobles amb els bressols buits no tenen dret a l’imperi”. I conclou: “Els bressols d’Isnello no són buits, ben al contrari: els carrers són plens a vessar de criatures; però l’imperi ja no és (no ha estat mai) sinó un desig de fugida basat en una esperança màgica, en un ritual propiciatori infantil”.
El desig de fugir, l’obligació moral de constatar-ho. Ara que ja som en l’imperi global, els desposseïts desborden els bressols, i ens fan així de fons per a les nostres fotografies-souvenirs. Caldria tornar a viatjar però, on?

Joan Garí

El Temps, núm. 1406

Feliç com Déu a França

2011-05-19T17:59:00.012+02:00

Títol: La muerte de Montaigne
Autor: Jorge Edwards
Editorial Tusquets
Barcelona, 2011
289 pàgines

Feia temps que no m'ho passava tan bé llegint un llibre. Probablement perquè tracta de Montaigne i, més probablement encara, perquè s'adiu tant amb el meu propi projecte literari. Resulta ben curiós, a més, que un escriptor xilé se senta tan íntimament al·ludit per l'obra del provecte Senyor de la Muntanya. A les costes de Xile -"l'últim Occident", segons Góngora- les pàgines lluminoses de Michel Eyquem arriben esmorteïdes però intactes, bellament farcides de suggeriments infinits. I allí mateix en replega l'eco Jorge Edwards, diplomàtic i escriptor, memorialista i polemista infatigable.
Edwards confronta la vida i la mort de Montaigne amb la seua pròpia existència, habitant inquiet de la costa central xilena, a la vora d'un cementeri -el de Zapallar- que és el cementeri marí de Paul Valéry i que són tots els cementeris. Edwards reconeix en Montaigne el fundador de la raça dels escriptors que ens prenem a nosaltres mateixos com a matèria dels nostres llibres, i aconseguim així escriure, des de l'espill propi i intransferible, per a la humanitat sencera (aquella que cada home porta inscrita en la seua condició individual, segons va deixar dit el mestre).
M'agrada la manera en què l'autor de Persona non grata aborda la biografia del gran assagista. En focalitza un moment privilegiat: l'any en què el vell escriptor coneix Marie de Gournay. Això fou el 1588, en la mateixa època que Cervantes -un altre gegant- és empresonat per la seua mala praxi burocràtica en els preparatius de l'Armada Invencible. Montaigne viu en un temps terrible, mentre França es dessagna en la lluita entre un nord catòlic i un sud hugonot. Eyquem, però, du a terme el miracle d'estar a bé amb els uns i amb els altres, la qual cosa no volia dir res més que ser mirat amb sospita per ambdós bàndols. Era, de fet, bon amic d'Enric de Navarra, l'hugonot/protestant que seria el primer Borbó regnant a França, prèvia conversió al catolicisme. Ell és l'autor, segons la llegenda, d'una frase de cinisme afuat: "París ben bé val una missa".
Enmig de tanta passió inútil, Montaigne escriu a la seua torre, envoltat pels seus llibres i amb la vista fugisserament fixada en els adagis llatins i grecs que es va fer gravar a les bigues del sostre. Quan coneix Marie encara no és un home completament derrotat per l'edat, així que Edwards fantasieja sobre quina mena de relació degueren menar aquests dos. Marie de Gournay seria, amb el temps, editoria i divulgadora de l'obra del mestre, no sense aspectes polèmics. Montaigne va escriure un elogi de la seua jove admiradora, que consta així en l'edició de la seua obra del 1595 (pòstuma):
"M'ha agradat publicar en diversos llocs l'esperança que tinc de Marie de Gourmay le Jars, la meua filla d'aliança, per la qual sent un afecte més que paternal, i que guarde en el meu retir i la meua soledat com una de les parts millors del meu ésser. No mire res més que ella al món. (···) El judici que féu dels primers Assaigs, dona com és i en aquest segle, i tan jove, i sola al seu país, com també l'extraordinària vehemència amb què m'estimà i desitjà trobar-me durant molt de temps per l'única estima que tingué de mi en llegir-me, abans d'haver-me vist, és una particularitat de molt digna consideració" (cite per la traducció de Vicent Alonso, Assaigs, volum II, p`540, n. 82).
Em solidaritze totalment, d'altra banda, amb la descripció que fa Edwards dels problemes que tingué per a visitar la torre de Montaigne. Per increïble que resulte, la morada espiritual d'una glòria absoluta de les lletres franceses i universals és un lloc incògnit i de dificilíssim accés, camuflat entre vinyes i castells al bell mig del Perigord. Jo hi vaig passar uns dies meravellosos al Relais de la Renaissance, una coqueta casa d'apartaments rurals regentada per una parella alemanya, Inge von der Ley i Anton Kellner. Saint Michel de Montaigne -que així es diu el poble- és una aldea de poc més de cent habitants, on no falta un monòlit de "Morts pour la france" i una església amassonada i silenciosa. A la torre de Montaigne no queda res del seu contingut originari, ni mobles ni llibres. Ara és propietat d'una terratinent a qui vaig tindre el gust de conéixer, Madame Mähler Besse. I el país, tot al voltant, és d'una bellesa profitosa i punyent.
Jorge Edwards sospita que Montaigne es degué sentir morir quan va perdre el desig de llegir. És probable, però, que quan va sentir l'alé podrit de la dama de la dalla, l'assagista li escopira a la cara la seua expressió favorita, aquella amb què se situava enfront de les coses del món amb un escepticisme insubornable: "Je m'abstiens". Madame Mähler Besse es va sorprendre relativament quan li vaig explicar, en el meu millor francés, que escrivia assajos en llengua catalana. Madame Mähler Besse és una viuda rica que podria ser Marie de Gournay a les velleses, quan tot el que abelleix en les nits fredes d'hivern és posar-se a llegir Montaigne a la vora de la llar de foc amb una ampolla a prop de vi negre del país. "Feliç com Déu a França", diu una dita local. Doncs així em vaig sentir jo a Saint Michel de Montaigne.

Joan Garí

La novel·la de la vida

2011-05-15T08:24:00.008+02:00

Títol: Quan Kafka feia furor
Autor: Anatole Broyard
Editorial 3i4
València, 2011
Traduït per Jordi Cussà i Anna Camps
183 pàgines

L'editorial 3i4 enceta una nova col·lecció de caràcter memorialístic -"Empremtes"- amb dos títols: Adéu, Alexandria, d'André Aciman i Quan Kafka feia furor, d'Anatole Broyard. Avui parlarem d'aquest segon volum. Broyard (1920-1990) va ser una de las grans figures de la cultura periodística nordamericana. Durant divuit anys va escriure al The New York Times, i amb això està tot dit. En aquest llibre, però, es remunta a la seua època de formació, l'any 1946, quan era un xicot que, amb la guerra mundial acabada, s'instal·la al Greenwich Village de Nova York. Aviat descobrirà que el Village es disposava a convertir-se en un nou París als anys vint, i ell era al seu bell mig.
Era difícil, quan ja es formava part del paisatge, resistir-se a algunes de les temptacions que oferia aquell barri en aquell moment. Broyard fa el que feien tots: se'n va a viure amb una pintora estrafolària (Sheri Martinelli) en un apartament atrotinat del carrer Jones i, tot seguit, es matricula a la New School for Social Research, aprofitant la generosa assignació governamental. Amb Sheri descobrirà el sexe com un sublim i desesperat exercici sintàctic ("feia l'amor igual com parlava: esmicolant la gramàtica i els ritmes") i a la New School va tractar tots aquells brillants professors que havien fugit de Hitler "en el mateix vaixell que els psicoanalistes". Alguns el van impressionar fermament, com l'Erich Fromm que acabava de publicar La por a la llibertat, "un d'aquells himnes del pessimisme líric en què s'especialitzen els alemanys". Per a completar la seua formació, només li haguera faltat fer-se comunista, però hi refusà: la doctrina de Marx li semblava "una pugna sense interès contra la realitat".
Encarrilat en l'ona del moment, aviat completarà la seua formació biogràfica amb dos experiències també ineludibles: psicoanalitzar-se i obrir una llibreria. El divan li és útil no en tal que experiència mèdica, sinó estrictament poètica: deixa clar d'entrada a l'èmul de Sigmund Freud que "no volia discutir la meva vida amb ell com un pacient parlant amb un analista sinó com si fóssim dos crítics literaris discutint una novel·la". I què millor, doncs, per a completar la novel·la de la vida que posar-se a vendre llibres en una lliberia: "Nosaltres no ens limitàvem a llegir llibres, ens hi transformàvem (...) Per a nosaltres els llibres eren el que les drogues van ser per al jovent dels anys seixanta".
Podrit de literatura, Broyard acabarà abandonant la Sheri quan s'adona que "érem com un relat d'un novel·lista jove influït per Kafka". És conscient, però, que amb ella -i amb els alemanys de la New School i els toms primorosos de la llibreria- ha viscut la millor etapa de Nova York, aquella en què el jovent se n'anava al Village com qui se'n va a un altre país, o a un estrat recòndit d'ells mateixos. Sheri, al capdavall, li va oferir el seu cos com un camp de batalla on exercitar el seu valor, i això, en una època de fosca repressió (com una Edat Mitjana en relació al Renaixement que es produiria als anys seixanta), era un do del cel.
Precisament les últimes reflexions del llibre són sobre les vivències sexuals a l'Amèrica de la postguerra. "La part més trista del sexe en aquells temps era el silenci -confessa Broyard-. Els homes i les dones encara no havien après a parlar entre ells de manera natural. Les noies estaven educades per escoltar. Esperaven que la història els donés permís per parlar. Vivien una existència plena d'esperes: esperaven que un home els demanés per sortir, que arribés a l'orgasme, que s'hi casés o les deixés. Aquell silenci era una altra forma de virginitat".
Paràgrafs magnífics com aquest darrer donen el to d'un llibre de qualitat més que excel·lent, dissortadament interromput en la seua redacció per la malaltia que duria el seu autor a la tomba. El miratge d'aquells anys -el pròleg de la gran simfonia que s'aveïnava- retorna amb la prosa quirúrgicament precisa d'Anatole Broyard i ens fa somiar en una època on ser jove i estimar la literatura era una manera de sentir-se indestructible. Bellament indestructible.

