Crim, perversió i metamorfosi

Títol: La por de la bèstia
Autora: Anna Moner
Amsterdam
Barcelona, 2023
253 pàgines

  Anna Moner ocupa un lloc una mica insòlit en la nostra literatura. Des que va publicar Les mans de la deixebla (Bromera, 2011) ens ha obert de bat a bat el seu gabinet privat, un univers de parets vellutades poblat per criatures estranyes i inaudites, sempre depassant qualsevol frontera moral que hi poguérem sospitar.
  Aquell primer llibre contava la història de Brunel·la, deixebla del cirurgià Frabrizzio Scarpa. Som al segle XVIII. Scarpa ensenya a Brunel·la els secrets de l'anatomia. A l'hora de la mort, li llegarà un llibre molt especial, on es descriuen aquestes pràctiques. Brunel·la necessita aprendre l'ofici. Amb Scarpa mantenia una relació ambígua, que incloïa pràctiques sexuals a la mesura d'un vell al límit de les seues forces. Es configura així un món propi, el d’Anna Moner, caracteritzat per l’interés en les aberracions anatòmiques, en totes les desviacions de la sexualitat humana i en l’exploració de tota mena de paradisos artificials.
  Aquesta particular cosmovisió es va refermar en els dos següents títols de Moner, El retorn de l’hongarès (2015) i La mirada de vidre (2019). El primer d’aquests volums ens traslladava al París de finals del segle XIX, en un relat superb poblat de forenses, vampirs i dames voluptuoses. El segon se situava a la Barcelona de principis del segle XX; allí, en ple sanatori de Sant Gervasi, un peculiar doctor duia a terme experiments amb dones histèriques d’alt voltatge sensual.
  Amb aquest historial, era obvi que La por de la bèstia ens forniria una nou lliurament de les obsessions d’aquesta autora, ara en forma de les històries paral·leles de dos personatges extraordinaris obcecats pel crim i la metamorfosi. Emily Amherst (un nom d’ecos molt literaris), la protagonista femenina, és una adolescent reclosa en un casalot que experimenta amb la morfologia dels insectes i animalons que captura. El Minotaure, el protagonista masculí, assassina prostitutes per disposar les escenes del crim segons la coreografia de determinats quadres renaixentistes.
  Tots dos, Emily i el Minotaure, acabaran trobant-se en una agònica escena final. I Moner ens ho narrarà, com sempre, amb la seua llengua barroca, rica i sensual, sempre recreant-se en la literalitat perversa de la malignitat desviada i corrupta de la raça humana.
  Llegir Moner no defrauda: és un experiment sensorial de primer ordre. Amb la nova novel·la, s’hi ha superat. El neguit provocat per algunes pàgines inquieta fins i tot un lector experimentat, com ara jo. Objectiu complert, doncs.

Joan Garí

Publicat en Ara el 27-1-2024

Estat de la nació (emocional)

• Lat: 39° 54' 01:98'' N, Long: 0° 20' 32,86" W
• Josep Lluís Abad i Bueno.
• Edició digital

 

  Com ve fent d'uns anys ençà, el poeta Josep Lluís Abad publica un nou llibre exclusivament en edició digital. El podeu descarregar ací: https://www.elpontdeleslletres.cat/2024/01/10/latitud-longitud-josep-lluis-abad/

   Amb aquest nou llibre, Lat: 39°54'01:98"N , Long: 0° 20' 32,86"W (2023), Abad tanca la trilogia dedicada a la "dona dels núvols". Les dues obres anteriors són: Petites necessitats (2020) i Flors d'aniversari,(2021).

  No sabem si eixa enigmàtica "dona dels núvols" es dona per al·ludida de tot aquest devessall poètic. Potser el poeta ha soterrat el seu cor en un lloc molt concret (les coordenades del títol?) i espera que ella o alguna altra princesa blava vagen a tornar-lo de nou a la vida. Escriu Abad:

"Despasse el forrellat dels desitjos i un color nocturn ve de
l'absència teua cap a la mirada feta carn.
Com soterrar aquesta tristesa, els acords de tanta solitud con-
tinguda que escapar-se volen? On s'adreçaran si no hi ha cap
oceà que encercle tan profundes melodies?
Quanta desesperació tatuada en la sang que no s'atura!"

I per si el missatge dins l'ampolla no arriba als seus destinataris, hi inclou fotografies i cançons en Spotify, perquè tota pedra fa paret. Al fons, la sempiterna Serralada d'Espadà. Més ençà, les passes cansades d'una gossa -fidel companya, a qui no li cal pujar a cap núvol- que es diu Jana.

  La nació que postulen aquests poemes és un minúscul territori fet de capvespres, nuvolades, bancals, flors, misticisme i un amor soi-disant bidireccional. Dins un llac d'eterna tranquil·litat, el poeta escolta Bach (té bon gust, el bandarra) i observa la dansa de les papallones dalt d'un lledoner. I després no s'oblida de fer el seu manifest:

"I les sargantanes ballaran un fox-trot sota la pluja.

