El sacrifici inútil

Títol: Tess dels d'Urberville

Autor: Thomas Hardy

Viena editorial

Barcelona, 2023

Trad. de Xavier Pàmies

527 pp.

 

 Amb les grans calorades d'agost, mentre es mira de sobreviure  a recer de la calitja i el punt d'ebullició ambiental, és un gran moment per emprendre una novel·la victoriana. Fa dos o tres anys recorde amb gran plaer la lectura de Lluny del brogit del món, un clàssic de Thomas Hardy. Les sensacions atresorades en aquell títol m'han fet recalar en aquest altre, Tess dels d'Uberville. Els dos volums que esmente han estat traduïts per Xavier Pàmies i editats per Viena. La doble marca de qualitat que suposa això no cal remarcar-la.  

  El "tema" de Tess és l'honor maculat. L'honor d'una dona, és clar. Tess és violada per un suposat parent i això li porta la desgràcia en vida. Tots dos, violador i violada, es reclamen de l'estirp dels d'Urberville, però tots dos saben que aquesta presumpció és improbable. Si l'autor ha volgut  alliçonar-nos amb la seua desconfiança envers els gran títols nobiliaris queda tot oportunament consignat.

  El problema de Tess és que, havent tingut un fill (que mor sense ser batejat, per a més inri), ja no es pot casar. Però ho fa, amb un bonànima que li diuen Àngel. Aquest, quan descobrirà el passat de la seua dona, l'abandonarà. I llavors Tess vagarà sense rumb basculant entre els dos hòmens de la seua vida, fins un desenllaç de caire tràgic.

  El sacrifici de Tess, per dir-ho d'alguna manera, resulta ser inútil. S'ho passa malament, però això no repercuteix en cap millora ni d'ella, ni de la seua família, ni de les dones ni del gènere humà. En aquest sentit, resulta molt diferent al missatge de Hawthorne en La lletra escarlata: Hester Prynne ha de suportar la humiliació per haver sigut adúltera, però el seu sacrifici no serà debades. El de Tess sí.

  Hardy sembla adelitar-se subratllant, si voleu de vegades subreptíciament, la naturalesa sexual del conflicte. Un personatge recomana a la mare de Tess que vaja amb compte que la seua filla no faça "Pasqua abans de Rams". És així com Pàmies tradueix l'expressió original: "Joan Duyberfield [la mare de Tess] must mind that she don't get green malt in floor".

  Fer Pasqua abans de Rams fa referència a les parelles que tenien relacions sexuals abans del matrimoni. És una expressió que té el geni i la nervadura jocosa de les invencions populars, però també la seua miraculosa exactitud metafòrica. Tess hi caurà, vaja que sí, tot i que no per voluntat pròpia (si interpretem correctament les vaguetats retòriques de Hardy en l'episodi de la violació).

  Els qui hem llegit el doctor Freud apreciem detallets divertits com ara els diferents oficis que ha de dur a terme Tess en la seua penitència: munyidora de vaques o collidora de naps. El primer cas resulta obvi, però és que en el segon el propi autor no s'està de remarcar que molts d'aquests naps tenien "formes fàl·liques" (sic). Coneixent Polanski, m'estranya que en l'adaptació cinematogràfica de la novel·la que va dur a terme en 1979 no remarcara més irònicament aquestes detalls... La pel·lícula, això sí, destaca per la bellesa de la protagonista, Nastassia Kinski, potser un poc allunyada de l'opulència amb què Hardy imagina la Tess original.

[Els fotogrames que inserisc són d'aquest film]

  La moralitat d'aquesta història és que, per a la mentalitat victoriana, una dona quedava marcada de per vida si tenia sexe fora del matrimoni. Era el manament de Déu, deien, com si Déu, cas d'existir, no tinguera cap altra faena més important que anar ensumant les braguetes del veïnat...

Joan Garí

 

  

L'adolescència és un país influenciable

Titol: Santander, 1936

Autor: Álvaro Pombo

Anagrama

Barcelona, 2023

327 pàgines

  L'últim llibre d'Álvaro Pombo es recrea en la història real d'un oncle seu, falangista, assassinat en 1936. Aquest oncle, Álvaro Pombo Caller, desaparegut tres anys abans que el propi escriptor nasquera, formava un d'aquests mites que pesen en els relats familiars i supuren literatura pels quatre costats. Més de 80 anys després, el Pombo supervivent ha creat finalment la novel·la que li devia. Es tanca un cercle.