Joan Garí

El compromís amb la realitat

2011-05-07T10:52:00.003+02:00

Títol: Rates al jardí
Autor: Valentí Puig
Edicions 62
Barcelona, 2011
130 pàgines

En un temps on el que sol circular pel bigarrat univers dels mitjans de comunicació són aquests individus una mica asilvestrats que s’autoidentifiquen amb el rètol de “dreta sense complexos” (sic), és un plaer llegir a tot un senyor de les lletres, un conservador d’estil britànic –educat i flegmàtic- com Valentí Puig. L’ocasió és ara la publicació d’un dietari original de l’any 1985, Rates al jardí. L’obra manté una continuïtat temporal i estilística amb els dos dietaris anteriors de l’autor, Bosc endins (publicat el 1982, però escrit entre 1970 i 1979) i Matèria obscura (que va veure la llum el 1991, amb notes datades entre 1980 i 1984).
Jo el veig a la manera birtànica, però l’autor es mira a l’espill i hi sorprén un gaullista en aquest costat dels Pirineus, més atent a l’honor del curs de les coses que a les servituds simbòliques. No caldria esprémer excessivament en aquest llibre, tanmateix, la clau ideològica. No és el conservador instintiu el que s’hi retrata –que també-, sinó sobretot el fadrinango, el vieux garçon torbat “per una periòdica temptació de gresca”. L’home que es gasta l’herència de la mare en beguda i putes ens ensenya la ferotgia d’un horitzó vital on no cal fer-se il·lusions: la llibertat és jaure nu i espatarrat en una cambra folrada de miralls amb una meuca de bon veure –mai millor dit-, sabent que a fora no ens espera sinó la fatalitat lacònica d’un aforisme: “Cada vegada hi ha més gent i menys persones”.
Com a bon liberal, a Puig no li agrada que ningú li diga com ha de comportar-se ni com ha de pensar. Com a escriptor, a més, té en la soledat la seua amant més comprensiva. Passa els estius en una caseta d’Alaró mastegant entre dents “Sé que no vendrà ningú i res no esper”, mentre al jardí el brogit de les rates li recorda que encara hi ha món, però en una llunyania prescindible. La vida solitària i l’escriptura pública el salva d’haver caigut en l’error del matrimoni i del funcionariat (si és que són coses diferents), mentre no s’oblida de cultivar “el somni universal de les dones”.
Ça i lla va deixant caure les vicissituds del seu ofici de periodista i crític literari, com quan s’adona –amb molts anys d’avançada- de la vàlua de Vida i destí de Valeri Grossman. Confessa que “Per ser fort, potser no s’ha de voler ser res”, mentre observa amb curiositat –sorprés agradablement pel seu pragmatisme- l’experiment socialdemòcrata de Felipe González. Curiosament, hi sent una estranya simpatia. Al capdavall, sospita que la dreta de l’època (l’Aliança Popular de Fraga) “ho faria pitjor” i té en el populisme mallorquinarro de Gabriel Cañellas l’ocasió perfecta per a reafirmar-s’hi. No hi ha cap perill, però, que algú que considera Jean Paul Sartre “un mentor de terroristes” tinga cap afecció cap a la literatura engagée. En les seues paraules: “El compromís només és possible amb la realitat, no amb les ideologies”.
L’escriptor que considera “la combinació ideal” un trenta per cent de Chateaubriand i un setanta per cent de Stendhal és també l’ésser humà que experimenta la “nostàlgia impossible de les lleialtats religioses i de les societats ben jerarquitzades”. La qual cosa es conjumina amb la sacralització dels petits gestos arrapats a l’escorça de la memòria, com el del pare de simpaties republicanes escenificant la seua autoritat tallant un meló a taula.
I tot això, senyores i senyors, és la llibertat.

Joan Garí

El Temps, núm. 1.402

El viatge i la vida (i perdó per la redundància)

2011-05-01T13:33:00.012+02:00

Títol: Cuba a cámara lenta
Autor: César G. Calero
Editorial RBA
Barcelona, 2011
189 pàgines

Només puc concebre una manera de conéixer un país: viure-hi. No cal passar-hi anys, ni tan sols mesos. Es pot conéixer una ciutat, un barri, vivint intensament uns pocs dies al costat dels seus habitants, assistint als seus rituals i exercitant una mínima capacitat d'empatia. L'actitud correcta, quan es va pel món, no és la de turista: és la de reporter. No cal defugir els llocs emblemàtics, aquells on tothom va, però s'ha de privilegiar el circuit de la vida real. César G. Calero, periodista a cavall entre Espanya i Amèrica, ha recorregut Cuba amb aquest tarannà: llibreta en mà, la paciència a sobre i la curiositat disposada a introduir-se en els plecs més íntims d'un país fascinador. Amb aquests materials ha construït Cuba a cámara lenta, un dels més complets i estimulants reportatges de viatge que haja llegit en molt de temps.
El sistema de treball del viatger curiós és immemorial i, alhora, tremendament simple. Es tracta de tractar la gent, conversar-hi i -sobretot- escoltar-la. Són els propis cubans els qui fan el seu llibre. Aquest, de fet, està ple de personatges i de llocs -de personatges col·locats als seus llocs. I cada un d'ells té la seua història. Barbarita s'ocupa del trànsil al cantó entre 23 i 12. Mary la Rubia vol retrobar-se amb el seu germà en Pinar del Río, a només 160 quilòmetres de l'Havana. Edy Napoli fa de projeccionista a Camagüey i exhibeix gratuïtament -a compte de l'estat- velles pel·lícules sociètiques subtitulades. Lola Flores és un travesti que presideix un Comité de Defensa de la Revolució. Tot això és Cuba. I també les altres històries, les de qui es va llançar a la mar per a arribar a Miami, per exemple. O la Història Oficial, és clar, amb barbuts baixats de Sierra Mestra, mística revolucionària, heroïcitats inabastables i gerontocràcia final.
No sóc gens partidari d'encendre ciris per les revolucions que ens van fascinar d'adolescents. El propi de l'adolescent és deixar-se enlluernar. La revolució cubana ha produït conquistes magnífiques (la sanitat, l'educació), però s'ha anat esllanguint en el repartiment de la misèria, mentre velles glòries octogenàries miren de salvar els mobles a les envistes de l'huracà definitiu. L'"home nou" que va predicar el Che Guevara s'està avui a la presó, o és un blogger en l'oposició activa. És així.
Recórrer Cuba amb Calero és rememorar paisatges i situacions que jo mateix tinc encara a la retina. L'"estàtica miraculosa" de l'arquitectura havanera (l'Havana: l'esplèndida ruïna, el cadàver formós, la vivíssima consciència colonial calorosament refrigerada). L'evocació de la màfia dels anys 50, quan cada casino deixava un milió de dòlars al dia, i tipus com Cabrera Infante recorrien la ciutat a la recerca d'un ideal eròtic inesgotable. La suspicàcia de la revolució envers tot aquell declaradament "diferent" (la política contra els homosexuals -"indeseables, vagos y melenudos"-, ara transformada en una tolerància inevitable).
A l'orient de l'illa, la mística revolucionària subsisteix en perfecte formol, mentre als habitants del lloc que volen viure a la capital se'ls tracta com a immigrants indesitjats. A Santa Clara, amb una intensa vida bohèmia i nocturna, hi ha el Mausoleu del Che. És el lloc, també, on va tindre lloc la batalla del tren blindado, immortalitzada en una magnífica cançó de Silvio Rodríguez. Quan la revolució serà superada pels esdeveniments, hauríem de trobar la manera d'evitar que el millor que ha produït (la música, per exemple) siga tancada en un bagul amb molts panys.
Quan tornaré a Cuba, m'agradaria fer-ho a la manera de César Calero. Sense presses, recorrent tota l'illa, coneixent molts més cubans. Vaig passar uns dies magnífics amb la família de Ricardo Acevedo, però això no és un relat conclòs. Queda molta Cuba. El viatge no ha fet més que començar.

