Jo tenia un nebot polític que assegurava. impertèrrit, que tota la seua educació sentimental -i la seua educació tout court- l'havia aprés mirant cada dia Los Simpson. La sèrie de la Fox arribava a Espanya després de dinar, en capítols repetits una i mil vegades per Antena 3. I encara ho fa. Els qui hem tingut fills en l'edat adequada hem conviscut amb una extrema familiaritat amb les peripècies de Homer, Maggie, Bart, Lisa i la resta de la tropa familiar. Com sol passar amb molts dibuixos animats, aquests capítols anaven farcits amb picades d'ullet constants a situacions, fets i gestes de tota mena, que passaven per alt als infants però no a un espectador adult.
Ara José Vicent Faet, que és professor titular d'Història a l'IES Honori Garcia de la Vall d'Uixó, ha bastit un volum que explica, precisament, totes les al·lusions històriques de la sèrie. El volum té més de 300 pàgines, cosa que dona una idea de l'hipertextualisme de les aventures de Homer i companyia.
El llibre es divideix en aquestes seccions: Orígens, Història contemporània, Panorama Mundial i Altres. Un exemple:
La família Simpson i els Flanders visiten una exposició sobre l'evolució humana. Flanders s'horroritza en saber que els humans descendeixen dels micos i que, per tant, el que conta el Gènesi és un mite. Després voldrà convéncer el reverend Lovejoy i el director de l'escola Skinner que hi ensenyen el creacionisme. Això dona peu a Faet a explicar fil per randa les teories de Darwin i de Lamarck, i fer una marrada sobre l'ensenyança de la teoria de l'evolució a les escoles nordamericanes. En ple segle XX, alguns estats com Tennesse van prohibir explicar Darwin -i no sé si ara mateix no hi haurà municipis o comtats especialment retrògrads on els pares més sensibles hagen aconseguit que la teoria de l'evolució siga absent dels programes educatius.
Lisa és l'abanderada, a la sèrie, de les teories científiques, cosa que la fa xocar amb Flanders sovint. Aquesta controvèrsia és només un exemple de la llibertat i la franquesa amb què molts polèmiques vives als Estats Units tenen el seu reflex als cartoons. Amèrica del Nord és un país on la gent sent el mateix amor per la Bíblia que per les armes, un còctel certament perillós. No sabem tot açò quin efecte té en els espectadors americans. Tenint en compte que una proporció abassegadora dels estatunitencs creuen en Déu i en els àngels (sic), les conclusions no poden ser optimistes. Però els espectadors europeus potser se senten reconfortats de contemplar uns dibuixos animats amb referents històrics, filosòfics i ètics, i així, de passada -com el meu nebot-, s'eduquen.
Siga com siga, fa anys que no mire Els Simpson, però recorde amb plaer l'etapa en què constituïa el menú de cada dia dels meus fills i, per tant, de mi mateix. A Faet li ha donat peu per a escriure tot un llibre. Doncs alabat siga Déu.
Joan Garí