I el punt G. Pons vessarà tan sols veritats per la boca.

I dues papallones esquarteraran amb l'espiritrompa un bou de carrer.

I el creixement econòmic serà el nou mannà social.I els ametllers despertaran amb monedes a les branques.

I acceptaran prohibir l'amor de les meduses.

I tothom sospitarà per abraçar-nos als arbres.

I folrats de patriotisme els pals de la llum es fondran.

I els discursos polítics penalitzaran els poemes.

I diran alhora negre i blanc i blanc i negre: i tothom somriurà feliç.

I la misèria per vindre ens faran creure que és riquesa.

I ens adobaran els dies amb corregudes i les nits amb pasdobles intransigents.

I allò dit filo-criminal d'antuvi transmutarà filo-humanista per la boca dels qui parlen. 

I ens diran que les roses són negres i tots assentiran.

I la veritat serà una, espúria i sincronitzada.

I la buidor i negació d'abans esdevindrà més buidor i colèric control.

I engabiaran les paraules titànics cenobites. Però sempre hi haurà un horitzó i l'aigua trobarà clavills/;

i sempre floriran clavells de veu per enlairar l'esperança."

Amén.

Joan Garí

 

Una paràbola dins un bosc

 

Títol: Blancor

 Autor: Jon Fosse

Galàxia Gutenberg

Barcelona, 2023

Trad. de Carolina Moreno

92 pàgines

 

  Jon Fosse és un autor noruec que escriu en nynorsk. El nynorsk (literalment “nou noruec”) és la llengua habitual del 12% de la població de Noruega, és a dir, de poc més de sis-centes mil persones. La resta de la població hi parla la llengua majoritària, el bokmål.

  Se suposa que el nynorsk és la llengua més autènticament noruega, perquè el bokmål s’assembla massa al danès (Noruega i Dinamarca van estar unides durant 400 anys, fins 1814). Serà autèntica, però també és petita, rural i, segons com, “poc útil”. Però a pesar de tot això Fosse, que sempre escriu en nynorsk, s’ha endut el Premi Nobel de Literatura del 2023. I és el primer escriptor noruec en nynorsk que aconsegueix aquest guardó.

  Dic tot això perquè el lector en traga les conseqüències oportunes. En realitat, tractant-se del màxim premi literari mundial, no hauria d’importar gaire ni la llengua, ni el país, ni el gènere, ni la raça de qui l’aconsegueix. I seria així, en un món ideal, és clar. En tot cas, a l’hora de confrontar-nos amb l’obra d’un autor amb Nobel l’únic que ens hauria d’interessar és “la seua obra està a l’altura del premi rebut?”.

  La resposta a aquesta pregunta no és fàcil. Jo he vingut ací a jutjar només un petit relat de 90 pàgines (amb un cos de lletra més que generós). Sé que Fosse és l’autor de més de quaranta llibres, traduïts a seixanta idiomes, i específicament de les seues peces teatrals se n’han fet més de mil produccions. En català, però, tot just acaba d’aparèixer la traducció de Blancor.

  La primera impressió que fa aquesta obra curta és que el seu autor vol arribar a la complexitat a través de la simplicitat. M’agrada la idea, d’entrada. Un home s’endinsa de manera impensada en un bosc, d’on ja no pot eixir, i hi troba els seus pares, en forma de presències una mica espectrals. Seguint-los, s’endinsa més en la boscúria, fins dissoldre’s, d’alguna manera, en la blancor de la neu...

  Hi ha ecos en aquest relat de la filosofia existencialista i el teatre de l’absurd. Podria ser una història escrita perfectament als any 50, en aquest sentit. De fet, un aire intemporal la sobrevola.  La voluntat parabòlica hi és evident. A Fosse li agrada la reflexió sobre la vida i la mort (com en Mañana y tarde la traducció al castellà d’un altre dels seus relats, en Nórdica Libros). Per a això vehicula una prosa elemental, gairebé naïf, tan extremadament arriscada que a alguns els semblarà genial i a uns altres una espècie de broma injustificada:

  “Ara la veig amb nitidesa, sí, ara veig que és blanca. La blancor. En contrast amb la negror és ben visible. D’un blanc resplendent. Una blancor resplendent. M’estic quiet. Intento no moure’m. Només estar quiet. Una blancor resplendent. La silueta d’una persona. Una persona a l’interior d’una blancor resplendent. Sí, potser és això. I s’acosta cada vegada més. O se’n va. No, no se’n va, o almenys no és el que està fent ara. La blancor resplendent no para d’acostar-se’m cada cop més”.

  No és pot jutjar un autor amb un sol relat de poques pàgines, amb l’avaluació d’una única obra, o de dues a tot estirar. Cal pensar que els insignes membres de l’Acadèmia sueca n’han llegit moltes més, convenientment traduïdes del nynorsk al suec. I després, santament, han emès el seu veredicte.

 Joan Garí

Publicat en Ara, 6-1-24