Joan Garí

En el país dels solistes famolencs

2011-04-24T17:01:00.010+02:00

Títol: Los pobres desgraciados hijos de perra
Autor: Carlos Marzal
Editorial Tusquets
Barcelona, 2010
312 pàgines

Vaig descobrir Carlos Marzal amb el llibre Metales pesados. En aquell moment (cap a l'any 2003), ja era un poeta aclamat i multipremiat. El meu amic Antonio Cabrera, ell mateix un versaire brillant, solia xiuxiuejar-me que Marzal era "el poeta clau" de les lletres espanyoles contemporànies. La lectura de les composicions de Metales pesados em va fer comprendre que Cabrera tenia raó. Després vingué la prova de foc de la prosa. Marzal s'estrenà amb la novel·la -800 pàgines- Los reinos de la casualidad, que vaig saludar així en el diari digital on llavors escrivia:
"Aquest llibre, aquesta novel·lassa que destrueix els arguments tradicionals, aquest tour de force estilístic acompanyat d’una inigualable capacitat fabuladora acaba d’inscriure Marzal més enllà de la seua pròpia llegenda. Perdent-te entre les seues pàgines no saps què admirar més, si la seua escriptura impecable, els seus ben perfilats personatges o les seues originals metàfores (“descorchar su voluntad, verter su cuerpo en el recipiente que se me antojara y echarme un trago de sus fluidos a la salud de la vida toda, de la temporalidad y de la suerte”). Potser més que cap altra cosa aquest llibre és un llibre d’aventures –d’aventures sintàctiques, metafòriques, ideològiques i fraseològiques- i, abans que res, un envejable exercici de poder literari i lingüístic, de domini d’un idioma".
Amb aquests antecedents, no cal dir que he emprés de molt bona gana la lectura de Los pobres desgraciados hijos de perra, la nova incursió prosística del poeta llorejat. No m'ha decebut gens. Els dotze contes que aplega estan dedicats a rememorar l'adolescència i la joventut de l'autor. La major part d'ells giren a l'entorn de les vivències del narrador en una urbanització de Porta Coeli, allà on la serra Calderona propicia l'estitueig dels valencians capitalins a la vora de l'enigmàtic cennobi cartoixà. Si encara no heu llegit aquest llibre, no sé -sincerament- què espereu. Hi trobareu, en la seua salsa, el millor escriptor valencià en llengua castellana. La seua condició de poeta es revela en la delectació amb què ordena la seqüència de les frases. Marzal sap com detenir la narració per a confegir un passatge líric o conceptualment metafòric, com l'instrumentista que, conscient del seu virtuosisme, executa un solo per a cada espectador en particular. Però no és aquesta la prosa d'un poeta. No busqueu tics antinarratius, ni deliquescències formals en absència de consistència semàntica. El món novel·lesc de Marzal és ric i ordenat, ben pastat i perfectament ordit. L'evocació dels rituals dels estius interminables a 15 anys, el rescat dels personatges que van posar rostre a la seua educació eròtica i sentimental propicia un fresc estimulant i inoblidable. Cada acte d'aquell ritu inacabable és convertit per l'autor en una figura literària que ocupa el seu lloc en un l'engranatge delicat del rellotge narratiu. Furtar panís (o cireres, o melons), per exemple, al panissar de La Vallesa:
"Es preciso haber robado, para que cuando nos roben no nos creamos demasiado virtuosos, demasiado puros. Es necesario haber codiciado y obtenido los bienes ajenos, como los llamaba el Catecismo. Robar fruta es la primera página del manual de Ética que nos enseña a ponernos en el lugar del otro. En el lugar de la fruta del otro. En su campo de melones y sandías. En su huerto de cerezos. Nosotrso robábamos fruta pensando que estábamos labrándonos una modesta carrera de delincuentes aficionados, y resulta que estábamos yéndonos de ejercicios espirituales".
Carlos Marzal no usa el llenguatge: el saboreja, el glopeja, se'l passa d'un costat a l'altre de la boca com un enòleg experimentat fa amb un bon vi. Per a ell no hi ha paraula inútil, ni vulgar: tots els vocables són sagrats. I això s'adequa perfectament amb el vitalisme -la petulància vitalista- de qui ha vist la nineta dels ulls de la mort, com sol passar en aquells que han travessat el tràngol de grans malalties.
Els "pobres desgraciats fills de mala mare" (la frase és de William Faulkner), els habitants del país de l'adolescència, són els solistes que es malbaraten de seguida, tot just accedir al món dels adults:
"Cuando uno se convierte en adulto lo hace al ritmo de la música que su destino toca para él. La música del trabajo. La música de su matrimonio. La música de sus hijos. La música de los asuntos que se van dejando en el camino. Distintas músicas interpretadas por orquestas distintas. Pero cuando se es joven, a pesar de la música que suene alrededor, uno lleva su propio compás, silba su melodía propia. En eso consiste la naturaleza de la juventud: una naturaleza musical. Los jóvenes -y no digamos los niños- bailan solos".
Amb aquest llibre, amb aquest aplec magistral de relats, Carlos Marzal ha pujat un graó més en l'escala de l'excel·lència literària. Ara ja pot dir, com Loquillo: "Ya no somos inmortales, ahora somos eternos". Però que no s'ho crega gaire: necessitem nous llibres seus, nous poemes i nous relats. I no li permetrem que abaratisca ni un àpex la seua ambició.

Joan Garí

Una lliçó de vida palpitant

2011-04-17T12:47:00.007+02:00

Títol: Viure amb la senyora Parkinson
Autor: Ignasi Mora
Editorial Moll
Palma de Mallorca, 2011
85 pàgines

Feia temps que no sabia res d'Ignasi Mora i llavors l'editorial Moll em va fer arribar aquest opuscle que avui comentaré. Viure amb la senyora Parkinson s'ocupa, com es pot endevinar fàcilment, de la malaltia que fa ranquejar l'Ignasi, i que li proporciona algunes altres verinoses incomoditats. Li la van diagnosticar al 2003, i ha tingut vuit anys per a metabolitzar-la i assumir-la, si és que es pot fer això amb una cosa així. Als que li preguntàrem mentrimentres, ens va confessar vagament que patia "una malaltia degenerativa". Ara li ha posat nom i, en un gest de coratge superlatiu, s'ha decidit a escriure-hi i ho ha fet a cara descoberta i amb el seu millor humor. És com si la malaltia, de sobte, li haguera recordat que estava viu i que era un escriptor. Sacralitzant el seu ofici, simplement s'ha assegut al davant de l'ordinador i ha començat a enfilar les sensacions i les anècdotes proporcionades per aquesta insidiosa senyora de gentilici anglosaxó. El resultat és un llibre que es llegeix amb el cor a la mà i que si en algú no desperta empatia és perquè -definitivament- està mort.
L'excusa hi és parlar del Parkinson, però de seguida tot es dispara en una reflexió a diverses bandes sobre la vida i sobre els alifacs en general. Sorprenentment, l'autor hi sosté que "l'únic recurs vàlid contra la malaltia és la farmacopea", quan precisament el seu llibre demostra que, més enllà del poder de la medicació, el bon humor i la capacitat de distanciar-s'hi intel·lectualment són recursos inestimables quan el cos toca retirada. És el moment, també d'afinar la lucidesa. De sobte, l'autor es descobreix centre de les mirades quan coixeja en públic, però també s'adona que "existeixen molts més coixos dels que m'hauria pogut imaginar abans de ser jo mateix un coix". No cau, tanmateix, en la vindicació del dolorisme, és a dir, la creença que "com més patirem i més desgraciats serem, més gran serà una difusa recompensa". En aquest esquema, la suprema "recompensa" seria la mort (i la pujada al cel...), però Ignasi Mora no es fa il·lusions. Sap que la mort -la vella puta estellesiana- l'espera a l'altre costat de la cantonada, i no hi fa carasses. A mesura que s'hi habitua, "se't fa fins i tot atractiva".
No s'oblida, doncs, de fer testament (testament literari, que és l'únic que val), però només hi proclama un parell de manaments imprescindibles: "Una vegada mort -exigeix-, em deixareu tranquil" i afegeix: "Oblideu-me com més prompte millor, jo també ho faré".
No crec que calga seguir. L'Ignasi hi ha escrit el que sense dubte és el seu millor llibre, el més intens, el més autèntic, el sol i inigualable "dietari de realitat" que potser perseguia de fa molts anys. Ha superat així la relliscada del volum anterior, Ulisses II. Aquest títol, que va guanyar un premi majúscul, era en realitat una de les seues creacions més fluixes, i ja em perdonarà la sinceritat. A tots els escriptors ens incomoda -fins i tot ens ofén- que es parle malament d'una de les nostres criatures. I, tanmateix, és inevitable i fins i tot diria que resulta saludable. Res d'això importa ara, però. Parlem de Viure amb la senyora Parkinson i el que és pertinent és només l'autenticitat esborronadora de les seues pàgines. No hi veig en realitat una última voluntat, ni el meu comentari pretén ser un condol: hi veig una lliçó de vida palpitant i així vull saludar-la. I una forta abraçada per al seu autor.

Joan Garí

La passió pels llibres

2011-04-09T12:53:00.008+02:00

Títol: Vendre l'article
Autor. Sam Abrams
Editorial Moll
Palma de Mallorca 2010
311 pàgines

Títol: Eros és l'escriptura
Autor: Antoni Gómez
Editorial Afers
Catarroja 2011
223 pàgines