  Els Pombo de Santander, als anys 30, són una família burgesa arruïnada que, tot i comptar amb tres criats al seu servei, no es pot dir que naden en l'abundància. El pare -i avi de l'escriptor-, Cayo Pombo Ybarra, és un liberal partidari de don Manuel Azaña. La seua dona viu a París, entre varietées disperses. El jove Pombo Caller s'afilia a Falange perquè és el que toca en un adolescent de bona família, un señorito que, per contrast amb els descamisats d'esquerres, sent la crida per un propòsit marcial i rotund en la vida. La "dialèctica dels punys i de les pistoles" de José Antonio Primo de Rivera el subjuga, com a tants dels seus contemporanis. Segons el seu nebot no és especialment bel·ligerant ni té una formació ideològica ferma, però el cas és que l'Alçament feixista el sorprén en territori republicà. I la República el reclou en un mercant-presó, el Alfonso Pérez, fins que, en represàlia per un bombardeig de la Legió Còndor, hi entrega la seua ànima a Déu o al dimoni -això mai se sap!

  Naturalment, Álvaro Pombo construeix el personatge del seu oncle bussejant en el seu interior, intentant comprendre les seues més íntimes raons. El discurs falangista, en realitat, no era sinó una forma radical d'indefinició (això em sembla que ho va dir Ian Gibson en un llibre que vaig llegir fa mil anys, En busca de José Antonio).  Per això estaven en contra del "frente torvo, oriental" del marxisme però a favor de la reforma agrària, per exemple. 

  Totes aquestes consideracions m'han retornat l'etapa de la meua vida en què em va interessar la figura del fundador de Falange.

  Tenia jo 16 anys i vaig encomanar en una llibreria del Pla de Borriana els Textos de doctrina política de José Antonio. El lloc era conegut com "la impremta de Marco". El regentava Emilio Marco Miranda, germà de Vicent (exalcalde de la València republicana i exdiputat d'Esquerra Valenciana a Madrid). Emilio tenia una mirada trista i fugissera -la mirada dels eterns represaliats- però era un gestor eficaç. Amb el volum a les mans -ho recorde perfectament, 42 anys després...- em va preguntar: "Eres falangista?". "No", vaig contestar jo, secament. Jo no sabia res d'ell, de la seua família i de les seues circumstàncies. Però José Antonio estava en l'ambient -molts dels meus companys dels Salesians s'hi referien contínuament- i jo era un adolescent curiós.

  Poc després a la Llibreria La Mercé (que fa molts anys que va passar també a millor vida), vaig adquirir l'Obra revolucionaria d'Ernesto Che Guevara. El llibre de José Antonio em va costar 500 pessetes. El del Che, 700. Encara els conserve. La peripècia i les paraules del de Falange em va interessar un parell de mesos. Les de Guevara, un parell d'anys.

  Em vaig llegir les 1.100 pàgines doctrinàries de José Antonio i les 663 del guerriller. Com a adolescent, ja ho heu entés, jo era una mica intens. Em van fascinar aquelles històries -falsament- paral·leles de dos líders jóvens el sacrifici dels quals va propiciar l'accés al poder de dos personatges més tèrbols i, en tot cas, més poc donats a qualsevol altre incaut romanticisme. Parle, òbviament, de Francisco Franco i Fidel Castro.

  Com a producte d'aquelles lectures, vaig començar a escriure el que seria el meu primer assaig: una divagació d'unes 40 pàgines, inacabada, la tesi principal de la qual era quetant Primo com Guevara van dur a terme una aventura revolucionària (negativa la del primer, positiva la del segon) que va acabar propiciant la instauració de les dictadures de Franco i Castro, cada una al seu costat de l'Atlàntic. 

  Aquell paper fa anys que l'he perdut de vista. M'agradaria rellegir-lo ara, podeu comprendre'n el morbo. A canvi, m'ha tornat a la memòria llegint Santander, 1936. De Pombo m'agrada la manera que té de manejar el llenguatge, saber contar una història quasi aliena a tot context. Paraules i més paraules. Cartes, diàlegs, elucubracions. Què li passava pel cap a un jove falangista a l'Espanya agònica de la Guerra. I què li passava al meu propi cap emmirallant-se en joventuts expiatòries i heroiques en els anys convulsos de la Transició. No lluny de la impremta de Marco, al quiosquet de davant del cine Viciana, prompte començarien a penjar fotogrames explícitament divulgatius de les pel·lícules "S", l'altra revolució de l'època. Però això és ja una altra història.

Joan Garí