Els qui escrivim a la premsa sense ser necessàriament periodistes -els "escriptors de periòdic"- formem un club reduït i més o menys ben avingut. Dins aquest club, els qui ens ocupem de les qüestions literàries ocupem una sala més petita, i sovint som confosos amb els crítics literaris. El de crític literari és un ofici molt estimable i molt arriscat, gairebé desconegut per les nostres latituds. Quan pensem en la crítica exercida fins les seues últimes conseqüències pensem en un tipus com Marcel Reich-Ranicki, per exemple. A la nostra literatura hi ha hagut maîtres-à-penser semblants (els germans Gabriel i Joan Ferrate(r), per exemple), però potser ens manca, ara mateix, una figura com la de l'implacable crític alemany. El més habitual, en el seu lloc, és que els propis escriptors ens posem a avaluar els llibres que llegim. Això té els seus pros i els seus contres. Normalment, tendim a destacar aquells títols que ens han estimulat i ens han causat alguna mena de plaer -hedonistes evanescents com som. Això vol dir que posterguem la necessària feina de desemmascarar els llibres roïns, inútils, impostors i mal escrits. Algú hauria de fer aquesta feina, que és ingrata i duríssima. Per algun motiu, però, no comptem amb molts professionals d'aquesta mena. Quan algú s'atreveix a parlar malament d'un llibre no sol triar qualsevol d'aquests artefactes malgirbats que el mercat posa a la venda amb una gran tranquil·litat, sinó que aprofita alguna relliscada -real o imaginària- d'una figura consagrada per a repartir estopa a compte de la seua pròpia vanitat.
En fi, que no és fàcil escriure sobre llibres. És, d'alguna manera, una responsabilitat moral d'un grau modest però evidentíssim. És per això que jo vaig decidir, fa molt de temps, ocupar-me només d'aquells exemplars que m'hagueren agradat ni que fóra parcialment. No vull ser un "crític": vull ser -ni més ni menys- un autèntic lector. He d'arribar-hi: és el meu destí.
Amb aquesta introducció, és obvi que ara m'ocuparé de dos volums recents que recopil·len els articles sobre llibres de dos amics -ambdós poetes i assagistes- ben coneguts en la seua dedicació de llarga volada al periodisme literari. Es tracta de Vendre l'article, de Sam Abrams i Eros és l'escriptura, d'Antoni Gómez.
El tom d'Abrams recull els articles que ha vingut publicant al diari Avui entre l'any 2000 i el 2009. El de Gómez, els corresponents apareguts al suplement "Posdata" de Levante-El Mercantil Valenciano (entre altres mitjans), des del 1995 fins l'actualitat. Ambdós tenen en comú el seu interés per tota mena de manifestacions literàries i culturals, però els d'Abrams observem un caràcter més genèric i els de Gómez es cenyeixen més a l'avaluació de les novetats bibliogàfiques.
És curiós que Sam Abrams -el més popular dels catalanòfils nordamericans- òbriga el seu recull d'escrits amb un plany pel desassistiment i la desatenció que pateix actualment la cultura catalana. En les seues paraules, aquesta "no compta, ni de lluny, amb el suport, la complicitat i el compromís de la societat, de l'estament acadèmic, de la crítica, dels mitjans de comunicació, del teixit associatiu i de les institucions de govern". Si aquest és el diagnòstic per a Catalunya, no vull pensar que hauria pogut escriure el saguntí Antoni Gómez per al cas valencià...
En general, l'actitud d'Abrams és més combativa que la de l'autor de El camí de les merles. Per al nordamericà, tenir una columna en un periòdic és una "gran responsabilitat" que s'ha d'exercir "amb la màxima independència intel·lectual i exigència moral". I n'és conseqüent, fins i tot quan això li suposa pagar "un preu altíssim". Antoni Gómez, al seu torn, prefereix explorar el vessant purament estètic de l'articulisme literari. Per a aquest autor "l'acte més sublim del crític ha de ser el moment en el qual és capaç de combregar amb l'obra comentada sotmès únicament a l'erotisme de les paraules, com una simfonia que uneix autor, crític i lector". Cadascú, doncs, ha escollit la seua pròpia via.
Disculpeu per l'endogàmia emocional -si n'hi ha-, però és inevitable que em senta perfectament solidari amb els projectes d'aquests dos periodistes d'opinió. Al capdavall, vaig començar amb ells la meua particular odissea en paper de diari: si Gómez enceta les seues col·laboracions públiques sistemàtiques l'any 1995 i Abrams ho fa el 1998 (convidat per Enric Sòria a les tribunes de l'Avui), jo mateix inaugure el 1996 la secció "Cervells en fuga" (retrats literaris) en El Periòdic, seguida després per la columna "Traducció inversa" en El Punt, embrions tots dos de l'impossible diari en català al País Valencià. Tant d'esforç inútil no va ser tan inútil: el bo i millor d'aquelles col·laboracions les vaig replegar al volum Un ofici del segle (Editorial 7iMig, 1999), amb què certificava el meu compromís definitiu amb l'escriptura de periòdics. I fins ara.
Llegiu Sam Abrams, llegiu Antoni Gómez. Podreu comprovar la finesa de la seua argumentació, l'evolució del seu pensament, el perfeccionament del seu estil. Som els de la sala de la literatura -al fons, a la dreta-, dins el club dels free-lances més o menys ben avinguts -o ben pagats. No som perfectes, però ens agrada el que fem. I ens entusiasma, per damunt de tot, la passió de fer llibres. I de parlar-ne.

Joan Garí

Autoretrat amb família al fons

2011-04-02T16:25:00.002+02:00

Títol: Ara, escric
Autora: Lolita Bosch
Editorial Empúries
Barcelona, 2011
236 pàgines

Cinc anys després de la mort del seu progenitor, Lolita Bosch va escriure el llibre La família del meu pare, publicat per l’editorial Empúries l’any 2008. Quatre mesos després d’acabat aquest volum, subtitulat “Una novel·la”, l’escriptora es posa a escriure l’assaig que comentaré tot seguit, i que intitula Ara, escric. El pare de Lolita es deia Rómulo Bosch i va morir l’any 1999 d’un càncer d’esòfag a l’hospital de Sant Pau de Barcelona. La seua major herència va ser no la ciutat natal de l’autora –segons ens diu aquesta-, sinó “un lloc inventat i ple de records”, la geografia íntima on es reconeixia tota la família.
Tots tenim un pare i una mare, i dos avis i dues àvies. En molts mortals, però, l’arbre genealògic s’atura pràcticament ací (és el meu cas, i el de tots aquells que procedim de les “classes subalternes”). Lolita Bosch, en aquest sentit, és una privilegiada. Va nàixer al si d’una nissaga barcelonina ben coneguda i ben documentada. És rebesnéta de Ròmul Bosch i Alsina, que va ser alcalde de la ciutat. És besnéta, al seu torn, de Ròmul Bosch i Catarineu, president del Club Natació de Barcelona i col·leccionista d’art. No només arriba a conéixer prou bé els avatars dels seus predecessors, sinó que pot llegir alguns llibres que s’hi han consagrat. Amb tot això, i dedicant-se ella a la literatura, era obvi que havia d’acabar escrivint sobre el seu pare i la seua família. És a dir, que havia d’acabar escrivint sobre la seua pròpia identitat, sobre el seu lloc en aquesta estirp, i sobre la ciutat on va arrelar el seu arbre geneològic.
Ara, escric, en aquest sentit, és una continuació, una redundància i una reescriptura de La família del meu pare. Un assaig circular, obsessiu, reiteratiu, un allargassat exercici d’estil de caràcter impressionista que m’ha fet venir al cap la sèrie que va dedicar Monet a la catedral de Rouen. Al final, pinzellada rere pinzellada, el que l’autora trau en clar és allò que deia en La família…: “que les històries es repeteixen i s’hereten, que tots els personatges acaben sent el mateix i que l’home és en realitat la humanitat”.
Per a contar tot això, a més, disposa de la tècnica narrativa encomanada per la seua tata, Pilar González. Aquesta va treballar per als seus pares gairebé cinquanta anys i va acabar morint en un asil vora la rodorediana Plaça del Diamant. La tècnica, senzilla i efectiva, és la següent: “les històries cal explicar-les una vegada i una altra perquè semblin verdaderes”.
Repassant els escenaris on ha tingut lloc el relat familiar, Lolita Bosch prova de reconciliar-se amb la ciutat on ha nascut, un lloc on se sent com a casa i, alhora, com a la casa d’un estrany. La literatura l’ajudarà a suturar aquesta ferida, potser perquè, com deia Gabriel Miró –l’untuós impressionista alacantí- “Volver a un lugar es buscarnos de memoria a nosotros mismos”.
Així, quan l’autora assegura que “jo no vaig néixer en un lloc, sinó en una història”, en realitat el que està dient és que el relat de la seua família és inextricable dels llocs on es van desenvolupar les seues vivències essencials. Per això el seu llibre es localitza, a més de la ciutat comtal, a Ciutat de Mèxic, Berlín, Oaxaca o Mercadal (Menorca).
Escrivint de tot això, Lolita Bosch ha acabat escrivint d’ella mateixa. Perquè tots els retrats, sempre, no són sinó autoretrats.

Joan Garí

El Temps, núm. 1.398

La llengua de Jesucrist

2011-03-26T17:39:00.009+01:00

Títol: Arrels nòmades
Autor: Pius Alibek
Edicions La Campana
Barcelona, 2010
345 pàgines

Tota cultura necessita, alhora, mirar a l'exterior i ser al seu torn mirada des d'aquest mateix contracamp. L'exotisme, a més, és un valor segur que festeja l'interés dels lectors, i no sol defraudar. És per tot això, segurament, que aquest llibre sotmés avui al meu ofici, Arrels nòmades, ha fruit de seguida del favor del públic. L'exemplar que jo tinc du a al portada la marca de la 4ª edició, però és possible que ja n'hi haja alguna altra al mercat. El llibre s'ho val, no ho ocultaré. És interessant -i a estones fascinador- passejar-se per la vida d'un iraquià de família kurda, amb l'arameu -la parla del Jesucrist històric- com a llengua materna. Més interessant és encara -i també encoratjador- que el relat de la seua vida estiga servit en llengua catalana. Pius Alibek, l'autor en qüestió, viu a Barcelona des del 1981, i s'expressa fluïdament, amb una total mal·leabilitat literària, en el seu idioma d'acollida. Avesats a saber només d'Iraq per les notícies de guerres, satrapies i mil i una infàmies, és bo saber que la vida -fins i tot sota Saddam Hussein- podia ser-hi també l'ocasió per als anhels i els interessos universalment encarrilats: el conflicte entre minories i majories, el despertar sexual adolescent, l'estira-i-arronsa entre la cultura transmesa i la fascinació per la civilització occidental.
Molt aviat la vida del narrador pateix una marrada decisiva: son pare es veu obligat a portar la família a viure a Bàssora -abandonant el Kurdistan- per haver denunciat un episodi de corrupció. Són kurds, però el seu autèntic senyal d'identitat és la religió cristiana. L'església, de fet, era "l'únic espai on podíem trobar-nos sense el perill de ser acusats de participar en congregacions dubtoses".
Alibek és un marrec molt religiós. Fruit d'aquesta intensitat pietosa, el pare el du a estudiar a un seminari de jesuïtes nordamericans. No pot acabar-hi l'escolarització, però, perquè després de la Guerra dels Sis Dies (1967) i la nacionalització dels centres d'ensenyament duta a terme pel partit Baas, els jesuïtes han d'abandonar el país (1969). Per aquest motiu, el jove narrador s'incorpora al seminari de l'església caldea a Dora, als afores de Bagdad.
Al final, tanmateix, acabarà orientant la seua vida per un altre viarany: estudiarà Filologia Anglesa. Comença llavors una etapa de la seua vida en què els conflictes polítics sota el baasisme s'entortolliguen amb les descobertes sexuals del jove universitari. Aviat podrà eixir del país. A Londres coneixerà Tònia, una barcelonina que li descobreix la cultura catalana.
Fa el servei militar i té la sort que el llicencien a l'agost del 1980, vint-i-quatre dies abans de l'inici de la guerra Iraq-Iran. El jove Pius comença a entendre que el seu futur ha de passar necessàriament per l'abandonament del seu país.
Per aconseguir el visat per anar a completar estudis a l'estranger ha de fer-se membre del partit únic, la Unió Patriòtica. Tindrà l'habilitat, però, d'arribar a un acord privat amb un capitost governamental amb qui havia coincidit a la facultat. Al final, en lloc d'Anglaterra, farà cap a Espanya. I s'hi quedarà.
Pius Alibek aconsegueix reportar-nos la seua vida amb un estil clar i precís, que no defuig el sensualisme esperable en un escriptor oriental. Històries com aquesta enriqueixen la nostra cultura i potser estem davant -és el seu primer llibre- de les beceroles d'un escriptor d'ampla volada. Així el vull saludar.

Joan Garí

En el país de les vaques agraïdes

2011-03-21T14:00:00.013+01:00

Títol: Himnes i paraules. Misèries de la transició valenciana
Autor: Francesc Pérez Moragón
Editorial Afers
Catarroja, 2010
161 pàgines

Aquest llibre és un aplec de textos que es remunten a trenta anys enrere. Quan es van publicar alguns dels que s'hi inclouen, com ara Contra l'Himno Regional (1981) o L'Acadèmia de Cultura Valenciana. Història d'una aberració (1982), les esperances d'una generació de valencians que havia cregut en el seu país com es creu en certes idees molt pures encara es trobaven intactes. Recorde haver llegit aquells opuscles -publicats en sengles quadernets, breument amanosos, per l'editorial 3i4- quan jo mateix era un monyicot barbamec, en els anys febrosos en què es culminava la construcció del lent edifici democràtic. Dissortadament, l'etapa de llibertats ha deixat un regust amarg al paladar de molts valencians. I aquests textos en venen a ser el certificat més obvi.
Totes i cadascuna de les banderes que van aixecar els valencians amb consciència nacional a l'endemà de cloure's la làpida de la sepultura del caudillo van acabar sent arrossegades pel fang. No volíem himnes sarsuelers i així estem, ofrenant noves glòries a Espanya. Ambicionàvem un nom digne per al nostre país i hem acabat identificats de la manera més asèptica possible, per a què es note el menys possible que encara estem ací. Reclamàvem una autonomia plena i el que s'ha aconseguit és que el Molt Honorable President de la Generalitat es vestisca debades -a canvi del que ja vos podeu imaginar- a compte de cert "amiguito del alma". I així successivament. Queda la llengua, això és cert. La prodigiosa llengua dels valencians... que als valencians no els ve de gust vindicar.
Llegir ara aquests vells títols de Pérez Moragón provoca una sensació massa pròxima a la melancolia. Potser el que els "catalanistes" no hem comprés és que hi ha un fons obscur, un estrat recòndit en el paisanatge d'aquest país que rima estranyament amb la grandiloqüència fàtua, amb el barroquisme abassegador, amb el panxacontentisme més estúpidament feliç. Això deu ser la "personalitat valenciana" i lluitar a la contra s'assembla sospitosament a donar-se de cabotades contra un mur. I, tanmateix, és innegable que, si hi hagué un moment en què un altre país fou possible va ser precisament durant laTransició.
Pérez Moragón, amb la seua precisió intel·lectual, amb la seua prosa amena però implacable, certifica això. La seua investigació s'ocupa de recordar-nos, simplement, que ja els sectors més conscienciats de la societat valenciana van titlar de "valencianisme d'opereta" l'estrany engendre de Serrano i Thous. Com seria l'invent que fins algú tan poc sospitós de nacionalisme no espanyol -don Manuel Azaña, ni més ni menys- el va considerar "dolent". I això per no parlar de la instructiva i terrible operació que va portar les hordes del "blaverisme" a fer-se amb el control del venerable i patèticament inoperant Centre de Cultura Valenciana per a convertir-lo, amb anys i panys i destarifos, en tota una Reial Acadèmia...
No és tan divertida com instructiva, la història recent d'aquest país. Levante, ens deien, i ens mereixíem la bufetada geogràfica: no podem plorar com a dones el que no vam saber defensar com a homes, i disculpeu la incorrecció política, si hi és.
El curs del riu valencià és massa dòcil, d'una benignitat pastosa i fissípeda. Caldria que s'enfurismara una altra vegada, que tornara a anegar els camps amb ímpetu dolorós i a posar en qüestió els fonaments de tot plegat. No hem perdut l'esperança que alguna vegada el vell guerrer es decidirà a posar-se una altra vegada la cuirassa i farà tremolar de nou els enemics. Mentrimentres, però, ens tenen ací, pasturant els prats melangiosos, com les vaques manses en què ens hem convertit. Ens trauen la llet i encara n'hem d'estar agraïts. Però un dia...

Joan Garí

De la moralitat en l'abjecció

2011-03-12T12:16:00.016+01:00

Títol: Diario del ladrón
Autor: Jean Genet
Editorial RBA
Barcelona, 2010
Traducció de M.T. Gallego i M.I. Reverte
269 pàgines

D'aquest Journal du voleur, de Jean Genet, es va publicar fa anys una traducció catalana (dins la col·lecció MOLU d'Edicions 62, si no vaig errat). Ara mateix, però, el llibre corresponent està descatalogat. En castellà, per contra, ha estat editat profusament en les darreres dècades. El text, com és evident, frueix de l'estima dels lectors, i per això té una presència constant -i d'aquí aquesta nova traducció.
Per als qui no coneguen l'univers de Genet, aquest llibre pot ser-ne una magnífica porta introductòria. És un text autobiogràfic ambientat en gran part en "aquesta regió de mi mateix que he anomenat Espanya", tal com la descriu el propi autor. El període que abarca la narració s'estén entre l'any 1932 i el 1940. El protagonista dels fets que s'hi conten -l'alter ego de Genet- és un jove prostitut francés, xapero insistent, lladregot i rodamón. Si hem de fer cas del que s'hi diu, els tres temes centrals del llibre són -per aquest ordre- "la traïció, el robatori i l'homosexualitat". Com que el volum el publica Gallimard a França el 1949, ja ens podem imaginar l'efecte que degué produir en una societat com la francesa, culta i emancipada però amb poderoses i inevitables inèrcies conservadores. La descaradura de Genet hi és antològica. Més enllà d'épater le bourgeois -un propòsit clàssic-, es diria que busca posar les bases d'una nova moralitat basada -paradoxalment- en la subversió dels valors tradicionals de la societat. En un perpetu oxímoron deontològic exalta la santedat del crim, la bellesa de l'ultratge, la moralitat de l'abjecció. És, sense dubte, una obra mestra de la literatura homosexual, i -afegiria- de la literatura tout court. El sensualisme de la seua prosa (amb descripcions eròtiques belles i estranyament precises) corre paral·lel a la força del seu lirisme i una puixant capacitat metafòrica. Molt notori per a un autor que escriu a la presó i l'acadèmia més evident del qual ha sigut la puta vida.
La part del llibre localitzada a Espanya és potser la més coneguda i, també, la que més evocacions despertava en l'autor. A Barcelona -el seu primer destí- fa niu dins el barri Xino, "que apestaba a aceite, a orina y a mierda". D'allí se n'anirà cap a Cadis, seguint "la ruta dels captaires" que fa cap a Gibraltar. "L'eròtica mola" d'aquest enclavament el trastorna i això, probablement, perquè no s'ha detingut a Calp, on la magnífica erecció del penyal d'Ifac li haguera aportat suggestives tremolors. Sí que inclou una estada a Elx; les palmeres -confessa- li hi fan vindre records de la seua infància, quan somiava amb l'entrada de Crist a Jerusalem. El viatge peninsular conclou a Algesires. A l'altre costat hi ha Tànger, la ciutat mitificada en tantes pel·lícules, però no hi podrà posar els peus. A contracor, se'n torna cap a França, el seu odiat país natal, al qual només se sent unit per l'amor que professa a la llengua francesa.
Després del periple espanyol l'autor continuarà vagant per tot Europa, en companyia dels lladregots i els captaires homosexuals que es prostitueixen arreu -i ell amb ells- per unes poques monedes. Dins aquesta abjecció constant l'autor viu successives vinculacions emocionals, "siempre rodeado de hambre, desprecio, cansancio y amores viciados".
Només a Alemanya -l'Alemanya de Hitler- s'adona que la seua transgressió no és possible. Sent tot el Reich un estat criminal, els actes individuals comesos en nom del crim quotidià no podien ser-hi subversius. En les seues paraules:
"Sólo los alemanes, en tiempos de Hitler, consiguieron ser a la vez la Policía y el Crimen. Aquella magistral síntesis de los contrarios, aquella amalgama de la verdad resultaban pavorosos, estaban cargados de un magnetismo que nos enloquecerá durante mucho tiempo".
Al final, la literatura és l'encarregada de redimir el que hi haguera de fosc o d'injust en aquesta experiència. La "sumptuositat carnal" de la prosa de Genet converteix la púrria de què parla en bells herois d'una narració èpica. La passió pot ben bé modificar/edificar la memòria. La presó ofereix el primer i fonamental consol. La soledat fa la resta. Ha nascut un escriptor. Un escriptor diferent. Lladre, marieta, denigrat. Però amb un estil incomparable, inobjectable i indefugible. Absteniu-vos-en benpensants i mongetes ursulines.

Joan Garí

La regla de Sant Benet

2011-03-06T18:42:00.006+01:00

Títol: Vint-i-quatre hores de la vida d’un monjo
Autor: Jean-Pierre Longeat
Viena Edicions
Barcelona, 2010
Traducció de Francesc Viladot
147 pàgines

Per necessitats d’un llibre que estic escrivint –un viatge pel País Valencià-, he visitat totes les cartoixes existents al nostre territori. De les cinc fundacions originàries, dues ja no existeixen (L’Anunciata, extramurs de la València del segle XV, i Via Coeli, erigida al segle XVII a Oriola però enderrocada completament a l’any 2003); una altra –Ara Christi, en terme del Puig- està sent restaurada per a dedicar-se a l’activitat hotelera després d’una llarga història d’usos dessacralitzats; Valldecrist, al seu torn (al terme d’Altura), és una bella i magnífica ruïna prodigiosament dempeus; només Porta Coeli (als peus de la serra de Nàquera) i el monestir de Benifassà (Baix Maestrat) estan encara habitats.
Les dues cartoixes en funcionament, però, són molt diferents: Porta Coeli és la primera fundació d’aquest tipus al Regne de València. Monjos de Scala Dei (Priorat), al segle XIII, van triar una vall bellíssima i van erigir-hi el primer cenobi cristià a l’endemà de la conquesta de Jaume I. El monestir, però, no és ara visitable. Els seus tresors es mantenen recònditament interiors, mentre als seus peus una extensa plantació de tarongers nàvels ja criats reben cada matí la llum tamisada d’un sol delicadament propici.
El monestir de Benifassà té una altra història. Originàriament fou un monestir cistercenc que deixà d’existir amb la desamortització del segle XIX. A partir de l’any 1960, però, s’hi establí una comunitat cartoixana femenina (l’única d’Espanya ara mateix). El cenobi és visitable un dia a la setmana (dijous, de 13 a 15 hores), però et rep un germà suspicaç i amb cara de pocs amics que només està disposat a reconéixer que el lloc triat per a erigir la fundació és d’un privilegi climàtic i espiritual superior.
¿Per què ens interessen –fins a un grau morbós- aquestes peculiars institucions? Potser perquè endevinem que s’hi guarda alguna mena de secret relacionat amb les claus fonamentals de la vida. Alguna cosa que depassa la religió i té a veure amb el sentit primordial de l’existència.
Segur que, com jo, molts lectors s’hauran sentit intrigats per Vint-i-quatre hores de la vida d’un monjo, de J.P. Longeat, tot esperant accedir a alguna d’aquestes claus. El resultat, si em permeteu, és lleugerament decebedor. Longeat és el pare abat del monestir francés de Ligugé, el més antic d’Europa. A Ligugé són benedictins, i estan regits per la regla de Sant Benet i la seua coneguda divisa, Ora et labora. És probable que entre benedictins i cartoixans hi haja diferències importants, però jo no sabria veure-les. La vida a dins dels seus monestirs deu ser substancialment semblant: resar –resar molt, de laudes a vigílies- per “mantenir durant tota la jornada l’atenció en la presència de Déu” i tractar d’esquivar la presència dels dos grans enemics del monjo: el desànim i les murmuracions (sic). Naturalment, al llibre de Longeat també hi ha lloc per a temes lògics com la castedat i en general les passions, però explica molt clarament que l’atac pitjor ve de la banda de l’accídia.
No és aquest un llibre apassionat, ni convincent, ni mobilitzador. Potser perquè, per a encaixar en la vida monàstica, no cal ser ni apassionat ni convincent ni mobilitzador. El secret deu estar en una altra banda. Molt probablement, només l’entenguen aquells escollits, aquells happy few per als quals la vida en un monestir siga l’única alternativa raonable al desordre íntim del món.

Joan Garí

El Temps, núm. 1.394

"Diguem no!" una altra vegada

2011-02-26T12:55:00.013+01:00

Títol: Al vent de Raimon
Autor: Xevi Planas
Acontravent
Barcelona, 2010
114 pàgines

Som en l'era de Raimon. A setanta anys, el cantant de Xàtiva està vivint una segona joventut, i un seguit d'homenatges li van reconeixent -per si encara calia- la seua extraordinària contribució artística i social. Si l'any 1959 va escriure "Al vent" en un viatge en moto entre Xàtiva i València, l'any 1962 la va cantar per primera vegada en una cèntrica taverna que hi havia a València (Casa Pedro, al voltant de la plaça Rodrigo Botet) i, a l'any següent, la va editar en disc. 1959, 1962 i 1963 són, doncs, les fites d'un itinerari del qual ja podem commemorar el mig segle d'existència (així ho hem fet l'any 2009 i així ho farem l'any 2012 i l'any 2013, sense dubte).
En aquest precís moment, a més, el cantant ens ha regalat nou disc: Rellotge d'emocions, que podrà presentar sense problemes a tot arreu excepte a la ciutat de València, on les autoritats competents (militars, por supuesto), s'encarreguen de vetar-lo de manera fa(s)tigosament exhaustiva. La pura casualitat ha volgut que l'aparició d'aquest disc haja coincidit amb l'aniversari de l'intent de colp d'estar del 23F i l'apagada coactiva dels repetidors que possibilitaven la recepció del TV3 al País Valencià. El lector intel·ligent lligarà, si cal, els diferents caps que s'hi ofereixen al seu abast. Paquito Gürtel Camps ha tret els tancs als carrers de València per a assegurar-se que es quede sense senyal l'única televisió plural, moderna i íntegrament en català que gaudíem els valencians. De sobte, la Història ens ofereix bucles inquietants, i els motius pels quals es va aixecar la poderosa veu de Raimon ara fa cinc dècades tornen a estar en vigor. Cal dir "No!" una altra vegada i cal dir, també, "Nosaltres no som d'eixe món". La qüestió és: ¿serà tan generós el poble valencià en la seua resposta com ho va ser cinquanta anys enrere?

Però no plorem encara. Si ens en venen ganes, haurem de recordar que no estem pitjor ara que a l'any 1962. Recapitul·lant, podem comprovar com l'obra de Raimon és el compendi de tots els anhels i les esperances que s'han covat al llarg de mig segle. I això ja és indestructible. El periodista Xevi Planas ha realitzat, en Al vent de Raimon, una feliç antologia de frases raimonianes, extretes de les lletres de les seues cançons. Algunes d'aquestes frases (com ara "Qui perd els orígens perd identitat" o "Al meu país la pluja no sap ploure") han passat ja a la memòria col·lectiva i ho han fet pel que tenen de simplicitat complexa, de barreja entre eslògan i poesia estricta. S'ha parlat a bastament de la poesia realista (la dels anys 60), però és evident que el millor realisme és el que van fer Raimon i els xicots de la Nova Cançó. Ells van saber polsar el cor de les multituds amb la seua "raó oprimida", amb versos propis i d'altres manllevats (March, Espriu). El resultat és un tresor de sensibilitat que és tot just nostre. Podem conservar-lo, augmentar-lo o dilapidar-lo. Perquè és nostre.
Llegiu, doncs, els versos de Raimon. Però no us oblideu, alhora, de participar en les protestes pel tancament de TV3 (que no creguen els censors que poden ser salvatgement impunes). El que m'abelleix, ara, és proposar públicament la il·legalització del PP. Ells estan molt espavilats a l'hora de decidir qui pot estar o no dins els marges de la llei: els seus amics corruptes -Camps, Fabra, Ripoll- no hi tenen problemes; els seus enemics, han de ser forçosament "il·legals". Doncs il·legalitzem la gavina d'una vegada. Motius no en falten (saqueig dels eraris públics, negar-se a condemnar el franquisme, anorreament del valencià al seu propi territori...). Llegiu-ho com un desfogament o llegiu-ho, si preferiu, com la darrera subversió. Paquito Gürtel Camps i Rita Vuitton Barberà no; Raimon sí. És la consigna.

Joan Garí

Sense Gueràssim

2011-02-19T18:39:00.003+01:00

Títol: Una història avorrida
Autor: Anton Txékhov
Editorial Minúscula
Barcelona, 2011
Traducció d’Àngels Llòria
113 pàgines

Una història avorrida és un conte d’Anton Txékhov amb el sabor, la consistència i la intemporalitat de la millor literatura de tots els temps. És, en efecte, això que se’n diu un clàssic. A Thomas Mann li semblava un relat sense parangó possible. És difícil no estar-hi d’acord.
La trama és simple, fins i tot podríem dir que ens resulta estranyament familiar quan la llegim per primera vegada. Nikolai Stepanòvitx, un vell professor de la facultat de medicina, veu acostar-se els seus últims dies enmig d’un procés d’estranyament però també de sorprenent indiferència per part seua. Li agradaria pensar que s’ha convertit en més savi amb la suma dels anys, però ha de constatar que no és així. Les classes a la facultat –abans tan estimulants- li suposen una tortura. I aquell “consell excel·lent” que el reptava des del fons de les edats (Coneix-te a tu mateix) no li ha servit de res, puix que venia sense instruccions d’ús.
Gira la ullada cap a la família i tampoc troba motius de satisfacció. La dona ha envellit al seu costat i només ha aprés –suprema ensenyança- a anomenar el seu sou “el nostre sou” (sic). La filla, Liza, té un pretendent que a ell no li agrada. És tutor, al seu torn, d’una noia apassionada pel teatre, Kàtia. Ella li demana ajuda, consell i orientació en la vida constantment, però ell és incapaç d’aportar-li res positiu en aquest camp. No li queda ningú més. Els col·legues de la universitat no li aporten res i els estudiants… N’hi ha massa tallats amb el mateix patró: quan suspenen sempre es defensen adduint que “han estudiat aquesta asignatura amb diligència i se la saben a la perfecció. Han suspès a causa d’algun malentès inexplicable”. I tanmateix Nikolai arriba als seus últims dies creient “que la ciència és el més important, el més vell i necessari de la vida; que sempre ha estat i serà la més gran manifestació de l’amor i que només gràcies a ella l’home serà capaç de vèncer la natura i a si mateix”.
En el fons, Nikolai Stepanòvitx està convençut que tot continuarà igual quan ell desaparega i que la seua fama no li estalviarà ingressar al regne de la soledat més absoluta. En això, invariablement, ens recorda al protagonista de La mort d’Ivan Ilitx, el gran conte de Lev Tolstoi (en català en l’edició de la Universitat Pompeu Fabra i l’editorial Destino) aparegut només tres anys abans d’Una història avorrida. La magistralitat del relat tolstoià raïa precisament en relatar la mort del seu heroi com una notícia sense importància o que només n’assolia per al propi interessat. Com Nikolai Stepanòvitx, Ivan Ilitx se sent ofegat i incomprés fins i tot per la seua família. Només un criat, Gueràssim, li serveix d’ajuda i consol. Nikolai Stepanòvitx ni tan sols té un Gueràssim. Es nega, però, a convertir-se en un amargat ni tan sols a les portes del no-res. “Si un jove científic o escriptor –assegura- comença la seva activitat queixant-se amb amargor dels científics i escriptors, significa que ja està esgotat i no serveix per a l’ofici”. I després afegirà: “Sóc vell, porto trenta anys de servei i no noto que la joventut tingui menys nivell, ni falta d’ideals, ni trobo que ara les coses siguin pitjors que abans”.
Així és, en efecte: ell se n’anirà i tot seguirà el seu curs, indiferent i exacte. I això serà tot.

Joan Garí

El país al seu espill

2011-02-12T13:03:00.013+01:00

Títol: De mar estant
Autors: Tono Fornes, Juan Gargallo
Editorial Tàndem
València, 2007
304 pàgines

Amb retard -espere que no imperdonable- vull parlar-vos d'un llibre molt especial. Es tracta del volum que resumeix moltes singladures de Tono Fornes i Juan Gargallo -ambdós deniers d'adopció- al llarg de la costa del País Valencià. El llibre es titula, a la manera planiana, De mar estant i no cal que m'esforce a remarcar que es tracta d'una de les aproximacions més singulars a la visió del nostre país que s'ha fet en les darreres dècades. Jo mateix, que estic ara embarcat en la redacció d'un llibre de viatges al llarg de la geografia valenciana, m'he emocionat i he gaudit una cosa de no dir en les pàgines d'un text que s'obri amb dues invocacions perfectament definitòries. L'una és d'Èsquil, i fa així: "No vull que mai pugues dir que tens un amic més fidel que la mar". L'altra és de Josep Pla, que ens fa aquesta confessió: "De vegades sospito que el que representa per algunes persones l'esperit de la música, per a mi ho representa el mar". La música de la fidelitat incorruptible, en efecte, amera la narració d'un llarg viatge que comença al delta de l'Ebre i acaba a la Mar Menor. Entremig, la navegació -ara a rínxol de costa, ara a mar obert- ens transporta de nord a sud per tots aquells indrets de la nostra geografia que mereixen un comentari. Literatura i navegació es fonen així en un únic esperit, potser per confirmar aquell adagi que Plutarc posava en boca de Pompeu: "Navigare necesse, vivere non necesse" (Cal navegar, no cal viure). Difícil destacar, en aquest recorregut, fites aïllades. I tanmateix n'hi ha, i a bastament. Hi ha passatges inoblidables, com la descripció de la vida marina a les illes Columbretes i l'evocació consegüent de l'arxiduc Lluís Salvador, que va ser el primer a descobrir la meravella insular. Aquesta desembarcament exaltat es tornarà a reproduir al sud del país, a l'illa de Tabarca, on els viatgers espien els grafitis gravats a les figues paleres (sic) de camí al cementeri marí on els Parodi, Sevasco, Chacopino o Marcenaro de les làpides revelen l'origen dels primitius pobladors de l'antiga Illa Plana. La Nova Tabarca els sembla la Stromboli de Rossellini, "però sense Ingrid Bergman" (ai las!). En una singladura tan dilatada, hi ha temps, òbviament, per a la reflexió. El llibre en conté alguna molt atinada, com ara la referència a aquells escassos autors que, tan en la literatura espanyola com en la catalana, han establit un "diàleg amb la mar". Escrivint en castellà -però valencià fins la medula-, hi destaca clarament Blasco Ibáñez. Per a l'autor de Flor de Mayo el millor del nostre passat sempre té alguna cosa a veure amb la mar: mentre els llauradors que descriu són sorruts i venjatius, els marins gaudeixen d'un esperit lliure (i entre parèntesis: Rita Barberà, que vol aterrar el barri mariner del Cabanyal, no pot ser hereva més que del primer grup). A la literatura catalana, al seu torn, destaca amb nom propi Josep Pla, que ha descrit la mar com ningú, però també Baltasar Porcel. Una altra reflexió de viatge que ha adquirit justa fama és la lectura del poema "Veles e vents" d'Ausiàs Marc. Si el meu amic Robert Archer (màxim especialista mundial en Marc -poca broma!) va conjecturar que la primera estrofa de la composició es referiria a una ruta entre Gandia i València, Fornes i Gargallo demostren convincentment que la definició dels vents favorables i desfavorables només pot al·ludir a una travessia de Sicília a València: el xaloc i el llevant li són favorables, el mestral i el ponent el destorben:

"Veles e vents han mos desigs complir,
faent camins dubtosos per la mar.
Mestre i ponent contra d'ells veig armar;
xaloc, llevant, los deuen subvenir
ab llurs amics lo grec e lo migjorn,
fent humils precs al vent tramuntanal
que en son bufar los sia parcial
e que tots cinc complesquen mon retorn".

I si m'he de quedar, finalment, amb una experiència que els envege sanament, potser la d'eixir una matinada del port de Dénia, a bord de la barca de ròssec Lola Soriano, i poder contar les meravelles que ixen a la superfície per obra d'aquesta fabulosa arada submarina:

“El peix, rar a aquestes fondàries quasi abissals, és molt poc aprofitable: quatre fures d’espantats ulls exhorbitats i ventre inflat, uns pocs crancs escarlata de potents i agressives pinces, una dotzena de lluços de bona mida, uns pocs bacallans i algunes moixes –espècie de tauró raquític, llarguerut i desdentat, que una vegada despullat de la coriàcia pell i passat per la flama és saborosíssim (…) La resta, el rebuig, constitueix la col·lecció més rica, exòtica i monstruosa de formes i dimensions que puga imaginar-se: selacis de pell escatosa i ulls fluorescents, petits peixos amb llargíssimes mandíbules i estirades antenes de reclam, cefalòpodes minats de pigues –roges, grogues, violetes, carmesines- , sabres flàccids de color de plata i de boca desmesurada, excèntrics titulots, minúsculs tauronets color de cendra d’ivori anomenats negrets, quimeres d’ull verd, peixos trípode i d’altres criatures encara, pròpies totes del disseny d’un demiürg ebri i delirant”.

I si encara no esteu convençuts que heu d'aconseguir com siga aquest llibre i llegir-lo, ja no puc fer definitivament res més.

Joan Garí

L'estranyament dels llocs

2011-02-06T19:32:00.005+01:00

Títol: Bécon-les-Bruyères
Autor: Emmanuel Bove
Editorial Minúscula
Barcelona, 2010
Traducció d’Anna Casassas
64 pàgines

Heus ací una curiosa i preciada miniatura. El relat breu amb què Emmanuel Bove va satisfer la revista Europe que li demanava un relat de viatges per a la col·lecció Portraits de la France. Sense eixir de casa (ja que hi vivia), Bove escriu la peça reclamada. El lloc escollit és Bécon-les-Bruyères, una banlieue de les rodalies de París en principi desproveïda d’atraccions monumentals o turístiques. Un lloc vulgar, anodí. Un lloc entre tants. Aquest fou el repte que decidí assumir l’escriptor de raça.
No diré que és fàcil escriure sobre un espai privilegiat per la mirada dels visitants. Dir alguna cosa nova sobre París, sobre Manhattan, sobre Roma: d’això prou en saben els escriptors que s’hi han enfrontat. Més difícil encara, però, em sembla descriure d’una manera plausible el lloc on vius habitualment, el lloc que veus cada dia. Aquest és el repte que es va traçar Emmanuel Bove. Aquest és el repte que hauria d’assumir qualsevol persona que volgués dedicar-se professionalment a l’escriptura.
“Llegir” el nostre lloc natal o vivencial requereix d’un procés previ d’estranyament. Hem de desaprendre a veure les coses òbvies –les cases, els carrers, el mobiliari urbà, les persones amb qui habitualment ens hi topetem- i aprendre a veure-ho tot amb uns ulls nous. Els ulls –necessàriament- d’un estrany. L’estrany que hi ha en nosaltres ha de mobilitzar-se per a reinaugurar un espai que probablement ja no suscita en nosaltres –si no és que professem alguna mena d’estúpid patriotisme local- l’emoció incomparable del descobriment.
Recorde perfectament la primera vegada que vaig veure Venècia. Jo anava a dalt d’un vaporetto i la ciutat va emergir de la llacuna com una estranya planta sensible al primer aire del matí. Jo era molt jove, llavors. És aquesta mena de sensacions a què em referisc. Emmanuel Bove s’endinsa pels carrers de Bécon-les-Bruyères (bruyères vol dir brucs) i ens va parlant d’un lloc que no té res de particular com si es tractara del descobriment d’una ciutat mítica. “El beconenc –diu- estima la seva ciutat amb discreció. En parla poc, igual que un pare seriós d’un fill pallasso”. El fill és del ram de la faràndula, sí, però no l’hem vist maquillar-se acuradament al camerino. HI ha entrat com un home normal i n’ha sortit fet –ni més ni menys- un pallasso. Aquest és el miracle.
Inútil buscar arreu emblemes de cap grandesa. “Sempre sorprén que els edificis públics siguin més modestos que les cases privades. Instintivament, desitjaríem que fos al revés, que el castell més vistós fos la casa de la vila”. Però això serà a París. Açò és Bécon-les-Bruyères. El lloc on paren alguns trens –d’altres no. Cap problema: “No tots els trens de Versalles i de les valls s’aturen a Bécon-les-Bruyères. Els viatgers que hi van tenen la sensació que els beconencs fan tard, quan els veuen a les andanes llegint el diari. Aquesta suposició els produeix una mena de satisfacció. N’hi ha tans que senten això que, durant un segon, sembla que sigui aquest sentiment el que passa per la via”.
En aquest lloc no passen tots els trens, però tampoc s’admet qualsevol veí. “A cada ciutat hi ha gent estranya que sembla que només hi visqui d’una manera provisional, que ve de llocs desconeguts, que ha viscut aventures. Però no n’hi ha cap que visqui a Bécon”.
¿Existeix Bécon-les-Bruyères? Sense cap mena de dubte. Però mereixeria ser un producte estricte de la imaginació d’un escriptor. D’un bon escriptor.

Joan Garí

El Temps, núm. 1390

El cor salvatge sota la màscara

2011-01-30T13:44:00.010+01:00

Títol: Confesiones de una máscara
Autor: Yukio Mishima
Alianza Editorial
Madrid, 2010
Traducció de Rumi Sato i Carlos Rubio
308 pàgines

Res tan japonés com Mishima i, tanmateix, en aquest llibre notòriament autobiogràfic se'ns presenta el tema, tan universal, del despertar a la vida i a la seua condició d'un home homosexual. Mishima hi adopta un to novel·lat per a narrar-nos la peripècia d'un jove japonés, mobilitzat el darrer any de la segona guerra mundial, que des de molt petit sent dos impulsos molt poderosos: fantasies de suïcida i atracció pels mascles del seu mateix sexe. Aquesta doble fascinació la focalitza en la imatge del Sant Sebastià de Guido Reni, de la col·lecció del Palau Rosso de Gènova. Al davant d'aquell cos gloriosament masculí penetrat per les fletxes, el protagonista d'aquest llibre aprén a usar les mans per primera vegada per a alliberar el goig del seu propi cos. En endavant, el vessament de sang i el plaer seran dues coses que hi aniran inextricablement unides.

El que segueix és la crònica de la peripècia vital d'un adolescent que somia amb homes (i se n'enamora), però que no per això deixa de sentir-se atret per les dones. Envers els primers experimenta un desig "dolorós i opressiu, gairebé asfixiant"; envers les segones, una curiositat "artificial" i "fatigosa", però igualment inexorable.
Dos vectors, l'onanisme i les fantasies de suïcida, l'acompanyaran durant els anys d'aprenentatge que precedeixen la seua emancipació. Curiosament, aquest segon element no evita que s'alegre en ser rebutjat -per un diagnòstic mèdic erroni- per l'agònic exèrcit nipó. El seu raonament és que fins i tot la mort el rebutja, així que s'hi sent satisfet. És en aquests mesos que precedeixen el llançament de la bomba atòmica, però, quan la vida del protagonista fa un tomb inquietant. Per començar, experimenta la sensació del seu primer bes, però no és amb un home, sinó amb una amiga de la família. Alhora, viurà una espècie d'història d'amor amb una jove de 18 anys (ell en té 20), Sonoko, germana d'un amic seu. Amb Sonoko, de sobte, es traça un pla exasperadament fantasiós: creu que quan pose els seus llavis sobre els d'ella hi brollaria la seua "normalitat" i la seua vida canviaria per sempre. Però ho fa i no passa res. Sis setmanes després, el 6 d'agost del 1945, els americans deixen caure Little Boy sobre Hiroshima. És llavors, amb la terrible deflagració, que el protagonista s'adona que ha de deixar Sonoko, precisament perquè sent alguna cosa per ella. L'arma nuclear també ha devastat, al seu interior, alguna mena d'esperança inútil, d'emoció fabuladora.
Encara intentarà, però, esbrinar si pot sentir alguna cosa amb una dona. Per a això, accepta la invitació d'un amic per anar amb prostitutes. L'experiència és definitivamenr desoladora.
Més endavant tornarà a veure Sonoko. S'ha casat amb un altre, però és capaç de mantenir amb el seu antic xicot una relació fraternal. Ella representa, per a l'admirador impenitent de Sant Sebastià, "el meu amor a la normalitat, el meu amor per totes les coses espirituals, el meu amor per les coses eternes".
El problema és que aquest transsumpte de Mishima se sap animal, matèric i contingent. Per sota de la màscara que fa servir en societat -i a vegades també davant del seu propi espill- hi ha un cor salvatge bategant, un vampir sense valor per a esdevenir kamikaze. I és així, amb aquestes sensacions, com penetra definitivament en l'edat adulta. Ha nascut un petit monstre. Ha nascut un escriptor.

Joan Garí

En els límits de l'odi i de l'amor

2011-01-23T10:28:00.004+01:00

Títol: L'amor
Autor: Josep Lluís Abad
Edició electrònica
http://espaiclaudator.blogspot.com/
67 pàgines

És un plaer haver de parlar del llibre d'un amic, i més si això comporta glossar una novetat estricta, una submissió -voluntària i joiosa- als nous imperatius tecnològics. Josep Lluís Abad, el poeta de la Vilavella, l'ànima de l'Espai Claudàtor, ha publicat (¿encara en podrem dir així?) un nou poemari, però aquesta vegada ho ha fet en format únicament digital. L'amor, que així es diu el llibre de versos, és un conjunt de poemes clàssics, haikús i tankes que només podem trobar a la xarxa. No té virtualitat matèrica, ni corresponent en paper. Fart dels premis i d'anar a pidolar a les editorials (que sempre responen el mateix: només es poden publicar els poemaris que hagen estat guardonats en algun premi), Josep Lluís ha tirat pel carrer d'enmig. Ha decidit, però, innovar. No hi ha massa llibres electrònics, encara. L'amor n'és un d'ells. Ve a sumar-se així a l'ampla autovia del futur, mentre els qui encara fem llibres impresos el veiem passar amb enveja. I és així com ens entra, de sobte, una nostàlgia inconcreta i estúpida.
Diu Marisol González, en el pròleg de l'opuscle, que aquest és el llibre "més sorprenent" i també "més profund" d'Abad. Alhora, insinua que aquest és "un llibre escrit per un home que es considera feliç". Estic d'acord amb la primera apreciació, però no amb la segona. Ja va explicar el savi Fuster que "un home feliç no sent necessitat d'expressar-se". La felicitat és una meuca elusiva -o potser al·lusiva- que no deixa treballar. Per a cercar l'expressió -l'expressió bella i perfecta- cal alguna dosi d'infelicitat en vena, alguna insatisfacció més o menys profunda, certa mena d'inadequació entre nosaltres i el món. D'aquest décalage naix la poesia de Josep Lluís Abad. I, si té algun valor, és precisament aquest.
Explica l'autor en el postfaci que la "inspiració" per a dur a terme el seu projecte li vingué de la lectura del poemari L'odi(2005) del versaire d'Alzira Josep Ballester. És una excusa tan bona com qualsevol altra. Tots dos, Ballester i Abad, em sembla que han sigut lectors amatents d'un vell títol meu, Física dels límits (2001). A partir de tot això, Josep Lluís Abad ha dut a terme una prospecció lírica de molt bona factura, que mereixeria recaptar bona cosa de lectors.
El poeta té un anhel de veritat i de sinceritat que bolca a les seues creacions. El seu lema?: "Veure'ns a través del cristall sense cap altra purpurina que la sola carn". Per a aquest despullament íntim, cal un suprem esforç, un esforç tel·lúric: "Fins on puga, em buidaré del silenci de les pedres". És així com l'ausiasmarquià "la carn vol carn" (que tan emocionava Vicent Andrés Estellés) es converteix, en un intel·ligent joc de paraules, en "el vol carn vol, el meu cor canta". I tot això és L'amor. Si n'haguera de destacar alguna cosa més, citaria la perfecció del poema "Els qui emmudeixen, venuts..." i la rara precisió intertextual d'aquesta tanka:

Voldràs escriure
-com el sol en la vinya-
fruits saborosos.

Escrit en una ipod, publicat en un blog, L'amor és un bell poemari per al nostre present. No us oblideu de llegir-lo.

Joan Garí